La magrana és d’aquestes fruites que marquen un moment precís de l’any. Sempre les he associades a l’inici de la tardor. Amb els canvis de temps que ens recorden la fi de l’estiu i presagien els freds. M’agraden aquests elements (com la llampuga, els gínjols,  els bolets...)  que intensifiquen la sensació d’arribada d’una estació amb els seus peculiars i particulars olors i sabors.



   Ara, a les nostres contrades, estam en temps de magranes. I que dolces i bones que són. Personalment em recorden la paciència de ma mare preparant-ne un platet  amb un poc de sucre, perquè era l’única manera que un infantó com jo era aleshores en menjàs. Que era (i és) de bo. Encara ara gaudesc del seu sabor,  però és a mi que em toca esgranar-les per als altres..., i no és el mateix.



   El magraner  es troba estès per tota la Mediterrània, per bé que el seu origen es troba a l’Orient (concretament a Pèrsia i Afganistan). Pertany a la família de les Punicàcies, i n'hi ha moltes varietats (un parell d'“agres” i unes quantes més de les varietats “dolces”); la que nosaltres coneixem és la Punica granatum. La seva estructura és molt  característica, amb una forma rodona que amaga en el seu interior múltiples vesícules plenes de grans amb una polpa sucosa, dolça, de color rosat, separades per membranes.

   En jardineria, n'hi ha una varietat petita, semblant a un bonsai, que es pot tenir en un cossiol.





   Es tracta d’una fruita amb  molts d'hidrats de carboni i fort poder antioxidant. Estudis recents la qualifiquen d’anticancerígena, valors que s’afegeixen als tradicionals d’antidiarreic i antibacterià.

   Se sap que els antics  egipcis ja les cultivaven, però varen ser els àrabs els que l’introduïren a Mallorca (i tota Espanya). De fet, l’apreciaven molt, fins al punt de a representar l’amor fidel.

   La magrana és present en el cançoner popular. Vet aquí una glosa:

   “M’agrada collir magranes
a un magraner petit.
Saps que és de dolç un confit
per un golós que en té ganes!

     O aquestes altres...

   "Si et demanen a on vas
ja diràs a ses Algolfes,
a menjar magranes dolces
pinyolenques i aubars"

   "Madona de Sa Cabana
aixecau-vos dematí
que veureu es sol sortir
vermell com una magrana"

  També trobam la magrana en el refranyer popular:
  - “Any de magranes, any  de blat”
  - “Per Sant Francesc, les magranes”, una clara al·lusió a l’època de maduració d’aquest fruit , que no és altre que l’inici de l’octubre.

   Pel que fa a frases fetes, podem dir “ésser vermell com una magrana”, tot referint-se al color propi de la fruita ja madura; “perdre l’ase i les magranes”, fent referència a perdre el temps i la feina, vaja, a no treure res de profit d’un treball; o “tenir el cap com una magrana”, que vol dir tenir mal cap o poc enteniment.




D’endivinalles, n'he trobat aquestes tres:

   1) “Fortalesa de soldats
que no tenen cap ni peus,
però tots ben col·locats
i tots vestits de vermell”

   2) “La nina rodoneta
la gent petiteta
de cul rabassut.
Endivina-lo, cap de ruc”

  3) “Té ossos i no te carn,
Porta corona i no es capellà”

 Evidentment, la solució a cadascuna és “MAGRANA”

Aquesta en castellà (pensada per Pedro Montoro)
 COMIENZA MUY GRANDE,
TERMINA VACÍA,
LOS FINES DE OTOÑO
LA VES CADA DÍA....

  (LA GRAN....NADA)



  Les magranes, a més de menjar-la com a fruita (cal tenir paciència per  a esgranar-la), es pot utilitzar a la cuina com a ingredient d’amanides, cuinada com a salsa o fent part de postres més elaborats.
  Un clàssic és la salsa de magranes, recepta d’origen medieval que s’emprava (i encara ara) per guarnir les carns vermelles

Ingredients
   • 2 magranes agres • 2 unces de sucre • 1 tassonet de vi negre • canyella • 2 clavells de trenta, sencers
  Després de pelar i esgranar les magranes, s’han de passar els grans per un sedàs i s’ha de recollir el suc en una cassoleta. Una vegada fet això, s’hi afegeix el sucre, el vi, la canyella i els clavells de trenta. Aleshores, s’ha de fer bullir tot plegat. Quan ha pres un bull, es treu del foc i es deixa refredar.

