Dia 29 iniciàrem la ruta, amb el barranc del riu Vero com a protagonista

Dia 29 de març

Primer dia de ruta. L’itinerari voreja el riu Vero (miradors)  i visita una zona de pintures rupestres.

Sortírem de la plaça Major en direcció al pont de Villacantal. La ruta es troba ben senyalitzada (verd clar /obscur). Sortírem del poble per camí del barranc de la Font i tot d’una pujàrem cap el coll de Sant Lucas i d’allà el camí baixa decididament cap el llit del riu Vero.



De baixada poguérem veure alguns  (bastants) voltors posats als cingle.





El riu el travessàrem pel pont de Villacantal, un pont curiós ja que te forma de ela, amb dos arcs desiguals. Molt bonic. Travessat el riu (ben cabalós en aquesta època de l’any), férem una curta pujada pel barranc de Lumus, caminàrem uns metres pel llit del riu Lumus i enfilàrem per un coster (esquerra) cap els miradors. Pujàrem la penya de Villacantal, i just quan comença a baixar hi havia un desviament que ens du pel rocam (hi ha algunes fites)  al Balcón del Vero. Val la pena desviar-se aquests metres. La panoràmica és impressionant, pot ser el punt més espectacular de la caminada. Les vistes són fantàstiques i poguérem observar voltors que tenien els nius als cingles sota el mirador.

De tornada al camí arribàrem en pocs minuts al coll del Lumus, on hi ha una cruïlla amb tres camins, nosaltres seguíem el que baixa al barranc del riu Trucha. Després d’una suau baixada pel mig del bosc, arribàrem al rierol i seguiren per la seva vorera fins la cova del Trucha. Dissortadament no se veu res de res, a més de la vegetació (romeguers) que havia invaït la reixa no distinguírem cap pintura. La propera aturada és la bauma (abrigo) d’Arpón. Arribàrem a un punt informatiu que marcava la desviació (20 ‘) i afortunadament poguérem veure alguns dibuixos, el millor un cérvol esquemàtic.



De tornada al punt informatiu seguírem en direcció al Tozal de Mallata amb una suau pujada per zona boscosa (per cert, infestats de bosses de processionària). Ens aturàrem a veure les runes de l’ermita de Sant Caprasio, des d’on surt un camí més ample (camí de carro) i  girant cap l’esquerra enfilàrem en direcció al Tozal Mallata (798 m). Després d’uns minuts de còmoda baixada arribàrem a un panell informatiu i  ens desviàrem cap les coves de Mallata 1 i 2. El lloc és impressionant , amb molt bones vistes i un muntatge de passarel·les i escales per accedir a les coves. Decidírem aturar per dinar.

 

 

De tornada al camí principal arribàrem al pàrquing del Mirador del Vero, on de bell nou poguérem gaudir de vistes espectaculars on ens férem les fotos de rigor (i qualque “selfie”). Des del pàrquing enfilàrem la marxa cap a Lecina per un sender que ens du primer al barranc de  Arganton ( un rierol sec), que creuaren sense problemes i enfilàrem una suau i pedregosa baixada vorejant les parets del canyó del Rio Vero que travessàrem per un pont vora la font i el molí de Lecina.





Des del riu ens tocà una pujada  fins el poble ( en aquestes hores comença a fer calor de valent) que se fa feixuga. Afortunadament el darrer tram és en mig del bosc, a més el camí esta vorejat de parets de pedra d’una alçada considerable. Arribats al poble trobàrem la casa rural (un hotelet, que diríem “amb encant”) on ens havíem de allotjar. 







Trobàrem una nota i els claus i poguérem fer el ritual de dutxar-nos, canviar-nos de roba...i descansar). Férem un volt pel poble (església, cementeri, l’antiga escola, la plaça, cases pageses i la gran alzina joia del poble) que acabàrem ben aviat i  sopàrem. El sopar excel·lent i el tracte del cuiner-propietari excel·lent amb un tracte exquisit, acabà assegut amb nosaltres parlant del món i la bolla i explicant-nos coses que trobaríem al dia següent. Abans d’anar a dormir no faltà la volta nocturna...

Dia 30  de març

2n dia de ruta. Lecina a Paules de Sera, amb pujada al Tozal d’Asba (1441 m).

Berenàrem.. i com berenàrem. Abundós, de qualitat (varis tipus de iogurts i formatges fets al poble, amb productes casolans, coca  d’Òsca, ...en fi, una passada!

A les 9,30  iniciàrem la marxa per un caminoi sense gaire desnivell, primer entre parets i després enmig del bosc, amb nombrosos elements d’arquitectura popular. Les indicacions marcàven Betorz/ Almazorre. El primer tram acaba a una font  situada en un prat enclotat inundat. Hi ha abeuradors per les bísties. Des d’aquest punt el camí comença a pujar.





Malgrat trobar vàries desviacions i cruïlles, la bona senyalització ens permeté orientar-nos sense dificultat fins arribar al poblet de Betotz. L’arribada, per un camí empedrat en mal estat, ens du a un llogaret amb cases molt ben cuidades (hi ha unes originals creus de calç a les parets de pedra).



