Bon vespre a tots.

En primer lloc, vull demanar disculpes en es que no em puguin entendre.

Quan allà a finals d’abril em varen venir a veure unes persones de sa Confraria de Pescadors de Cala Ratjada i em varen proposar de fer es pregó del Carme 2008, dient-me que tots ells estaven d’acord que el fes jo, em vaig sorprendre molt, però també he de dir que em vaig alegrar molt.  Vaig pensar i pens que n’hi ha molts d’altres que el podrien fer i que segurament estan més preparats que jo, però vaig acceptar perquè sempre m’he sentit molt a prop d’es pescadors, i, encara que no ho paresqui, em sent un d’ells i també molt a prop de la mar, de ses festes del Carme i, sobre tot, de Cala Ratjada.

Començaré aquest pregó fent referència a aquella Cala Ratjada de quan jo era jovenet, a  aquella Cala Ratjada de sa meva generació, un racó verge, preciós, on encara no s’hi havia produït cap casta d’actuació per part de ningú, i tots miràvem obertament cap a la mar. Quasi tots es seus habitants eren pescadors, famílies de pescadors, aquelles que començaren a fer, d’aquest racó tan meravellós, un petit poblet: es Castus, es Blancus, es Murtes, es Pereandreus, es Nadals, es Climents, es Moreys, es Talaies, es Rateres, es d’es Claper, es Barones, es Lluïses, es Barruans, es Corems, es Serapios, es Paies, es Galions, es Lareus, es Putxos, i algun més que se m’haurà oblidat. Tots ells, juntament amb sos que anaren arribant de fora, formaren aquest racó de pescadors.

Em vénen a sa memòria, amb molt d’afecte i estima, algunes persones que, per sa seva manera de ser i d’actuar amb sa gent de la mar, eren molt conegudes en aquest raconet, com ara es Padrí Tugores, n’Ignaciet, l’amo en Biel Ferrer, en Tonet, en Torreta, en Jeroni Climent, en Maia, madò Magina, en Pere de s’Hort, en Pleta, l’amo en Toni Cinto, en Toni Creus, es vicari Femenies, sa Guapa, en Diego d’es bar, en Bloc, l’amo en Biel Barona, l’amo en Jaume Bou, en Pasteles, madò Pandereta, ses Massot..., i tants d’altres que ara no record.

        

D’aquestes persones, em vénen en es cap una gran quantitat d’anècdotes i de dites. En Torreta, quan li varen demanar, “l’amo en Colau, que no hi haurà molt de llebeig?”, va contestar que ell no pescava llebeig, però es va haver de redossar dins na Lliteres. O l’amo en Llorenç Maia, aquell de “Ai, Maia, Maieta, que guapo estàs, dins sa barqueta, pescant es calamars”. O en Jeroni Climent, es d’es tango “Ágata”. I en Pleta, que deia “Flaquer ya no es Flaquer; Flaquer es un tronco que se va secando para nunca más volver”. En Pere de s’Hort, en es coro, amb sa seva frase cèlebre: “Anem a dalt”. I també en Tugores, amb sa cadireta a s’espatla, pujant sa costa de can March per anar en es cine que mos feien en es palau. I què dir de madò Magina, que fins i tot feia de dentista?

Però, entre totes, hi va haver una persona única, per aquest racó, una persona que va influir molt positivament, de manera molt especial, en unes quantes generacions. Aquesta persona va ser don Vicenç Nadal, es mestre, es nostre Mestre, aquell que tant va tenir que veure amb sos joves de Cala Ratjada i amb so seu futur, i sobretot amb sa seva educació.

Segurament no les he anomenades totes, però sí moltes de ses persones i ses famílies que formaren aquest raconet. Ara vull recordar com era i com és.

Record que era verge, totalment natural, intacte. Allò que més m’hauria agradat és que es nostres fills, encara que només fos per un dia, haguessin pogut veure com era realment aquella Cala Ratjada: ses seves roques, caletes, platgetes, platges, es moll... Record com eren sa Mesquida, es Gulló, l’Agulla, s’Entrador, sa Regana Blava, na Lliteres, l’Olla, es Lago, cala Gat, es moll (es d’abans), sa platja grossa, sa platja petita, ses roques de Miramar, davant can Corona, es Racó de ses Graneres, sa punta de sa Cussa, es Coconar, Son Moll, sa Pedruscada, n’Aguait, es Carregador, sa Font de sa Cala, Canyamel, i molts més raconets preciosos que m’he deixat. I, a dalt de tot d’aquest panorama tan guapo, “Sa Torre Cega” –can Verga–.

