Cap Vermell - ENTREVISTES D'ESTIU: Claudia Troppa..., ara sí

Detalls: Escrit per: Cap Vermell; Categoria: Entrevistes; 26.07.2010; Vist: 3804

"Estic molt segura que s’ha

d’arriscar, s’ha de provar, perquè,

si no, et quedes amb el dubte"

Quan tot va bé i hom és a la cresta de l’onada, tothom vol ser partícep dels èxits aliens, fer-li entrevistes i reconeixements… Ara, quan vénen maldades, es fa difícil fer cas, fer aquelles preguntes que poden incomodar o ferir encara que només sigui pel to de veu.

“Cap Vermell” va entrevistar Claudia Troppa fa dos anys. Acabava de guanyar el campionat d’Espanya de pista coberta i era doble campiona a l’aire lliure de 100m llisos i tanques. També era subcampiona europea per equips. Les olimpíades eren molt a prop.

Claudia volgué fer un tomb, millorar una mica més. No li han anat massa bé les coses. Però de tot se n’aprèn. Hem parlat amb una dona molt conscient del seu rendiment, molt madura, molt professional, sempre parlant en plural. L’atletisme és un esport d’equip: l’atleta i el seu entrenador. No hi ha hagut cap retret. Assumeix els errors i vol passar pàgina, perquè sap que li queden poques oportunitats. Hem volgut saber-ho tot de la nostra campiona. De l’atleta balear més guardonada de la història, doncs als 25 anys acumula devers 14 títols de campiona d’Espanya.

Ella pensava que aquella entrevista que dèiem la vam fer l’any passat. I és que el temps és tan ràpid com ella. Na Claudia ens ha anat informant puntualment de la seva evolució. Nosaltres hem guanyat una àvida lectora que no passa dia sense visitar aquesta pàgina.

Quina valoració fas d’aquests dos darrers anys?

Han estat dos anys de molts de canvis. Fa dos anys, ja estava decidint abandonar el Club Terra i Mar de València i anar-me’n a Madrid. He passat un any i mig a Madrid, vaig canviar d’entrenador, i amb el nou volguérem fer molts de canvis tècnics, millorar molt la tècnica de tanques i, vist des d’ara, potser ens vàrem oblidar una mica d’entrenar tot allò que és el rendiment. El primer any (2008-2009) no va sortir un any molt bo, vaig fer quarta al Campionat d’Espanya però amb molt de sofriment, i en començar la temporada 2009-2010 estava un poc desganada, no em sentia bé, i varem prendre la decissió d’anar cap a Eivissa i entrenar amb en Toni Roig. És un entrenador eivissenc que és allà de tota la vida, està dins el programa EBE, de l’Escola Balear d’Esport, ell va ser qui va formar en Felipe Vivancos, quan era petit, allà a Eivissa, i ha tengut molts d’èxits amb atletes de Balears.

I a Eivissa, com t’has trobat, què has sentit?

Començàrem amb moltes ganes, molt motivats, i tal volta tanta il·lusió va fer que quan els resultats no acompanyaren ens produís una certa desil·lusió. Vàrem veure que no estava tan be com ens pensàvem i…no hi he arribat a temps, ha estat un problema de dates. Fa una setmana (9-11 de juliol) se celebraven els Campionats d’Espanya i decidirem no anar-hi perquè no estava be, i participar per participar no val la pena, val més deixar-ho estar i descansar i esperar que l’any que ve vagin millor les coses.

L’any passat ens comentares que et volies centrar, sols fer tanques i deixar les curses de velocitat, els 100 metres llisos o els 60 de pista, que eren una mica incompatibles…

Va ser una decisió meva i del meu entrenador anterior, allà a Madrid, i va ser per millorar tant la tècnica de tanques que volguérem oblidar els 100 llisos, però avui en dia, vist des d’ara, crec que va ser una mala decisió perquè tanmateix no he corregut massa bé, i mirant cap al futur he fer els llisos perquè ara, primer de tot, he de ser ràpida i només agafaré velocitat fent 100 llisos.

Clar, des de la nostra visió llunyana i profana, veim corredores que fan 100 i 200 llisos, o com Marta Domínguez, tot i que sia de resistència, corre i és campiona dels 3000 llisos i dels 3000 obstacles...

