El Port de Navacerrada, amb la seva pista d’esquí, és un destí molt popular de Madrid. El fet d’estar situada tant a prop de la capital fa que es col·lapsi amb certa facilitat (i més els caps de setmana amb bon temps), però és una zona protegida amb preciosos boscs de pins de Valsain i bones vistes. Us oferim una breu crònica de la nostra sortida amb imatges.

El fet és que un grup de caminaires de Cranques i Camina decidírem provar les raquetes de neu i partírem cap Navacerrada a fer dues rutes d’iniciació.

Divendres horabaixa vam fer el viatge i just arribàrem d’hora per sopar, acomodar-nos a l’hotel (ben agradós, per cert) i jeure de prest, ja que ens havíem d’aixecar prest l’endemà.

Pel dissabte teníem unes previsions de temps no gaire bones: vent i boira. Sortírem de prest ja berenats i ben tapats (això del fred la muntanya imposa) arribàrem al Puerto de Coto. La carretera estava en bon estat, transitable, però les voreres eren plenes de neu. Arribats a l’aparcament esperàrem la resta del grup i amb el guia, en Mario, iniciàrem la pujada cap el refugi de Zabala. Prèviament ens posaren les raquetes, ens mostraren els elements i ens férem una sèrie de recomanacions d’ús.

Per un camí ben ample entre pins silvestres (pins de Valsain) iniciàrem la pujada i, malgrat el fred, començà a sobrar roba. El ritme era prou lent, en part per l’heterogeneïtat del grup i en part per la manca de costum d’usar les raquetes.

El temps no era gaire bo, però mentre estàvem dins el bosc el vent no molestà massa. En sortir del bosc la situació canvià i, a dalt del coll (que girava cap el refugi de Zabala i la llacuna de Peñalara) unes fortes ràfegues ens convidaren a tornar enrere. El vent ens tombava. El guia va decidir girar en rodó i a corre cuita. Com alternativa ens oferí una divertida ruta pel bosc amb baixades fora camí, per costers prou inclinats, i alguns apunts naturalístics. Entre d’altres coses ens comentà que teníem sort ja que era difícil trobar tanta neu i d’aquesta qualitat.

Realment ens ho passàrem molt bé. A mig dia tornàvem al pàrquing ( en aquestes hores ple a vessar)  i iniciàvem la tornada cap a l’hotel per preparar-nos per anar a dinar. Anàrem a dinar Navacerrada i férem un poc de turisme, visitant Manzanares El Real i el seu castell.

Com teníem temps aprofitàrem per visitar altres pobles dels voltants.

Diumenge vam patir les cues per arribar al port de Navacerrada. Més d’una hora per a fer sis o set quilòmetres i després trobar aparcament. Per contra el dia resultà solejat, fred però solejat.

Després de recollir les raquetes iniciàrem la ruta prevista amb un nou guia, en Fernando. La ruta cap a Los Siete Picos, era més llarga però els desnivells més lleugers. D’inici començàrem a pujar cap el Alto del Telègrafo (1976 m). Cal dir que partíem dels 1858 metres del port de Navacerrada.

La pujada resultà suau però molt bonica. A dalt es troba la part alta d’una pista d’esquí i el vent bufava, així que férem via fins arribar al bosc. Les vistes allà eren excel·lents i el bosc nevat preciós. Érem a la part alta de la corda que duia al prat de Los Siete Picos, així que sense perdre alçada ens resguardaven del vent i vorejaven unes grans roques.

El prat oferia unes imatges precioses, ja que el vent havia modelat la neu i el gel creant formes molt curioses. Aquí aturàrem a fer una picada i beure, abans d’iniciar la darrera pujada fins el primer pic dels set que formen el grup. La pujada la vam fer fora del sender marcat a la neu, per una zona arbrada. Així com pujaven quedaven menys arbres fins que gairebé van desaparèixer a la part alta.

Des del primer pic al segon només hi ha un petit tram. Allà ens férem unes fotografies i iniciàrem la baixada per la part del pinar de Valsaín. A una aturada vam prendre una xocolata calenta (tot un detall).

Sense perdre molta alçada seguírem uns tiranys i de tant en tant fèiem baixades per zones de neu verge fins arribar al camí Smith que ens dugué a uns pistes d’esquiadors. Calia no baixar massa per no haver de remuntar.

Passades les pistes amb bones (calia anar alerta amb els esquiadors) arribàrem a la civilització, amb una gentada per tot arreu. Quan tornàrem l’equipament i iniciàrem la baixada ens adonaren que encara hi havia llargues coes de pujada! Afortunadament per baixar del Puerto de Navacerrada no hi havia gaire trànsit, així que tranquil·lament anàrem a l’hotel a cercar les maletes, canviar-nos de roba i partir cap a Madrid. Abans però, ens aturàrem a dinar. L’arribada a l’aeroport va ser ràpida, sense problemes.

Una experiència molt interessant, gaudint de caminar per la neu per dues rutes senzilles, amb dos guies, en Mario i en Fernando ( d'AMADABLAN ), molt professionals i simpàtics, que feren l'impossible per oferir-nos una experiència inoblidable (i certament ho aconseguiren).

Una activitat molt recomanable i que tothom, que camini amb certa regularitat, pot fer perfectament.
La caminada la vam fer Toni, Enrique, Joan, Vicens i Paco.