Portalet nostàlgic...o tancat per falta de col·laboradors
No fa gaire, un col·laborador d’aquesta revista va anar a llençar paper al punt verd de reciclatge, al polígon de Capdepera, i al contenidor hi va trobar tot de llibres vells, uns en millor estat que d’altres. Alguns dels títols li recordaren, nostàlgicament, els anys de joventut.
El fet de trobar objectes vells o antics que impliquen determinats records pot comportar enyorança. Una cerca senzilla a un diccionari ens duu a veure que, en la nostàlgia o en l’enyorança, hi ha un component de memòria o record al qual s’hi afegeix un valor emocional: pena o dolor per l’absència del subjecte recordat.
La memòria, en si mateixa, sembla més asèptica. Comporta la presència mental d’un subjecte, sigui una persona, una cosa o una idea del passat. De fet, la memòria és l’estructura viva del caràcter de les persones. Allà hi tenim les nostres vivències, la nostra capacitat de recuperar informació viscuda i apresa, analitzar-la i contrastar-la amb els fets presents i amb els nous coneixements que ens arriben. Sense memòria, les persones ens convertim en entitats diluïdes. Les nostres opinions, si és que ens en queden, es fan reiteratives, les persones que ens envolten se’n cansen i podem acabar aïllats.
Som contraris a qualsevol sistema d’ensenyament que no faci exercitar la memòria, perquè l’experiència ens demostra que, la poca que tenim, la perdem amb molta facilitat. A més, la capacitat de trobar informació en la pròpia base de dades cerebral, permet solucionar situacions extremes quan no hi ha temps o possibilitats de buscar informació addicional per mitjans informàtics. Allò que diuen ara: tot ho trobes a Google; doncs, no. Ni tot ho trobem a Google, ni sempre tenim el temps ni els mitjans per fer-ne la cerca. Imaginem un advocat en mig d’un judici que, a les preguntes del jutge o de qui sigui, hagi d’anar cada vegada a buscar respostes a internet. Pitjor encara el cas d’un cirurgià a mitja operació. El pacient, perdria la paciència, si se n’adonava...
A Cap Vermell tenim un altre element de nostàlgia que va associat a l’antic sistema gremial d’aprenentatge. Els joves aprenien l’ofici fent feina a les ordres d’aquells oficials i mestres que tenien molta experiència. La primera accepció del diccionari diu d’aquesta paraula: pràctica d'una cosa, participació en una cosa, que permet d'adquirir-ne la coneixença. Adquirir la coneixença va estretament lligat a record, és a dir, a memoritzar els procediments per tal de repetir aquella tasca sense haver de necessitar algú que t’ho recordi cada vegada; és a dir, poder-ho fer sense Google. L’aprenentatge té un cost, per la qual cosa no és d’estranyar que els aprenents no cobrin per la feina que fan fins que, per habilitat o pràctica, sàpiguen repetir allò que han fet i espavilar-se a guanyar-se el sou amb aquella activitat.
Ara, però, qualsevol persona sense saber ni tan sols agafar un llapis, el primer que demana a les feines és: quant guanyaré? i quan tinc vacances? En sentir aquestes preguntes, qui ofereix la feina ja sap que aquella persona vol diners fàcils per gastar ràpidament, sense projecte de futur. Trist, molt trist.
Sí: som nostàlgics de la memòria, de la capacitat d’aprenentatge i de recordar. Diumenge passat, durant la trobada de les Festes del Carme al Moll de Cala Rajada, vàrem rebre el comentari –amb nostàlgic avís a navegants– que enguany hem publicat poques notícies d’aquestes Festes. El motiu d’aquesta mancança el trobem en l’absència dels dos puntals principals de Cap Vermell, que eren de viatge per merescudes vacances, i per ocupació per feina d’altres col·laboradors.
Alguns dels actuals col·laboradors de Cap vermell no van conèixer directament la versió en paper de la revista. Eren altres temps, hi havia més joventut entre els qui la gestionaven. Després va arribar l’era digital, ningú no podia imaginar l’èxit que tindria el nou projecte. Després entraren les xarxes socials, la informació s’escampa ara encara més ràpidament i, per bé o per mal, augmenten les exigències de feina que impliquen mantenir la revista viva i actualitzada. El de les Festes del Carme és un exemple, però no l’únic.
Aquesta revista, Cap Vermell, és una part important en la recopilació de la memòria històrica del municipi i rodalies. Aquí hi ha molta feina a fer, moltes possibilitats d’aprendre d’aquelles persones que s’han deixat la pell i encara ho fan, construint un espai públic, obert, plural, de referència dins les publicacions gratuïtes per internet. No es cobra un cèntim, però se n’aprèn molt.
Quan s’esgotin les mans que ara la fan possible, Cap Vermell penjarà el rètol Tancat per Vacances, eufemisme de Tancat per manca de Col·laboradors. Aleshores, les oportunitats s’hauran esvaït.
