Excursió a les Dolomites (Itàlia) del 30 de setembre al 9 d’ octubre de 2008
Breu crònica de la sortida d’Agustí Esteva Flaquer a la vall di Fassa, a la zona de les Dolomites (nord-est d’ Itàlia) entre els dies 30 de setembre i el 9 d’ octubre de 2008.
Abans de començar la crònica voldria donar les gràcies en primer lloc a la meva família (esposa i fills), per l’ajuda que m’han donat per a la realització d’aquest viatge. També un recordatori molt especial per al guia Manuel Alonso, un català que viu a les Dolomites, que va entendre les meves expectatives i limitacions, ja que sense el seu recolzament no hauria fet ni la meitat de les ferrades ni tampoc hauria pogut visitar i contemplar tal quantitat de paisatges (muntanyes, llacs, valls, penya-segats, ...). Una salutació especial per al Mikelle, Dimitri i família de l’ Hotel Miramonti per haver-me tractat tan bé.
El viatge ha estat enfocat en la pujada de les muntanyes amb l’ajuda de les vies ferrades (vies o camins d’una ascensió de muntanya, que disposa d’equipament d’assegurança en els llocs difícils o perillosos, normalment claus, cable d’acer i escales de ferro, per a facilitar la pujada). Les vies ferrades es troben entre l’escalada i l’excursionisme de dificultat. Aquestes vies varen sorgir durant la primera guerra mundial perquè els exercits poguessin pujar el seu material a dalt dels cims i així poder controlar les valls i els colls de les muntanyes.
Aquesta zona del nord-est d’Itàlia forma part dels Alps i rep el nom de les Dolomites per la seva pedra calcària que duu el nom de dolomia. Sense cap dubte aquestes muntanyes són un paradís per a l’escalada. Hi ha tal quantitat de parets de distints nivells de dificultat que moltíssima gent hi va per practicar aquest esport. Jo he triat la via ferrada ja que pens que el nivell de dificultat no és tan elevat com el de l’escalada esportiva, exceptuant alguns passos que si es troben banyats o en neu tenen un cert risc. El que no es pot tenir és vertigen o por a les altures ja que en alguns moments la verticalitat és impressionant com el cas del pont tibetà on es va rodar la pel·lícula “Alt risc” de n’Stallone que es troba a la via ferrada Brigatta Tridentina.
La confiança en el guia és imprescindible per a la consecució dels objectius, tant en qüestió de seguretat com en l’equipament necessari per a dur a terme la sortida.
No es pot oblidar el respecte a la muntanya així com conèixer bé les limitacions de cadascú. Els dos dies primers el cos necessita habituar-se a l’altura i es nota un poc de mal de cap en les persones que hi van de nivell de la mar. Però a mesura que passen els dies hom s’hi habitua.
Dimarts dia 30 de setembre de 2008 va ser la sortida Palma - Madrid seguit de Madrid - Venècia. En arribar a Venècia desplaçament a l’estació de tren de Mestre per dirigir-me a Bolzano i d’allà a Vigo di Fassa en autobús. Per arribar a Canazei que era el meu destí final i que es troba a uns 10 km de Vigo di Fassa em va haver de venir a recollir el guia amb el seu cotxe ja que en aquesta època no hi ha transport públic (skibus). A Canazei, el guia Manuel em va allotjar a l’ Hotel Miramonti, regentat per la família de Mikelle. Tot el dia de viatge.
Primera sortida: Dolomites.
Dimecres 1 d’octubre de 2008. Surt de Canazei amb el guia Manuel i amb el seu cotxe anam fins al pàrquing del Passo de Costalunga, on agafam un telecadira i després de seguir el sender 549, s’arriba al refugi de Roda de Vael (2.283m). En aquest indret comença l’ascensió per la Cresta de Majave (2.723 m) dintre de la qual es troba una ferrada que circula paral·lela amb la paret. Hi ha alguns passos estrets, com si fossin un tub, que es superen sense molta dificultat. Començam a caminar a les 10,30 hores i tornam a les 17,30 hores. Just ens aturam al refugi Roda de Vael per menjar uns entrepans.
Segona sortida: Dolomites.
