10/07/04 - La Creu de Ferro

Segurament hauríem estat una mica més dins el llit, però a l'alberg ens desperten a les 7'00 amb música ambiental ("Madame Butterfly"). Recollim la roba rentada, arreplegam tots els nostres estris i ens n'anam a un bar d'Astorga a prendre un cafè amb llet. Com ja sabia que succeiria, avui veig les coses d'una altra manera. Tenim al davant un dels grans reptes del Camí, la Creu de Ferro, i cal estar concentrats.

A les 8'30 ja estam en dansa. L'etapa transcorre per una carretera comarcal paral·lela al camí, que ja no deixarem, perquè és absolutament tranquil·la, sense a penes trànsit. El perfil és en ascens constant, però suau, bo de dur. Als pocs quilòmetres, feim una aturadeta perquè en Paco, en Pere i jo volem visitar Castrillo de los Polvazares, que cau a un costat de la carretera: aquest poblet, tot empedrat, és preciós i a més és famós pels restaurants on s'ofereix el "cocido maragato". De fet, havíem previst menjar-n'hi, però els horaris ens ho han desbaratat.

Als 20 km de pedalar arribam a Rabanal del Camino. Els dos últims quilòmetres són bastant durs. Hem passat dels 973 m de la sortida fins als 1.156 en què ara ens trobam. En els pròxims quilòmetres haurem d'arribar als 1.500. Aquí és previst que hi hagi reagrupament general, abans d'envestir la pujada. N'Ani ens avisa per telèfon que n'Olga ve bastant malament. Començam a berenar (molt). Quan arriben les al·lotes, cap a les 11'00, n'Olga plora d'impotència, diu que no pot, però després del berenar i de la teràpia de grup, s'anima a envestir la pujada. A l'alberg de Ntra. Sra. del Pilar, on berenam, es queixen de poca gent, com ve essent una costant al llarg de tot el camí.

Són les 12'40 quan atacam la Creu de Ferro, amb la decisió que cadascú ha d'anar al ritme que el cos li demani, i que a dalt ja ens veurem. Amb menys d'una hora ja començam a arribar els primers, però de fet tots ens presentam a dalt amb poca diferència de temps, inclosa n'Olga, sensiblement recuperada, molt més animada. Ha estat una pujada bastant més senzilla que no ens esperàvem, tret d'un quilòmetre devora Foncebadón. Quan sóc devora la Creu m'hi trob les tres estrangeres de Frómista. Feim una xerradeta i em diuen que són alemanyes, alguna d'elles coneix Mallorca prou bé i totes han sentit parlar de Cala Rajada. Mira per on. Tots complim amb el ritual de dipositar una pedra que hem duit de Mallorca, com a símbol de la càrrega negativa que tots portam a sobre. També ens trobam, en tan emblemàtic punt del camí, amb un italià amb qui hem compartit molts de trams, que maneja una "handly-bike" (crec que s'escriu així), és a dir, una bicicleta que s'empeny amb les mans i els braços; l'italià en qüestió està impedit de la part inferior del cos i tots convenim que el seu és un pelegrinatge molt meritori. L'acompanya la seva dona, amb el cotxe, per donar-li suport.

Fins a Manjarín domina la baixada, però amb continus repetjons, algun de ben agre. El primer poble d'El Bierzo que ens trobam és El Acebo i ens hi aturam. S'han fet les 15'30, i hi ha gana. Guiats per n'Ani, anam a un bar on devoram sengles "bocadillos rebozados", que són el que el seu nom indica: monumentals i sorprenents entrepans arrebossats i passats per la pella, que, molt contràriament al que es pugui pensar, no embafen gens ni una mica. Una passssssada! En el bar “Uegesc” una sentència d'aquelles que marquen: "El peregrino agradece, el turista exige". Jo ja he decidit que sóc pelegrí, i per tant...

Acabats de menjar els magnífics entrepans, amb les cerveses corresponents, i el cafè corresponent, emprenem la baixada cap a Ponferrada. En els pròxims 8 quilòmetres passarem dels 1.145 m als 595 m. El descens és paorós... i vertiginós. Jo que sóc una tortuga vaig tostemps a més de 50 km/h, frenant sempre seguit. A les 17'00 ens trobam ja a Molinaseca, una localitat declarada tota ella Bé d'Interès Cultural; a un costat de la vila hi ha una petita presa d'aigua al pas del riu Pretadura, que constitueix una mena de piscina pública, vorejada d'un agradable parc, amb gespa, que aprofitam, com no, per fer un descanset abans d'arribar a Ponferrada. Hi ha gent que pren el sol, però no hi ha ningú que nedi: l'aigua deu ser tan freda que ningú gosa d'entra-hi.

A les 18'30 ens plantam a Ponferrada i a l'alberg parroquial de San Nicolàs de Flüe ens rebem amb te amb mel i galetes, i on no tenim cap problema per quedar. Dutxa (aigua quasi freda), però bona, com sempre. Després, com que encara és prest, anam a visitar el famós Castell dels Templers, del s.XII, però només per la part exterior. A continuació, visita al nucli antic de la ciutat. Sopam de menú dels pelegrins en el restaurant La Obrera, per 6 eur., i resulta ser abundosíssim: ensalada de pasta, "ensaladilla", bonítol, lacon...

A les 10’00 ja som a l'alberg. Hem tengut un bon dia, en què han alternat el sol i els núvols, però sense vent. La temperatura ha estat frescota, al dematí, però ha acabat essent agradable. Hem deixat al darrere la mítica Creu de Ferro, que finalment no ha estat tant com ens pensàvem. Tota l'etapa l'hem feta per carretera, i això sempre ajuda. Bé podem dir que, tot plegat, ha constituït una jornada molt plàcida. N'Olga sembla totalment recuperada.

M'havia aixecat decidit a controlar el meu mal humor i crec que ho he aconseguit. En benefici del grup i en el meu propi, així havia de ser. Aprendre a ser pelegrí és tot un procés.

Només ens queden 200 km per a l'arribada.

Dades estadístiques: