La nit del 5 al 6 de desembre, un bon grapat de marxaires vam decidir partir cap a Lluc, des de Capdepera. Ja feia mesos que ens preparàvem fent caminades més o manco llargues pels voltants (Capdepera-Manacor o Capdepera-Canyamel-Artà). Així i tot, uns dies abans de partir no ho teníem gens clar: el mal temps que patíem desaconsellava fer la ruta el dia programat. Però, a pesar dels mals auguris, decidírem seguir endavant. Un solet pintat a una de els múltiples previsions meteorològiques (entre molts de núvols) va servir per continuar amb la convocatòria... Hi havia moltes ganes de partir!
I partírem. A les 20,30 ens trobàrem a l’Orient amb amics i familiars, que ens acomiadaren. Fotografies, abraçades i paraules d’ànim.
Els 21 ( sí, 21!) participants iniciàrem la marxa i a davant l’Ajuntament férem la primera aturada per a fer-nos una altra fotografia de rigor. Baixàrem per la Costa d'en Capet i a s’Ànima tornàrem a aturar per a fer-nos una altra fotografia. Ens havien regalat unes dessuadores i els volíem fer la deferència.
Amb tantes aturades, eren devers les 21 hores quan realment iniciàrem la sortida de Capdepera.
La primera etapa fins Artà, de 7,200 km, la vam fer a una bona marxa, entre converses i rialles. A les 10,30 érem a la rotonda davant del quarter de la Guàrdia Civil. Estiraments, un poc de menjar i beure (alguns aprofitaren per fer un cafè als bars dels voltants) i 10 minuts de descans. Un membre de Protecció Civil ens esperava. Arribant a Artà vam tenir un petit ensurt: semblava que aquella nit ens banyaríem. Unes quantes gotes i uns núvols que taparen la lluna plena no ens agradà gens, però afortunadament va ser una falsa alarma.
Des d’Artà seguírem a molt bon ritme cap al creuer de la Colònia de Sant Pere, just a l’entrada de la finca de de s’Ametlerar, on ja havíem recorregut 14,900 quilòmetres i eren les 00,09 hores. Començava a fer fred i l’aturada va ser ben curta, amb el ritual que es repetiria tota la nit: estiraments-beure-menjar-canvi de calcetins i revisió dels peus.
A aquestes alçades, la nit era magnífica, feia fred però la lluna plena senyorejava en el cel i els llums els dúiem més per ser vist que per veure. No feia ni un alè de vent i caminant no sentíem gens de fred. Així que el ritme encara era bo. Sorprenentment (en comparació amb altres vegades) hi havia bastant de trànsit i ens obligava a anar ben a la vorera.
A la 1,45 érem a el Creure de Son Bauló, a Santa Margalida, al quilòmetre 23 del recorregut. Asseguts al mur protector, complírem el ritual de les aturades. Ja hi havia dos grups més o manco marcats, per bé que la distància entre un i altre era petita.
L’etapa següent, que ens duria a prop de Santa Margalida (de fet ens desviàrem abans d’arribar a la Vila) és feixuga, ja que s’inicia amb una pujada i després ve una recta ben llarga que sembla que no ha d’acabar mai. Curiosament, agafàrem un bon ritme (i molta conversa) i quasi sense adonar-nos-en (és un dir) ens trobàrem al desviament de la carretera vella de Muro a Artà - asseguts i/o estirats - marcat amb un punt quilomètric “0”. Havíem fet 30 quilòmetres i eren les 3, 10 hores. Aquí començaren els problemes amb els peus: comparegueren “kompits”, “tirites” i cremes. Així que, a més de la rutina de cada aturada, es van haver de “revisar” alguns peus i escampar cremes. Aquesta parada va resultar un xic més llarga, calia descansar una mica, perquè la tirada cap a Muro és clau. 
Amb la imatge de a Vila al fons enfilàrem el camí vell de Muro. El ritme baixà una mica.
Devers les 4,50 hores entràvem per un arc que dóna accés al poble i esperàrem part del grup que anava uns minuts enrere: vèiem com els seves frontals es movien i s’apropaven a poc a poc. Ja havíem fet 37.5 quilòmetres. Quedàrem amb els membres de Protecció Civil, que ens feien suport, de veure'ns a la sortida cap a Inca i ens asseguérem a la plaça, prop de l’ajuntament. Aquí férem una aturada encara una mica més llarga, d'una mitja hora, per reposar forces i menjar un poc més. Sortírem per la carretera d’Inca i ens trobàrem amb Proetecció Civil, i aquesta vegada quedàrem amb ells de veure'ns a Moscari. Alguns aprofitaren per deixar la motxilla i part de la roba que dúiem per a la pluja i fer unes cures als peus. També aprofitàrem per provar unes galetes dolces preparades pel grup. De Muro a Moscari l’etapa és molt llarga, així que férem una curta aturada enmig.
