La isla bonita

    Cap a  final de juliol no tenia gaire esperances per sortir de l’illa, i menys encara amb idea de caminar, de fer senderisme. De manera que quan, en un d’aquests sopars estiuencs amb amics, va sortir la idea d’anar a una de les illes Canàries durant una setmana,  no em podia imaginar que acabaria amb les botes posades, trescant camins d’una espectacularitat i bellesa inigualables.
    Tot va ser dit i fet. Contràriament al costum d’informar-me exhaustivament de les característiques del lloc a on vaig, vàrem partir amb poc més que la idea que anàvem a la Isla Bonita (un nom certament cursi, pensava jo), que l’illa era més o manco de la superfície de Menorca i que podíem fer caminades. Així mateix, en alguns articles de revistes especialitaades, vàrem veure que hi havia dues grans rutes: la 130 (que voreja tota La Palma) i la 131(que travessa la part de més altitut). Descartades les grans rutes, ens férem a la idea de visitar  alguns punts clau: els volcans, la Caldera de Taburiente i els boscos de laurisilva i falgueres.
   Així arribàrem a La Palma i, primera sorpresa, ens trobàrem un aereoport petit (comparats amb Son Sant Joan, tots resulten petits!). D’altra banda, ens va sobtar el contrast entre les dues zones de l’illa: passàrem de l’est humit i ennigulat a l’oest solejat i calorós. Enmig, un túnel  de menys  d’un quilòmetre.


    Primer dia. Presa de contacte amb l’illa. Lloguer de cotxe, imprescindible, i sortim a trescar! Visitam el centre d’informació del Parc natural de la Caldera  i ens apuntam a una llista per pujar amb cotxe a un mirador anomenat La Cumbrecita. Una carretereta estreta – però molt ben asfaltada, totes ho estan!– ens du a un coll des del qual arribam caminant, en poc més de mitja hora, a un mirador sobre la Caldera de Taburiente,  anomenat Lomo de las Chozas. Es tracta d’una passeig “autoguiat”, amb informació i profusió de cartells informatius. Ens adonam de la magnitut del cràter i visualitzam l’excursió del proper dia. Durada. 1 hora aproximdament, anada i tornada.
Després de dinar, baixam fins a l’extrem sud de l’illa, a la població de Los Canarios (Fuencaliente) amb la idea de visitar els volcans Sant Antonio i Teneguía (el darrer a entrar en erupció a l’illa). Aparcam el cotxe i entram a un centre d’interpretació, on veim una pel•lícula de curta duració (molt ben feta per cert) sobre els volcans i el municipi, de pura promoció turística. Després feim una volta pel cràter del Sant Antonio i dubtam si baixar o no al Teneguía: només hi ha autobusos de tornada cada dues hores i el temps és just. Malgrat tot, partim amb una calor sufocant, a marxa lleugera ( tanta sort que era de baixada). La caminada s’ho paga:  paisatges lunars, caminant sobre cendres negres, una vista panoràmica sorprenent..., fins arribar al far i les salines de Fuencalientes. Durada dues hores de travessia

    Segon dia. La Caldera de Taburiente i el Barranco de las Angustias. Arribàrem a entendre el nom del barranc. De bon matí partim de Puerto Naos, on tenim l’hotel (el cul del món!), per una carretera que puja entre plataners, fins a la ciutat de  Los Llanos de Aridane,  d’on surt una carretera de muntanya que ens du a l’esmentat Barranco de la Angustias. Allà hi ha un servei de taxis que ens duen fins el mirador de los Brecitos. Aquí comença un camí, penjat del precipici, enmig de boscos de pi canari, que baixa suaument al principi i un poc més bruscament al final, fins la zona d’acampada de Taburiente. Enmig del barranc hi ha un riu, el rierol de Taburiente (em sorprèn tanta d’aigua!), amb cocons que la gent aprofita per nedar. Des del campament feim una curta i aspra pujada, per a seguir amb una baixada agra i contínua que no acaba fins arribar a un altre riu, bé realment és la confluència de dos rius (la zona es diu Dos Aguas), un d’ells molt curiós, ja que l’aigua tenyeix la roca de color taronja clar. Seguim, cap a dalt, el curs del riu i arribam a la Cascada de los Colores.
 