Sí, és una mica diferent, tant en la tècnica com en la força, però es pot explicar dient que si tu fas un 3000 obstacles has d’aguantar més ràpida uns 3000 sense obstacles i el mateix amb les tanques dels 100 metres.

Cursa de 100 metres. Al fons Dalt Vila

Idò així, ara correràs les dues proves?

Sí, sempre ho he fet, sempre m’ha anat bé i no volem fer massa canvis. Volem tornar a la meva forma del 2008 i un cop arribat a aquell estat de forma començar de zero.

I els canvis tècnics que introduireu, els mantindreu?

Diguem que el meu entrenador actual mantindrà allò que li agrada i, en allò que no li agrada, tornarem al que jo tenia.

Perquè et puguem entendre, posa’ns un exemple d’allò que mantindreu i d’allò que canviareu…

A Madrid, amb l’entrenador Luis Miquel Calderón, vàrem millorar la posició dels braços en passar les tanques, ara les pas molt millor. Això ho mantindrem. Però qüestions de la sortida o les passes que fas entre les tanques, tornarem enrere, com corria abans. I en temes de sistemes d’entrenament, tornarem a com ho feia abans, intentant aconseguir la millor marca en llisos perquè després, damunt la tanca, vaig bé i no necessit millorar.

L’any passat, tot i estar a Madrid, encara eres del Club Terra i Mar de València. L’has enyorat?

Sí, enguany sí, perquè feia molts d’anys que jo feia les lligues, les copes de la Reina, les copes d’Europa de Clubs…, i clar, enguany ja no he pogut participar-hi. Però bé, com que tampoc he estat físicament del tot bé, doncs ho he enyorat perquè allà ens ajuntàvem les amigues, però pel demès, no gaire.

Aquesta nova situació de no guanyar, de no estar tan present als mitjans, com ho duus, a nivell d’entorn, d’allò que diu la gent?

Una de les coses que em pot fer més ràbia és el fet d’haver anat a viure a Eivissa; el comentari de la gent que diu ”Ah!, te n’has anat a viure a Eivissa, ets una festera!” No ho sóc, festera. Tenc un entrenador molt dur i cada matí i cada capvespre estic entrenant! Allà no se surt. I el comentaria fa ràbia: “Se n’ha anat a viure a Eivissa i no ha tengut un bon rendiment perquè se n’ha anat de festa”. Jo sé que he entrenat cada dia i no he sortit cap dia, per això, que la gent ho digui, sap greu. Des que estic a Eivissa no he anat ni tan sols al cine. La darrera pel·lícula que he vist és Avatar.

La gent, com menys en sap, d’atletisme en aquest cas, més raja… Com pertot

Sí. Només en pot guanyar un, i quan estàs un any en blanc diuen de tot. Ha estat un any molt dur, però també ha estat l’any en què més he madurat com a persona i i com a esportista i crec que per al meu futur, tot i que no ho recoman a ningú, aquest any m’ha fet més forta. Jo sempre he d’intentar treure lo bo de cada situació. A la gent li agrada comentar, sempre demana, molta gent es pensa que ja m’he retirat, però la meva mare sempre comenta poc, allò de no li van massa bé les coses…

És que les teves marques no han estat molt bones, has quedat a 1,5 segons de la teva millor marca…

Sí, és molt, són gairebé 15 metres de diferència sobre 100. És pràcticament la diferència d’una professional a una aficionada. I és que dius, ostres!, ni a júnior corria tan poc! Però bé, són estats de forma i el cos és el que mana.

I el teu entorn més proper, la teva família, t’encoratgen o comencen a dir-te que t’hauries de plantejar fer altres coses, deixar-ho…

Ells sempre recolzen les meves decisions, això que m’hauria de plantejar…, m’ho dic jo mateixa, perquè dos anys en blanc volen dir moltíssimes coses. Entre d’altres, que et lleven els ajuts: les beques, els patrocinadors, no guanyes doblers a les competicions i, és clar, tu mateixa et planteges moltes coses. I, per cert, ara que surt el tema, vull dir-vos que l’any que ve sols tendré l’ajuda del Govern Balear i de l’Ajuntament, del qual estic molt agraïda. El que passa és que l’Ajuntament encara no m’ha ingressat lo del 2009 i, tal i com estan les coses, l’any que ve he de mirar si he de fer alguna feina o si he de començar a estudiar una carrera. Vull fer Turisme a poc a poc, perquè veig que després de l’atletisme has de tenir alguna cosa.

