L'associació "Sol Naixent", un any més, enterrà la sardina

Una vegada signat l’armistici entre l’associació “Sol Naixent” i la Parròquia, podem dir que l’enterrament de la sardina d’enguany haurà estat el primer sense polèmica. La comitiva es va passejar, com sempre, pels carrers de Cala Rajada, el dimecres de cendra i sense més problemes. Millor així.

I abans d’entrar en detalls sobre aquesta celebració, ens hem permès espigolar el Costumari (1950) de Joan Amades, una vertadera bíblia sobre tradicions, festes i costums de les terres de parla catalana. Sobre l’enterrament de la sardina hi hem trobat alguns paràgrafs prou interessants. Vegem-ho:

 -Dimecres de cendra. És el primer dia de Quaresma. Les gents amigues de la folga el tenen com el darrer dia de les Carnestoltes. Això fa que el dia d’avui es confonguin els costums austers del període que comença amb les bullícies i boires del que fineix. Com a corol·lari de les festes de les Carnestoltes havia estat costum de sortir a berenar a fora. Fins a la darreria del segle XIX es pot dir que sortia tota la població en massa  (...) Les persones que el dia d’avui anaven  a berenar a fora deien que anaven a enterrar el Carnestoltes. A Madrid deien que anaven a enterrar la sardina, apel·latiu que d’algun temps ençà s’ha estès entre nosaltres. Prenent l’expressió al peu de la lletra, a casa nostra és costum enterrar una arengada que hom cobreix amb un plat, cassola o altre objecte de terrissa en lloc ben assenyalat, perquè l’any següent sigui fàcil de trobar (...) El significat estrany del qualificatiu d’enterrament de la sardina es fa difícil de comprendre (...) Enterrar una sardina no s’explica, puix que avui s’inicia el període del consum material i de l’enaltiment simbòlic del peix. Sembla que en lloc d’enterrar-la i anorrear-la, hom l’hauria d’enaltir. Creiem que l’origen del qualificatiu que ens ocupa ha d’ésser d’arrel profunda, atesa la seva gran extensió i generalització. El seu significat, però, se’ns fa impenetrable (...) Més aviat sembla la resta d’un ritu agrari l’enterrament de la cassola que fa com de llosa a l’arengada."

       

Com hem vist, Amades fa referència a una tradició que, pel cap baix està documentada des del segle XIX, tot i les arrels més profundes que l’estudiós hi reconeix. La seva simbologia confusa, i ja ens perdonareu l’atreviment, nosaltres ens permetem junyir-la a la de l’enterrament del Carnestoltes, és a dir, a l’enterrament dels dies d’alegria i folgança, davant el període d’austeritat que representava la Quaresma. D’altra banda,  inequívocament, aquesta és una celebració històricament lligada al primer dimecres de Quaresma i, per tant, qualsevol polèmica al respecte sembla més aviat ociosa.

 

Dit això, passem a l’enterrament de la sardina “nostre”, el de Cala Rajada, el de “Sol Naixent”.

D’entrada diguem que, essencialment, va anar com sempre, sense novetat, tot i que ens va semblar que hi havia una mica menys de trull. La comitiva va discórrer per l’itinerari habitual, des de l’esplanada del moll, pel carrer Elionor Servera, fins al local de l’associació organitzadora.

Obria la desfilada la Banda de Cornetes i Tambors, element imprescindible per a conferir a la processó la solemnitat precisa i el contrapunt rítmic adequat; darrere, l’estendard de “Sol Naixent”, seguit del peixot, la sardina, sobre les espatles dels portadors; a continuació, les altes jerarquies “eclesiàstiques”, lluint les millors gales; i, per tancar la comitiva, les desconsolades ploradores, la pena de les quals, per moments, es va encomanar als espectadors.

I, com bé diu Joan Amades, com que enterrar la sardina no sembla tenir gaire sentit, el que fan els de la tercera edat, vius que són ells, és torrar sardina a voler i enterrar-la... dins la panxa! I per això, com no pot ser d’altra manera, el personal de la Confraria de Pescadors, i els seus col·laboradors –aquesta gent és un regal dels déus– es posaren mans a la feina i torraren fins que n’hi va haver.

 

Enhorabona, i fins l’any que ve.