En aquells temps no anàvem a sa platja només a prendre es sol i a banyar-nos, sinó que, a partir de Sant Joan, anàvem a fer-hi sa berena amb sos amics i amigues, o també amb sa família. I anàvem a sa platja, en es Lago, a l’Olla, a sa Cala, a s’Entrador, en es Pins de ses Vegues, en es Gulló... Es banyadors  que mos posàvem eren molt diferents en es d’ara, algunes vegades eren es “calzoncillos”, o uns pantalons curts que ja havien tornat vells. Allà hi passàvem tot lo dia, i vos puc assegurar que varen ser es dies més meravellosos de sa meva infància i de sa meva joventut. Tot lo que teníem davant sa nostra vista era per a disfrutar-ho noltros, i mai podíem pensar que moltes coses de ses que contemplàvem desapareixerien. 

         
                                                                                                                                 

Molts d’aquests racons ja no s’assemblen a allò que eren abans, alguns han desaparegut. Es de sa meva generació, i d’altres, recordam es començament d’es turisme a Cala Ratjada. En es pricipi eren estiuejants i turistes, sa majoria francesos, aquells francesos de “Voir en connaitre”. Després, el turisme va anar evolucionant i arribaren els alemanys amb Ultramar Expres, italians, anglesos i de moltes altres nacionalitats, com també molts d’espanyols.

Record es primers hotels: es Castellet (sa Residència), Cas Bombu, Can Tòfol, El Cortijo, sa Marina, es Castillo, es Son Moll i es Serrano d’es primers temps, es Mar Azul, es Bella Playa, es Capricho, s’hostal Alzina, es Tampico, n’Aguait..., i tots es que s’han anat afegint fins arribar a s’actualitat.

A sa meva memòria de “jovenet” també hi compareixen Villa Argentina, es Bolero, es Wikiki, es Mallorquí, es Negresco (on abans havia estat ca n’Epifanio, amb ses xerxes esteses a davant), sa Mira Vista del tio Toni,  can Tòfol, es bar de Can Tomàs, es bar de Can Diego (l’amo en Diego mos feia, atots es nins de s’escola, una xocolatada cada vegada que es trobava molt greu i es tornava a posar bé; i mos ne va fer unes quantes!), es Marítim, can Mateu d’es Bar, etc. Tenc també un record molt especial per ca ses Monges, sa primera escoleta que vàrem tenir tots, un record per a cadascuna d’elles, que tant i tantes vegades mos varen ajudar.

A sa memòria hi tenc que des de Cala Gat, vorera vorera, fins en es Carregador, només hi havia caletes, roques, xaletets d’estiuejants –molts d’ells ja desapareguts. Veig davant es meus ulls, es de fa molts d’anys, cas Climentons, cas Búfalo, cas notari Galmés, Villa California, can Tonton, ca na Ross, can Virell, cas Molons, ca’s Sagristà, can Belil, can Juanito Morey, ca madò Margalida Bomba, can Jeroniet, ca l’amo en Colau Baroi, can Mac (després can Pedro es Català), ca l’amo en Jaume Bou, ca’s Inqueros, ca n’Epifanio (després s’antic Negresco), ca sa tia Paca, can Pasteles, ca’s Rectoret, ca na Tomevona, sa casa de sa paumera, i sa paumera, ca madò Putxa, can Tòfol, can Diego, can Maia, can Xisquet, can Mateu d’es Bar, sa botiga de ca l’amo en Pere Antoni, ca l’amo en Jeroni Garrit, ca ses Massot (on hi havia sa centraleta telefònica, que donava línia a tots es que tenien telèfon i, evidentment, se’n temien de tot, això sí, “sense voler”), ca madò Pandereta (amb el seu rètol que posava “Villa Marqués Joy”), ca’s Olives, Mira Vista, can Pasqual, can Corona, can Moragues, Villa Argentina, es Castellet, Villa Sóller, ca ses Petranes, ca dona Maria de can Celler, can Sard, can Pocoví, can Ferragut, can Cumberlege, sa casa d’es Tamarell, es Castillo, can Alomar, can Amadeo, ses cases de sa Pedruscada, ses cases d’es Carregador amb s’esglesieta, etc.  Moltes d’elles ja han desaparegut.

Cada any, quan celebram ses festes del Carme, pens com eren aquelles festes. Quan s’atracaven els dies propers al Carme, es començaven a posar es paperins, damunt s’esplanada d’es moll. Això es feia situant un pal molt alt en es centre de s’esplanada, i des d’es cap de dalt sortien moltes tires de paperí cap en es costats. Sa nostra alegria era total. Arribaven ses festes, ses millors de s’any. Eren unes festes molt d’es pescadors, de tota sa gent de la mar, amb so cadafal, ses torroneres amb en Solleta, ses cucanyes, ses carreres de sacs, rompre olles (amb l’amo en Miquel Papa que estirava sa corda), ses carreres de cintes, es pal ensabonat, competicions de bots i de llaüts al rem, i de nedar. Es premi que mos donaven en es qui guanyaven eren unes espardenyes o una camiseta, i vos puc assegurar que ra un bon premi.

