11/07/04 — O Cebreiro. Galícia, un altre món

A les 6'45 ens obren els llums de l'alberg i, clar, ens hem d'aixecar. Arreplegam les pertinences, penjam les motxilles a les bicicletes i anam a berenar a La Obrera, el restaurant on sopàrem la nit passada. A les 8'45 ho donam a les cames. Per sortir de Ponferrada hem de travessar la ciutat, cosa que ens permet admirar aquesta bella població. Ja defora, agafam el camí, per entre camps magnífics de vinyes del Bierzo. És un tram molt agradable. La temperatura és fresqueta, però fa sol. Els primers 16 km, fins a Cascabelos (un altre poble molt interessant), són completament plans, o en lleuger descens. A partir d'aquest punt agafam l'antiga carretera N-VI, que ara ja és un constant puja i baixa, i a les 10'45 ens plantam a Villafranca del Bierzo. N'Ani té problemes amb el canvi.

En aquesta població anam a l'alberg "Ave Fènix", de la família Jato, molt conegut pels pelegrins. Aquí segellam les credencials. Berenam mentre en Genovard pega una mirada a la bicicleta de n'Ani. A la fi tots podem anar en màniga curta. Ens espera una dura jornada i cal afrontar-la amb totes les reserves possibles. La carretera, fins a Vega de Valcarcel (km 40 de l'etapa), és en pujada, però molt suau (hem passat dels 483 m de Cascabelos als 630 m actuals). Fins al moment, la jornada ha estat una delícia. En aquest darrer poble feim el darrer cafetó, menjam una mica de fruita i ens aprovisionam d'aquarius, abans d'envestir O Cebreiro.

Són les 13’40 quan iniciam la pujada i sols quan serem a dalt ens adonarem que ens hem equivocat en un aspecte: hem seguit per la N-VT, quan a l'hauríem d'haver deixada en passar per Ambasmestas i seguir per la carretera local. Sigui com sigui, com que ara hi ha una autopista que enllaça La Corunya amb Madrid, resulta que l'antiga nacional, a més de ser ampla i trobar-se amb molt bon estat, a penes té trànsit, de manera que aquest fet ens ajuda a fer una pujada més lleugera. Però més llarga, també. Quan els homes arribam a Piedrafita veim que alguna cosa ha fallat.


N'Ani i n'Olga vénen una mica endarrerides, i per telèfon quedam que ens veurem en el poblet d'O Cebreiro. Un indicador ens assenyala que encara ens queden més de 3 km per arribar-hi, i aquests es fan especialment durs. Els 1.300 m d'altura a què hem arribat ens obren les portes de Galícia: ja som a Lugo. Són les 16'10. A l'alberg no hi ha lloc, a no ser que volguem jeure en terra.

Qui més qui manco està ben arregladet. Mentre esperam les al·lotes, ens clavam unes "birres" d'aquelles que no toquen ni la gargamella. Cap a les 17'00, n'Olga i n'Ani arriben i peguen una mossegada. Per no esclatar-se, han fet alguns trams a peu. Visitam el santuari de Santa Maria d’O Cebreiro, un edifici preromànic, dels segles IX i X. S'hi poden veure dues peces famoses, el Calze i la Patena, del període romànic; especialment coneguda és la primera d'aquestes peces —l'anomenat Sant Graal gallec—, ja que presideix l'escut de Galícia. Vista la situació de l'alberg, decidim continuar, a veure si més endavant trobarem alguna cosa.

A les 18'30 partim. Fins a l'alt del Poio (1313 m) la carretera va amunt i avall, amb algunes pujades, especialment la darrera, ben agres. Són devers 12 km més, després d'O Cebreiro, que acaben de confitar les cames, i tot el cos. Ens fan pols. Després, baixada fins a Triacastela. La carretera està en bon estat, però tira avall de manera vertiginosa. Gastam frens a les totes. Quan arribam a aquesta localitat són les 20'00 i duim 80 km a l'esquena. Crec que tots som conscients que ens hem de quedar aquí, sigui com sigui. Vaig a l'alberg privat García, però és ple, i em diuen que tot està molt malament. Per telèfon em diuen que alguns de l'equip són a l'alberg de la Xunta. Allà ens reunim tots, per a constatar que també és ple.



Ens deixen quedar si volem dormir en terra, cosa que, a hores d'ara, ningú gosa rebutjar. Crec que cap de nosaltres seria capaç de continuar pedalant. Dos de nosaltres podríem haver dormit a una de les tendes de reforç que han muntat, però també ho hauríem de fer en terra, de manera que preferim quedar tots junts. Ens fa la impressió que, arribats a Galícia, a més d'haver-hi més gent, l’organització cau en picat. A una mena de saleta d'estar ens hi feim el nostre redol, i hi estenem les estores i els sacs de dormir, després d'acaramullar els mobles a un racó. Amb la nostra presència colonitzadora, hem fet fora alguns que jugaven a cartes. Ens hem fet nostra la saleta. La dutxa millora les coses, com sempre. Hi ha rentadora i la feim servir.

Sopam a un bar que hi ha al costat mateix del campament i tots quedam bé. Menú del pelegrí. Alguns no havíem menjat res del matí ençà i hi ha gana. Comentam el canvi experimentat en arribar a Galícia. La desídia de la Xunta és evident. Fins aquí tot havien estat facilitats i ara, en canvi, no trobam ni un trist matalàs; els hospitalers, o monitors, o el que siguin, són uns al·lotes inexperts desbordats per la situació. La diferència amb les comunitats per on havíem passat fins ara és abismal. Però, aquestes també són vicissituds de la vida del pelegrí, que cal acceptar amb esperit positiu.

És el primer vespre que jaiem directament damunt les rajoles. Jo no les havia trobades tan bones mai.

Dades estadístiques: