Era molt de matí d’un diumenge d’agost quan, després d’oïr misa primera a l’esglessieta romànica d’Escorca, un grup d’esforçats cavallers i nobles dames iniciaren la devallada, cametes em valguin, al torrent de Lluc, formant-se la clàssica serp multicolor.

Abaix, arribant al torrent, en formació d’un per a comptar les primeres baixes cobrades pel barranc, el personal sanitari començà la seva tasca, els supervivents continuen la llarga marxa camí de la mar salada.

El cap de colla, l’amo de sa corda, què farien fora ell?

A partir d’aquí segueixen la torrentera, en arribar a l’entrecruix, (ui! en que estaríen pensant) volen dir l’entreforc, més morts que vius i amb les dents llargues, decideixen parar per fer un àpat.

Entrada de “sa fosca”, uuuuu quina por!

 Saltant per sobre pedrotes, botant, caminant, aquí m’aixeco allà redolo, vorejant roques i escalant, sortejant entrebancs van fent  camí.

A l’arribada els esperà una munió de gent, en una paraula, una gentada, que en veurel’s arribar esclataren en expressions de gaubança i man-belletes tantes mai i qui no ho creu que engegui el video d’aquí abaix.

No podia ser d’altra manera, després d’una remullada, segueren a taula per gaudir d’un bon dinar mallorquí, arroç paella, porcella rostida amb patates al forn i ensiam i per postre gelat d’ametlla amb gatò.

Després de fer la becadeta, a Escorca hi falta gent, emprengueren el camí de tornada, el mateix d’abans, però a l’enrevés, és la perspectiva inversa, el que abans dueien al clotell ara ho duen al front, i és que els “gorrions espenyats” són així de pinxos. Arribaren hora foscant a Escorca, es despediren uns d’els altres amb la promesa de tal dia farà un any tornar-se a retrobar per repetir la manduca, diuen si d’arrós de peix…