A l’estiu de 2021, en Jaume Fuster ens sorprengué amb la publicació de “Mirant el silenci”, presentat durant les Festes del Carme. Aquesta novel·la suposà un gran èxit editorial tant per la seva gran acceptació com per les crítiques i comentaris favorables dels lectors i lectores.

Durant la presentació va deixar a l’aire la possibilitat que “Mirant el silenci” tingués continuïtat. Ara podem comprovar que en Jaume ha acabat la segona part. I com no podia ser d’altra forma, es presentarà a les Festes del Carme 2023, concretament dia 3 de juliol, al passeig de cala Gat.

Diuen que segones parts mai són bones, però us asseguram que aquesta dita no és aplicable a “Calitja”. Si vàreu gaudir llegint “Mirant el silenci”, estam segurs que també ho fareu amb la seva continuació.

I com vam fer abans de presentar “Mirant el silenci”, hem volgut parlar amb ell de  “Calitja”.

- Bona tarda, Jaume.  A “Calitja” presentes com a  protagonista principal un personatge que va viure a Granada i torna a Mallorca. I aquí ens demanam: Què hi ha d'en Jaume Fuster en aquest personatge?

- No ho sé. Jo crec que quan s’escriu una novel·la realista, versemblant, no ciència ficció..., és inevitable que l’autor suri entre les línies del text. Per molt que aquest autor vulgui ser objectiu o neutre, per molt que es vulgui separar dels seus personatges, tanmateix qui escriu és una persona i la seva manera de pensar, la seva manera de ser, la seva manera d’entendre la vida hi traspua. És inevitable.

- A l’obra, els secrets mig amagats tornen a l’Illa, perquè no pot treure tota la veritat. De vegades la veritat ens pot empresonar encara més. T’has basat en un fet real per escriure la teva obra?

- No. T’he de dir que la veritat és que no, perquè jo no he conegut cap fet d’aquesta naturalesa ni en el meu poble, ni en cap altre. De prop no he viscut cap experiència semblant a un assassinat, que hi és tant a “Mirant el silenci” com a “Calitja”.  Inevitablement, “Calitja” no és un fet real, per bé que ara sigui possible, fins i tot quotidià. La violència, la violència de gènere, i de tota mena, està a l’ordre del dia. Certament, en els anys cinquanta  no era tan quotidià, per dir-ho d’alguna manera. Jo me’n record, encara que no  té res a veure amb això, que  van trobar un home mort a una caseta que hi havia a l’Agulla, per devora on hi ha el restaurant Paraiso, i el poble va tenir per parlar-ne un parell de mesos. Va ser una cosa molt extraordinària.

En els anys cinquanta, a un petit poble de pescadors com el que surt a la novel·la, Sant Andreu, un fet així havia de sacsar inevitablement aquella petita societat  de pescadors. No era habitual, però no ho era llavors i afortunadament tampoc ho és ara! Pel nostre redol, les persones no es van matant les unes a les altres, és un fet prou extraordinari. Però més ho era en els anys cinquanta del segle passat, a una societat tranquil·la, relativament pacífica, en un clima de postguerra, on la gent anava ben alerta amb el que deia i el que feia.

I supòs que el fet que jo cont devia commoure la societat d’aquest poble.

- El pes de la culpa és molt important en la teva novel·la. Creus que en aquell temps que retrates la percepció d’aquest sentiment és igual que ara?

- El personatge que a “Calitja” conta la història en primer persona ho fa des de dins, en un intent d’aclarir dubtes i contestar preguntes que ell mateix se planteja. Més que un sentiment de culpa per part seva, el que realment intenta és impartir justícia, per dir-ho d’alguna manera. I que cadascú assumeixi la seva culpa, començant per la seva mare, un ser tan pròxim, que t’ha marcat la vida, que ha cuidat de tu, que t’ha surat... Haver-li de carregar una culpa supòs que és més per un sentiment de justícia, a fi d'exonerar qui no tenia la culpa, precisament. 

- Estales és un poble petit. Creus que l’afirmació “poble petit, infern gran”  s’ajusta a la teva novel·la?

- Estales, com Sant Andreu, són dos pobles reals amb noms imaginaris. El més autèntic de la història són aquests dos pobles. Estales és un poble real, almanco des d’un punt de vista físic. Jo no sé com era Estales en els anys cinquanta, el poble on situo el meu personatge,  ni com vivia la gent. Però, malgrat la llunyania física i la llunyania diguem-ne social, crec que les societats d’aquestes poblacions petites són molt semblants. Crec que la gent devia tenir els mateixos comportaments, els mateixos sentiments..., i devien compartir una percepció de la vida que no s’allunyava massa. El  personatge de la meva obra, el narrador, transmet que té un sentiment d’estimació, d’afecte..., i d’haver-se sentit agombolat i acollit. Malgrat ser un trasplantament difícil, de passar d’un lloc a l’altre en una revolada, no hi ha paraules de retret de res, ni de l’escola, ni del mestre, ni dels amics que va fer, ni  de l’equip de futbol en què va jugar, ni del taller mecànic on treballà... El sentiment que mostra és més aviat d’agraïment.

