Cap Vermell vol saber coses de la nova situació d’una persona molt activa i clau en la vida musical gabellina, n’Elionor Gómez-Quintero.

Ens citam a ca seva, el dimecres 25 de gener de 2011. Unes veus infantils fan de teló de fons; són els seus néts; no molesten, al contrari, proporcionen un ambient molt familiar.

Cap Vermell.- Elionor, abans de tot, volem que ens diguis com et sents en aquests primers dies com a jubilada.

Elionor.- En primer lloc, sent una espècie d’impotència. La meva idea era no jubilar-me, però me toca, tant si vull com si no, deixar una feina que sempre m’ha agradat i he gaudit. No m’imaginava deixar-la, encara que han passat ja molt anys, 48 concretament. Aquesta feina la vaig poder fer-la compatible amb els quatre infants que vaig tenir. Família i feina sempre formaven part de la meva vida i ara he d’acostumar-me a un altre ritme i a fer altres coses. Deix l’Escola de Música en bones mans; bons professors i una plantilla educativa ben organitzada. En començar aquest trimestre era un bon moment per deixar-ho estar.

CV.- El teu horari ara deu ser molt diferent?

EL.- M’aixec a les 7 i faig les mateixes coses de la casa i deix preparat el dinar tot d’una. Després passeig dues hores amb el meu home: Son Moll, passeig marítim, Cala Agulla, es pinar..., fent rutes distintes per variar.

CV.- Això és una gran sort: més temps per a tu i per a en Jeroni.

EL.- Així és i per això estic contenta. Moltes vegades parlam entre nosaltres i ens demanam “i ara, què feim?”; pregunta que abans no era tan freqüent. Estam contents.

CV.- I en aquests passeigs, en Jeroni et segueix de prop?

EL.- Ell em diu: “si has de caminar amb mi has de seguir el meu pas” I això feim; també he hagut d’adaptar-me en aquest aspecte, no em queda més remei. També tenc més temps per cuidar els néts, tocar més el piano, ordenar llibres i documents... Al capvespre, a vegades acompany els néts al bàsquet, a solfa, a cant coral..., després els seus pares els recullen. He d’ajudar en tot lo possible ja que a mi me varen ajudar molt.

CV.- Pel que dius, allò de “il dolce far niente”  no va amb tu.

EL.- No, és clar que no m’agrada estar sense fer res. El temps s’ha d’aprofitar, ja ho deia la meva padrina, “el tiempo es oro”, i això és molt cert, ha estat el lema de tota la meva vida.

CV.- Ara tens més temps per dedicar a les dues corals.

EL.- La dedicació és la mateixa; tal vegada, amb més tranquil•litat i ordre de partitures, que encara és una feina que tenc pendent. A més, volem formar una associació de músics, de musics de l’escola actual i musics de fora. Ja hem fet reunions per fomentar concerts i altres esdeveniments musicals per al poble.

CV.- Pel que dius, tu no seràs dels jubilats que acaben amb depressió quan deixen el treball.

EL.- No voldria acabar-hi. El meu desig i caràcter m’inclina a continuar amb la música, que és el que més m’agrada, però ja d’una altra manera, sense la preocupació de dirigir l’Escola de Música que, insistesc, està en molt bones mans. Bàsicament, continuu fent la feina musical que sempre m’ha agradat.

CV.- Durant aquests 48 anys de treball es pot dir que per les teves mans han passat tres generacions...

EL.- Pot ser. Vaig acabar els estudis l’any 62 i vaig començar a fer classes particulars. Llavors, més envant, vaig fer classes a l’escola del poble, sol•licitada pels mateixos pares dels nins, fins a l’any 99, que començaren a venir mestres especialistes. Al principi jo no estava preparada per fer classes a l’escola, tan sols per ensenyar en petits grups de nins. Vaig fer cursets per preparar-me pedagògicament.

CV.- I els millors records de la teva docència, quins són?

EL.- No ho he pensat mai. No tot ha anat bé a la meva vida ni he fet les coses bé per a tothom, això és indiscutible; però sempre he procurat fer les coses lo millor que he sabut. Possiblement, el millor record va ser el premi que em va donar “Cap Vermell”, que encara continuo sense saber per què, ni tampoc entenc  per què em feis ara aquesta entrevista, tan sols pel fet de jubilar-me. Continuant amb els bons records, el dia que estrenàrem l’escola de música al carrer Sol no el podré oblidar mai...i tantes coses del dia a dia amb els alumnes que t’omplen de satisfacció.

CV.- Però tu, al llarg de la teva docència, no has tingut la satisfacció de veure com molta gent jove ha arribat, ja adulta, a ser professional de la música?

EL.- Sí, això sí que és un gran record i una gran satisfacció: veure com, a partir de les meves classes particulars a Cala Rajada, i més tard a Capdepera, els alumnes se n’anaven a Palma a continuar la seva formació musical i acabant la carrera.

CV.- Com va néixer, en tu, l’afició per la música?

