Les Cranques Reumàtiques tanquem la temporada amb una preciosa excursió



Excursió organitzada conjuntament amb “Camina , Caminaràs” de Son Servera

   Diumenge , dia 3 de juny, un grup de caminaires de Son Servera i Capdepera férem una excursió conjunta sota el guiatge de Gustavo Morcillo. D’aquest itinerari en Gustavo ens havia parlat molt i molt bé, ja que l’any anterior l’havia fet i havia agradat.
   Cal dir que l’itinerari triat combinava l’aspecte esportiu (suau), paisatgístic i l’espectacularitat de visitar una cova. La convocatòria no va tenir massa èxit de participació (arribats a maig-juny, els caminaries comencen la feina i de cada vegada són menys els qui poden disposar del diumenge lliure per a caminar) i és una llàstima , de fet alguns ens han demanat repetir la sortida  durant l’hivern.



   Però començarem des del principi, és a dir de la sortida de Capdepera. Com sempre sortírem a les vuit de la plaça de la Constitució i després de un còmode viatge (aqeusta vegada no massa llarg) fins Alcúdia, ens trobàrem amb els companys de Son Servera a l’inici del camí de Muntanaya (Alcúdia-Mal Pas- Bodega del Sol- camí Puig Xacons). Aquesta camí, ample i en bones condicions, és obert al trànsit fins el refugi del Coll Baix. Nosaltres però deixàrem els cotxes a l’entrada.

    L’excursió comença just a quan acaba l’asfalt, on trobàrem un panell informatiu amb les rutes de la zona. El punt es troba assenyalat com “barrera des Coll Baix”. Des del mateix panell (de grans dimensions), concretament a l’esquerra,  hi ha un camí que comença a pujar per un coster amb pendent suau però constant. Són uns trenta minuts de pujada que, així com guanyàvem alçada, ens permetérem gaudir d’unes magnífiques vistes sobre Alcúdia i les badies d’Alcúdia i Pollença. Aquesta zona reb el nom d’Es Pujadors.





Ja gairebé al punt més alt del turó, cercàrem la redossa i ens aturàrem a berenar, com dèiem mig en broma, a una terrassa amb vistes. I quines vistes!.



    En aquest moment (malgrat la por de passar massa calor) alguns haguérem de treure els tallavents, ja que a més de comparèixer un dia ennigulat  bufava un oratge ben fresquet. Amb la panxa mig plena, seguírem el camí per la part alta de les muntanyetes (a penes sobrepassen els 200 metres). A  la dreta teníem Alcanada i les muntanyes del puig de Sa  Madona (168 metres) i la moleta d’Alcanada (150 metres), davant el puig de sa Vauma (257 metres) i a l’esquerra la Talaia d’Alcúdia (446 metres) .



 Cal dir que, malgrat tractar-se d’alçades modestes, les panoràmiques són esplèndides. Quan vorejàvem el puig de Sa Vauma (queda a la nostra dreta) iniciàrem una devallada, anomenada coster des Porrassar, que en poc minuts ens dugué al coll de na Benet Aquí hi ha un creuer de camins, ben indicat, que permet girar a la detra (cap a l’alberg de la Victòria) o a l’esquerra (cap el Camí de Muntanya, el mateix que havíem deixat a l’inici).



Giràrem cap a la dreta ,en baixada, per un camí que voreja un torrent. Aquest tram de la ruta resultà agradós i convidava a la xerrameca. Es tracta del camí de l’ullastre d’en Boi. Així que xino-xano, quasi sense adonar-nos ens trobàrem en el camí de Muntanya. Just arribar ens passaren un grup de vehicles psicodèlics, d’aquests fets per anar “d’aventura”, aixecant una notable polseguera.