- A la teva novel·la també hi ha l’amor. Jaume és molt important l’amor?

- Sí, crec que sí.

- Mou el món?

-  Segurament. Crec que és  una de les coses que mouen el món. No sé si dir-li amor, perquè de vegades pens que hi ha molt d’egoisme entre les persones, afany de possessió, de domini damunt una altra persona... Amor és un sentiment que ha de partir de la generositat. Si no ets generós, malament t’estimaran. Si no ets capaç de donar-te o d’entregar-te i només exigeixes, i s’imposa aquest sentiment de possessió..., malament. Per part del pare del personatge, el seu era gairebé un amor perfecte, ideal, que inspira allò d’entregar-se sense demanar res a canvi, assumint unes conseqüències que de cap de les maneres li corresponien.

- L’amor mou  els teus personatges?

- Sí. I després hi ha el narrador, el personatge principal, per a qui la idea d'amor ideal és posada en entredit. Arriba a una situació de... Bé, potser no convé desvelar aquest aspecte de la trama. Que ho faci el lector.

- Hi ha un estudi que es diu “Anatomia de la Regenta” que parla de com la identitat pot abduir un individu en contra de la seva personalitat. A la teva novel·la parles de la recerca de la identitat. Fins a quin punt és important aquesta recerca?

-  Anem a veure, jo crec que les circumstàncies per les quals travessam i que condueixen la nostra vida, inevitablement, ens fan la cançó. Podem tenir una personalitat, perquè segurament tots tenim la nostra, i no hi ha dues persones iguals. Ni els germans bessons són del tot iguals, i les circumstàncies que ens envolten ens marquen indefectiblement: la societat allà on vivim, l’entorn, els amics, la feina, les conjuntures polítiques... Tot això fa que al capdavall nosaltres siguem com som. Em puc imaginar un al·lot de vui o nou anys que, de sobte, es troba en una situació tan extrema com que li desaparegui son pare, que el duguin a un altre poble... Inevitablement, l’ha de fer ser d’una manera molt distinta de com seria si hagués viscut sempre a Sant Andreu i la seva vida familiar hagués estat una bassa d’oli.

-  En el teu llibre parles de política i també de literatura i de llengua. És casual que aquest aspirant a professor de Llengua espanyola que presentes, parli de literatura ?

- No sé si és casual o és un poc de deformació personal, però va venir bé  i em va parèixer oportú donar-hi unes pinzellades, entre altres coses perquè  a l’hora d’escriure tots ens pensam que feim un bunyol amb forat perfecte i després resulta que és molt menys del que pensàvem. Crec que en Pla va dir que “ tot el que no és tradició és plagi”. Vaig llegir una altra afirmació al respecte que em va agradar i deia ...  Ara no la record, quan em surti t’ho diré.

A mi, a manca d’altres virtuts, m’importa que l'eina que feim servir per escriure, la llengua, no sigui maltractada. No li peguem coces, si pot ser. I això no vol dir fer servir exclusivament una llengua literària, impecable, que no hi hagi cap corrector que et pugui trobar ni una coma... Es pot recórrer -per exemple quan hi ha diàlegs per posar en boca dels personatges- a expressions més populars o a frases fetes, inclús en la narració mateixa. Recórrer a un lèxic propi, nostre, em sembla del tot legítim, però així i tot la llengua no ha de ser maltractada. Així aquest personatge de què parles va venir bé per perquè ens digués quatre coses sobre el que és llegir.

 Ara me’n record de la dita que volia comentar: “ Només a força de llegir i de llegir molt, pots arribar a ser original”. Quan llegeixes, la temptació és, oh!, com m’agrada el que fa aquest, i dius vull fer com ell, m’ha agradat molt. Però tanmateix no te’n sortiràs. Al contrari, cantarà molt, es veurà d’una hora enfora que no sabies com fer-ho i algú dirà que intentes escriure com... Per escriure d’una forma original has d’escriure molt, fins a trobar una manera personal de fer-ho. Cosa que jo no he aconseguit, ni de molt! I no confii d'arribar-hi mai (rialles).

- Joan Rai, deia (amb paraules extretes d’una entrevista de l’historiador Pere Fullana), que “no havia tingut més escola que la vida”. El protagonista busca aquesta escola en amistats que el fan pensar. Jaume, tu has tingut més escola en els llibres, en les amistats o en la vida?

- Indubtablement, les amistats i la vida m’han ensenyat més que els llibres. No tenc cap dubte al respecte, ara bé, els llibres són una crossa, un complement imprescindible per anar creixent d’alguna manera, no diria intel·lectualment, sinó com a persones. Aquest personatge al qual ens referim diu que  llegir és una cosa que aprenem durant tota la vida, i quan més llegim més ens adonam que continuam sent uns aprenents. És una formació contínua, permanent.

Però, sens cap dubte, a mi, sentir una paraula o una expressió em diu moltes més coses que vint pàgines d’un llibre.

- A la novel·la surt en Pedro. Qui és aquest Pedro, del qual el protagonista diu que ha aprés més que de ningú altre?

