Als seus inícis, allà pels anys 70 del XX, el moviment ecologista discutí a bastament sobre la necessitat de convertir-se en partit polític. Les postures foren d’enfrontament i argumentades des de posicions essencialistes. Amb el temps, la qüestió s’ha temperat molt i avui els distints punts de vista es mantenen des del pragmatisme, senyal dels temps que corren; però també, fruit de la maduració dels ecologistes.

Alemanya, aleshores amb el moviment ecologista més desenvolupat del planeta, és on per primera vegada es plantejà l’oportunitat de fundar un partit verd. La malaurada Petra K. Kelly ho defensava, l’any 1983: “...Un moviment autònom, sols extraparlamentari, no té tantes possibilitats per a ajudar a imposar, per exemple, les exigències d’una nova concepció de la seguretat, com quan tals exigències es presenten per via parlamentària... Tot i la autonomia del moviment pacifista i ecologista, crec que no queda altra elecció, a la vista de les relacions socials de poder, que entrar en relació, d’alguna manera, amb el sistema polític tal qual és”.

Des de fora del moviment ecologista de vegades no s’entén i es qüestiona l’existència dels partits verds, i al marge de l’opinió personal de cada qual sobre la seva conveniència, convé tenir clares les idees, ja que els ecologistes existeixen i són com a mosques d’ase, que no hi ha manera de treure’s del damunt, per tant no hauríem de caure en el parany d’ajustar la realitat a les nostres conveniències.

Els partits polítics quan apareixen lligats a noves realitats socials són expressió d’interessos i idees d’un sector limitat de la població. Així van aparèixer, en els processos de formació d’economies nacionals, partits lliurecanvistes i proteccionistes; partits de propietaris i de terratinents als albors del capitalisme i, en el XIX, partits obrers. Res més normal que ara en surtin d’ecologistes.

També ajuda, el fet de diferenciar els conceptes d’ecologia i medi ambient. El primer, per brevetat seguim Morin, com a floració d’una consciència que la natura és un ecosistema d’interrelacions supercomplexes, en què cada ésser viu hi manté relacions interdependents, i que el creixement industrial ens du al desastre final. El medi ambient és la reducció tecnologista que es limita a cercar solucions a cada problema ambiental, incapaç de repensar el sistema social. Corol•lari: un mediambientalista no comprèn que des de l’ecologia es pugui fer política ja que per a ell es tracta d’una competència neutra que s’ha de deixar en mans dels experts, i l’ecologista no entén el mediambientalista convençut que amb polítiques fiscals, decrets-llei, innovacions tècniques i modificacions en els mercats (preus ombra, teorema de Coase, drets de propiedat, etc.) solucionarà els desequilibris naturals deixant inalterades les relacions de poder.

Per saber què els depara el futur als partits ecologistes necessitaríem la bolla de vidre de la pitonissa Pita, per bé que podem fer especulacions plausibles. Per exemple, si són un fet els desequilibris ecològics provocats pels humans, aquests hauran d’adaptar les seves idees i conductes a fi i efectes de mantenir relacions cordials amb la natura, i tots els partits, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, s’hauran de adequar a una realitat imposada per la biologia i, aleshores, els partits verds no tendran raó de ser i desapareixeran o es reciclaran. Un cas semblant va ocórrer amb els partits liberals que, quan el comú acceptà els seus programes electorals (eleccions lliures i universals, llibertat d’expressió, de premsa, garanties processals, etc.), vist l’èxit de les seves propostes i complida la missió, s’extingiren. Preguntes: sense els partits liberals, les seves curolles haguessin triomfat? Si els liberals s’haguessin decantat pel neutralisme tècnic, gaudiríem dels avantatges de les constitucions liberals ? Feren bé de polititzar el seu ideari?

Personalment se me’n refot l’ecologia i el medi ambient, a mi el que de veritat m’agradaria és  presenciar, com aficionat al teatre, la fi del  món, veure desplegar-se davant meu, assegut en butaca de llotja, tot el muntatge de l’Apocalipsi d’en Joan. Esper que ni uns ni els altres m’espenyin la festa. Follau, follau que l’espectacle ha començat! /llucià rinyon/