Des de l’ampliació del Parc de la Península de Llevant va sorgir l’idea de dur a terme una ruta que anés des de Son Real a Cala Agulla travessant l’àrea protegida de la nostra comarca. La ruta que seguírem coincideix en bona part amb el GR 222. A grosso modo la ruta sortia de les cases de Son Real cap a la costa, per a vorejar el litoral fins arribar als Canons i pujar cap a l’ermita de Betlem i s’Alqueria Vella, fins el refugi de s’Arenalet d’Albarca. La segona etapa havia d’arribar a Cala Rajada, però al final va ser fins Cala Mesquida.
Anem a parts. A les 9 en punt l’heterogeni grup de participants ens havíem agrupat per i Llorenç (el guia de la sortida) ens donà la benvinguda i ens explicà l’itinerari que passa pels municipis de Santa Margalida. Artà i Capdepera. Després la presentar-nos al grup vam iniciar l’activitat recordant que érem a les cases de la possessió de Son Real comentant que s’havia fusionat amb el Parc de la Península de Llevant.
Iniciàrem la caminada pel jardí vora les cases i enfilàrem el camí cap a la marina de Son Real (0) per un camí ample i còmode que baixa suaument fins arribar al camí costaner. Passàrem vora el refugi però no per la necròpoli.
Arribats vora la mar seguírem caminant tranquil·lament passant algunes caletes fins el torrent de Son Real, inclòs en l’ANEI de Son Real (de 1.114 hectàrees i 5 quilòmetres de litoral). El torrent està habitat per espècies pròpies de les zones salobres que es creen a les desembocadures (agró blanc i gris, ànneres…) i una vegetació específica amb el jonc, la canya i la salicòrnia.
A la zona dunar de la badia d’Alcúdia que recorreguérem en aquest primer tram trobàrem les plantes adaptades a la sorra: lliri blanc, pins, savines, fonoll marí, mata, aladern... Passàrem pel Torrent de Son Real on aturàrem per una primera xerrada informativa.
Seguirem la marxa xino-xano vora les platges verges del litoral. Durant la caminada passarem vora elements antròpics (fets per l’home) com ara el búnquer (1), les restes del quarter dels carabiners (2) i les torres d’enfilació (3).
Arribàrem a Son Serra de Marina, on ens dona la benvinguda unes estàtues d'en Joan Bennàssar, i aturàrem per a fer un petit descans al mollet. Seguírem caminant per la urbanització, vorera mar, fins arribar al torrent de Na Borges.
El torrent de na Borges marca el límit entre Santa Margalida i Artà. A la seva desembocadura(a la platja de Son Serra de Marina) forma una llacuna anomenada “Estany del Bisbe” envoltada de plantes de ribera i en el que és fàcil trobar un bon nombre d’aus aquàtiques que li donen un gran valor ecològic. El torrent de Na Borges és el més llarg de Mallorca (40 quilòmetres de llargària i 330 km² de conca de recepció.
Travessat el torrent, continuàrem per la platja una bona estona per després passar a l’interior per la passarel·la d’accés des del camí de la primera línia dunar (delimitat per una corda protectora). El sol pegava de ple i la calor es feia notar.
Tranquil·lament el grup arribà al pont que supera el torrent on comença la urbanització de s’Estanyol. Allà aturàrem a descansar uns minuts sota uns tamarells. La travessàrem per la vorera de mar fins arribar a les platges on estava previst fer un capfico, però donat que anàvem curts de temps seguírem cap a la Colònia de Sant Pere.
A la Colònia aturàrem al passeig de la vorera de mar, mentre preníem un refresc, descansàvem i ens protegien del Sol. Només uns minuts. Tot d’una seguírem la marxa sortint de la Colònia de Sant Pere (Llei de colònies agrícoles, 3 de juny de 1868) per la carretera que va a Ca los Camps.
Passat el Molí d’En Regalat giràrem cap a la costa per seguir vorejant la mar fins Ca los Camps. Passàrem vora una torre d’enfilació (3) i en arribar a la platja a penes vam tenir temps de fer un parell de fotografies.
