Ha finalitzat la segona temporada de Llàgrima de sang, el serial d’IB3 que cada vespre emetia la cadena autonòmica en horari de “prime time”. Llàgrima de sang ha assolit darrerament els seus rècords històrics de quota de pantalla i d'espectadors. Un dels personatges del grup de joves d’aquest serial és na Lilí, una al.lota que empra les seus encants personals per tal d’aconseguir allò que vol.- I quina dona no ho fa així? -ens comenta Sandra Yaw, l'actriu de Capdepera que interpreta aquest personatge.
Però ella reconeix que és un personatge una mica malèvol. Que al principi l'aturaven pel carrer per a renyar-la. Una mica Mata-Hari, perquè ens entenguem. Ella troba que els personatges van evolucionant i canviant amb el pas del temps. Forma part de la trama dels joves de Llàgrima de sang.
El seu espectacular físic contrasta amb la seva senzillesa, però, és clar, una dona com ella, que fa mirera, també és objecte dels flaixos i de les càmeres. A la gala final de la segona temporada, que va tenir lloc a l’Auditòrium d’Acúdia, tots els mitjans de comunicació destacaren el seu agosarat vestit estampat de dues peces.
Però anem a pams. Sandra Yaw (Capdepera, 1986) és d’aquelles al.lotes que ha corregut món, com a atleta, model o actriu, i que si ha de donar una mà en el negoci familiar de Cala Rajada, també ho fa. Exerceix de gabellina per on va. Sap que la gent li farà una ganyota de sorpresa i li demanarà, indefectiblement: Ets de Capdepera?
El mes d’octubre l’entrevistàrem en el programa “El cafè dels dissabtes”. Fou una d’aquelles entrevistes que t’aporten una altra visió i uns coneixements nous, i t'apropen a la persona, per sobre del personatge. Volíem i volem compartir aquella entrevista amb tots els lectors i lectores de "Cap Vermell", i res millor que l’estiu per a assaborir-la de manera assossegada.
- Abans de referir-nos a la teva aparició televisiva i, per tant, de projecció popular, resulta que tu vares tenir una intensa vida esportiva i que, concretament com a atleta, destacaves molt.
- Sí, jo vaig ser una bona atleta jove, i encara ara tenc el rècord cadet d’Espanya de salt d’alçada, amb 1,75 m. Per aquella edat, 13 anys, era una gran marca. Aleshores, jo només feia 1’72 d’alçada. Record que, amb 12 anys, ja vaig anar a una concentració de la Federació Espanyola, i jo era la més joveneta.
- Ara ja no botes...
- Ara bot d’alegria, a vegades. En la meva projecció com a atleta, les lesions varen influir molt negativament. Cap als 20 anys, les marques no sortien i va resultar que tenia problemes cardíacs i em varen haver d’operar. Arriba un moment que, a pesar de tots els sacrificis que fas, veus que no avances i que els teus esforços no es veuen compensats, i et demanes si val la penar continuar.
- A més, el món de l’atletisme, si no ets una estrella, et dóna unes satisfaccions molt limitades.
- No, això a mi no em va importar mai. Jo, l’atletisme, sempre me l’he estimat moltíssim, des que era petita. Es tracta de tenir objectius personals i acomplir-los, i no tant de quedar campiona. Això, per a mi, era secundari. Jo, com tothom, vaig anar creixent, vaig passar l’adolescència, una etapa en què tothom es fa moltes preguntes. No canviaria per res aquells moments, però, ja he dit, em vaig anar fent gran i vaig trobar-me estancada, sense progressar. Has tengut una etapa jove de contínua progressió, però quan arriba un moment en què ni amb tota la feina del món avances, això resulta frustrant.
- Podies compaginar l’activitat atlètica amb els estudis.
