Els grups excursionistes Camina caminaràs i Cranques Reumàtiques realitzaren aquest itinerari dins la comarca de Llevant. 

 

 Diumenge 10 d’Octubre de 2021, es partí des de Son Comparet de Son Servera, per un camí sense gaires complicacions, gairebé, recte, flanquejat de paret seca, que porta fins a l’antiga estació de tren d’Artà. Allà, a les 10:30 hores del matí, un altre grup es sumà al general per poder realitzar l’itinerari en una bella excursió que ens apropà una mica més al paisatge llevantí.





Seguidament, una vintena de caminaires, anà xino-xano fins a l’institut IES Llorenç Garcies i Font, on hi trobam plantat algun roure,  i el poliesportiu d’Artà, per passar per les escoles del Pou de sa lluna i Na Caragol, el camí, pla i bo de fer, ens portà fins a Can Canals, el paisatge s’estenia fins a la possessió de Son Sureda.  A poc a poc el grup avança, fins arribar a unes barreres que romanen obertes i on començarà un rost que ens portarà a una part més frondosa del trajecte. Abans, però, passarem per un antic pou, de curiosa captura de les aigües, segons ens explica l’àvid guia, datat de l’any, 1722, que serveix de curiositat pels excursionistes, que aprofiten per capturar instantànies. 







Posteriorment, el camí ens reserva una bella estada, passada la possessió de Son Morei, els propietaris de la qual cediren les terres del desert de Binialgorfa, perquè s’hi construís l’ermita, les ovelles ens acompanyen a vorera del camí, on pasturen tranquil·lament, mentre el nostre grup avança. De mica en mica, ens endinsem a una zona més boscosa, i ens crida l’atenció la quantitat d’arboceres que deixam a banda i banda del camí, les arboces que hi ha escampades per terra són moltes. Més endavant, quan ens haguem elevat per la part més inclinada del trajecte, es podrà contemplar una bella imatge: l’arboçar, amb el seu fruit groc, taronja i vermell, sembla un quadre impressionista i li dona un aspecte naïf, ple de coloraina, a la nostra caminada. Després, la pujada es realitza en fila índia, on tothom sembla seguir el rastre de l’altre, aquest camí és l’antic camí dels ermitans. Avancem de forma obliqua i així la pujada es fa menys pronunciada. A poc a poc, arribarem al km 7 de la carretera que porta fins a l’ermita de Betlem, algun corredor de bicicleta ja se’ns anticipa i aprofitem per fer una aturada a l’itinerari.



Després, el camí per l’altra vessant és una cap davallada, abans, però hi haurà temps per caminar entre càrritx per poder contemplar el Puig des Porrassar al fons. A la davallada, ens topam amb la pedra de l’ermità Macari, coronada per una rajola amb una inscripció, allà, el guia principal, ens conta la llegenda: uns treballadors que romanien allà per feina, gairebé foren sepultats per una roca gegant que rodolà coster avall, però la intervenció de l’ermità que aturà la pedra amb la mà va fer que aquests conservassin la vida. Després la nostra davallada continua, per un camí estret i poc marcat, envoltat de càrritx, que ens portarà altra volta fins les corbes de la carretera de l’ermita. Al·lots amb ciclomotor pugen, i nosaltres xino-xano, iniciam el descens cap a l’ermita per la carretera, no sense anar alerta amb les bicicletes que alguns estrangers pedalegen a una velocitat respectable. Nosaltres, però, anem per la vorera fins arribar a les portes del temple.





Una vegada allà, s’aprofita per entrar dins l’ermita, franquejada pels Sants Antoni i Pau, respectem el silenci coronat pel Betlem del naixement dins la cova, mentre recordam el pas viu dels ermitans, que ja no hi romanen de cos present, però que hi deixaren una forta empremta. A defora, un petit monument, fet a partir de les restes de l’antiga tafona de Binialgorfa, ens recorda el moment de la fundació de l’ermita, l’any 1805, erigida damunt la mesquita musulmana de Binialgorfa, per frares de Randa i de Valldemossa; també recordam allà també com els ermitans hi tenien un hort, pel seu dia a dia. Eren altres temps, que alguns de nosaltres encara tenim retinguts dins la memòria.

Acte seguit, aprofitam l’estada per dinar a la part de darrera l’ermita, on hi ha un petit prat que ens servirà per descansar una estona, a devers 280 metres d’altitud. Una vegada represes les forces, iniciam la davallada cap a la colònia de Sant Pere per la part de la font de l’ermita, na Bernadeta. En aquesta font hi ha una petita esplanada amb cinc grans plataners, a la sortida de l’aigua hi observam un cap de lleó, també hi ha una petita capella dedicada a la mare de Déu de Lourdes.  Allà aprofitam per fer-nos una fotografia i iniciar el que ha de ser el darrer tram del trajecte, ben assenyalat i que tampoc portarà gaires complicacions, excepte alguns moments de davallada, on alguns frissosos han de passar per davant del grup. La davallada ens deixa una esplendorosa panoràmica de la Badia d’Alcúdia i el Cap de Formentor, i en la mar oberta els regatistes coloniers aprofiten per fer virar les seves embarcacions. En el camí ens topam amb una flor singular la Merendera ( colchicum filifolium)[1] d’un lila solitari i llustrós.

Després, ens saludem amb els estrangers que encara pugen, algun excursionista aprofita per cantar l’O Sole Mio, que reverbera en els costers de la muntanya, es pot dir que s’ha fet una excursió dintre del parc natural de Llevant, i que ara el paisatge és més espaiós, que ens servirà per assaborir bells moments en aquest paratge natural. El camí és més pronunciat i passam pel torrent dels Cocons, que també forma part del singular itinerari. La davallada no s’atura fins arribar als Canons i a les abandonades cases de l’ermita.

Finalment, una part del grup aprofita per davallar fins a la mar, on hi farà un petit repòs contemplatiu a la pesquera des Claperet[2], d’aquesta bellesa que és la colònia de Sant Pere, una mar recòndita que ha estat el colofó final per a una bella excursió molt recomanable. Després d’haver fet 21,4 Km (amb un desnivell de 450+ i 470-) l’autocar ens portarà de camí cap a casa, primer a Artà i després a Son Servera, animosos i encantats d’aquesta magnífica excursió.

 

Joan Cabalgante Guasp

 

[1]Consultau l'Herbari virtual de la UIB

[2]AGUILÓ, Cosme: La toponímia de la costa d’Artà. Ed Documenta Balear, Col. Arbre de Mar, 37, 2011.