A l'espera de l'estrena Romeu+Julieta al teatre de Capdepera, els compromisos que hom té el porten a no poder ser allà on es vol, sino on es pot. Garantia de veure un bon ball, el de les alumnes de Virginia Vergel, que de ben segur ha satisfet tant a dansaires com a espectadors.

Un altre membre de Cap Vermell em recorda que defensar la cultura en majúscules és saber quines activitats hi ha al teu poble, en cap de setmana. C'est la vie, ens recorda el títol de la pel·lícula que fan al Teatre, rialles assegurades pel director d'"Intocable". -"Esperava un poc més!" Comenta la pregonera del Mercat Medieval i amiga.

Fa una setmana, un altre membre d'aquesta revista (i ja van dos) s'estrenava amb una pregunta fonamental: Què és la cultura? La cultura és tot, deia. Em faig la mateixa pregunta (retòrica) mentre contemplo emmarcat la serigrafia que  Pere Joan va dedicar a la revista Cap Vermell, en el seu 25è aniversari. Amb la meva butaca també al paire, em demano què s'ha de fer per acumular mèrits, que s'hauran de baremar en el cas de la cultura gabellina, amb la Mostra de Teatre Escolar a tota màquina. Si parlam encara de mèrits, hem de fer menció de la presentació del poemari Barem de Mèrits/Baremo de mèritos (sí, edició bilíngüe, tot i que sabem, com ens recorda un altre membre de CV i activista cultural, que el bilingüisme és la darrera passa cap a la destrucció d'una llengua minoritzada) presentat al centre cultural Sa Nostra de Palma, amb il·lustracions de Lourdes Morell Quadreny, és el thysalis o garlanda que li faltava a aquest gran poeta, de gran trajectòria funcionarial, poètica i millor persona. Diu en el seu poema Vacil·lacions, dedicat a la seva germana, que un dia un mur li va impedir pronunciar segons quines paraules; a tots ens ha passat alguna vegada. D'altra banda, no es pot deixar de parlar de cultura perifèrica sense considerar el reconeixement de mèrits que l'Ajuntament de Manacor i l'Escola de Mallorquí, li dedicà al poeta Bernat Nadal, que va tenir un padrí literari excepcional, Ponç Pons, que tot i no poder assistir a l'acte, va ser representat per un actor de renom de Manacor, el mateix poble del poeta homenatjat, guanyador del premi de Poesia Agustí Bartra, per la seva obra Camille, una defensa de l'escultora i amant d'un August Rodin que no queda molt ben parat.  En proposta del poeta, es suggerí que el nom de l'Escola de Mallorquí de Manacor, fos a partir d'ara Escola de Català. Hi té la seva part de raó, com a normalització lingüística és natural que es diguin les llengües pel seu nom. Nadal, Bernat Nadal, guanyava el seu particular Roland Garrós cultural mentre que Nadal, Rafel Nadal feia el mateix a París, tot i que l'altruisme hauria de ser inversament proporcional: mana el cor. D'aquesta mateixa obra al Teatre La Fornal se'n feu una adaptació teatral molt original: Camille Claudel. El públic és portat de la mà en una història encetada pel mestre de cerimònies en una curiosa trajectòria dramàtica: es distribuïren els tres actes en el mateix edifici del teatre, en tres pisos diferents: en el tercer pis, una jove Camille (amb bona actuació femenina) resta en el sanatori, on paga injustament el revers de la fama de l'escultor, poca decoració, talment el mateix colomer; en el segon, un menjador, les muses intenten despertar a Rodin, amb les paraules poètiques, amoroses, ben enteixinades per part del poeta manacorí, paraules amb ales que sonaven a maduresa poètica. A l'altra cambra, un actor també manacorí que interpreta el poeta, conta al públic present el procés creatiu de l'obra, amb una interpretació gairebé natural. Rodin és molestat per les muses (actrius expertes i vives) , és despertat i tret de la seva cambra. I esdevé en camisó com un monstre extret d'un quadre de Goya. L'ombra de l'artista té un pes miserable, de vegades.

 

D'altra banda, i sense sortir de Manacor, Antoni Riera (activista cultural i gran jugador d'Scrabble)  presenta, entre amics i coneguts, la darrera novel·la de Manel Santana: La Plagueta Vermella, un llibre d'Outsiders i adolescents descarrilats que encarrila novament la trajecòria d'aquest escriptor i amic que tant fa per la memòria històrica de Mallorca. Mentre el meu perruquer demana per mi, deixo que el cabell es mogui, s'esparceixi i es desordeni a l'exposició de Pepe Cañabate, titulada "Rhein" al Centre Melis Cursach, on la fotografia es divideix i entra en joc la velocitat en contrast amb la quietud de la natura i l'ordre dels edificis urbans, les cadires estan tapades per la fullarasca tardoral mentre les línies rectes cauen com agulles de cap sobre els tons marrons i ocres, una exposició del tot recomanable. La meva enhorabona.

Si passau per Artà veureu que ja està gairebé acabat el mural de Som-Riu, a l'estació, on els alumnes de l'Institut Llorenç Garcies i Font també posaren el seu granet d'arena. Sense sortir del poble artanenc, el convent dels franciscans convida a veure el seu interior i una exposició fotogràfica dedicada als 125 anys de commemoració de la TOR franciscana: els cavallets, Sant Antoni...els quadres i la biblioteca, etc. En aquesta volta perifèrica, també passam, tot i que sigui virtualment, per son Servera: un lid up a l'Institut commemora els 20 anys de l'IES Puig de Sa Font, que també farà un sopar d'antics professors del centre. Alegria i celebració a dojo.



Finalment, he intentat explicar l'anècdota de la bolla d'Aristòtil i ningú no m'ha fet cas, per aquesta raó la conto aquí: per no perdre l'hàbit en l'estudi, Aristòtil tenia una bolla de coure que portava a la mà fins a altes hores de la nit, perquè si s'adormia i abandonava l'estudi, l'impacte i el fet del rodolar de la bolla, faria que es despertés i tornàs a la seva empresa. Així doncs, ens calen moltes bolles de coure o bé fer una volta perifèrica per a realitzar un tast cultural del que fan al voltant de Capdepera. Sense oblidar la festa de Sant Bernat Menthon a Montuïri, diumenge, al voltants del Pi de les Vegues a Cala Agulla, se'ns convida a arrabassar palmes, una fita cultural i tradicional que surt del mateix poble, que no perd mai l'essència del garballó i de la llata, en la recerca de les barqueres de la vida. La propera volta, si n'hi ha serà més curta, si ens cau la bolla de la mà.

Signat:
ocell de paper