Esperàrem molt de fred, vent, neu i , possiblement, pluja. Però res, cap dels mals presagis se complí. Això si el dia resultà lleig i, a prop del cim, el vent fou fort i insistent. Anem a parts.
Sortirem de Capdepera a les 8 amb autobús i després de recollir els companys serverins arribàrem a Manut punt d’inici de l’excursió. Com havia nevat uns dies abans esperaven molta gent i, efectivament, diversos grups iniciaven la pujada al Tomir. L’autobús ens deixà al punt quilomètric 17,4 de la carretera Pollença-Lluc, al portell de Manut. Pel camí asfaltat iniciàrem la pujada cap a la primera etapa de la ruta el coll des Pedregaret. Ben a prop de l’inici trobàrem la Creu de Manut, val la pena aturar-se a veure-la, i poc més envant les cases dedicades a viver forestal. En el Llibre de Repartiment ja apareix la possessió de Menut com una alqueria musulmana amb la grafia Monut.
Passades les cases de Manut i després d’un bon bocí d’asfalt arribàrem a les cases de Binifaldó. Pujant ja trobàrem qualque clapa de neu i en arribar a les cases el camí es troba ben inundat. La font des Cossí rajava a dojo. 
No ens aturàrem, deixant el camí vell de Pollença a l’esquerra, i seguírem cap a la dret fent uns sèrie de corbes (se poden adreçar fàcilment) fins al coll des Pedregaret. Aquí sentírem la frase màgica: “Avui no se berena!? I dit i fet, ens aturàrem a berenar tot cercant el soleiet.
Aquest important creuament de camins el GR que du a Lluc pel bosc Gran i ls cases d’Alcanella i l’embotelladora de Binifaldó. La ruta de pujada al Tomir comença cap a la esquerra, vora la barrera que dona pas a l’embotelladora. A la barrera comença un sender que voreja, per la part dreta, la reixa que envolta la planta, és el punt d'inici de la pujada de ben i de veres.
Aquest camí guanya alçada ràpidament, primer enmig del bosc i després per una zona amb menys vegetació. A dalt del coster, ja prop del roquissar, començàrem a virar cap l’esquerra. Si girem la vista cap enrere se’ns obre una panoràmica magnífica amb el massís del Massanella com a punt central, en un primer terme la Moleta de Binifaldó.
Travessàrem una rosseguera i iniciàrem una forta pujada per una mena de canal. El camí ara fa petites, però empinades, corbes enmig del rocam. Passàrem un pas amb un cable i uns graons de ferro, superats els quals arribàrem a un collet on ens aturàrem alenar un poc i reagrupar-nos.
El camí segueix sota un cingle que conservà la neu. Per uns moments ens sentírem com a l’alta muntanya. 
De fet érem a la part superior d’una rosseguera (el camí ara és aspre ple de pedres amollades) i, una vegada superada, la pendent es fa més suau. Som a prop del cim amb vistes a les badies de Pollença i Alcúdia i el Pla de Mallorca.
Vora una gran clapa de neu ens aturàrem a fer una foto de grup (i jugar amb la neu...som com al·lotets!). 
Seguint cap a l’esquerra crestejant arribàrem al cim. Un cim de 1103 metres, marcat amb un vèrtex geodèsic, amb unes vistes magnífiques, espectaculars. Amb les pinzellades de la neu les panoràmiques eren precioses, però el vent no ens permet quedar molt de temps i baixàrem tot d’una en direcció sud-est cap a les cases de la Neu des Tomir.
Des del cim contemplem, de nord a sud per llevant, el puig Gros de Ternelles, la península de Formentor, la badia de Pollença, la Cuculla de Fartàritx, el Puig de Ca de Míner, el cap Pinar, la badia d'Alcúdia i el pla de Mallorca. De sud a nord, per ponent: el Puig de Massanella, el Puig Major, el Puig Roig, les cases de Mossa, el Puig Caragoler de Femenia i les cases de Muntanya, als nostres peus. Tota la central i est de la Serra de Tramuntana.