EL.- Jo, des de petitona, sempre cantava cançons que la meva padrina m’ensenyava, anava a escoltar la rondalla d’un veí nostre, l’amo en Jordi. Allí tocaven la guitarra i la bandúrria na Joana Colom i la seva germana, i també na Maria “Tasana” i tres o quatre més. Jo tan sols escoltava, no sabia tocar la guitarra ni podíem pagar 11 pessetes o més per poder aprendre. A més, el que jo volia, realment, era tocar el piano, “cosa de senyors”, com deia a la meva padrina una veïnada. Però nosaltres no érem senyors, el meu primer piano el va comprar el meu padrí després d’un bon any d’ametles; crec que va costar 500 pessetes. Va ser mestre Tomeu qui em va preparar el primer any solfa i sa tieta Rosselló el piano. Mestre Tomeu me va presentar al Conservatori de Palma. Tenia 15 anys i hi anava un pic per setmana.

CV.- Sabem, per experiència, que tu, com a professora de música, has tengut molta memòria per recordar tot el procés de cada alumne.

EL.- Més que memòria, ho apuntava tot i tenia molta voluntat i atenció per a cada alumne. Un antic professor meu sempre em va ressaltar, per damunt de tot, la meva constància. És això, més la voluntat i ganes de fer bé les coses el que crec que més he aportat als meus alumnes. Sempre he gaudit i m’ha agradat ensenyar música i, en canvi, sempre m’he posat molt nerviosa quan havia de tocar el piano als exàmens, davant un tribunal, o davant la gent, en concerts. No sé com explicar-ho, però em sentia cohibida.

CV.- Està clar que ets més una professional de l’ensenyament musical que una artista d’exhibició musical.

EL.- Exactament. Jo puc ensenyar tot el que sigui, però a l’hora de tocar en públic els dits em tremolen, no sé per què; tenc una sensació que no sé explicar.

CV.-  Ara que tens més temps, podries preparar algunes peces; ens agradaria escoltar un concert teu.

EL.- He de procurar assajar més, però no tenc massa temps. No escoltau els meus néts? I ara perquè són aquí les seves mares, que si no jo hauria d’estar a l’aguait. De totes maneres, cada dia toc el piano – alguna sonata –, però no per fer un concert, sinó a la meva manera, per pur plaer personal. Possiblement podria formar un grup musical amb piano i un altre instrument i perdre la por per poder donar algun concert. La guitarra no m’importa, però el piano...

CV.- Capdepera és un poble molt musical i la gent de fora relaciona la música gabellina amb Elionor Gómez-Quintero. Tothom et coneix!

EL.- Clar, després de tants d’anys! He fet molts de cursets per aprendre pedagogia musical, he conegut molta gent i molt amable, més jove que jo, i que, a vegades, anys després, em costa reconèixer pel gran canvi que ha sofert amb el temps. Ells em reconeixen amb més facilitat perquè jo ja era major i no he canviat tant.

CV.- Bé, la qüestió és que has iniciat una nova etapa...

EL.- I no vull que sigui una etapa buida. La vull omplir  de coses, ajudar musicalment a la gent; no trob una altra forma d’ajudar a la gent que amb la música.

CV.- Tu has de centrar-te en la música, és la teva vocació i el teu destí. Quan et varen donar el premi “Cap Vermell” va ser per la teva dedicació, tota la vida, a la música.

EL.- Efectivament, de sempre la música ha estat la meva tasca vocacional i professional. Al principi, l’Ajuntament va cridar na Berta, na Maria Antònia Sancho, i a mi mateixa, per formar una escola. Na Berta i na Maria Antònia varen fer oposicions. Després varen venir na Maria Antònia Gomis i n’Elvira i, finalment, vaig quedar jo tota sola. Jo sempre he aguantat. Va arribar un moment que, entre la banda de música i els nombrosos instruments que ensenyaven a l’escola, ens feia falta un nou edifici. L’Ajuntament va encarregar l’obra al meu germà i es varen iniciar les classes a falta d’algunes feines de pintura i altres cosetes; però si no era així no es començarien mai. L’Ajuntament posava l’edifici i el grup de professors hi posaven l’organització musical i econòmica. I així fins ara, que tenim una escola ben muntada i reconeguda, i això és important. Els al•lots vénen a aprendre i a passar gust, per saber tocar un instrument o cantar, i han d’aprofitar el temps perquè per això paguen els seus pares.

CV.- Què penses quan veus que alguns dels alumnes que han passat per les teves mans han arribat a ser professionals de la música?

EL.- Ai, el que passa és que no han acabat amb mi. Aquí  feien els primers cursos de grau mitjà, fins a quart, i encara quedaven uns anys més que havien de fer a Palma, i després tot el grau superior. Abans eren 8 anys i ara acaben en 10 anys. Al principi venien de Palma a examinar els alumnes i després aquests hagueren d’anar a Palma, fins que es varen crear les escoles oficials reconegudes als pobles, com la nostra. Als professionals, ja esmentats abans, hauríem d’afegir na Bàrbara Femenias, Àngela Massanet, Maria Orpí, Llorenç Sancho, Xisco Sancho i més gent que ara no record.