El tram de devers 3 quilòmetres que férem per la carretera d’Inca és una mica desagradable ja que hi ha una vorera molt estreta i passen bastants de cotxes, així que anàvem en filera, un rere l’altre. Passada l’estació de Muro, ens desviàrem per un un bocí sense asfalt, ple de bassiots, i per uns camins rectilinis anàrem a cercar la rodona que travessa l’autopista d’Inca. Mentre, passàrem entre horts i finques molt ben cuidades, per la banda nord-est del puig de Santa Magdalena. Com hem dit, ens aturàrem cinc minuts per estirar i descansar, mentre que al cel començava a dibuixar-s'hi una retxa de claror, preludi de la sortida del sol. 
Quan reiniciàrem la marxa, els primers raigs de llum, difusa i tènue, començaven a aparèixer.
En arribar al pont de l’autopista ja era ben de dia. La furgoneta de suport de Protecció Civil ens esperava.
Animats per la claror i la visió de la Serra (per cert, ben tapada de núvols) enfilàrem la pujada cap a Moscari. A les 8,40 hi arribàrem, quan ja dúiem 37,500 quilòmetres. Trobàrem un bar obert i uns decidiren entrar i berenar, i d’altres, quedar a la terrassa i menjar defora, això sí, amb un cafè amb llet davant. 
Mentre miràvem la serra ben tapada, algú va fer el comentari: “tranquils, no plou!, veuríem l’Arc de Sant Martí”. I dit això l'arc comparegué ben davant nostre. Semblava que la bona sort que havíem tingut fins aleshres es podia acabar. Passada mitja hora, reiniciàrem la caminada cap a Caimari. Aquest tram és curt (comparat amb els altres) i a les 10,50 ja érem al creuer de pujada cap a Lluc. Per cert: encara no ens havíem banyat!
El grup s’havia xapat. Al bar que fa cantó, férem un altre cafè i decidírem aturar a l’inici del camí (aparcament) i fer una foto conjunta. Després, cadascú pujaria al seu ritme, fent grups. A alguns no els convenia forçar i a uns altres els anava millor mantenir el que duien.
Evidentment, la pujada és feixuga quan s’acumulen els quilòmetres a les cames, però la idea que ja ets a la darrera etapa, al darrer tram, anima molt. Ens començà a ploure una mica a mitjan camí, un plugim suau que no destorba gaire, així que seguírem la pujada a bon ritme. 
Com havíem quedat, cada “grup” va seguir la seva marxa (si no plovia ens esperaríem al mirador, devora el salt de la Bella Dona i si plovia al pàrquing de Lluc). A les 12 i busques, els primer arribaven a l’aparcament de Lluc. Els darrers arribàrem a les 12,30 hores. 
Allà ens esperava el furgó de Protecció Civil amb la roba per a canviar-nos. Encara vàrem tenir temps per a fer-nos una foto a l’entrada del monestir, visitar la Mare de Déu de Lluc i fer un tomb pel monestir.
A Lluc, totes les cares duien pintat un bon sonriure, el cansament, la son i l'alegria d'haver arribat... I per a recuperar forces, un bon dinar. Tots asseguts a taula vàrem gaudir d’un bon arròs brut.
Els 21 participant (Sí, 21, quan l'any passat érem 8) tots vam arribar. Moltes gràcies als companys per fer que aquesta "aventura" fos tan agradable. En total vàrem invertir 15 hores i 38 minuts a recórrer la distància entre Capdepera i Lluc.
No volem oblidar la gent de Protecció Civil de Capdepera, que ens acompanyà en el darrer tram de la ruta (en tot moment van sentir el seu suport) i a S'Ànima, que ens regalà un jersei ben calentet. 
Els companys de caminada, d’aquesta tercera marxa a Lluc vam ser: Vicenç Herrero, Marcelo Salomón, Yolanda Cruz, Susana Tous, Marita Obrador, Àngel Salomón, Carlos Cruz, Miquel Vives, Jose Hidalgo, Emilio Sánchez, Mateu Brotard, Rafael Hernández, Agustí Esteva, Hayo Pür, Massimo Pasqui, Javi López, Jesús Salido, Tomeu Cantó, Jaume Mayol “Mitos”, Miquel Angel Bordoy i Paco Galian.
Enhorabona a tots per haver arribat i pel companyerisme mostrat durant tot el trajecte, així fa ganes de tornar!