Dijous 2 d’octubre de 2008. La sortida, avui, és des del poble de Canazei, amb el cotxe del guia Manuel, passant pel Passo de Sella i des d’aquí al Passo Gardena, vorejant el Gruppo del Sella. Mentre seguim el camí en descens, s’arriba a una zona on es pot aparcar, a una corba molt pronunciada. Allà deixam el cotxe, ens posam l’arnés i el casc, i agafam els mosquetons per a iniciar l’ascensió a la via ferrada de la Brigatta Tridentina. Abans d’arribar a la paret de la ferrada hem de caminar uns trenta minuts per dins el bosc. Iniciam l’ascensió amb una mica de dificultat, ja que la roca estava banyada i hi havia perill de llenegar. Aquesta ferrada ha estat una de les més llargues que he fet. L’itinerari passa pel pont tibetà i arriba al refugi de Cavazza, a la muntanya Pisciadu (2.585m). La baixada es fa per un canó que al principi estava tot nevat i que durant la temporada hivernal es pot baixar esquiant. En aquesta jornada caminàrem des de les 9,30 h a les 15,30 hores.
Tercera sortida: voltants de Canazei.
Divendres 3 d’octubre de 2008. El dia comença amb pluja, així que avui no hi ha ascensió a cap ferrada amb el guia. Però així i tot he de fer qualque cosa. La dona de Mikelle em deixa un paraigua i decidesc partir a caminar des de l’Hotel Miramonti pels voltants de Canazei. Just davant de l’hotel surt un camí (pista forestal) que travessa la vall de Contrin fins el refugi del mateix nom. En arribar al refugi i veient que la pluja anava augmentant i les muntanyes ja es veien enfarinades, pens que és hora de tornar al poble. Entre l’anada i la tornada tard unes quatre hores i mitja. En arribar al poble es presenta la primera nevada de la tardor.
Quarta sortida: voltants de Canazei.
Dissabte 4 d’octubre de 2008. Si ahir el dia va despertar plujós, avui la sorpresa és majúscula: tot està blanc. Anit ha nevat, en el poble uns 10 cm i més amunt uns 25 cm. Així i tot fa un bon dia de sol. Surt d’excursió tot sol des de l’Hotel Miramonti (1.517 m) fins arribar al Llac artificial (embassament) situat a 2.100 metres, on es troba un Museu de la Guerra. Aquest embassament està just als peus de la Marmolada (grup de muntanyes més altes de les Dolomites). La caminada de pujada em va durar unes tres hores per la part alta de la Vall, el camí és preciós, amb un paisatge nevat ple d’avets. El descens el vaig fer pel mateix camí de pujada ja que era un risc agafar-ne un altre a causa dela nevada que hi havia.
Cinquena sortida: Sender del Contrabandista.
Diumenge 5 d’octubre de 2008. Baix en cotxe amb el guia Manuel des de Canazei fins el Lago di Garda, on pensam fer una ferrada que discorr per un sender ben equipat que travessa una paret damunt el llac. En arribar al llac feim una aturada al poble de Riva di Garda, visitam el moll on puc comprovar que no és necessari la mar per poder practicar qualsevol esport nàutic. Increïble! Allà sempre fa un bon vent per a la pràctica del windsurf, de la vela, i a més a més no fa grans ones. Començam la ferrada a uns quatre quilòmetres del poble. Després d’haver caminat uns vint minuts arribam al que s’anomena el Sender del Contrabandista, un camí excavat a la roca de la paret vertical que dóna al llac. Durant el trajecte ens acompanyen unes vistes impressionants sobre el llac.
Hi ha uns quants passos de certa dificultat que acompanyats d’un bon guia es fan amb facilitat. En general és un passeig d’unes tres hores. La tornada la férem en taxi fins a l’aparcament on havíem deixat el cotxe. El capvespre visitàrem una altre poble del llac, on es podia ensumar tot l’ambient que es mou al voltant del món de l’escalada.
Sisena sortida: Dolomites.
Dilluns 6 d’octubre de 2008. Puj en cotxe amb el guia fins el Passo Gardera i des d’allà caminam fins a la base del Piccolo Circ. En arribar ens posam l’arnés, el casc i ens proveïm de mosquetons de seguretat, corda i grampons, ja que el cim està tot blanc. Ens embarcam en la ferrada del Piccolo Circ. Tardam unes cinc hores i mitja entre l’anada i la tornada. Durant l’ascensió ens trobam en alguns indrets de la roca unes puríssimes (madonas). Aquesta ferrada no va ser molt difícil encara que la férem amb molta de neu. Les vistes a dalt del cim eren magnífiques, es podien divisar a la llunyania Àustria i Suïssa.