Posteriorment, per uns anys, va parèixer que aquestes festes s’enfocaven des d’una perspectiva només turística i exterior. Però, gràcies a Déu, des d’uns anys ençà s’han tornat a fer unes festes del Carme p’es pescadors, d’es pescadors i amb sos pescadors, i està ben desmotrat que agraden a tothom, de cada any més, i que en difrutam tots, juntament amb sos turistes i estiuejants. Però tornen ser ses festes d’es pescadors.

Veig aquell moll de quan jo tenia 15 anys, replè de barques de bou i de llaüts: fins a 11 barques de bou i no record quants de llaüts, però n’hi havia molts.  Es bous, quasi tots duien set o vuit mariners, i es llaüts, tres o quatre. Això vol dir que moltes famílies depenien de la mar i de sa pesca. Com podeu veure, actualment n’hi ha molts manco, i no només han minvat ses barques i es pescadors, sinó també, desgraciadament, ses espècies marines; algunes d’elles extingides totalment, com sa cranca, i d’altres en perill d’extinció, com ses cigales, ses pades, ses tutes, ses petxines, es escats, ses orioles, ses mussoles, es eriçons, sa tremolitja, ses ortigues, es culs de senyora, ses mussoles, es cabots, nacres, etc.

Record que dins es mateix moll (es moll d’abans), amb sos amics jugàvem a amagar es tests: això consistia que un de noltros es tirava a la mar, sense ulleres ni cap altra ajuda, i per davall s’aigua amagava un test blanc, devora una roca, tan lluny com podíem, i es altres l’havien d’anar a cercar, amb sos ulls ben orberts. Imaginau com devien d’estar de transparents i cristal•lines ses aigües, per poder fer això! També jugàvem a córrer illes, això era botar d’escull en escull, quan la mar anava buida, i cercàvem cornets i pades, tot això dins lo que ara és es moll. També jugàvem a fer nedar barques, que consistia a fer nedar barquetes fetes de suro o de fusta, amarrades a un fil i a una canya, per dins es cocons d’es Coconar.

                   

Dins es mateix moll hi podíem veure i pescar moltes classes de peixos que ara ja no hi són: mabres, molls, anfossolets, sards, oblades, tutes, cabots, escórpores, orades i, de tant en tant, amarrada per una pota a un norai, alguna tortuga que havia agafat qualque pescador i que sacrificàvem per fer aguiat. Quan jo ho pens! Sa fam fa fer coses!

Record paraules, expressions i arts de pesca de fa molts d’anys, que ja no se senten ni s’empren, a causa de ses circumstàncies actuals de sa pesca, com són aquelles de quan es “bots” o es llaüts havien de fer quasi totes ses feines al rem. Per exemple: cia, voga, una palada enrere de babord, una palada endavant d’estribord, cia voga amb ell, cia voga descobri, arma es timó, desarma es timó, tomba s’arjau, tapa s’escotilló, arma es rems (a la cia o a la voga), agafar es pellet, enferir sa vela, hissar es triquet, canviar es estrops, es escàloms, es tamboret, es rumballs, etc.

També record quan arribaven es llaüts i dèiem: “du sis coves de llampugues, o quatre coves de pàmpols, o una covenada de llagostes, o un o dos rasts de calamars (perquè es duien amb ses mans, anuats p’es sacarins i en rasts). Es palangres anaven dins cofes i es muntaven amb llences de cànem, ses xarxes eren de cotó, com es “bous” per arrossegar. Quan entraven ses barques de bou a fer correu, això era a les tres de sa matinada, record que jo mirava si anaven escorades, i li deia a l’amo en tomeu “es Ros”: “avui va escorada”, i ell algunes vegades em contestava: “sí, Pedro, però en es costat nostre, en es d’es armadors”. Això volia dir que hi havia trossos. Pens quan calàvem es morenells i venien plens de morenes, i es padrí “Blancus” em deia: “morenell, caga’t en ell”. O gambins per agafar enfossos.

Record algunes tretes dels vells pescadors, com:
- Llit calent, taula freda.
- Panxa plena vol repòs.
- Que és de dolenta sa culpa  i que és de bona sa raó, dóna sa culpa en es bou, jo dic que és s’escotilló.

Totes aquestes referències i records em duen a unes consideracions: Durant bastants d’anys vàrem tenir sa necessitat de mirar es futur només des de sa perspectiva de crear riquesa i benestar, perquè d’això no en teníem gens ni mica. Moltes vegades, ni tan sols teníem lo més essencial per sobreviure, que era de lo que es tractava, evidentment, sense pensar en ses repercussions que això podia tenir de cara en es futur de tot s’entorn, de la mar, de sa costa, d’es medi ambient.