  De tornadada a Dos Aguas, dinam i feim una nedada a un gorg sota un salt d’agua, a l’ombra del monument natural del Roque d’Idafe. A partir d’aquí seguim el barranc pel llit del riu, fins arribar a un mena de dipòsit on l’aigua es canalitza, i el corrent queda reduït a la  mínima expressió. Aquesta part del camí es fa llarga i tediosa, amb nombroses pujades i baixades per les voreres del barranc. La calor no ajuda gaire, així que quan veim l’aparcament on havíem deixat el cotxe..., uf! . Durada 6 hores de travessia.



   No és massa tard i decidim anar a Tazacorte i al seu port. Ens hem guanyat un refresc. Tornada a l’hotel.

   Tercer dia. Decidim que ha de ser de descans –de caminar!– i feim una ruta de carretera gairebé obligada, que suposa una volta a la part central de l’illa, amb pujada al famós Roque de los Muchachos. Ja ens hem fet a  la idea que a La Palma tot són corbes..., i vaja si n’hi ha! De l’hotel partim cap a Santa Cruz, passam per l’ermita de la Virgen de las Nieves (patrona de l’illa) i enfilam la carretera del Pico de las Nieves i el Roque de los Muchachos, que arriba al punt més alt de l’illa amb 2.426 metres. Pujam, pujam i pujam per una carretera vorejada de pins canaris de magnitut considerable. Una nota curiosa, aquest pins si es cremen podem tornar a treure brots, cosa que els nostres no fan. La pujada ens ofereix quatre  canvis de vegetació en un curt espai: passam del bosc quasi tropical, al bosc de pi, a la vegetació de muntanya i acabam a la roca gairebé nua del cim. La vista de 360 graus resulta indescriptible. Per tornar, baixam, baixam i baixam. Feim un descans i entram a una bodega (és zona vinícola), dinam a la plaça de Las Tricias. Fa una calor insuportable i decidim no fer la ruta que teníem prevista, però ens n’anam  amb el cotxe fins la costa on observam un bosc de dragos i la costa de Hiscaguán. Tornam per la part est de l’illa, tancant el cercle de la ruta.

   Quart dia. Canvi de passatge, de fet sembla que som a una altra illa. Anam a visitar el barranc de los Tilos. Després de travessar l’illa, arribam  al municipi de Los Sauces, on es troba aquesta ruta. Al centre d’interpretació (una casa preciosa enmig del barranc) ens informen de les distintes possibilitats. Optam per fer la ruta autoguiada de prop de dues hores. Una passejada molt agradosa per un camí ample entre falgueres mil•lenàries, til•lers i llorers de mida impressionant. Arribam fins un mirador anomenat Espigón Atravesado, que ofereix una ampla panoràmica del barranc des d’un penyal que desafia les lleis de la gravetat. Resulta sorprenent i espectacular. Dinam prop d’un pontet i començam la baixada cap al cotxe. Durada 2 hores, anada i tornada.



    De tornada a l’hotel volem nedar en el Charco Azul (una piscina semi-natural), però la mala mar ho impedeix, així que decidim fer una altra caminada. Anam al Cubo de la Galga, un altre barranc de laurisilva. Ens aturam a l’oficina d’informació i ens enfilam cap el mirador de la Somada Alta. La primera part del camí va per dins el torrent, per enfilar-se després per un dels costats. Aquí tenim la sensació d’anar per l’interior d’una selva. És una caminada amb menys anomenada que Los Tilos, però ens va agradar molt. Durada 2,30 hores, anada i tornada