Després de Ca los Camps (passarem pel Dolmen de s’Aigua Dolça, 20000-1650 ANE) travessarem la zona rocallosa vorera de mar coneguda com Els Canons que reb el nom de l’antiga bateria d’artilleria de la Guerra Civil (encara se poden veure les bases on s’instal·laren), Les roques que conformen la primera línia de costa són dunes fossilitzades i molt erosionades, creant formes molt capritxoses.
Des de la costa se pot veure el perfil de les vessant nord del Bec de Ferrutx, el puig Xoroi, el puig de sa Creu, Sa Talaia Freda, el puig de Sa Tudossa i la Talaia Moreia.
Deixàrem la costa enfilant-nos pel pinar cap a l’interior, cap l’antic quarter de Betlem, on ens aturàrem a dinar. Un agent forestal en va dur aigua i en acabar poguérem refrescar-nos utilitzant un grifó de les instal·lacions. Espontàniament ens agruparen per taules compartint companyia i aliments. Ben dinats i panxa plena, decidírem continuar la ruta enfilant la pujada pel camí de l’ermita de Betlem.
Primerament passàrem davant les cases de Betlem, ara per ara abandonades i en clar procés de degradació.
La caminada segueix per un camí evident (i senyalitzat) en una pujada contínua fent ziga-zagues. Travessàrem el Pas des Grau i la zona de s’Estret, pot ser el tram més bell del camí. El grup s’estirà i cada un caminà al seu ritme.
Passat s’Estret, i quan no faltava gaire per arribar a la font de Na Bernadeta, ens aturàrem enmig del camí per reagrupar-nos i descansar un poc.
Poc temps després érem prop dels terrenys de conreu que envolten l’ermita i poc abans d’arribar a la font giràrem cap a l’esquerra, cap el terrenys de l’antiga Alqueria de Binialgolfa. Primer per un tram planer sota els cingles i oferint una vista espectacular de la badia d’Alcúdia des de dalt.
Passarem sota la Cova de Sant Pau (no pujàrem a veure-la) i després d’una suau pujada arribàrem al pas de sa Trutja a zona anomenada Els Establits. Una zona molt transformada que se llogava pel conreu. Allà in situ ens poguérem escoltar una entrevista a Tomeu Balaguer que comenta com se vivia en les cases, les eres de batre, i la vida per aquelles contrades a can Murtó i ca na Manxa. Testimoni de primera mà dels qui hi varen viure.
Només ens quedava fer una baixada cap a s’Alqueria Vella (4), on poguérem descansar, reposar aigua i veure l’exposició del projecte de Sa Llata. Anàvem amb retràs, així que no badarem tot el que voldríem i prest iniciàrem la pujada cap el Campament dels Presos. Una “pujadeta” constant per un camí ample sota el puig del Corb: “ El camí dels Presos”.
Passàrem per les runes del “Campament dels Presos” (5) sense aturar, de fet frissàvem per arribar a destí. A partir del campament el camí se suavitza, zona de s’Esquena de sa Bassa, però encara queda una bona estona per arribar al camí d’en Mondoi, que serà el que utilitzarem per baixar cap a s’Arenalet d’Albarca. A la dreta la omnipresent presència del puig des Porrassar.
Com anàvem una mica “aviadet” el grup també anava un tant estirat i decidírem esperar-nos al trencall de l’inici del camí d’en Mondoi situat al pla de Sa Balma. Deixàrem a la dreta la baixada pel S’Esquena Llarga. Una vegada reunits seguírem el camí ample que puja una mica. Dissortadament la calitja ens desdibuixa la panoràmica. Lluny es pot veure la costa de Llevant i els perfils del cap d’es Freus, la Talaia de Son Jaumell i el puig de s’Àguila a Cala Rajada.
Amb l’àrea d’exclusió de l’atalaia Moreia el traçat del camí ha canviat i baixa per un tirany mates i pinars per un coster de la muntanya per tornar a l’antic camí poc abans d’arribar a la platja.