Setena sortida: Dolomites.
Dimarts 7 d’octubre de 2008. Aquest dia en lloc de fer una ferrada ens n'anàrem a unes parets no massa altes al costat del Passo Sella per a fer pràctiques d’escalada esportiva. Així el guia Manuel m’ensenyà una sèrie de trucs, em va fer demostracions i em donà lliçons de com iniciar-se en l’escalada esportiva. La roca on eren les vies, feia uns 50 metres d’altura. Vàrem fer unes quantes vies d’escalada, el guia davant davant, i jo sempre de segon. Entre el que férem assolírem el cinquè grau de dificultat, el més elevat que jo havia fet. Per aquesta zona es poden fer parets de 800 metres d’altura amb nivells de dificultat entre el 6è i 9è grau, la qual cosa requereix gran experiència i molt d’entrenament. Me’n vaig amb les ganes de seguir practicant aquest esport.
Vuitena sortida: Dolomites.
Dimecres 8 d’octubre de 2008. Darrer dia d’activitat a les Dolomites. Pujam en cotxe el guia i jo fins al Passo Sella per la ferrada Col Rodello, que és una ferrada nova (recentment equipada) on hi ha diversos nivells de dificultat, enllaçant zones molt equipades, escales artificials i passos en roca. Té una vista excepcional sobre la vall de Canazei on he estat allotjat.
La durada són unes quatre hores entre anada i tornada. En arribar a l’Hotel Miramonti em despedesc, recull l’equipatge i baix cap a Trento per a facilitar el retorn cap a Venècia. El capvespre visit amb el guia el col·legi de Guies Alpins dels Dolomites a Trento.
El darrer dia (dijous 9 d’octubre) el dedic al viatge de tornada.
Me’n duc el record d’uns paisatges meravellosos i la satisfacció d’haver fet unes rutes esportives molt espectaculars en aquesta zona del nord-est d’Itàlia. Una saludació per a tots/es i fins una altra.
Agustí Esteva Flaquer
Abans de començar la crònica voldria donar les gràcies en primer lloc a la meva família (esposa i fills), per l’ajuda que m’han donat per a la realització d’aquest viatge. També un recordatori molt especial per al guia Manuel Alonso, un català que viu a les Dolomites, que va entendre les meves expectatives i limitacions, ja que sense el seu recolzament no hauria fet ni la meitat de les ferrades ni tampoc hauria pogut visitar i contemplar tal quantitat de paisatges (muntanyes, llacs, valls, penya-segats, ...). Una salutació especial per al Mikelle, Dimitri i família de l’ Hotel Miramonti per haver-me tractat tan bé.
El viatge ha estat enfocat en la pujada de les muntanyes amb l’ajuda de les vies ferrades (vies o camins d’una ascensió de muntanya, que disposa d’equipament d’assegurança en els llocs difícils o perillosos, normalment claus, cable d’acer i escales de ferro, per a facilitar la pujada). Les vies ferrades es troben entre l’escalada i l’excursionisme de dificultat. Aquestes vies varen sorgir durant la primera guerra mundial perquè els exercits poguessin pujar el seu material a dalt dels cims i així poder controlar les valls i els colls de les muntanyes.
Aquesta zona del nord-est d’Itàlia forma part dels Alps i rep el nom de les Dolomites per la seva pedra calcària que duu el nom de dolomia. Sense cap dubte aquestes muntanyes són un paradís per a l’escalada. Hi ha tal quantitat de parets de distints nivells de dificultat que moltíssima gent hi va per practicar aquest esport. Jo he triat la via ferrada ja que pens que el nivell de dificultat no és tan elevat com el de l’escalada esportiva, exceptuant alguns passos que si es troben banyats o en neu tenen un cert risc. El que no es pot tenir és vertigen o por a les altures ja que en alguns moments la verticalitat és impressionant com el cas del pont tibetà on es va rodar la pel·lícula “Alt risc” de n’Stallone que es troba a la via ferrada Brigatta Tridentina.