   Per acabar una recepta molt senzilla: 

Magranes amb mistela o moscatell

Ingredients:
- magranes esgranades.
- mistela o moscatell
- sucre.
De tots els ingredients, una quantitat al gust
Preparació:
   Es tallen (s'obren) i s'esgranen les magranes. Posam els grans en un recipient fondo. S’afegeix el sucre i la mistela o moscatell al gust. Remanam la mescla i es deixa reposar unes hores (millor d’un dia per l’altre) a la gelera. Serviu-ho ben fresc.
  Una variant per als infants (i tota la família), consisteix a substituir la mistela/moscatell per suc de taronja (si les taronges són àcides, afegiu un poc més sucre).
   I…, bon profit!

   El magraner és un arbre molt lligat al món pagès, i evoca aquest món camperol on regnen la tranquil·litat i l'assossec

La sesta del pagès

L'ombra acull el pagès ran la cabana.
La mà ha deixat l'arada i el magall
i l'àpat congruent i un vi de tall
fan perfecta la son que el cos demana.

És l'hora que al silenci hi ha galvana
i el vol del dia no té amagatall,
és quan dorm la rabosa i calla el gall,
l'aire pesa i s'esberla la magrana.

Només el ca fidel li fa costat,
sol al terrent amb cura treballat
i el vinyar desbrossat a torns de rella.

Dorm camperol el teu guanyat repòs,
el raïm creix, l'ametlla agafa cos,
i el sol més alt fa fresca la canella.

Pere Vives i Sarri
(Barcelona, 30.12.1924)

Per acabar, un bell poema de  Federico Garcia Lorca dedicat a la magrana (la granada)

Canción oriental
(La granada, 1920)

Es la granada olorosa
un cielo cristalizado.
(Cada grano es una estrella,
cada velo es un ocaso.)
Cielo seco y comprimido
por la garra de los años.

La granada es como un seno
viejo y apergaminado,
cuyo pezón se hizo estrella
para iluminar el campo.

Es colmena diminuta
con panal ensangrentado,
pues con bocas de mujeres
sus abejas la formaron.
Por eso al estallar, ríe
con púrpuras de mil labios...

La granada es corazón
que late sobre el sembrado,
un corazón desdeñoso
donde no pican los pájaros,
un corazón que por fuera
es duro como el humano,
pero da al que lo traspasa
olor y sangre de mayo.
La granada es el tesoro
del viejo gnomo del prado,
el que habló con niña Rosa
en el bosque solitario.
Aquel de la blanca barba
y del traje colorado.

Es el tesoro que aun guardan
las verdes hojas del árbol.
Arca de piedras preciosas
en entraña de oro vago.

La espiga es el pan. Es Cristo
en vida y muerte cuajado.

El olivo es la firmeza
de la fuerza y el trabajo.

La manzana es lo carnal,
fruta esfinge del pecado,
gota de siglos que guarda
de Satanás el contacto.

La naranja es la tristeza
del azahar profanado,
pues se torna fuego y oro
lo que antes fue puro y blanco.

Las vides son la lujuria
que se cuaja en el verano,
de las que la iglesia saca,
con bendición, licor santo.

Las castañas son la paz
del hogar. Cosas de antaño.
Crepitar de leños viejos,
peregrinos descarriados.

La bellota es la serena
poesía de lo rancio,
y el membrillo de oro débil
la limpieza de lo sano.

Mas la granada es la sangre,
sangre del cielo sagrado,
sangre de la tierra herida
por la aguja del regato.
Sangre del viento que viene
del rudo monte arañado.
Sangre de la mar tranquila,s
angre del dormido lago.
La granada es la prehistoria
de la sangre que llevamos,
la idea de sangre, encerrada
en glóbulo duro y agrio,
que tiene una vaga forma
de corazón y de cráneo.

¡Oh granada abierta!, que eres
una llama sobre el árbol,
hermana en carne de Venus,
risa del huerto oreado.
Te cercan las mariposas
creyéndote sol parado,
y por miedo de quemarse
huyen de ti los gusanos.

Porque eres luz de la vida,
hembra de las frutas. Claro
lucero de la floresta
del arroyo enamorado.

¡Quién fuera como tú, fruta,
todo pasión sobre el campo!

Federico Garcia Lorca

Més informació sobre el magraner i els arbres en general a la pàgina web
http://amicsarbres.blogspot.com/2006/10/lelegncia-de-la-magrana-i-del-magraner.html

Paco Galian