Mentre baixàvem deixàvem enrere la mola de la Talaia Moreia amb la seva torre tronco-cònica construïda en 1580, com un element més del sistema de defensa de l’illa, indicant la presència de vaixells enemics amb senyals de foc i fum. 
Ja fosca arribàrem al refugi de s’Arenalet d’Albarca (6). Uns directament marxaren al refugi a ocupar les habitacions i dutxar-se i d’altres anàrem a fer un capfico a la platja. El refugi de s’Arenalet disposa d’unes excel·lents instal·lacions pel nostre gaudi. Arribar i trobar aigua fresca va ser tot un luxe! Sopàrem a les terrasses compartint menjar i després d’una animada sobretaula tothom a jeure, l’endemà ens havíem d’aixecar d’hora.
L’endemà ens aixecàrem d’hora i preparàrem els cafès i encalentirem la llet, per acompanyar les galetes i magdalenes del berenar. En acabar preparàrem les motxilles i ens disposarem a iniciar la segona etapa de la travessa. Semblava que volia ploure (de fet van caure unes gotes) però va ser una falsa alarma, més aviat es tractava de la condensació de la humitat i la calor.
Camina, caminaràs seguírem el camí vorera mar, girant la ullada cap enrere de tant en tant per gaudir del paisatge que deixàvem al darrere. A més de les diverses formacions rocoses, passarem un tram de roca vermellosa ( rica en ferro) alternant amb altres més blanquinoses.
Poc abans d’arribar a la torre d’Albarca (7) ens pot veure dos considerables ponts de roca formats per l’erosió marina. Després d’una curta i aspra pujada arribàrem a la torre, mentre la vista s’anava cap el Faralló d’Albarca amb la seva característica forma. 
Després d’una breu explicació d’en Llorenç, un grup decidírem pujar a la terrassa i fer un bon nombre de fotografies, no de bades el marc és espectacular.
Baixàrem cap a la platja de Cala Matzocs, amb els seu sistema dunar i la desembocadura del torrent homònim. Travessada la platja seguírem per la costa, Ses Magranetes, travessant la caleta Dèntola, per arribar a Cala Estreta i Cala Mitjana per arribar a cala Torta.
A Cala Torta descansàrem una estona. Poguérem omplir les botelles d’aigua i fer un mos.
De Cala Torta a Cala Mesquida van seguir el camí del bosc, pel Corral de ses Cabres, per aprofitar l’ombra del pinar. El camí és ample i no ofereix gaire dificultats.
Arribats a Cala Mesquida, decidiren donar per acabada la ruta i cridar l’autobús que havia de tornar el grup a Son Real.
Repicó: el que subscriu aquesta crònica havia quedat en arribar a Cala Agulla, així que vaig continuar la caminada. Donat que la passarel·la de les dunes de Cala Mesquida segueix sense adobar (amb el pas tancat) vaig decidir anar pel camí que voreja el torrent de Sa Mesquida i travessant el bosc de Cala Agulla arriba al coll de Marina.
Els senders estan indicats amb pals amb colors (segons la ruta) i passa per un forn de calç del segle XIX molt ben conservat com el del coll de Marina. (8) Des d’aquest forn (situat en un trencall de camins) giràrem cap a l’esquerra cap el coll de Marina (N’hi ha dues opcions vorejant la vessant nord del Puig de s’Àguila i les dues arriben al mateix lloc aproximadament). Enmig del camí trobam “forts” que han sortit després de les primeres pluges de setembre.
La baixada pel coll de Marina ens condueix a la platja d’Es Gulló (gairebé sense arena) i Cala Agulla. Al pàrquing, ple de gom a gom, em venen a cercar i acaba la meva travessa.
Gràcies Llorenç i tot el personal del Parc de la península de Llevant (9) per organitzar aquesta activitat i a tots els companys i companyes. He estat una gran experiència, a més de recórrer una vegada més aquests paisatges que tant estimo he conegut gent encantadora.