La confiança en el guia és imprescindible per a la consecució dels objectius, tant en qüestió de seguretat com en l’equipament necessari per a dur a terme la sortida.
No es pot oblidar el respecte a la muntanya així com conèixer bé les limitacions de cadascú. Els dos dies primers el cos necessita habituar-se a l’altura i es nota un poc de mal de cap en les persones que hi van de nivell de la mar. Però a mesura que passen els dies hom s’hi habitua.
Dimarts dia 30 de setembre de 2008 va ser la sortida Palma - Madrid seguit de Madrid - Venècia. En arribar a Venècia desplaçament a l’estació de tren de Mestre per dirigir-me a Bolzano i d’allà a Vigo di Fassa en autobús. Per arribar a Canazei que era el meu destí final i que es troba a uns 10 km de Vigo di Fassa em va haver de venir a recollir el guia amb el seu cotxe ja que en aquesta època no hi ha transport públic (skibus). A Canazei, el guia Manuel em va allotjar a l’ Hotel Miramonti, regentat per la família de Mikelle. Tot el dia de viatge.
Primera sortida: Dolomites.
Dimecres 1 d’octubre de 2008. Surt de Canazei amb el guia Manuel i amb el seu cotxe anam fins al pàrquing del Passo de Costalunga, on agafam un telecadira i després de seguir el sender 549, s’arriba al refugi de Roda de Vael (2.283m). En aquest indret comença l’ascensió per la Cresta de Majave (2.723 m) dintre de la qual es troba una ferrada que circula paral·lela amb la paret. Hi ha alguns passos estrets, com si fossin un tub, que es superen sense molta dificultat. Començam a caminar a les 10,30 hores i tornam a les 17,30 hores. Just ens aturam al refugi Roda de Vael per menjar uns entrepans.
Segona sortida: Dolomites.
Dijous 2 d’octubre de 2008. La sortida, avui, és des del poble de Canazei, amb el cotxe del guia Manuel, passant pel Passo de Sella i des d’aquí al Passo Gardena, vorejant el Gruppo del Sella. Mentre seguim el camí en descens, s’arriba a una zona on es pot aparcar, a una corba molt pronunciada. Allà deixam el cotxe, ens posam l’arnés i el casc, i agafam els mosquetons per a iniciar l’ascensió a la via ferrada de la Brigatta Tridentina. Abans d’arribar a la paret de la ferrada hem de caminar uns trenta minuts per dins el bosc. Iniciam l’ascensió amb una mica de dificultat, ja que la roca estava banyada i hi havia perill de llenegar. Aquesta ferrada ha estat una de les més llargues que he fet. L’itinerari passa pel pont tibetà i arriba al refugi de Cavazza, a la muntanya Pisciadu (2.585m). La baixada es fa per un canó que al principi estava tot nevat i que durant la temporada hivernal es pot baixar esquiant. En aquesta jornada caminàrem des de les 9,30 h a les 15,30 hores.
Tercera sortida: voltants de Canazei.
Divendres 3 d’octubre de 2008. El dia comença amb pluja, així que avui no hi ha ascensió a cap ferrada amb el guia. Però així i tot he de fer qualque cosa. La dona de Mikelle em deixa un paraigua i decidesc partir a caminar des de l’Hotel Miramonti pels voltants de Canazei. Just davant de l’hotel surt un camí (pista forestal) que travessa la vall de Contrin fins el refugi del mateix nom. En arribar al refugi i veient que la pluja anava augmentant i les muntanyes ja es veien enfarinades, pens que és hora de tornar al poble. Entre l’anada i la tornada tard unes quatre hores i mitja. En arribar al poble es presenta la primera nevada de la tardor.
Quarta sortida: voltants de Canazei.
Dissabte 4 d’octubre de 2008. Si ahir el dia va despertar plujós, avui la sorpresa és majúscula: tot està blanc. Anit ha nevat, en el poble uns 10 cm i més amunt uns 25 cm. Així i tot fa un bon dia de sol. Surt d’excursió tot sol des de l’Hotel Miramonti (1.517 m) fins arribar al Llac artificial (embassament) situat a 2.100 metres, on es troba un Museu de la Guerra. Aquest embassament està just als peus de la Marmolada (grup de muntanyes més altes de les Dolomites). La caminada de pujada em va durar unes tres hores per la part alta de la Vall, el camí és preciós, amb un paisatge nevat ple d’avets. El descens el vaig fer pel mateix camí de pujada ja que era un risc agafar-ne un altre a causa dela nevada que hi havia.
