Xiscu Llissa,
un pregoner d'altura
Amunt Sant Bartomeu!
Les festes han començat, la gent s'ha tirat al carrer i la crisi ha quedat aparcada. Ultra una convidada gens ni mica engrescadora, en els programes de mà, els gabellins, des del primer dia de festes, varen demostrar que això de fer festa no és qüestió de pressuposts. D'acord? I com es pot veure en alguna de les imatges, n'hi ha per estona: els més menuts ja són degudament integrats en els aspectes més lúdics de la nostra comunitat. Que no decaigui.
No necessitam ningú, perquè aquí tenim de tot. Ho deim una vegada i una altra, i no ens en cansam. Xeremiers, Cornetes i Tambors, Banda de Música, Els que ningú vol... A quin poble es poden dur a la boca un cercavila d'aquesta magnitud, sense haver d'anar a cercar a casa d'altri?
I per acabar d'adobar-ho, Sant Bartomeu 2009 haurà comptat amb un pregoner d'altura. En Xiscu Llissa, en Xiscu Vives, en Xiscu de Can Patilla -anomenau-lo com vulgueu, però el "Xiscu" acabat en 'u' que no hi falti-, en Xiscu, com deim en el titular, ha estat aquest pregoner, enfilat a un escala de collir figues, llançant als quatre vents un dels pregons més brillants dels darrers segles.
I per si en teniu algun dubte, en aquesta mateixa pàgina hi trobareu el vídeo del sermó. I si a més vos hi voleu recrear tranquil·lament, paladejant-ne tots els matisos, aquí en teniu la transcripció:
Benvolguts gabellins,
Pel qui no em conegui som en Xisco Llissa, de Can Patilla.
Abans de començar el meu parlament vull agrair a la Comissió de Festes que hagin pensat en mi per fer el pregó de Sant Bartomeu d’enguany i vull demanar permís per llegir-lo a ma mare, na Catalina Balaguera; a la meva dona, na Paca; i als meus dos fills, en Pau i en Roc Llissa; a l’Ajuntament en Ple i al Sr. Secretari.
El dedic als meus tets, na M. Àngela de sa Tafona i en Joan Titai; i als meus amics de quan era petit petit: en Gustí de ses Terres, en Lluís Binitu, el meu cosí Pantalí (ja difunt), les tres pianistes i les meves veïnades, madò Juana de Ca n’Àngel i sa Tia Fumet.
Per ser el pregó de Capdepera li he volgut donar un toc genuïnament gabellí. I què hi ha de més gabellí que la pronunciació de la “u” a final de paraula en paraules com cotxu, carru, aigu i tantes altres?
Des d’aquí, idò, voldria demanar a la gent que mantengués aquest tret a fi d’evitar que es perdi.
Aquí va, idò, una poesia amb la “u”, sense ni cap ni peus, que he elaborat per a l’ocasió:
El nostru rei moru,
en Juanito Vador,
va fer un pregó
molt pulit.
El meu padrí Gallu
me duia amb so carru a s’hort
i en Pep des Sindicat
me duia amb so cotxu a Can Picafort.
Un homu me va demanar un tassó d’aigu
i el meu veïnat, el Pillu,
li va dir: eigu no, llepulies.
En Tòful de Ca ses Petites
arregla cotxus
i na Maria Escales
fa uns brodats molt guapus.
Sa meva padrina Llissa
deia que jo era un trastu
perquè li treia sa llengu
quan preparava escabetxu.
I ara, per acabar, dues reivindicacions perquè en prengui nota l’Ajuntament:
- Una de mu mare: “que s’obri l’escala vella des Castell”.
-I una de meva i des veïnats de sa Creu: “que s’acabin les obres d’embelliment”.
I ara lo més important: Noltrus, es gabellins, descendents dels expulsats d’Artà, en dedicam una als artanencs:
“Boti, boti, boti,
artanenc es qui no boti”.
I un record molt important als Tomeus, que en el seu moment, per allà als anys 90, varen organitzar amb molt d’encert unes fantàstiques festes alternatives. A totes ells un “Tomeu, Tomeu, Tomeu Tomeu...”.
Salut i molts d’anys!
Visca Capdepera, Visquen ses Illes Balears i Visca Sant Bartomeu!
Després, per acabar d'adobar-ho, es va inventar una mena de concurs entre les gabellines més escotades de vestuari, i d'entre les concursants en va resultar premiada na Rafela, aquesta bella senyora que amb el nom de pila és identificada per tota la gent del poble. El premi? Una prenda íntima feta de... llata! Com no? Mirau com la llueix.
I per acabar d'adobar-ho, Sant Bartomeu 2009 haurà comptat amb un pregoner d'altura. En Xiscu Llissa, en Xiscu Vives, en Xiscu de Can Patilla -anomenau-lo com vulgueu, però el "Xiscu" acabat en 'u' que no hi falti-, en Xiscu, com deim en el titular, ha estat aquest pregoner, enfilat a un escala de collir figues, llançant als quatre vents un dels pregons més brillants dels darrers segles.
I per si en teniu algun dubte, en aquesta mateixa pàgina hi trobareu el vídeo del sermó. I si a més vos hi voleu recrear tranquil·lament, paladejant-ne tots els matisos, aquí en teniu la transcripció:
Benvolguts gabellins,
Pel qui no em conegui som en Xisco Llissa, de Can Patilla.