Ha estat una primera travessa al parc organitzada pel personal del parc. Tot ha estat molt ben planificat, però aconsellaria escurçar un poc el primer dia, jo sortiria de la Colònia de Sant Pere o dels Canons per arribar amb més temps a s’Arenalet d’Albarca i poder gaudir del refugi i el seu entorn. Som conscient que així Son Real quedaria al marge. Esperem que hi hagi noves edicions d’aquesta travessa.
Per acabar unes imatges de vegetació i fauna i unes notes d’ampliació de la informació.
(0) La finca de Son Real és una possessió que es troba ubicada al terme municipal de Santa Margalida, a la costa nord-est de Mallorca, s’estén al llarg de 395 hectàrees i va ser adquirida pel Govern de les Illes Balears l’any 2002.
Son Real, situada gairebé enmig de l’arc de la badia d’Alcúdia, és una finca poblada sense discontinuïtat des de el 1.900 a.n.e fins als nostres dies.
En parlar de Son Real estem parlant d’una de les referències més importants pel que fa a patrimoni arqueològic a Balears, amb gran nombre de jaciments arqueològics de diferents períodes de la prehistòria. Les primeres evidencies d’ocupació humana que cal destacar son del període dolmènic (1900-1600 a.n.e) amb les restes d’un dolmen i de tres hipogeus o coves artificials d’enterrament. Del període prototalaiòtic (1100-900 a.n.e) trobam el jaciment arqueològic des Figueral. Finalment, destaquen de l’època talaiòtica i postalaiòtica (900-125 a.n.e) els jaciments relacionats al ritus funerari, el més destacat és la Necròpolis de Son Real, també coneguda com la Punta dels Fenicis.
A part de la seva riquesa arqueològica, Son Real està molt vinculat a la Mallorca rural i és possible trobar una finca rústica o “possessió” composta per edificacions de diferents èpoques que són testimoni d’un passat no tan llunyà en el qual l’activitat econòmica girava entorn a la producció agrícola i ramadera.
Actualment forma part del PN de la Península de Llevant i acull un centre d'interpretació i una exposició molt interessant.
(1) A la badia d’Alcúdia s’hi troben un bon nombre d’estructures militars costaneres. Antigament existien les torres de vigilància que defensaven la zona del perill dels corsaris i pirates, però els que ara se veuen són posteriors a la Guerra Civil espanyola fruit del compromís franquista de fortificar la costa per evitar desembarcament de tropes aliades. Així se construïren fortificacions, búnquers i nius de metralladores (Línia Tamarit). Per a la seva construcció s’emprà formigó i se folrà de materials com marès i pedres que semblaven construccions tradicionals per facilitar el seu camuflatge.
(2) La Caseta de carabiners servia com a lloc de vigilància i control de la costa per part del "Cuerpo de carabineros de costas y fronteras". Cos armat creat en1829, integrant-se en1940 en la Guardia Civil. Aquest cos s‘encarregava de controlar les fronteres terrestres i costaneres, per tant la seva presència a Santa Margalida demostra que era una zona d’entrada de contraban, bàsicament tabac.
(3) Les torres d’enfilació són estructures en forma d’obelisc pintades de blanc i vermell i numerades, entre l’Albufera d’Alcúdia i la Colònia de Sant Pere. N’hi ha 28, distribuïdes per parelles, una prop de la costa i altra 200 metres cap l’interior, separades 1240 metres entre elles, simulant el sistema de les senyes dels pescadors.
Començaren a construir-se a partir de l’any 1941, durant la Segona Guerra Mundial, perquè els submarins poguessin fer pràctiques de torpedes en la badia d’Alcúdia. Els submergibles cercaven la seva posició mitjançant la superposició o “enfilament” de les dues torres. S’utilitzaren en maniobres militars fins 1970.
Per a la seva construcció s’utilitzaren bloc de marès i ciment, i pintades de blanc amb detalls en vermell, com el nombre de cada parella. Algunes tenen balcons i forats de ventilació a les façanes i laterals. El seu estat de conservació és variable, algunes s’han restaurat i actualment s’han convertit en la imatge de la marca turística de Can Picafort.
(4) S’Alqueria Vella és actualment el centre d’interpretació del Parc Natural de la Península de Llevant. A més dels serveis propis del Parc Natural disposa d’una sala dedicada a la obra de pauma amb una mostra de peces de llata elaborades per membres de l’associació Amics de la Llata. S'Alqueria Vella destaca per l'intens aprofitament humà de què ha estat objecte des d'antic. Trobem dos jaciments importants d'origen talaiòtic; dos conjunts de llocs que inclouen, entre altres elements, un trull, sesteaderos, corrals i dues eres de trillar; camps de cultiu, zones de pastura, zones boscoses i de garriga; un campament de reclusió militar originari de la guerra Civil Espanyola, i altres construccions militars que van sorgir arran dels treballs forçats que van fer els presos republicans a principis de la dècada de 1940; a més d'una zona parcel·lada important, els Establits, on a mitjan segle XIX es va intentar constituir una nova colònia agrícola que havia d'impulsar l'aparició d'un nou nucli de població.
De l'aparcament de s'Alqueria Vella parteixen diversos recorreguts per a vianants en direcció a Albarca i es Verger, a la muntanya de sa Tudossa, ia l'ermita de Betlem. Passejant per aquesta finca podem observar el majestuós vol dels esparvers i dels falcons, però també podrem trobar pasturant les rajades d'ovelles, de vaques mallorquines, i de bestiar equí.
(5) Camí i Campament dels Presos. L’artanenc Jaume Morey ha investigat i fruit del seu treball són dos llibres sobre la Guerra Civil a Artà i un sobre el Campament dels Presos. La seva investigació del Campament dels Presos el dugué a entrevistar a alguns dels presos i soldats que hi passaren per conèixer la història de primera mà. El Campament és actualment un munt de ruïnes, però entre 1941 i 1942, un cop acabada la Guerra Civil, va ser emprat com a colònia penitenciària per centenars de presoners del règim franquista. Els presoners construïren la carretera a canvi de redimir condemna (per aquest camí dels Presos). Aquesta havia d'arribar fins a sa Talaia Moreia, on s'havia d'aixecar un fort armat amb bateries de costa. En el Campament encara hi podem intuir les dependències dels oficials, la cantina, el magatzem, l'hospital i imaginar en quines condicions convivien els presoners dins els barracons. Una pedra gravada recorda les persones que van ser condemnades a treballs forçats. El Campament des Soldats fou construït com a camp de reclusió de presos els primers anys de la dècada de 1940, un cop acabada la Guerra Civil. Era una colònia que allotjà presos polítics i de guerra del bàndol republicà, que eren duts aquí, en la majoria dels casos de la Península, amb l'objectiu de fer treballs forçats per redimir condemna (com per exemple, la construcció de la carretera).d'aquí que la coneguem com a camí dels Presos). La carretera acaba gairebé quatre quilòmetres més amunt, en direcció a sa Talaia Moreia, lloc on suposadament voldria construir una bateria de costa per a la defensa de l'illa. Aquest element és únic a Mallorca i molt poc comú a tot l'Estat, ja que els camps de reclusió normalment eren construccions desmuntables i no de pedra, com els que aquí podem observar.
(6) Antigament el refugi de s’Arenalet d’Abarca es coneixia com la caseta des senyor, i era el lloc d'estiueig dels propietaris de les possessions des Verger i Albarca; més endavant fou utilitzada per partits de caçadors; d'ençà l'any 2000, quan els adquirí la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, les finques estan declarades Refugi de fauna i estan consagrades a la conservació de la natura i el gaudi públic. Des d’aquí mateix es poden emprendre diverses rutes.
(7) La torre d’Albarca també coneguda com a torre des Matzocs, és una torre de defensa artillada construïda l’any 1751 per defensar el territori dels britànics. La seva construcció és posterior la talaia Moreia, com diferent és la seva estructura i finalitat. Es tracta d’una torre circular de dues plantes i terrat, amb una alçada de 11 metres, construïda sobre un penya-segat domina una ampla extensió de costa.
Va ser construïda per ordre de la Universitat d’Artà (Ajuntament) per la vigilància del canal de Menorca, durant l’ocupació de l’illa veïnada pels britànics. El seu nom original era “Torre de San Fernando”. L’accés originari es trobava en la primera planta, obrint-se una entrada posteriorment a la planta inferior. La planta baixa estava subdividida en tres estances i s’hi ubicava el polvorí. Mitjançant una escala de caragol se podia accedir al terrat on hi havia dos canons (un encara es conserva a la terrassa de la torre). A la primera planta estaca la volta del sostre amb la seva peculiar sonoritat. Actualment està declarada com a Bé d’Interès Cultural (BIC) i es seu estat de conservació és acceptable.
(8 ) Per a què servia la calç i com funcionava un forn de calç? La calç va ser des de fa 3.000 anys i fins que fou substituïda pel ciment (des del segle XIX, però sobretot després de la Guerra Civil) el conglomerat més emprat per unir i protegir els materials. A més, la calç és feia servir per emblanquinar, desinfectar i ensulfatar les plantes contra les plagues. La calç és produïa a forns de pedra de planta circular i secció normalment cònica, sovint excavats en el pendent. A la part inferior es deixava una finestra o "boca" per introduir-hi la llenya. La cocció podia durar des d'unes hores a 15 dies, segons les dimensions del forn. Un cop calcinades les pedres, es desmuntava la volta a cops de pic, i els pedres es desfeien en terrossos de calç viva. Com a combustible s'emprava la llenya que s'obtenia de desbrossar el bosc. En un forn es podrien cremar de 700 a 1.800 feixos de llenya, de 30 a 40 kg cada un, per obtenir més de 20 tones de calç. L'aprofitament de la llenya i la vegetació evitava el risc d'incendis. Així doncs, trobar un forn de calç en un itinerari és una prova que en el passat els voltants del forn varen ser boscos. Els incendis reiterats i els aprofitaments forestals excessius en varen reduir l'extensió dels boscos de la Península de Llevant fins l'actual.
(9) Parc Natural Península de Llevant
Creat inicialment amb una superfície protegida de 1.671 hectàrees, el Parc Natural de la Península de Llevant abasta bona part de la serra d'Artà (Muntanyes d'Artà) i inclou els cims més alts de les Serres de Llevant (Puig Morei que es troba a 564 m; Puig des Porrassar a 491 m; i Puig de sa Tudossa, a 441 m). Les Reserves Naturals del Cap de Ferrutx i del Cap des Freu, que es troben als termes municipals d'Artà i Capdepera, comprèn dues zones de penya-segats litorals a l'extrem nord de la Península de Llevant. Finques públiques s'Alqueria Vella L'any 2000 el Govern de les Illes Balears va adquirir els terrenys de s'Alqueria Vella. Aquesta finca ens acull a la Reserva Natural de la península de Llevant, ja que ben a prop de l'accés a la finca des de la carretera de l'ermita de Betlem (MA-3333) s'hi ubica l'aparcament i el centre de visitants d'aquesta finca natural. protegit espacial. S'Alqueria Vella destaca per la intensa explotació humana que hi ha estat des de l'antiguitat. Hi trobem dos importants jaciments d'origen talaiòtic; dos conjunts de masies que inclouen, entre altres elements, un molí, refugis i dos camps de conreu, zones de pastura, zones boscoses i de matollar; un camp de detenció militar de la Guerra Civil espanyola i altres construccions militars sorgides com a conseqüència de la mà d'obra que van fer els presoners republicans a principis dels anys quaranta, a més d'una gran superfície de parcel·les instal·lades, les establertes on a mitjans del segle XIX es van intentar establir una nova colònia agrícola que havia de promoure l'aparició d'un nou poble. Amb la recent ampliació el Parc Natural a més d’augmentar la seva superfície considerablement Passejant per aquest edifici podem veure el vol majestuós de falcons i falcons, però també podem trobar ovelles pasturant, vaques persianes, cavalls i bestiar.
Actualment ha estat ampliat ampliant la seva extensió cap a l’est fins Cala Agulla (Cala Rajada) i l’oest amb la finca pública de Son Real.
Paco Galian