         

Crec que ja és ben hora de pensar d’una altra manera. Molt sovint sentim dir que “la mar és de tots”, que “tots tenim dret a disfrutar de la mar”, que “sa natura és de tots”. Sí, però NO! No és així, exactament. Més aviat crec que noltros som de sa natura, som una part de sa natura. Noltros, sense ella, no podríem viure; ella, sense noltros, sí! Noltros formam part d’es tot, d’aquest conjunt de la mar, es boscos, ses muntanyes, es rius, es animals, es insectes, es ocells, s’atmosfera..., i tots plegats formam la Terra, que ara ja es comença a anomenar “Gaya”, perquè es considera que lo realment important és tot el conjunt, perquè tot està lligat entre si: crec que ja és hora que pensem en un futur molt més respectuós amb sa natura, i especialment amb la mar i tot es seu entorn.

Demanaria que en tocar temes i qüestions que afecten la mar, deixassin de pensar només com a professionals de la mar, pescadors esportius, “recreïstes”, club nàutic, activitats subaquàtiques, entitats turístiques, governants, polítics..., i pensassin sobre tot en la mar. Sí, en ella, perquè no mos sol donar sa seva opinió. Si la mos pogués donar, si la poguéssim sentir, segurament mos espantaríem i mos escandalitzaríem tots.

Tenc esperances en es futur, perquè veig, en sa gent jove, ganes de preservar, de conservar, de recuperar i de cuidar tot allò que pertany a sa natura. I això m’alegra molt. Es qui hem viscut i vivim de la mar, directament o indirectament –i som molts–, sense que la mar mos demanàs res a canvi, hem de veure que ha arribat s’hora que l’escoltem, perquè ara sí que mos demana ajuda. No seria just que després d’haver rebut tant i tant de la mar, ara mos negàssim a ajudar-la. Seria imperdonable que diguéssim “tira endavant, i es darrer tancarà sa porta”, perquè, a més, podria ser que es portal fos tan gran que ja no trobàssim porta per tancar-lo.

No puc acabar sense fer referència a sa tristesa que m’hauria causat a mi, i estic ben segur que a sa majoria de sa gent d’aquest poble, sa impossibilitat de celebrar sa processó marinera del Carme. Però, finalment, estic content que s’hagi arribat a un acord i seguir trobant una manera de poder fer sa processó per la mar. Des d’aquí vull donar s’enhorabona a tots aquells que s’ha mogut i preocupat per fer possible que seguíssim disfrutant d’aquesta tradició tan nostra i tan antiga. Estic content que no s’hagi de recordar El Carme de 2008 com es de s’any en què es varen suspendre ses processons del Carme.

M’agradaria que durant aquesta exposició, ningú m’hagués mal entès, ni m’hagués mal interpretat. Jo som així. Es meus amics i es que em coneixen ho saben. Som un fill d’en Biel Lluïsa, de sa cama d’es Lluïses i es Canals, i fill de na Francisca Segona, de sa branca d’es Segons, descendents de Capdepera. I sempre he pensat que quan es meus pares depositaren aquelles gotes d’essència per a donar-me vida, sense haver-me contat què hi posaren realment, allò varen ser unes gotes d’aigua de la mar, de la mar de Cala Ratjada, i amb el pas del temps va sortir lo que som ara: una gota una mica més grossa, però una gota d’aigua de la mar de Cala Ratjada. I en es final des trajecte m’agradaria tornar ser només una gota d’aigua de la mar de Cala Ratjada.

Vull acabar aquest pregó amb un record per tots aquells que ja no es troben entre noltros, especialment per aquells que formaren part de s’entorn d’es pescadors.

I per tots noltros, vull desitjar unes bones festes del Carme 2008, amb salut, alegria i amistat.

Visca ses festes del Carme!
Visca Cala Ratjada!

Pedro Morey Melis


-------------------------------------------------------------------------------------

La dissertació de Pedro Morey Melis emocionà el públic assistent, plenament identificat amb la descripció d'una Cala Rajada preturística, segurament irrecuperable, però també amb un cant a l'esperança, ple de referències ecologistes. "Tenc esperances en es futur, perquè veig, en sa gent jove, ganes de preservar, de conservar, de recuperar i de cuidar tot allò que pertany a sa natura", va dir el pregoner, abans de felicitar-se perquè, finalment, es pugui celebrar la processó del Carme.

A més, i com cada any, els sus de les festes va comptar amb la participació de la Coral s'Alzinar, que delectà el nombrós públic assistent (l'església era plena de gom a gom), amb un repertori de cançons populars. Alguns balladors posaren la nota coreogràfica a dos temes mallorquins (Copeo matancer i L'amo de Son Carabassa), i Agustí Esteva (percussió) i Maribel Lliteres (guitarra) hi aportaren la part instrumental.

Tot plegat, una solemne portalada per a unes festes que no han fet més que començar.