Acabam de deixar enrere l'1 de març, Dia de les Illes Balears. Però, després de 33 anys d'autonomia, el sentiment de “balearitat” continua sent quelcom eteri, difús, aparentment inabastable. Ara mateix, ens costa de reconèixer-nos en la nostra condició de mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterers, quant i més en la de balears.

I com així, aquesta manca de “patriotisme”? A nosaltres, i suposam que als amics lectors, ens vénen al cap un seguit de causes que ens en poden donar una explicació. Vegem-ho.

- La discontinuïtat del territori. La insularitat condiciona negativament la vertebració de la comunitat i l'establiment de vincles socials entre les distintes illes.

- Unes comunicacions interinsulars cares i complicades, que no sols no ajuden a apropar les illes, sinó que en dificulten la relació.

- La procedència molt diversa d'una part nombrosa de població. Molts dels nous mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers d'origen forà no semblen sentir cap interès pels trets distintius de la nostra comunitat (història, llengua, cultura), o fins i tot es refugien en el grup de procedència, d'esquena a la realitat de la terra d'acollida.

- La pressió uniformitzadora, al voltant de la llengua i la cultura castellanes, per part de l'Estat.

- El fenomen de la globalització, que està laminant cultures i llengües, especialment les minoritàries.

- La manca de sentiment balear (i ni sols mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc) manifestat per part de la majoria dels governants autonòmics, al llarg d'aquests 33 anys. I, per tant, la manca de promoció dels elements distintius de la nostra identitat, aquells capaços de cohesionar-nos com a poble.

- Uns celebracions de la nostra diada molt light i molt centralitzades a Palma (costaria molt poc que cada poble s'hi sumàs amb un concert, una ballada popular, una conferència..., i amb la implicació de cada ajuntament.)

- El centralisme polític mallorquí, sovint aliè a la realitat de la resta de l'arxipèlag.

- Uns mitjans de comunicació propis (IB3) que en el passat no han exercit el paper d'element dinamitzador de la llengua i la cultura d'aquesta terra, ni de pont mediàtic entre illes. És més, en molts de períodes de la seva encara curta història, han estat un entrebanc per a la normalització de la llengua i la cultura pròpies i per a un flux imprescindible de comunicació entre les distintes parts del territori.

Segurament encara hi ha moltes més causes, entre les quals no hauríem de passar per alt el mateix caràcter dels insulars, sovint refractari a tot el que ens és aliè, encara que procedesqui d'una altra part de la comunitat autònoma pròpia. Però, deixem-ho aquí.

Ara, la pregunta final seria: Ens interessa estrènyer els lligams amb la resta d'illes i mirar de forjar una autèntica comunitat balear, sentida vivament per tots els habitants de l'arxipèlag? Si la resposta és sí, hauríem de veure com podem anar superant aquests entrebancs a què hem fet referència. Si la resposta és no, idò que campi qui pugui.

El monòleg al respecte de Toni Gomila il·lustra el tema amb humor: