Diumenge 11 de desembre de 2022, es realitzà una excursió singular a la Serra de Son Jordi. El grup Cranques reumàtiques de Capdepera esperà els serverins de Camina, caminaràs a damunt del coll des Vidrier. Una vegada que el grup de Son Servera va ser a dalt, reprenguérem el camí que ens desplaçà de la carretera i en direcció Migjorn, per endinsar-nos per una zona on el pi blanc és l’arbre més freqüent.
Primerament, el camí no es fa pesat i de mica en mica veiem els paisatges que hi ha a ambdós costats de la muntanya: hi va haver un moment on es varen poder veure els municipis de Capdepera, Artà i Son Servera a la vegada, tota una experiència. A poc a poc, el grup cresteja la serra mentre qualque senderista aprofita per collir algun esclata-sang. El camí és agradable, tot i que ja es comencen a albirar uns niguls que amenacen pluja. D’altra banda, el grup aprofita per botar una paret seca, que amb l’ajuda dels guies que aguanten el filferro es fa més bona de passar.
Seguidament, i després de contemplar un paisatge amb l’única taca d’un hotel de grans dimensions a la part de Canyamel, allò que se’n podria dir un vertader atemptat ecològic de fort impacte visual, el sol apareix tímidament, però per poca estona. La vista es perd entre cims i cingles i ens dona una idea que estam davant d’una serra, la de Son Jordi, que estratègicament té una panoràmica de 360º del tot envejable, fins i tot es pot veure, la vall de Canyamel i al fons del mar, la silueta de l’illa veïna: Menorca.
Posteriorment, comença la part més difícil de l’excursió: un rost amb una pendent prou considerable que farà que el grup hagi de pujar en ziga-zaga per poder accedir fins la part més alta de la Serra de son Jordi, el camí és pedregós i la llentisclera, la garriga i el pi blanc ens acompanyen en l’ascens. La serra és abrupte, amb materials calcaris i recorre uns 7 quilòmetres paral·lels a la costa. Alguns més cansats que altres, finalment tothom aconsegueix accedir al punt més alt. Després, curiosament un petit pla ens espera i el camí es torna més bo de fer. A més, s’arriba a la torreta de vigilància que hi ha a dalt de tot. Just quan s’arriba al punt geodèsic començà a ploure i aquest fet fa que s’hagi de modificar l’itinerari de l’excursió, que només variarà en uns tres quilòmetres de diferència. Els puigs d’aquesta zona són el Puig des Moro, Negre de sa Torre, Penyal Roig, de Son Jordi i de can Colete. Actualment, part de la serra forma part d’un ANEI que ocupa 288 ha de la serra. També cal recordar que el nom de la serra de son Jordi es deu a una antiga possessió, Son Jordi, les terres de la qual se situen entre el Rafalet i la Costa dels Pins. A partir de 1800 ja es coneix com la possessió més extensa del terme. Les cases, situades dalt d’un turó tenen l’entrada en el vessant de la costa serverina. Des d’aquest indret s’observa una construcció coneguda com la talaia de son Jordi, una antiga torre de defensa, possiblement del segle XIV, en el darrer quart la comarca llevantina es veié atemorida per les galeres sarraïnes.[1]
Finalment, sota una pluja que ens acompanyarà fins al final del trajecte, iniciam el descens pel vessant serverí de la muntanya. En aquest moment, s’ha d’anar amb cura amb la pedra mullada i els impermeables no són suficients per emparar tanta d’aigua, que ens amara fins i tot als qui duim paraigua. A poc a poc, el grup s’estira i xino-xano davalla mentre l’aigua comença a caure, sinó amb força, amb certa regularitat. A mitja davallada, obrim una barrera per passar i que ens portarà a un coll, aleshores s’ha de prendre cap a la dreta, car a l’esquerra s’entraria en un vedat de caçadors. En aquest instant reprenem la davallada i el camí s’estreny fins arribar al camp de golf de la Costa dels Pins, després de passar entre mates i arboceres ens apropam al punt final de l’excursió, travessam la porta giratòria i allà mateix aprofitam per fer-nos la fotografia de grup, tots passat per aigua, però en aquestes altures, encara poc ens importa, perquè d’una manera o una altra hem aconseguit el nostre objectiu. Després, ens repartim en cotxes particulars, perquè els conductors puguin agafar els seus allà a dalt del coll del Vidrier. Aquesta ha estat una excursió que ha valgut molt la pena no només per les magnífiques vistes, ans també per conèixer millor l’orografia més propera del nostre territori. Satisfets, marxem cap a casa, encara amb temps per poder anar a dinar d’hora. La darrera excursió de l’any, tot i la pluja, ha estat del tot encertada. Esperem, doncs, que també ho siguin les de l’any vinent!
Joan Cabalgante i Guasp
[1]DDAA: Guia dels pobles de Mallorca. Son Servera. Nº 50. Consell de Mallorca. 2003.