Des de Betotz hi ha dues alternatives: un camí de poc més de 1h 30’  que ens duria directament a Santa Maria de la Nuez i l’altre, més llarg i amb més desnivell, que puja al Tozal d’Asba.  Triàrem el camí més llarg, com és obvi: “perquè fer el fàcil si pots triar el difícil!”. Així que travessàrem el poble, passant per l’església, i seguírem un camí de carro, que just sortir del poble començà a pujar ( mira que triar aquesta opció!) de forma constant. A les voreres ens cridà l’atenció la gran quantitat de “coixinets de monja” i els efectes de les darreres nevades. 


 

A mitja pujada trobàrem una bifurcació i, sortint de la ruta uns metres, agafàrem la de la dreta i poc després (uns 100 metres) cercàrem un sender que ens dugué a una cova de ferro d’origen àrab ( Una llegenda l’associa a un lloc de trobada de bruixes). És la cova de Sotarraña. Entràrem i poguérem beure aigua de la pica de pedra que hi ha enmig, omplerta per un degotís.

De tornada a la cruïlla que havíem deixat, seguírem l’ascensió fins arribar al coll de Sotarraña. A l’explanada del coll  trobàrem un petit refugi de pastors fet amb llosses de pedra. En direcció a l’esquerra iniciàrem la suau pujada fins del Tozal d’Asbe, amb els seus 1441 metres. La vista des de dalt abarca una gran extensió, i al fons se retallaven els Pirineus amb els cims plens de neu. Feia oratge així que decidirem dinar durant la baixada. Abans de tornar al coll entràrem en un frondós bosc de boix mil·lenari.

Retornant als indicadors seguírem els que indicaven Santa Maria de la Nuez. La pista és ampla i, en poc temps, de baixada ens dugué al coll de Paules, on entràrem gran bosc de pins. Aquí ens aturarem a dinar (per cert, ens creuarem a els únics excursionistes dels dos dies: deus parelles de francesos) i iniciàrem una baixada que semblava una cursa d’obstacles. Centenars de pins tombats feien impracticable el camí. Així com poguérem travessàrem el bosc i, ja entre camps de blat, arribàrem al llogaret vora el monestir (tancat) de Santa Maria de la Nuez.





Per carretera, en un quart d’hora, arribàrem a Paules de Sera (un poble lleig i no gaire cuidat) que creuaren fins el refugi “El Condor”, que malgrat el nom és una casa restaurada amb cert gust, que conserva una magnífica xemeneia (on soparíem més tard) i detalls interessant a l’interior. Arribàrem a les 17 hores, bé uns, ja que altres conegueren a Toñin i els costà arribar. El sopar, de mè torrat i llenties, el férem als bancs que envolten la xemeneia. Molt agradós el lloc.

Dia 31 de març

3a etapa. De Paules a Rodellar, pel Mascún.

Aquesta resultà l’etapa més llarga de ruta. Un tot terreny ens ve a cercar a les 9 en punt, després d’un excel·lent i abundós berenar, i ens dugué al poblet de Las Bellostes, així ens evitàrem un llarg tram de carretera.  A Las Bellostes visitàrem l’església i iniciàrem el camí, que baixa fins el riu Balcez.



Aquí el Balcez és un rierol, que travessàrem  banyant-nos les cames. Des d’aquí iniciàrem una pujada sostinguda fins Bagüeste, un poble abandonat situat dalt d’un turó. La pujada la férem sota el plugim.

El poble està en runes. Visitàrem l’església, punt més alt, amb restes de pintures a les seves parets.

De bell nou iniciàrem la baixada per les restes del que era el camí que comunicava el poble. Tornàrem a travessar un rierol i començar una altra pujada enmig d’un bosc de pins. A dalt arribàrem a una zona molt humida i a les cases de Latosa. Sense perdre alçada, per la carena,  arribàrem al la capçalera del Barranc de Raisen, un afluent del riu Mascún.



 

Una gran cascada sota el camí marca l’inici d’un espectacular sender penjat dels cingles del barranc. Sembla impossible que per el caminoi discorri per aquest indret, però així és. Les vistes són magnífiques, de tant en tant ens aturàvem a admirar el barranc. La veritat és que impressiona molt.

 

Així vorejant el cingle arribàrem al Saltador de las Lañas, un salt d’aigua del riu Mascún. Du molta d’aigua però el travessàrem sense dificultats. En aquell indret, en el llit del riu, vora els salt d’aigua decidírem quedar a dinar. Dúiem 9,7 quilòmetres, encara ens queda un bon tram fins a Rodellar, el proper poble.



 

Després de dinar començàrem una pujada un tant agra, primer enmig dels cingles  i després per una ampla pendent boscosa (a l’altra banda del barranc) fins arribar a dalt del coster. Des d’aquest punt seguírem les indicacions cap a Rodellar. Aquest tram se’ns fa llarg i pesat, tot son pujadetes i baixadetes, el que vulgarment se diu un “trenca cames”. El paisatge resultava espectacular: vorejaven agulles de roca, cingles i parets verticals.

Després de travessar una gran rosseguera arribàrem al barranc de La Virgen, on el camí decididament començà a baixar, passant per les cases de Cheto.



Compareixen les parets de pedra delimitant el camí. Des del Cheto a Rodellar ens queden uns 20 minuts, que se’ns fan curts. Després d’una breu visita a Rodellar (i una cerveseta al bar) ens duen cap a La Almunias de Rodellar, un poblet prop de Rodellar on hi ha l’hotel.



L’hotel és gran, recentment ha estat reformat, i hi ha altres excursionistes. El sopar és bo i contundent com el de la zona. Volta nocturna curta, estam ben cansat!