- Sí, jo vaig continuar estudiant, vaig fer el batxillerat i la selectivitat. Després vaig tenir una mica de caos mental, perquè no sabia ben bé la meva carrera atlètica cap on em duria. D’aleshores ençà he intentat fer coses, però la veritat és que costa. L’esport professional i els estudis són compatibles, en realitat, però aquests s’han de dur a un ritme més pausat, sabent que et costarà més temps acabar una carrera. Els problemes més greus són quan has de començar a canviar de residència. Això ho complica tot: pot passar, per exemple, que allà on vas no puguis cursar els estudis que volies. No hauria de ser així, però sovint et trobes davant la disjuntiva d’haver de decidir: o esport o estudis.
- El fet és que tu ara et trobes en un altre lloc, en una altra situació completament distinta. I, pel que sigui, el gir que ha donat la teva vida també t’obliga a estar en forma, tot i que tu, per la teva complexió, no sembla que t’hagis de sacrificar gaire, per a mantenir-te.
- A mi en continua agradant l’esport, però alguna vegada m’han dit que no m’he de passar. A veure, jo em cuid. Que ningú es pensi que ara no he de fer cap sacrifici.
- Sandra, en la teva carrera artística i d’imatge, com ha anat, tot plegat? Com començares? Va ser primer el món de la moda, o el de la televisió, o conjuntament?
- Després d’una competició internacional a Marsella, se’m va dir que no se’m renovaria la beca. No hi havia progressos i s’havia acabat. Vaig arribar a Mallorca, era un mes d’agost, i em vaig trobar que m’havia de replantejar la vida des de zero. Aleshores, un amic em va suggerir d’inscriure’m en algunes agències de publicitat, de presentar les meves fotografies i de provar sort. I així ho vaig fer. Me’n vaig anar a Barcelona, tota sola, i vaig anar coneixent el món de les agències, amb tot el de positiu i de negatiu que representa. Hi ha milers d’al·lotes que volen triomfar, en aquesta món, i trobar feina no és fàcil. Estàs tota sola i has d’anar a càstings, has de fer moltes proves, sovint per no res. És una experiència que et fa madurar, però per moments és molt dura. Després de l’estiu, vaig tenir una altra oportunitat d’anar a Sòria, becada, a intentar reprendre la carrera d’atletisme, i a l’estiu següent, que va ser quan em vaig haver d’operar, sí que ja em vaig plantejar definitivament dedicar-me al món de la publicitat i de la moda, partint de l’experiència anterior a Barcelona. Però aquesta vegada ja em vaig fixar Mallorca com a camp de les meves operacions.
- I lo de la televisió, com va ser?
- Uf, lo de la televisió també va ser un xou. Em varen descobrir per mitjà d’un dissenyador, Tolo Crespí. Jo estava amb ell, fent una desfilada, i em va dir que treballava com a estilista d’IB3, i em va passar un telèfon de contacte, perquè em fessin una prova. Efectivament, me la varen fer, però una prova de reportera.
- Es veu que això era premonitori, perquè en un capítol de “Llàgrima de Sang”, el personatge Lilí fa de reportera d’IB3 i, per cert, li roben la càmera.
- En el món real, a la prova que em varen fer, m’amollaren amb un càmera pel carrer de Sant Miquel, amb el micro, i em digueren que començàs a fer preguntes a la gent, i jo no en tenia ni idea. Efectivament, quan varen veure la gravació, em varen dir que per reportera estava una mica “verda”. Però, el que són les coses, aquesta cinta arribà a mans del director de “Llàgrima de Sang”, Humberto Miró, i es veu que la meva imatge li va agradar. De fer, va ser ell qui, un dia, em va telefonar, i em va parlar del projecte en què estaven treballant. Com que en aquest món et fas moltes il·lusions que sovint no tenen cap base, jo no m’acabava de creure el que em deia, però ell va insistir que un dia anàs a Palma, que em faria una entrevista i m’explicaria la història de “Llàgrima de Sang” amb més detall. Va haver d’insistir amb un parell de cridades més, però simplement perquè jo no m’ho volia creure. Finalment, hi vaig anar, vàrem estar parlant i em va passar un guió perquè me l’estudiàs i hi tornàs després de dos o tres dies. Així ho vaig fer: després d’uns dies hi vaig tornar, em varen fer un càsting i, al dia següent, ja em confirmaren que els havia agradat molt i que comptaven amb mi.
