"Cap Vermell" desplaçà dos corresponsals al col·loqui per a una reserva marina més justa, i ambdós lliuraren la crònica corresponent. Nosaltres, respectuosos com som, les publicam totes dues. 

PRIMERA CRÒNICA

 Mentre anàvem al teatre per assistir al col·loqui informatiu, ens va venir al cap la pàgina “informativa” de “Diario de Mallorca”, aquella que ens assabentava de la “muerte en Cala Ratjada”. Aquella imatge ens produïa una total incertesa sobre què ens podíem trobar. D'altra banda, el col·lectiu convocant presentava no poques ambigüitats, i al costat d'entitats amb nom i llinatges, hi apareixien misteriosos "comercios Cala Rajada", o una "Asesoria Legal" que no sabem si és nom o cognom. Després també es veuria que "centros de buceo" s'havia d'escriure en singular.

 Tot just arribar, però, les formes de total distensió crearen un ambient relaxat. Així i tot, en el pati de butaques hi havia una clara divisió entre els assistents: les primeres files estaven ocupades pels més fervorosament contraris a la Reserva Marina tal i com està perfilada actualment, entre els quals s’hi trobava l’exbatle, Joan Ferrer; després venia un espai ocupat per gent que semblava desinformada, menys afectada per la Reserva, o que hi assistia per compromís; finalment, a la part de dalt hi seien els que no compartien la postura dels convocants, entre els quals distints membres de l’equip de govern de l’Ajuntament: Maria Orts, Mateu Garau, Sebastià Sureda, i el mateix batle, Tomeu Alzina. En total, uns 150 assistents.

 Decidits a rompre amb la imatge de gent radicalitzada i forassenyada, Dino Serra, abans de començar l’acte s’apropà al batle per agrair-li la seva assistència.

 Les intervencions començaren amb una mica de retràs. Damunt l’escenari, els representants de la plataforma convocant: Joan Sard (botigues relacionades amb activitats nàutiques); Jaume Ferriol (centre de busseig “Mero”, de Cala Lliteres); Gaspar Coll (empresari d’excursions marítimes); Miquel Rossell (president del Club Nàutic de Cala Rajada); Manuela Fernández (moderadora); Dino Serra; Sr. Esteva (Federació Mediterrània per una Pesca Responsable); Miquel Ribot (Associació Balear de Pesca Recreativa); Sebastià Ferragut (Associació de Pesca Recreativa de Llevant); Joan Mas (president de la Federaciói Balear d’Activitats Subaquàtiques).

 La moderadora, després d’assabentar-nos que feia tres anys que residia a Cala Rajada, que era la primera vegada que entrava en el Teatre i que el col·loqui es faria en castellà, cedí la paraula al Sr. Esteva. Aquest centrà el seu discurs a precisar el concepte de reserva marina, que qualificà d’eina per a administrar els recursos pesquers; en conseqüència, com que allò prioritari era defensar els interessos pesquers, les demés activitats marítimes en patien danys col·laterals, perquè no tenien prou força per fer-se valer. Com sigui que la regulació dels recursos pesquers és una competència estatal i és prioritària, les altres activitats  quedaven marginades. Malgrat la claredat de les idees exposades, ens quedàrem amb el dubte de si allò que es reclamava era sortir de la marginalitat o si es pretenia que el Ministeri se centràs únicament a administrar els recursos pesquers i deixàs els altres actuar lliurement, com fins ara.

 Jaume Ferriol té una gran facilitat de paraula, sobretot quan es tracta de buidar el gavatx, però sembla que es despreocupa de racionalitzar i de donar solidesa al discurs. Afirmà que actualment aquesta és la reserva d’uns pocs, que condiciona tot el futur turístic de la zona, que és l’única reserva marina que inclou una zona turística, que a més és una reserva molt cara, que les imposts, que la imatge, i tot un ruixat d’esquitxos demagògics. Manifestà que dels vint-i-cinc indrets on feia pràctiques de busseig, ara únicament li permetien fer-ho a set; afegí que en el nostre litoral s’hi troben unes coves marítimes que són de les més importants de Mallorca; reclamà una reserva marina de la qual en puguem gaudir tots, i que es permeti un major nombre d’immersions, perquè els comptes no surten.

 Miquel Ribot, president d’Albacora, continuà en la línia de Jaume Ferriol, és a dir, amb la idea que una reserva és la devesa particular d’un sector.

 Dino Serra, del sector d’activitats subaquàtiques, va estar molt conciliador i reclamà consens, una vegada i una altra. Va explicar que des de fa sis anys està treballant per un reserva marina per a tots i que creu en la necessitat de les zones de protecció integral per a recuperar les espècies que hi habiten. Va dir que per tal de reglamentar les actuacions en aigües interiors, hi ha hagut consens. Adreçant-se al batle, reclamà la col·laboració de l’Ajuntament.

 Miquel Rossell reclamà més informació i més verídica, perquè la poca que al seu parer s’ha facilitat ha estat errònia. Manifestà que representava 300 socis i va reclamar una reserva per a tots, que sempre havia estat a favor de les decisions del Govern de les Illes Balears, i que aquest es va reunir amb totes les associacions afectades. Troba que les restriccions que imposa la llei estatal són massa fortes i reclama la supressió de la zona D, aquella que inclou quasi tot el litoral turístic, del cap des Freu fins a sa Pedruscada. Per a suprimir-la, s’ofereixen alternatives que consisteixen a situar-la en altres indrets, sense limitar la seva dimensió actual. També va reclamar que tant les aigües interiors com les exterior tenguin els mateixos usos.