Entrega de beques del Govern Balear el novembre 2009 (Director General d'esports Biel Gili)

En una competició, fer bona marca de vegades no basta, has de ser millor que la resta. I cada cop sorgeixen noves atletes, joves, amb més ambició i força. Parla’ns una mica del panorama esportiu, de les tanques a les Illes i a nivell espanyol.

A Balears hi ha na Caridad Jerez, és molt bona tanquista, tot i que s’especialitza en combinades, en heptaló. És més alta que jo, molt forta i molt bona tècnicament. Tenc una bona successora.

No, el que passa és que has creat escola…

Bé, jo estic molt contenta que el nivell de tanques a les Illes sigui tan alt, tant en homes com en dones. Na Caridad és campiona d’Espanya júnior i ara ha anat al Mundial júnior i per això no ha participat als Campionats d’Espanya. Pel que fa a Espanya, fa dos anys hi havia cinc corredores que estàvem molt igualades. Era tot molt competit: na Glorie Aloizie s’ha retirat, na Josephine Onhia està suspesa per dopatge, i llavors n’Ana Torrijos, n’Aranxa Lourdeiro i jo que estàvem per davall dels 14 segons. Enguany sols la guanyadora ha baixat d’aquest registre i és que la final de tanques ha esta molt pobre. Va guanyar n’Ana Torrijos, això sí, va fer una gran marca, es va classificar directament per als Europeus i li va treure més d’un segon de temps a la segona. Això són 10 metres! Quasi no es pot dir que fos competició. Na Caridad Jerez era als mundials, com vos he dit, n’Aranxa està lesionada i jo que tampoc hi vaig anar.

Caridad Jerez-Claudia Troppa al campionat de Balears de 2009

La relació entre les atletes…

Sí, som molt bones amigues, estam en contacte…En aquest Campionat d’Espanya he rebut moltíssims de missatges d’ànim, que em trobaven molt a faltar, i tot això t’anima molt, perquè al moment de la competició som rivals però fora de la pista ho compartim tot.

Quins són els plans, a partir d’ara?

Ara estic de descans, vaig al gimnàs una horeta diària, però si puc estar un mes sense anar a la pista, millor. Quedaré aquí fins el 26 d’agost i llavors me’n vaig a Eivissa a preparar la temporada. I allà ja no hi val cap excusa, ja m’ha dit l’entrenador que si he de plorar cada dia, hauré de plorar.Ara ja no tenim temps per poder equivocar-nos, perquè m’han llevat beques de l’espanyola, ara hem de lluitar per la del Govern i, clar, ara, en temps de crisi, és molt fàcil dir na Claudia no està bé, na Claudia no rep, i així no puc seguir. Sense ajudes no es pot estar a nivell professional. Necessit entrenar matí i tarda, i si no entrén és perquè necessit descansar. La pretemporada és molt avorrida: anar a córrer, fer peses... No feim tanques fins a novembre. Es tracta de treballar la força i la resistència, llevar quilos…

La vida quotidiana és semblant a la que feies abans, la d’una atleta, com ens deies a l’entrevista fa dos anys?

Els hàbits són molt semblants. El més importat és que a Eivissa estic molt més tranquil·la, és com viure a Capdepera. Visc a un poblet que es diu es Puig den Bas, allà tothom es coneix, estic molt a prop del gimnàs. I és que a Madrid, per fer una cosa, necessitaves tot lo dia, però aquí tot ho tens a mà, si has de fer alguna cosa en cinc minuts la tens feta. Ara he començat a estudiar, estic amb lo de les proves de majors de 25 anys i he d’estudiar cada dia. Això sí que m’ha canviat els hàbits una mica.

No t’han ofert cap paper a la televisió, de comentarista, o com a na Sandra?