Abans de començar el meu parlament vull agrair a la Comissió de Festes que hagin pensat en mi per fer el pregó de Sant Bartomeu d’enguany i vull demanar permís per llegir-lo a ma mare, na Catalina Balaguera; a la meva dona, na Paca; i als meus dos fills, en Pau i en Roc Llissa; a l’Ajuntament en Ple i al Sr. Secretari.
El dedic als meus tets, na M. Àngela de sa Tafona i en Joan Titai; i als meus amics de quan era petit petit: en Gustí de ses Terres, en Lluís Binitu, el meu cosí Pantalí (ja difunt), les tres pianistes i les meves veïnades, madò Juana de Ca n’Àngel i sa Tia Fumet.
Per ser el pregó de Capdepera li he volgut donar un toc genuïnament gabellí. I què hi ha de més gabellí que la pronunciació de la “u” a final de paraula en paraules com cotxu, carru, aigu i tantes altres?
Des d’aquí, idò, voldria demanar a la gent que mantengués aquest tret a fi d’evitar que es perdi.
Aquí va, idò, una poesia amb la “u”, sense ni cap ni peus, que he elaborat per a l’ocasió:
El nostru rei moru,
en Juanito Vador,
va fer un pregó
molt pulit.
El meu padrí Gallu
me duia amb so carru a s’hort
i en Pep des Sindicat
me duia amb so cotxu a Can Picafort.
Un homu me va demanar un tassó d’aigu
i el meu veïnat, el Pillu,
li va dir: eigu no, llepulies.
En Tòful de Ca ses Petites
arregla cotxus
i na Maria Escales
fa uns brodats molt guapus.
Sa meva padrina Llissa
deia que jo era un trastu
perquè li treia sa llengu
quan preparava escabetxu.
I ara, per acabar, dues reivindicacions perquè en prengui nota l’Ajuntament:
- Una de mu mare: “que s’obri l’escala vella des Castell”.
-I una de meva i des veïnats de sa Creu: “que s’acabin les obres d’embelliment”.
I ara lo més important: Noltrus, es gabellins, descendents dels expulsats d’Artà, en dedicam una als artanencs:
“Boti, boti, boti,
artanenc es qui no boti”.
I un record molt important als Tomeus, que en el seu moment, per allà als anys 90, varen organitzar amb molt d’encert unes fantàstiques festes alternatives. A totes ells un “Tomeu, Tomeu, Tomeu Tomeu...”.
Salut i molts d’anys!
Visca Capdepera, Visquen ses Illes Balears i Visca Sant Bartomeu!
Després, per acabar d'adobar-ho, es va inventar una mena de concurs entre les gabellines més escotades de vestuari, i d'entre les concursants en va resultar premiada na Rafela, aquesta bella senyora que amb el nom de pila és identificada per tota la gent del poble. El premi? Una prenda íntima feta de... llata! Com no? Mirau com la llueix.
Tot seguit, cervesa a dojo, a la plaça de l'Orient i inauguració de l'exposició de pintura de Margalida Morey. No en deim res, en aquest recull, perquè com haureu pogut comprovar, li dedicam secció a part, profusament documentada.
Era tot, això? Pots pensar!
A partir de les 21'30, a la plaça des Sitjar, un altre grup nostrat, "Aires Gabellins", va atreure gent prou per omplir aquell espai. De la solvència dels membres d'aquesta agrupació poques coses podem afegir que no hàgim dit ja. Es tracta d'una formació amb molts d'anys de vol, que domina perfectament tots els aspectes de la música i el ball folklòrics, i que, per moltes vegades que els hem vist actuar, mai deixen de sorprendre'ns per la perfecció de les seves coreografies, l'adequació dels seus vestuaris, i una posada en escena sempre acurada. Un excel·lent per a "Aires Gabellins".
La cirera del pastís d'aquesta primera jornada de Sant Bartomeu ens arribà a les 22 hores, quan en el Teatre Municipal pujaren a l'escenari Noemí Dalmau i Robert Szlauer. El recinte era gairebé ple, d'un públic que va gaudir d'un concert d'aquells que es deixen escoltar: quatre autors, quatre estils, música procedent d'èpoques distintes i de sensibilitats en contrast. De Noemí Dalmau, la pianista local, prou coneguda del públic, direm que va respondre al que ja sabem d'ella: solidesa, seguretat, precisió... i sensibilitat! Noemí és una excel·lent pianista de la qual ens sentim molt orgullosos. De la seva banda, Robert Szlauer oferí un contrapunt d'igual nivell, i ambdós donaren la sensació d'un maridatge musical sense fissures. Un concert, en definitiva, que va tancar brillantment un primer dia de festes apoteòsic.
I ara, per acabar aquesta primera crònica, volem fer un recordatori: fer festa no és només anar a botar a la plaça, sinó contribuir-hi des de tots els angles de la vida diària. Tornam a na Rafela, i ara posant-la com exemple del que deim. Aquí teniu la imatge de l'aparador de la seva sabateria. Veis, això també és fer festa, i molta. Gràcies, Rafela.
Que tal, si seguint l'exemple de na Rafela començàssim a penjar senyeres en els balcons, per proclamar als quatre vents que estam de festa?