 Sebastià Ferragut defensà la pesca amb canya i puu, perquè és un activitat molt nostrada i antiga. Entre sa Pedruscada i es Freu hi ha moltes pesquers i el que s’agafa no té valor comercial (salpes . oblades). També reclamà la pesca amb rai, amb el qual s’agafa moixó i salpes, unes espècies molt abundants. Restringir aquestes activitats, va dir, no té sentit, i explicà que l’Ajuntament d’Artà ha presentat un recurs sol·licitant que es puguin continuar emprant aquestes tècniques de pesca a tota la zona D.

 Joan Sard manifestà que s’adheria a les reclamacions dels seus companys de taula. També es considerà protector del medi marí i recordà que havia trobat un indret poblat per la perillosa alga “caulerpa toxifolia”, i que ho havia comunicat a les autoritats, cosa que ha permès controlar-la i pràcticament extingir-la.

 Joan Mas va recolzar allò manifestat per Dino Serra i Jaume Ferriol.

 A Gaspar Coll ja no li va quedar gaire cosa per afegir. Centrà el seu discurs a demostrar que dins Cala Gat fan més mal a la posidònia els pescadors de llampuga que els vaixells que hi ancoren.

 Entre les intervencions dels espectadors, cal destacar la de Miquel Àngel Calviño, exdirector general de Pesca, que defensà la tasca del passat Govern de les Illes Balears. També insistí que una reserva marina és per a protegir els recursos pesquers i no una mesura de protecció mediambiental. Demanà que no es dimonitzassin els pescadors, perquè ells no tenien res a veure amb el desenvolupament del procés legislatiu.

 Maria Orts, regidora de Medi Ambient, demanà serenitat, entre d’altres coses perquè encara hi havia temps i possibilitats de corregir errors, com per exemple tota la qüestió referida a la pesca amb canya i rai.

 També va intervenir una espectadora que es va presentar com a periodista especialitzada en termes nàutics, i demanà que seguissin endavant, perquè tenim una costa privilegiada.

 Dino Serra va dir que el Ministeri no havia contestat les al·legacions presentades i que per al mes de setembre s’havia convocat una altra reunió. Finalment, resumí el bessó d’un col·loqui que durà gairebé dues hores i mitja: consens en la negociació, amb l’objectiu d’arribar a una reserva marina per a tothom.

 Aquests són uns desitjos que, naturalment, compartim, però que no s’avenen amb el fet d’excloure de la mesa del col•loqui aquells que defensen un altre tipus de reserva marina.

********

SEGONA CRÒNICA

Tal con estava anunciat es celebrà el col·loqui organitzat per les associacions que es senten perjudicades per la Reserva Marina.Els nou ponents es presentaren favorables a la Reserva marina, del tot d’acord amb el decret 21/2007, de 23 de març, pel qual s’estableix la Reserva Marina del Llevant de Mallorca i molt crítics amb l’Ordre APA/961/2007 que estableix i regula la reserva d’interès pesquer a Cala Rajada.

En bona part coincidiren en l’exposició del procés de creació, que durà sis anys, i diagnòstic de les conseqüències que tendrà la reserva per a la població. Es senten en part traïts pel “Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación” amb el qual, després d’haver arribat a acords, no els han vist plasmats al BOE, conseqüentment demanen consens en l’elaboració de les activitats que es poden dur a terme en la Reserva. Consideren que la indústria turística se’n ressentirà en disminuir el turisme de busseig i dels iots.És incomprensible que hi hagi dues Reserves, les dues administracions implicades haurien d’esser capaces d’arribar a un acord i unificar criteris.Com a moixos escaldats fugen de les promeses i bons propòsits de l’administració pública i demanen fets.

Hi havia curiositat per saber quines eren les relacions entre aquest sector de damnificats i la Cofraria de Pescadors, sobretot després que a l’Assemblea General Ordinària, de 13 de juliol del 2007, el president del Club Nàutic, D. Miguel Rosell, explicàs que “uno de los motivos principales de que la reesrva llegara hasta Sa Pedruscada, era que el Club Náutico no pudiera hacer ninguna ampliación”. Aquí es feren palesos dos tarannàs, els dels ponents que mantingueren una neutralitat exquisida vers la Cofraria i els dels qui carregaren en contra. La intervenció del Sr. Calviño, ex alt càrrec de la Conselleria d’Agricultura i Pesca, qui es trobava entre el públic, amb gran elegància deixà del tot clar que la Confraria –creim repetir les seves paraules–  “no era el dimoni”, que s’havia limitat ha sol·licitar una Reserva i que era aliena al seu disseny final.

Ningú, en la defensa de la seva visió, apel·là a estudis marins de la flora, de les espècies marines o de l’aigua, com no fos de manera demagògica. Sembla que la Reserva és l’espai on té lloc una lluita per apoderar-se de recursos escassos, essent la natura el convidat de pedra.La immensa majoria dels assistents eren favorables a les tesis dels ponents, per la qual cosa hi cap la interpretació del col·loqui com un acte d’afirmació de la voluntat de seguir reivindicant el que consideren just, una posada en escena per relligar, tots plegats, els sentiments que els provoca la Reserva i d’ànim per seguir endavant.La paraula més pronunciada al llarg de la vetllada va esser, sens dubte, “consens”, encara que en boca de segons qui pareixia que el seu significat no era l’habitual, sinó sinònim de “fer el que jo vulgui”. La postura dels convocants quedà clara al llarg de l’exposició que discorregué de manera correcta i tranquil·la. Continuarem informant.