Cinquena sortida: Sender del Contrabandista.
Diumenge 5 d’octubre de 2008. Baix en cotxe amb el guia Manuel des de Canazei fins el Lago di Garda, on pensam fer una ferrada que discorr per un sender ben equipat que travessa una paret damunt el llac. En arribar al llac feim una aturada al poble de Riva di Garda, visitam el moll on puc comprovar que no és necessari la mar per poder practicar qualsevol esport nàutic. Increïble! Allà sempre fa un bon vent per a la pràctica del windsurf, de la vela, i a més a més no fa grans ones. Començam la ferrada a uns quatre quilòmetres del poble. Després d’haver caminat uns vint minuts arribam al que s’anomena el Sender del Contrabandista, un camí excavat a la roca de la paret vertical que dóna al llac. Durant el trajecte ens acompanyen unes vistes impressionants sobre el llac.
Hi ha uns quants passos de certa dificultat que acompanyats d’un bon guia es fan amb facilitat. En general és un passeig d’unes tres hores. La tornada la férem en taxi fins a l’aparcament on havíem deixat el cotxe. El capvespre visitàrem una altre poble del llac, on es podia ensumar tot l’ambient que es mou al voltant del món de l’escalada.
Sisena sortida: Dolomites.
Dilluns 6 d’octubre de 2008. Puj en cotxe amb el guia fins el Passo Gardera i des d’allà caminam fins a la base del Piccolo Circ. En arribar ens posam l’arnés, el casc i ens proveïm de mosquetons de seguretat, corda i grampons, ja que el cim està tot blanc. Ens embarcam en la ferrada del Piccolo Circ. Tardam unes cinc hores i mitja entre l’anada i la tornada. Durant l’ascensió ens trobam en alguns indrets de la roca unes puríssimes (madonas). Aquesta ferrada no va ser molt difícil encara que la férem amb molta de neu. Les vistes a dalt del cim eren magnífiques, es podien divisar a la llunyania Àustria i Suïssa.
Setena sortida: Dolomites.
Dimarts 7 d’octubre de 2008. Aquest dia en lloc de fer una ferrada ens n'anàrem a unes parets no massa altes al costat del Passo Sella per a fer pràctiques d’escalada esportiva. Així el guia Manuel m’ensenyà una sèrie de trucs, em va fer demostracions i em donà lliçons de com iniciar-se en l’escalada esportiva. La roca on eren les vies, feia uns 50 metres d’altura. Vàrem fer unes quantes vies d’escalada, el guia davant davant, i jo sempre de segon. Entre el que férem assolírem el cinquè grau de dificultat, el més elevat que jo havia fet. Per aquesta zona es poden fer parets de 800 metres d’altura amb nivells de dificultat entre el 6è i 9è grau, la qual cosa requereix gran experiència i molt d’entrenament. Me’n vaig amb les ganes de seguir practicant aquest esport.
Vuitena sortida: Dolomites.
Dimecres 8 d’octubre de 2008. Darrer dia d’activitat a les Dolomites. Pujam en cotxe el guia i jo fins al Passo Sella per la ferrada Col Rodello, que és una ferrada nova (recentment equipada) on hi ha diversos nivells de dificultat, enllaçant zones molt equipades, escales artificials i passos en roca. Té una vista excepcional sobre la vall de Canazei on he estat allotjat.
La durada són unes quatre hores entre anada i tornada. En arribar a l’Hotel Miramonti em despedesc, recull l’equipatge i baix cap a Trento per a facilitar el retorn cap a Venècia. El capvespre visit amb el guia el col·legi de Guies Alpins dels Dolomites a Trento.
El darrer dia (dijous 9 d’octubre) el dedic al viatge de tornada.
Me’n duc el record d’uns paisatges meravellosos i la satisfacció d’haver fet unes rutes esportives molt espectaculars en aquesta zona del nord-est d’Itàlia. Una saludació per a tots/es i fins una altra.
Agustí Esteva Flaquer