A uns dos-cents metres cap a l'est, observem la casa de neu del Puig Tomir, a la qual ens dirigírem sense camí definit però sense dificultat. La casa de neu és un balcó natural sobre el cap de Formentor i la badia de Pollença amb una sèrie de construccions adossades que ens van permetre protegir-nos del fort vent
Pel que fa a les cases de la neu cal dir que es un gran forat folrat de pedra. Una heura ocupa seus paraments interiors. Les seves dimensions són de 11,50 metres de llarg per 6,30 m d'ample, amb una profunditat màxima de 8,20 m. La primera referència d'aquestes neveres data de l'any 1717.
Des de la casa de neu van veure el nostre objectiu, que no és altre que el coll de Fartàritx, que separa el Puig de Ca i el Tomir. La baixada és per un terreny irregular, per un camí de geleres molt perdut. Les fites ens orientàrem prou bé. Després de fer un pas un tant delicat, el sender per inclinació i suaument ens dugué al coll.
Al coll travessàrem un botador i per un ample camí seguírem en direcció sud.
Després de deixar el coll, amb un parell de giravoltes descendents, arribàrem al coll de l’Arena. El punt és una important bifurcació de camins. Decidírem que era el lloc ideal per dinar (no feia massa vent i havia gana, dues raons de pes)
Amb la panxa plena iniciàrem el darrer tram de l’excursió. Seguírem el camí de la dreta en direcció a les cases d’Alcanella ( cap a l’esquerra condueix a les cases de Míner Gran). Seguírem un camí de carro que després de travessar un botador travessa per una zona de repoblació amb molt de càrritx i mates que embruten el camí. Passàrem una zona anomenada el Clot des Càrritx amb més vegetació, després arribàrem a l’anomenat Camp Redó un ample pla entre roques. L’itinerari s’enclota en una coma amb els contraforts del Tomir al nord (dreta) i el puig des Boix al sud (esquerra), sota el cingles del qual avançàvem en direcció a Alcanella.
A mesura que baixàvem el camí es fa formant en un torrent que conflueix amb el d’Alcanella. Abaix coincideixen camí i torrent sota unes grans alzines que conviden a l’aturada
Poc després de passàrem un nou botador i en pocs minuts ens deixà al costat de les tanques d’Alcanella, les cases queden a l’esquerra, arribant a un camí de carro que surt cap a la dreta marcat amb fites. Després de travessar un torrentet, aquest camí començà a pujar (s’ha de dir que es troba modificat, ampliat i ple pedres) fins passar per un tractor i un cotxe que semblen abandonats enmig del sender. Poc després, alhora que ens endinsàvem en el Bosc Gran, començàrem a trobar rotles de sitja i alzines i pins de mida considerable. 
El camí terrós i ple d’aigua que raja per tot arreu ens dugué al coll Pelat on travessàrem el GR221. En aquest punt van superar una paret per un botador. Hi ha una senyal que indica la direcció i horari cap a Lluc (que nosaltres vam agafar) i Binifaldó. 
Des del coll Pelat tot és baixada. Primer travessàrem un bosc fins la font de s’Ermita, que té l’aigua canalitzada fins un petit safereig vora s’Ermita.
Des d’aquí seguírem baixant fins arribar a la carretera Pollença-Lluc, concretament fins el punt quilomètric 19,7. En pocs minuts arribàrem al pàrquing de Son Amer on esperàrem l’autobús que ens havia de tornar a Capdepera i Son Servera.
Cansats, l’eixida resultà ben llarga, arribàrem a Capdepera amb ànims de fer una cervesseta a l’Orient.
Pel proper mes tenim previst participar a la trobada de grups excursionistes de Son Servera. Mentre ens arriba el programa definitiu us informam que dissabte dia 20 hi haurà una visita cultural guiada al casc urbà i una torrada. Diumenge estan previstos 4 itineraris diferent de dificultat variable (però tots de curta durada) per acabar amb una fideuà preparada pels Pescadors de Cala Rajada per dinar. En tenir el programa definitiu el publicarem a Cap Vermell i l’enviarem al correu de les Cranques reumàtiques.