   Cinquè dia. Decidim provar de  fer la Ruta dels Volcans (24 quilòmetres). Des de la zona d’acampada del Pilar, partim per un sender amb molt pendent, per un bosc de pi. Una vegada guanyada certa altura, vorejam el volcà Birigoyo, pujam  La Barquita i el Pico Nambraque, on, enmig del no res, un solitari pi ens ofereix un poc d’ombra i s’observa d’una banda la part oest de l’illa, amb el típic mar de núvols, i de l’altra,  la part est tota solejada. Feim una petita baixada fins el volcà del Hoyo Negro. Aquí ens dividim, dos tornaran cap al cotxe i ens vindran  a cercar a Los Canarios (al sud de l’illa) i dos seguirem de volcà en volcà , pujant i baixant per un camí d’arenes negres que dificulta el caminar. Afortunadament, els pendents més forts són de baixada. El terreny és negre. Passam crestejant pel volcà San Juan, el cràter Duraznero, Las  Deseadas, el volcà El Charco, el Martín..., fins  arribar a un bosc que ens durà a Los Canarios, on acaba la nostra caminada. El darrer bocí s’arriba a fer llarg, malgrat ser un bosc preciós. Durada  6 horesi mitja, de travessia.



   Com a premi, ens n’anam a fer una nedada a la platja de La Zamora, situada en una zona protegida. Com les altres platges de l’illa, és d’arena negra, però aquesta sorprèn per la quantitat de peixos que hi ha a la vorera que no semblen espantar-se de la gent; resulta un plaer veure’ls nedant al voltant.

   Sisè dia. Va resultar tota una odissea. Decidim fer la part alta del barranc de Los Tilos, anar al naixent del Cordero i el Marcos. Ja ens havien dit que el camí fins a la Casa del Monte era poc aconsellable, però que es podia fer en cotxe. Va resultar una aventura, ja que la pista forestal era molt empinada i plena de bancs de pols i els cotxes a penes podien pujar. Però si es té una conductora de primera, no hi ha res impossible! I arribam a la sortida del camí. Aquest discorr vora una canal  que recull i transporta l’aigua dels “nacientes”, des de la muntanya als nuclis de població. Fins arribar al primer brollador, del Marcos, hem de passar dotze túnels penjats al penya-segat. Duim pila i impermeable, ja que en algun túnel l’aigua cau del sostre. Després d’uns quinze minuts més de caminada, arribam al Naciente del Cordero, no tan espectacular com l’anterior. Durada 3 hores d’anada i tornada.



   Mentre els companys tornen cap al cotxe desfent el camí, a mi em donen permís (gràcies!) per baixar pel barranc de los Tilos i fer l’excursió completa. En una hora i mitja sóc al pàrquing, això sí, a bon ritme.



   Avui  trobam el Charco Azul apte per al bany. Després de dinar al quiosc feim un capfico. L’aigua, gelada, gelada! Mentre, els esquitxos de les ones (aquí sembla que sempre hi ha mala mar!) arriben a la piscina natural.

    Setè dia. Això s’acaba. Deixam per al darrer dia, el de la tornada, la visita a la capital, Santa Cruz de la Palma. La visitam amb tota tranquil•litat, és dia de festa a la capital (romeria a l’ermita de la Virgen de las Nieves ) i gairebé tot està tancat. Malgrat això, passejam pel centre històric, encara empedrat, amb carrers que conserven tot l’encant d’altres èpoques. Destaca la plaça d’Espanya, amb un conjunt d’edificis característics i l’església d’El Salvador. Després de dinar feim una volta pel passeig marítim i partim cap a l’aeroport.

   Quatre idees que ens enduim (al manco jo me'n duc): l’illa és realment “bonita”, les grans extensions de cultiu del plataner, els desnivells i els revolts de les carreteres, els itineraris de muntanya espectaculars, la varietat de paisatges, el color de les cases (no miren prim a l’hora de triar el color), les platges d’arena negra... Hi ha prou turisme, però sense caure en la massificació.

   Viatge realitzat del 29 de juliol a 6 d’agost (inclosos els trasllats)
   Vol: Palma-Madrid-Santa Cruz  i tornada.

   L’illa està enfocada al turisme “natural”, amb una gran xarxa de senders de diverses durades i dificultats. Tots compten amb senyals d’orientació, i els principals amb punts d’informació i centres d’interpretació. A les oficines d'informació disposen de plànols  molts útils de les excursions a l'illa i de la xarxa de senders, a més dels específics de cada zona. Hi ha diverses zones d'acampada, refugis i zones d'esbarjo a la natura.
   Sortida molt recomanable per a aficionats a caminar,amb diversos graus de dificultat.

Paco Galian
Cala Rajada 10 d’agost de 2008