Cap Vermell - Cercàrem el Ieti (inútilment) per l'Himàlaia gabellí

Detalls: Escrit per: Cap Vermell; Categoria: Excursions; 02.05.2013; Vist: 3901

Evidentment, ses muntanyes de Sos Sastres són ses més altes del món...

Ara ja sabem que no sabíem ben bé on anàvem. Passant per la carretera, d'enfora, les muntanyes de Sos Sastres semblen un carena accesible, gairebé amable, d'aquelles que es fan amb dues passes. Però no. Almanco a nosaltres, als que ens aventuràrem a travessar aquesta mena d'Himàlaia gabellí, per moments ens resultà un autèntic suplici.

Arrencàrem a caminar a la partió del municipi amb Artà, sense tenir molt clar per on havíem de prendre. La desorientació inicial gairebé ens acompanyà tot el trajecte, aquí caic i aquí m'aixec. En cap moment trobàrem res paregut a un camí, ni que fos de cabra, i quan no era el pedreny eren les argelagues, de manera que avançar va ser una dificultat permanent. Per acabar d'adobar-ho, quan no feia ni mitja hora que havíem partit, un petit accident d’un dels membres del grup obligà a la seva retirada, acompanyat per tres dels nostres, que es reincorporaren més endavant.

Sigui com sigui, les dificultats de la ruta no ens van distreure del privilegi que suposa poder contemplar el nostre municipi i els dels voltants, des de la punta de n’Amer fins a la del Matzoc, a vista d’ocell. En els punts més alts del recorregut, amb la sensació, per a alguns de nosaltres, que aquella era una ocasió irrepetible, el nostre esperit es va esplaiar i donàrem per bo l’esforç.

Caminant per aquestes altures, la mirada tendeix a la llunyania, al panorama, però també es pot centrar en el detall, en la bellesa petita, en la flor més modesta.

La intenció era arribar a can Saletes (devora son Barbassa), meta final del projecte de travessa. En realitat, però, a l’alçada de son Terrassa anàrem a cercar la civilització i renunciàrem a una hora més de caminada, perquè ja en dúiem devers sis a les cames, i més deu dues esgarrinxades i qualque nafra al cos. El calçat d’algun dels participants delata la duresa de l’aventura.

En tot cas, a can Saletes ens esperaven uns amfitrions excepcionals, i allà posàrem punt i final a l’eixida. La família Melis, encapçalada per l’amo en Jaume Melis “Mengol”, i secundada pel seu fill en Tomeu Melis “Meyme”, l’esposa d’aquest, na Margalida, i la filla, na Maria Jerònima Melis “Marigerma”, ens oferiren una rebuda digna de millor causa. També l’amo en Toni Flaquer “Coix”, membre del Senat gabellí, ens féu d’acollidor, i les coques i els robiols ens ajudaren a oblidar, de manera automàtica, tots els patiments anteriors. Gràcies, amics!

A can Saletes, l’excursió, amb un final com aquest, es revestí exclusivament de connotacions positives i tot es donà per bo. En Miquel “Llull”, com a cloenda, ens aclarí que el Ieti no existeix i que en realitat tots els duim dins nostre, en la mesura que som capaços de creure allò que no veim – ni existeix – com ara l’illa de Paradella.