El dia que tot acaba, quan ja només ets en la nostra memòria, aquell primer dia hauria de caure dels calendaris.

Qui més qui menys, tots hem perdut un familiar, un amic, una persona estimada. Amb tu, Vicenç, jo tenia una relació senzilla i cordial, res de l’altre món perquè, en realitat, ens coneixíem poc. Bé, no sé si tu em coneixies molt a mi, però jo no en sabia gaire, de la teva vida, més enllà d’aquests anys darrers gràcies a l’acollida que hem tingut en el poble i a participar amb l’associació Cap Vermell i amb la Coral S’Alzinar.

Ara, però, ja no tornaré a sentir el teu “com estàs, Bielet?” que m’amollaves, per exemple, quan ens creuàvem a la plaça dels Mariners, algun matí sota el sol de primavera, o pel carrer Centre de Capdepera, alguns dies d’hivern. El teu somriure captivava qualsevol, amb aquella mirada picarona i aquell posat com que et queia l’esquena cap a una banda, de vegades amb els braços a l’esquena –quan no duies feines entre mans, que eren ben poques vegades–, i d’altres amb una senzilla carpeta agafada o bé sense cap paper perquè anaves o tornaves d’arreglar algun asunto.

Al principi de conèixer-te, et recordo pujant o baixant per l’Avinguda entre Capdepera i Cala Rajada, quan tu hi anaves caminant, com fa tanta gent del poble. Jo anava en cotxe i pensava: “mira, per allà hi va en Vicenç”. Sempre em feia ganes saludar-te però, ja saps, amb la velocitat que portem avui dia, no ens aturem a compartir les coses importants de la vida.

A la coral ja fa estooona que et trobem a faltar, jo especialment. La teva veu potent per a mi era com el far que guia les embarcacions quan fa fosca. Com de solfa en sé ben poc, necessito escoltar una veu que faci de guia i la teva sempre marcava la pauta dels baixos. Fins i tot quan tu cantaves a la dreta de tot i jo era el darrer, el de l’esquerra. També trobaré a faltar les bromes que amollaves de tant en quant, enfotent-te del primer que es posava a tir quan alguna idea et venia al cap; fos qui fos. I rèiem tots, fins i tot la persona al·ludida, perquè te’n reies, però no li faltaves mai el respecte.

No, el primer dilluns de març d’enguany, quan gairebé han acabat els comiats i les famílies han de compondre la teva absència, no hauria de venir en el calendari. Però hi és, i tu, Vicenç, em diries: “Bielet, que no veus que si traiem tots els dies del calendari per aquesta raó, no tindràs oportunitat de veure els somriures d’aquelles persones que t’envolten?”

I amb aquella mirada picarona, les ulleres a mig nas, el somriure amb els llavis entreoberts i aquell posat com que et cau l’esquena cap a una banda, ningú té esma de rebatre la teva resposta, per molt que els somriures tardaran a lluir com quan tu hi eres pel mig. Fins sempre, amic.