Després de caminar uns minuts en direcció al Coll Baix (esquerra) vam haver de tornar a deixar el camí “principal”, per un altre que arranca, en sentit ascendent cap a la dreta,. camí que ens durà a la Cova de Menorca o Cova Tancada. No està gaire indicat, només marcat amb algunes fites. Aquest bocí de camí és preciós, que travessa un frondós pinar fins arribar a la zona costanera, damunt dels penya-segats, on la vegetació canvia. Seguint les fites arribàrem a dalt dels penya-segats i, amb un fort desnivell, iniciàrem el camí cap a la cova que es troba prop del nivell de la mar. El camí és estret, amb molta pendent i impressiona un poc, però es tracta d’un tram curt i el final ho paga. Vaja, que hi ha premi!





   Arribats a l’entrada de la cova (l'accés es fa a peu pla) deixàrem les motxilles i agafàrem les llanterner i frontals. La cova és espectacular i disposa d’un itinerari fet, amb escalons i camins preparats per la visita. De fet sembla que estava prevista la seva explotació turística però  quan estava mig preparada se va rebutjar l’iniciativa i quedà com es pot visitar. Poc  us podem dir, a part que és tracta d’una cova molt bella, amb moltes formacions calcàries (estalagtites, estalagmites, columnes...) i amplies sales. La seva visita no presenta cap dificultat. Bé, millor que descriure-la, mireu les fotografies (malgrat les imatges no siguin justes amb la realitat) .

   Ja fora de la cova ( ben xops, per l’humitat que hi ha dedins , prop del 80%), poguérem admirar la badia d’Alcúdia amb la costa de la Colònia de Sant Pere al davant. I iniciàrem la pujada... quatre alens, una bona suada i en pocs minuts superàrem el desnivell. A dalt ens aturàrem a beure i admirar el paisatge. 




    La tornada al camí de Muntanya resultà gairebé un passeig, que continuà fins el refugi des Coll Baix. El camí és gairebé plà i només té un parell de revolts just abans del refugi. 
   Com estava previst alguns optàrem per baixar a la platja des Coll Baix a dinar i fer una nedada, d’altres s’estimaren més dinar al refugi i descansar.



   L’accés per terra  a la platja és per un pendent pronunciat que baixa pel mig del bosc- El un camí fa parell de ziga-zagues (per baixar, però, se poden aprofitar les nombroses dreceres) fins arribar a la part final, prop de la mar, on es transforma en un roquissar i l’avanç resulta un poc més dificultós.





    La platja des Coll Baix és una cala verge, de pedres, envoltada de cingles que li donen una peculiar bellesa. Nosaltres no poguérem evitar fer un capfico, malgrat el dia estava ennigulat com hem comentat al principi, abans de dinar. Les aigües, clares i netes, oferien un peculiar color blavós.

   Després de dinar tocava la part més dura: desfer el camí i fer la pujada fins el refugi. Així que, cametes ajudeu-me!, varem pujar en una mitja hora, això sí sense frisar. De tant en tant val la pena aturar-se i admirar la costa d’aquest indret.



   Trobats amb els companys i recuperat l’alè, acudits inclosos, iniciàrem la tornada cap els cotxes que es trobaven a l’entrada del camí. La tornada ens va dur poc menys d’una hora de caminada plàcida, per un camí ample i planer. Passàrem per les portes de la Fundació Ben Jacober, de recomanable visita (ens ho apuntàrem a l’agenda), situada a la possessió de Sa Bassa Blanca.



   Quan feia gairebé sis hores de ruta arribàrem als cotxes. Uns gotes ens obligaren a accelerar el pas els darrers metres, tanmateix no arribaren a més (com popularment es diu “no arribaren a banyar el terra”). Ara només ens quedava celebrar l’eixida conjunta de Camina Caminarà i les Cranques amb una cervesa, cosa que férem a la terrassa de la bodega del Sol servits amb la amabilitat que els caracteritza. Com no frissàvem aprofitàrem per seguir parlant de projectes, sortides conjuntes, acudits i anècdotes de les nombroses sortides, que hem viscuts uns i altres, per les muntanyes de Mallorca.

   Algunes imatges de flora...

  

 

...de pedres...



...i qualque animal.