No, no, no, no. I no sé si m’aniria tan bé. Mira que a mi m’agrada molt xerrar, però es que actuar (rialles)…Ara bé, si es donàs el cas, jo som d’aquelles que si s’ha de fer es fa. Em podria adaptar!

L’any 2008, a l’entrevista que et vàrem fer, ens digueres que la teva màxima era: “Sense risc no hi ha diversió”. Continues amb la mateixa màxima?

Sí, sí, i estic molt segura de que s’ha d’arriscar, s’ha de provar, perquè, si no, et quedes amb el dubte.

I amb en Biel Gili, hi continues en contacte?

Sí, sempre estam en contacte i a més ell és molt amic d’en Toni Roig, el meu actual entrenador. M’anima, sí. Sempre que ens veiem, la primera xerrada és d’entrenador a atleta, llavors com a amics. Però sempre m’ajuda, m’anima molt, també em dóna molta canya i si m’ha de renyar em renya.

Continues convençuda del sí o sí, aniré a Londres (Olimpíades 2012), que ens digueres fa dos anys?

Sí, és un somni i lluitaré perquè aquest somni es faci realitat. Més enllà, no hi puc anar ni pensar, però a Londres sí.

Volíem que aquesta entrevista també servís per a donar-te ànims, però allò cert és que et veim molt bé, anímicament. Creus que tots els esforços que has fet al llarg de la teva carrera esportiva han valgut la pena?

Sí, sí, és clar. I tant!. Estic superorgullosa. Quan vaig arribar a Capdepera, contemplant les dues vitrines que tenc a ca meva, de trofeus i premis, em deia: “Me’ls enduré a Eivissa, per a veure’ls cada dia i ser conscient de tot el que he fet”. Perquè una també se n’oblida molt aviat… Però és que, en veure’ls tots plegats, i comences a mirar de quin any són, en aquest moment et puja tot, l’adrenalina, els sentiments, els records… I jo dic que no me’n penedesc de res, al contrari, n’estic molt orgullosa. És molt complicat aguantar tants d’anys, però encara em queda corda, no em retiraran tan ràpid.

Per acabar, un qüestió anecdòtica. Hi ha gent que demana per què no participes en les curses populars del Carme, o de Sant Bartomeu…

Ha, ha, ha, perquè no són 100 metres. Així de clar. Jo de resistència sóc molt dolenta, si no faria curses de fons. Em costa molt. No és problema que ho tengui prohibit per mor d’una lesió o coses d’aquestes. De vegades, per entrenament he de córrer una hora i… per a mi és un suplici.

Bé, també hi ha la milla….

La milla, encara…, però també hi ha l’orgull. Jo sortiria a guanyar i als 100 metres no podria pus.

Has fet curses més llargues, no?

Sí, però no he corregut distàncies de més de 300 metres. Fa tres o quatre ans vaig córrer la de Sant Bartomeu i…no m’agrada! A més, per anar a morir… Bé, si tengués un grupet d’amics i amigues que ens animàssim, tal vegada.

Ara fa quatre anys era a Götteborg-2006, als Campionats europeus, on participà en els relleus de 4x100 metres. Enguany tant ella com nosaltres veurem els Europeus per la televisió. Barcelona-2010 s'han anunciat d'una manera molt peculiar. Deia l'anunci una obvietat que sovint oblidam: "DE LLUNY TOT SEMBLA MÉS FÀCIL". El cert és que rere cada competició hi ha moltes hores, dies, mesos, anys de preparació, de sofriment d'aquells que hi arriben com dels que no per tal d'aconseguir la glòria que els clàssics definiren amb tres paraules: "Altior, fortior, citior" (més alt, més fort, més ràpid).

Mentres realitzàvem l'entrevista ens comunicà que faria una sessió d'entrenament a l’escola d’estiu d’esports de Capdepera. I evidentment Cap Vermell també hi va ser. Clicau aquestes línees per llegir la notícia completa.

Com sempre, acabàrem donant-li les gràcies i molts ànims de part de tots els lectors i lectores de “Cap Vermell”, conscients que no li fan falta i convençuts que tornarà als llocs més alts dels pòdiums. Ella sap que ens agrada molt tenir noves seves i seguir, encara que sigui de lluny, la seva trajectòria.