...amb una proporció significativa els joves vénen amb un malestar associat de no entendre, no saber, de pensar que estan totsols, que és una cosa molt única".

Maria del Mar Rus és més important que el cervell de Walt Withman, precisament perquè ella no ho sap. Però sí que va saber tornar a casa (tot i que temporalment), a Capdepera, després d’un periple acadèmic brillant, que la portà a passar per les universitats més prestigioses de tota Europa, amb un currículum del tot envejable, però amb la humilitat que la caracteritza, així com amb una rialla embriagadora, fa allò de volta al món i torna al Born, per aterrar i transmetre part de la seva experiència a l’alumnat de 4^t d’ESO de l’IES Capdepera, qui participà activament en les propostes educatives realitzades per la doctora en el seu esperit i les ganes d’aportar quelcom més que l’obvietat en aquest cicle sobre la dona i la ciència la tornen allà on mai no es perdrà la seva joventut eterna més enllà de la vall de Garbalien. L’escoltam amb les orelles ben obertes.

Cap Vermell: Què sents pel fet de ser aquí a Capdepera i poder fer aquesta xerrada?
Maria del Mar Rus: M’encanta, me feia molta d'il·lusió i estic molt agraïda a l’Institut de Capdepera per haver-me convidat (A tu per oferir-te, diu la professora Cristina). En teoria estic de vacances però també és connectar amb el poble d’una altra manera, sobretot amb la gent jove que viu aquí. De vegades pens que dec coses a la gent d’aquí i no ho puc fer d’una altra manera. És una sensació genial.

CV: I si parlam del jovent, és estrany entre els joves escoltar veus
MR: Ah, les veus…és molt més habitual d’allò que ens pensam. Hi ha moltes veus, hi ha renous, xiuxiuejos, hi ha veus més completes, positives, negatives…però allò que sabem és que més d’un 12% dels adolescents tenen aquestes experiències. No sempre venen amb malestar, però amb una proporció significativa vénen amb un malestar associat de no entendre, no saber, de pensar que estan totsols, que és una cosa molt única.



CV: Aquest fet podria portar temes d’adults?
MR: Quan persisteixen, tot i ser modestes, sabem que és un factor de predicció desenvolupament de psicopatologia en els adults, però no només psicòtica, sinó que no psicòtica, també: depressió, ansietat, abús de substàncies, necessitat de demanar ajuda, necessitat de demanar serveis de salut mental i suïcidi.

CV: Per què decidires aprofundir en l’estudi de les experiències psicòtiques en els adolescents?
MR: Primera, perquè crec que és el període d’allà on podem obtenir més informació de com comencen a ser unes experiències molestes i també per ajudar a normalitzar el fet que existeixen aquestes experiències inusuals i que no per això vol dir que tenguis un trastorn mental, ni que siguis una persona que tendrà problemes en el futur, però sí per saber per als qui tendran problemes en el futur, d’on els hi ve o com s’ha estat creant un problema d’aquesta experiència i sobretot que hem de prevenir, sobretot si ho atenem a estadis molt primerencs, més bona feina farem de cara al futur.

CV: Què ha significat per a tu rebre el premi Sofja Kovalevskaja de la Fundació Alexander Von Humbolt?
MR: És gairebé un somni. Encara record el dia que pitjava el botó de “submiting” i pensava, primer no me puc creure que estigui fent això i segona que no passarà. És a nivell mundial, qualsevol investigador del món pot ser guardonat i en donen entre sis i vuit guardons. L’any que me’l varen donar en donaven set i sempre me’n recordaré quan vaig obrir el correu i m’ho comunicaren, me vaig posar a plorar i a riure, vaig cridar a tota la família…És un somni i és una partida de diners que et dona la seguretat de poder fer feina durant cinc anys, cinc anys de recerca i sobretot crec que hi ha projectes que no poden surar, perquè només tenen uns mesos, aquí en canvi són cinc anys, el teu equip i un reconeixement de la teva feina. A més li han donat a gent que té premis Nobel!

CV: Com va el grup de recerca independent del Young voices research?
MR: Ara estem acabant les fases d’avaluació d’aquests 1500 adolescents i acabam el primer punt clau després d’un any i mig i també hem començat un estudi de realitat virtual amb gent jove, de 14 a 18 anys, que ja han tingut experiències inusuals i psicòtiques molestes i estem estudiant com es comporten a nivell social i estem iniciant un programa de tractament per a gent que ja té un trastorn. O sigui que tenim molts d’estudis amb marxa (rialles)!



CV: Si tornam a Capdepera, creus que aquí fa falta més atenció a la salut mental? Creus que en el municipi hi ha factors detonants perquè es puguin produir aquests tipus de psicopaties?
MR: Mmm…és molt bona pregunta. Per allò que sé, recursos se’n necessiten, perquè hi ha demanda. Crec que hi ha factors de protecció, la mar, el sol, però potser que s’estiguin descuidant altres tipus de recursos que afectin directament a les persones.

CV: Quant a la UIB, crec que encara hi mantens un fort vincle. Què t’aportà quant a estudis i experiència amb els companys?
MR: Sí, i tant! De fet, me conviden a xerrades, allò que es diuen Disseminatons, de recerca, d’involucrar gent del públic, perquè ells tenguin accés a la informació. També me conviden a impartir classes.

CV: Quines experiències tingueres com a treballadora de la USM de l’hospital d’Igualada?
MR: Idò vaig aprendre moltíssim a Igualada. De fet vaig tenir la sort que el cap de servei me donà accés a posar en pràctica molts de coneixements que tenia com a clínica i de tractar els pacients dia a dia, de fer-los un seguiment i sobretot de tractar un altre tipus de població que no és Barcelona, sinó els voltants i zones rurals que també és molt interessant a nivell de salut mental.

CV: Què ens pots contar del teu pas per les universitats de La Sorbona a París i pel King’s College de Londres?
MR: Una experiència única, tant de bo tothom pogués tenir l’experiència de fer feina a fora, parles molt d’anglès, que ja m’ho han demanat els nins, però sobretot aprens a fer feina de manera diferent, perquè vulguis o no la nostra cultura també determina la nostra manera de fer feina i treballar amb equips d’altres parts del món t’ensenya a obrir-te, a adaptar-te i a parlar quan toca. Tot plegat és molt enriquidor.

Moltes gràcies i molta sort!

Joan Cabalgante Guasp