- IB3 ja havia programat altres sèries de producció pròpia, però l’èxit de “Llagrima de Sang” pensam que ha sorprès a la mateixa empresa.
- Sí, crec que noc s’ho esperaven ni ells.
- Allò cert és que, el fet de sortir per televisió, concretament en el món dels actors, ens canvia la perspectiva. Ara, quan algun dels protagonistes d’aquesta sèrie arriben a Capdepera per a representar alguna obra, ens els miram amb uns altres ulls.
- És així. Jo vaig tenir la sort d’arribar a la sèrie en un bon moment de popularitat. “Llàgrima de Sang” agrada molt, i sembla que el meu personatge també agrada. “Laberint de passions” també havia tengut èxit, però no tant. Jo he estat molt afortunada, en aquest primer treball com a actriu.
- I, com a actriu, has tengut l’oportunitat d’anar evolucionant i madurant.
- Sí, clar. Jo hi vaig arribar sense gens d’experiència, i el director i es companys, d’alguna manera, m’han fet de mestres. Fins i tot, el paper de “Lilí” també ha evolucionat, ha anat de menys a més, perquè es tractava de veure com jo m’anava adaptant i quines eren les meves possibilitats reals. Pensau que, en qualsevol moment, el guió podia preveure que “Lilí” es traslladàs a Madrid, per exemple; això hauria suposat que el personatge desapareixia de la sèrie, i també hauria estar l’evidència que jo no me n’havia sortit com a actriu.
- Tu fas part del grup de personatges joves de la sèrie. Com t’hi trobes, dins la pell de “Lilí”?
- Crec que és un personatge fàcil. Vull dir que no em sembla difícil d’abordar, des del punt de vista de la interpretació. De fet, a mi no em podien exigir una cosa molt complicada, d’entrada. Na “Lilí” és una al·lota jove, molt normal, amb els problemes propis de l’edat, amb els seus amics..., però crec que el personatge també ha anat evolucionant.
- Amb quants dels personatges joves de la sèrie ha estat relacionada, na “Lilí”?
- Amb tots!
- Que, al capdavall, és el que la gent espera.
- Ah, clar, i tant. Es tracta que hi hagi equívocs i malentesos. Els personatges sempre han de tenir un punt de perversos. Na “Lilí” va començar com a molt dolenta, fins al punt que, a vegades, algú m’abordava pel carrer i em renyava. Això, al principi, em xocava molt: la gent m’identificava amb el personatge. A vegades hi ha persones que me miren, sense dir res, i jo no sé si ens coneixem o no, fins que algú s’acosta i em pregunta: “Que surts a Llàgrima de Sang”?
- L’audiència d’aquest programa està sent increïble.
- Vàrem arribar a ser el segon programa més vist d’IB3, després de les notícies del vespre.
- I tu quina relació contractual tens, amb la productora?
- Els protagonistes principals són contractats fixos, però jo encara només sóc contractada per sessions.
- Et veus fent televisió i cine, en el futur?
- A mi, m’encanta. És una feina que em diverteix. Al principi em deia com era possible que em pagassin per fer una cosa que m’agradava tant. Jo entenia per fer feina el que fa mon pare, que és cuiner, dret tot lo dia davant els fogons. Amb tot, he de dir que actuar també ha resultat més difícil que no em pensava, a banda que hi ha molta competència. Molta. Algú podria creure que pel fet de sortir a Llàgrima de Sang ja em cridaran per a oferir-me feina, però no va així, la cosa. Som molts d’actors, i a més jo vénc del món de la moda i a penes tenc currículum, i no he passat per l’Escola Superior d’Art Dramàtic. Per tant, es tracta d’esforçar-se i d’anar a poc a poc.
- Com és la relació amb els artistes “de carrera”?
