Enguany la 12a travessa de Capdepera Lluc se va realitzar els dies 4 i 5 de novembre


 

Ja fan dotze anys que un grup de gabellins i amics d'altres pobles duim a terme la travessia de Capdepera a Lluc. Aquesta ruta la realitzem en dos etapes, la primera des de Capdepera (Cala Rajada) fins a el Port d'Alcúdia i la segona des del Port d'Alcúdia fins a Lluc, passant per Pollença. Enguany hem canviat de data avançant de desembre a novembre. Però anem a parts.
 

Dissabte, dia 4 de  novembre a les 5’30 hores ens trobàrem a la plaça de Can Patilla per a fer cotxades i partit cap a Cala Mesquida, on deixàrem els vehicles i iniciaren la caminada encara fosca negra. Abans de res ens férem una fotografia de grup sota la llum dels fanals. Amb les llanternes enceses arrancàrem la ruta en direcció a Cala Torta pel bosc. A la sortida de Cala Mesquida érem 13 caminaires.
 

Amb un bon ritme pujàrem el primer tram per l’ample camí. Afortunadament feia una temperatura agradable i vam haver d’aturar a llevar-nos roba de damunt. El camí se suavitza i poc després baixa suaument fins arribar a Cala Torta per la banda del torrent. Enguany a diferència d’altres edicions el llit del torrent es trobava sec i seguírem la ruta per la zona boscosa amb una curta pujada i baixada fins a Cala Mitjana. En aquest punt habitualment solíem fer un reagrupament, però  enguany no va ser necessari ja que anàvem tots plegats.
 

Passada Cala Mitjana i Cala Estreta el cel es va tenyir de vermell. El sol començava a sortir i el moment resultà espectacular. A dalt d’un turonet amb tota la costa fins el cap des Freus davant, aturàrem per fer-nos unes fotografies aprofitant l’increïble escenari  que ens oferia l’aubada.

 



Davant nostre la torre i el faralló d’Albarca s’il·luminaren amb uns tons vermellosos. Rebérem la llum del dia amb alegria.
 



A Cala Matzocs ens anàrem cap a l’interior, pel camí dels horts. Primer travessàrem el bosc en sentit ascendent fins arribar a un portell que indica l’entrada als terrenys públics del Parc de Llevant. El camí és ample i còmode. 


 

Aviat arribàrem als horts, travessàrem el torrent i vorejàrem el figueral dels Horts Vells.
 

Quan pujàvem cap el refugi de l'Alzina, a les cases d'Albarca, concretament en el trencall on comença la pujada uns companys es despistaren i haguérem d'esperar una estona en un improvisat banc fet amb un tronc d'un gran arbre que travessava el camí.


 

A les cases descansarem un poc, cercant el solell, i berenàrem una mica. Realment havíem arribat d'hora i segur que el bon temps ens resultà d'ajuda. Tots recordàrem que l'any passat ens va ploure de valent des de Cala Matzocs i en aquest mateix lloc ja estàvem xops.


 

De nou en ruta ens quedava davant un tram de camí amb un parell de pujades i baixades. El camí és ample i ofereix unes bones vistes. El grup se va allargar degut als distints ritmes personals. El camí ofereix molt bones vistes, en alguns revolts que semblen miradors les panoràmiques del puig des Porrassar i els penya-segats del puig Pelegrí, Ses Murades i la serra d'en Cremat, es mostraven majestuosos al davant.
 



Poc abans d'arribar a un grup d'aus (ens semblaren voltors) voleiaven sobre les muntanyes.





A les cases des Verger ens aturàrem a reagrupar-nos i enfilar la darrera pujada fins el coll des Verger. Superada l'aspra pujada començàrem la llarga baixada fins les cases de s'Alqueria Vella. L'ample camí travessa el Sementer de Can Totdeu amb els cingles del puigs Genet i Figuer a la nostra esquerra.


 



En el pàrquing férem una aturada, sorprenentment era ple de cotxes (hi havia una activitat del Parc de Llevant i la cursa de les Muntanyes d'Artà). Uns aprofitaren per anar al bany, altres per fer un mos, beure aigua i canviar-se els calcetins.


 

Una estona després un treballador del parc ens va fer una fotografia de tot el grup i iniciàrem la pujada cap a Els Establits. Durant la pujada ens trobàrem amb alguns corredors (els darrers de la cursa). El grup es va desfer, un més nombrós al davant i uns poquets darrere, tira-tira.




 

Al coll ja es veu la badia d'Alcúdia, l'ermita de Betlem  i a sota el camí de pujada a l'ermita des de la costa. Aquí la fotografia és obligada.

Passat el coll de sa Trutja iniciàrem la baixada cap a l'ermita per un caminoi, primer baixant fins arribar a una font (un plater i una pica indiquen la seva ubicació) i després mantenint l'alçada gairebé horitzontalment fins prop de la font de na Bernadeta.
 



A la baixada cap a les cases de Betlem la diferència entre els que anàvem davant i el grup dels “lents” era de cada vegada major, així que quedàrem en veure'ns a Caloscans.
 

Passàrem per les cases de Betlem i els Canons cap a la costa sense aturar, això sí xino-xano.  A Caloscans ens vam retrobar amb els companys, que havien aprofitar el temps d'espera posant els peus en remull (feia mala mar, si no segur que haguessin nedat!).
 