CV.- Elionor, tu has estat una peça fonamental d’aquest gran ambient musical gabellí i cala-rajader:  tres corals, l’escola de música, la banda municipal, grups musicals de joves i no tan joves, cantautors...

EL.- Però no solament jo. Na Berta també donava classes a Cala Rajada i tenia molts d’alumnes; potenciava molt la música, va col•laborar a crear les Joventuts Musicals i els concerts de les Serenates d’estiu. M’agradaria destacar la feina feta per aquest col.lectiu que començà l’any 1986 impulsats per Conxa Oliver. Foren uns anys molt importants i la feina fins arribar a Can March no fou fàcil.

CV.-  I ara què diu, la gent, en veure’t jubilada?

EL.- Alguns em diuen que l’Escola ja no serà la mateixa. Però no és cert, al contrari, tot és ben igual, idèntic, idèntic. Estic molt contenta perquè les coses marxen molt bé i tenim un bon professorat. Tot segueix igual i me’n vaig satisfeta perquè les coses funcionen. Jo me n’havia d’anar i me’n vaig. Els anys no perdonen i hem de saber veure quan una cosa s’ha acabat. Jo he d’acabar i no he d’interferir. He fet el que he pogut i fins on he pogut, cercant doblers, comprant instruments..., ara mateix hi ha dos cursets subvencionats per la Caixa i l’associació que volem crear ajudarà a potencia l’escola. Estic molt contenta del que he fet, perquè he fet allò que volia, i fins el darrer dia no he parat. És ben és cert que Déu m’ha donat molta salut.

CV.- Per cert, és veritat que, en tota la teva vida laboral, tan sols has estat malalta dos pics?

EL.- Així és, i una d’aquestes vegades contra la meva voluntat, tot i que tenia febre. Jo volia fer feina perquè els alumnes no podien perdre tantes classes.

CV.- I què opines d’una frase molt comentada pel poble, sobretot entre els treballadors municipals, que diu que “n’Elionor pressiona més que l’Osasuna a casa”. La gent de la brigada et té molt fitxada.

EL.- Jo reconec que sóc pesada. La gent em diu carinyosament “ja torna aquesta pesada”, però si no fos així moltes vegades no obtindries les coses. No m’importa ser pesada si així aconseguesc lo que cerc.

CV.- No passis pena,  la teva pesadura és acceptable i raonable...

EL.- Moltes gràcies.

CV.- Per bé que, quan t’enfades dirigint la coral s’Alzinar, sabem que prodigues unes mirades assassines; són mirades que perforen.

EL.- Pot ser, però és que m’hauria agradat haver pogut posar més de la meva part per aconseguir que la coral s’Alzinar fos superior. Jo no tenc veu, sempre he enyorat  això, i no puc ensenyar allò que jo no sé fer. Però aviat celebrarem el trentè aniversari, des que vàrem començar, a l’any 82. Formàrem la coral entre els pares i professors del col•legi,  en tres mesos i concursant a Alacant, amb tres cançons preparades a la correguda. En aquest poble he ajudat a fer petites coses de les que estic molt contenta: amb la coral infantil obtinguérem el segon premi de cançons nadalenques d’Inca i l’any següent també segons al Port de Manacor. Amb la Coral Gabellina guanyarem el primer premi de Sant Feliu (Llubí) 2009.

CV.- Però així és d’arriscada i improvisada la feina dels pioners!

EL.- I, a més, per aquell temps jo em sentia cohibida. Tenia ja la càrrega dels meus fills i, sobre tot, no estava acostumada a donar classes a nins d’escola; al principi cridava més que ells, no sabia impostar la veu i vaig estar tot un mes sense xerrar, a punt de quedar-me sense veu. Després vaig assistir a cursets  amb Francesca Alomar, Montserrat Pueyo i Eulàlia Salbanyà per aprendre a impostar-la.

CV.- Elionor, vols afegir alguna cosa més?

EL.- Sí, vull deixar constància del meu agraïment a tota la gent que m’ha ajudat perquè jo pogués fer música i viure la música. Sobretot a la meva família. Ui!, si ja són les vuit i me n’he d’anar. Em sap greu.

CV.- Efectivament, Elionor, en Vicenç Nadal t’espera per a l’assaig dels solistes de la Missa de Rèquiem de Mozart. I aprofitant que ha arribat en Jeroni, podríem concloure que amb la teva jubilosa jubilació hi han guanyat la teva família i la teva afició a la música.

JERONI.- Sí, però em fa caminar dues hores cada dia.

CV.-  És cert, però ens ha dit que tu, per compensar, la fas caminar al teu ritme i això per a ella és un suplici.

A tot això, n’Elionor ja no hi és, ha desaparegut. Segurament ja deu arribar a l’assaig, en el nou centre cultural Cap Vermell de Cala Rajada.