- Entre els que feim la sèrie, la relació és molt bona. Des que vaig començar a gravar, de tant en tant anam a sopar junts, fins i tot alguna vegada anam al cine plegats. Un dia varen venir tots els joves a sopar al restaurant de ca nostra, i justament va entrar una dona que és una gran seguidora de Llàgrima de Sang, i es va organitzar un autèntic xou.
- Davant la dificultat d’anar consolidant una carrera professional, tu segurament jugues amb l’avantatge d’oferir una imatge un punt exòtica, amb la mescla de sang xinesa, alemanya, mallorquina...
- És cert. En aquest sentit tenc sort. És cert que la imatge pesa.
- Parlant d’imatge, com així aquesta obsessió perquè les models estigueu tan primes?
- És així. Encara que hi hagi unes normes al respecte, aquestes només s’apliquen a Madrid. Conec al·lotes que han desfilat a Madrid, i després se n’han anat a París o Milà, i s’han hagut d’aprimar 4 o 5 quilos. Allò cert és que quan vas a un càsting, el que volen de tu és que estiguis prima i que no tenguis corbes, perquè per sobre de tot es vegi la roba que dus.
- Has de fer molts de sacrificis, tu, per a mantenir-te en el pes ideal, o pots menjar lo que vulguis?
- No, lo que vulgui, no. Jo tenc un problema, i és que tota la vida he fet esport i estic acostumada a menjar de tot. Això em fa una mica de por, perquè ara que no faig esport intensivament, no sé com reaccionarà el meu metabolisme. De moment, vaig amb compte, perquè a més som molt golosa. És curiós, però vaig haver d’afluixar en l’exercici físic per tal d’afinar una mica la figura.
- De moment et veim per televisió, però has pensat de fer el bot al teatre? Normalment, el camí es fa al revés, es va del teatre a la televisió...
- He tengut alguna oferta, per fer teatre, fins i tot alguna d’important. Però no és el mateix que el director digui “tallam” i tornar gravar l’escena, que veure que s’alça el teló i trobar-te davant el públic, sense possibilitat d’errada. Jo em not molt verda, de manera que si fins ara he renunciat al teatre no és perquè no m’agradi, sinó perquè tampoc vull posar en un compromís els meus companys, ni al director de l’obra.
- Bé, amb una altra temporada a Llàgrima de Sang i ja podràs donar la passa. Imagina’t, una obra a Capdepera, amb Sandra Yaw en el repartiment, i ja tenim l’aforament del teatre desbordat!
- Insistesc que pujar a un escenari imposa molt. Jo record quan, de més joveneta, havia de pujar al podi a recollir algun trofeu d’atletisme, que ja em moria de vergonya! El teatre em fa molt de respecte.
- A la televisió, quantes vegades repetiu una escena, normalment?
- Si ets molt bona actriu, amb una vegada, dues, ja n’hi ha prou. Si ets una nouvinguda, com jo, pots repetir una seqüència una dotzena de vegades. Però bé, amb tres o quatre, normalment ja sol sortir bé. Hi ha moltes coses que influeixen: si es posa a ploure, s’ha de tallar; si passa una moto i fa renou, s’ha de tallar; si passa un avió, s’ha de tallar; si algú travela, dins el plató, s’ha de tallar... Tothom s’ho pren amb filosofia i amb molta paciència. El pitjor que té això és que, a força de repetir, la teva actuació perd espontaneïtat. I ara he de tornar al teatre, perquè a la televisió pots repetir una seqüència un grapat de vegades, però saps que al dia següent tot serà distint; en canvi en el teatre pots fer cent representacions, repetint cada dia la mateixa escena. Aquest aspecte és un dels que no estic segura de poder dur a terme amb solvència: donar la mateixa força al teu personatge, representació rere representació.
- Moltes gràcies, Sandra. Et seguirem veient a Llàgrima de Sang. Que tenguis molta sort!
Entrevista feta dia 24 d'octubre de 2009