Tots junts férem el darrer tram fins la Colònia de Sant Pere per la carretera. En el passeig encara hi havia restaurants oberts així que no  vam poder aprofitar la terrassa que usàvem altres anys. Al pàrquing vora el club nàutic teníem un cotxe aparcat amb el dinar i aigua, havíem arribat poc després de les 13 hores, així que teníem una bona estona per dinar i descansar. Dinàrem a una vorera a redossa del vent que començava a bufar amb certa intensitat. Panades, entrepans, pollastre arrebossat, amanida… i beure fresc. De cada any ens superam!.


 



Després de dinar i prendre un cafetó gentilesa d'en Gustí, continuàrem cap a s'Estanyol, primer per la carretera i en arribar a les primeres cases per la vorera de la mar seguint el GR222.



Travessarem el torrent de Sa Canova  pel pont i iniciàrem el camí vorera mar fins Son Serra de Marina. Aquest tram (de fet fins Can Picafort podríem dir el mateix) no té gaire dificultats ja que és ben pla i es troba correctament senyalitzat, excepte caminar damunt l'arena. El ventet, de terra cap ala mar, no molestava gaire i suavitzava la calor.
 





El torrent de na Borges no rompia la platja com en edicions anteriors, l'estany del Bisbe  es trobava ben baix, així que arribàrem a la urbanització sense entrebancs. Qualcú se sentí defraudat per no haver de banyar-se els peus (llevar botes, alçar calçons, etc.) però guanyàrem temps. Vora el grup d'escultures de Joan Bennàssar (anonenades "El cant") i gran rètol de Son Serra de Marina ens aturàrem a beure un glop i buidar el calçat de sorra.
 



Travessada la urbanització de Son Serra, d’un temps. Enguany com ja havíem pres el cafetó, no férem l'aturada habitual, al bar de la “macianera”.  De Son Serra a Can Picafort la ruta a més de les senyals i indicacions del GR222 hi ha unes específiques que marquen cada un dels 4,5 quilòmetres que separen ambdues localitats costaneres.
 

En aquesta zona s'alternen trams de camí arenosos amb altres de terra més compactes. Passàrem per diverses platges, el torrent de Son Real, l'illa dels Porros, la necròpoli de Son Real i el torrent de Son Bauló.


 

En tot aquest bocí de ruta no ens aturàrem ni un moment, així que en arribar a l'inici del passeig de Can Picafort (un conjunt escultòric de Joan Bennàssar ens donà la benvinguda, amb el cap de Formentor de fons) ens aturàrem una estona per llevar-nos la sorra de les sabates i fer un glop d'aigua.
 



Enfilàrem el passeig i arribàrem a una terrassa on solen fer aturada i prenen un beure. El fet d'avançar un mes la sortida ens oferí una bona estona més de llum, i això s'agraeix. Malgrat tot ens posarem els guardapits reflectants i les llanternes per a fer el darrer tram que travessa la població de Can Picafort i surt en direcció a s'Albufera de Muro. Un dels elements de Can Picafort són els grans murals en les parets dels hotels.



Altres anys aquest part la feien fosca negra, enguany el caminoi vora l'Albufera sembla més bonic, de fet la posta de sol entre les plomes de les canyes i la serra de Tramuntana de teló és preciosa.


 

Poc abans d'arribar al pont dels Anglesos, sobre el gran canal de l'Albufera, travessàrem la carretera per caminar per una via asfaltada paral·lela a la carretera (i no caminar per la vorera dels cotxes). En travessar el pont ja es fosca. El grup s'havia dividit en dos parts els ràpid i els lents, us podeu imaginar en quin grup anava el que escriu aquestes ratxes. 



Així enfilàrem el darrer tram de l'etapa. El cansament, les cames que comencen a protestar, qualque bòfega impertinent... tot s'acumula al final de la jornada. Enguany l'hotel triat ( l'Ivory Playa) es troba més a prop així que en veure el rètol de la façana se'ns il·lumina la cara... “Ja hi som i encara són les set de l'horabaixa!”.  A la recepció ens comuniquen que els nostres companys (el grup dels i les “ràpides”)  no fa ni deu minuts que han arribat.





L'hotel té unes habitacions molt bones, espaioses i amb petita  cuina completa, així que després de recollir les nostres pertinences de la consigna ens dirigírem a la nostra habitació per fer una bona dutxa i canviar-nos de roba. Abans d'anar a sopar (hem reservat taula a Los Patos) encara tenim temps d'asseure'ns una estona al sofà i mirar la televisió. Jo he de dir que vaig becar una estona, bé tot el temps fins que el company m'indicà que era hora de partir a sopar. 

El sopar excel·lent! Qui va reservar el restaurant va fer una bona tria. En un ambient relaxat i agradable, érem tots sols a un reservat, cometeren algunes anècdotes de la caminada i concretàrem la ruta del dia següent i els horari... ens tocava aixecar-nos un altre pic a les 5 de la matinada, ” Si a aquestes hores encara no han posat els carrers!” vaig protestar però la decisió estava presa. La  sortida seria a les 6 “en punt”.

 Després de sopar cap a l'hotel i a aprofitar totes les hores de somni que tenien davant (no eren moltes!), abans però  repartírem les samarretes commemoratives de la 12a edició de la caminada, una vegada més dissenyades per Tomeu, ell i na Glòria s'encarreguen d'aquest apartat: Gràcies!

Els i les més valentes encara feren una copeta d'Herbes de Can Planetes abans d'anar a dormir.

Preparàrem les motxilles i les bosses per l'endemà (les previsions eren de bon temps, així que deixaren tota la roba d'abric), convenia tenir-lo tot preparat i no badar.