-  És aquest personatge gairebé entrat amb calçador per explicar després aquesta, no direm gran passió, però  sí amor, que arriba a tenir el protagonista per la lectura i per la música que, d’alguna manera, algú li havia insuflat. Aquest personatge amb qui comparteix pis a Granada, quan el  nostre protagonista fa de xofer, és la persona que en el pla intel·lectual, ètic i de principis  més el marca. Ell estima els seus pares i padrins amb bogeria, però són persones senzilles de poble que difícilment li marcaran un guió intel·lectual pe qual vagi desenvolupant una personalitat més o manco rica. Qui li pega l'empenta és en Pedro, que de fet acaba de professor a una universitat i és un escriptor conegut... I  això no obstant , i aquest aspecte també marca molt el personatge, és una persona d’una  humilitat admirable: en cap moment es vanagloria d’haver aconseguit unes fites com a intel·lectual, com a professor, com a escriptor o com a persona. Al contrari, les paraules que li diu al nostre personatge sempre són plenes de seny i sentit comú. 

-  Estales, Granada, València, Palma, Artà, Sant Andreu ... Un itinerari en tren que ens porta indefectiblement a un poble que ens resulta familiar.  Mescles toponímia real amb toponímia inventada...

- Tot el caramull de paraules i pàgines bàsicament neixen de Celistre.  Celistre és un petit recull de records personals, d’infantesa, bàsicament, i d’adolescència i joventut. Una evocació de Cala Rajada, de la primera part de la meva vida, pot resultar idealitzada, potser indegudament, ja que se suposa que hi havia problemes, com pertot. Inicialment, la idea era que Celistre fos una novel·la, però escrivint, escrivint, vaig tirar cap aquí. Jo duia la idea de fer una novel·la, però no va ser, i vaig pensar ja la faré després. No importa ser molt perspicaç, sobretot si ets d’aquí, per identificar Sant Andreu amb Cala Rajada. És molt evident i alguns personatges són ben reconeixibles. No tant Estales, perquè jo no el coneixia i inclús no vull identificar cap poble amb Estales... Qualcú em podria dir “no podries haver localitzar l’assassina en altre lloc, no hi havia per triar per tot Espanya?”  Afortunadament, avui en dia tenim unes ajudes i unes crosses per recrear un lloc, encara que no hi hagis estat mai. Del poble real he vist centenars de fotografies, conec un poc la història, els monuments més significatius..., amb una paraula, jo mai hi he estat, però el conec perquè el poble és real, existeix. No vull dir el nom, però hi ha referències que, si algú és de la zona, poden ajudar a identificar-lo. Estales és real, com Sant Andreu és real.

- Can Samot, Vistamar, hotel Acapulco, fonda de ca n'Andreu, cala Llarga, can Moranta, sa platja vella..., són topònims familiars d’un poble que creix com una carabassera. Afecta aquest creixement demogràfic al personatge?

- Sí, l’afecta, i com a molts el desconcerta una mica. Per a ell, quan torna després d’estar onze anys fora, la seva primera impressió és de sorpresa. Quan passa amb l'autobús per davant l’hort de can Moranta -tu no et recordes de l’hort de can March? És allà on ara es troba l’hotel Dos Playas- a l’entrada de Cala Rajada,  veu uns volums que li criden l’atenció, i li falta temps per anar a passejar i veure els hotels nous que hi han fet. L’hotel Acapulco, que era la casa d’un general, o l’hotel Las Almenas, el deixen molt desconcertat, no ho acaba d’entendre, i no li agraden des del punt de vista estètic. Les noves construccions no estan a l’alçada de les que hi havia abans, i encara sort que davant can Samot no ho han tocat, hi ha les dues platgetes, encara. Quan ell arriba, aquesta part de Mallorca ja ha rebut la primera sacsada, amb la construcció d’hotels a les totes, i es dona pas al turisme de masses. Es troba el procés molt avançat. Ell no veu els inicis de la transformació de Sant Andreu i es troba que tot ha canviat molt. De fet, els canvis es comencen a produir quan ell se’n va. Entre l’any 57 i el 60 és quan Mallorca va fer el primer canvi important, i ell torna als seixanta, molt a prop del setanta, i ja es troba amb una altra Cala Rajada... Crec, pel que conta, que no li acaba de fer el pes.

- La darrera pregunta, Jaume. A la trama, reprodueixes el parlar col·loquial dels mallorquins, amb expressions com “mal a pler”, “posar la pell de gallina”, “tenir la Seu plena d’ous” , amb l’ús de l’article salat... Es bo descentralitzar-nos ?

- Anem a veure... Jo, a l’hora d’escriure, tenc algunes manies que no hi ha manera de llevar-me. Una és la flexió verbal, des del moment que es consideren tant estàndard  les formes balears o mallorquines com les barcelonines, que estan recollides per l’Institut d’Estudis Catalans  (per exemple “cantam” i no “cantem”, “pens” i no “penso”...)  jo les faig servir de dalt a baix. A més, quan hi ha diàlegs i  han de xerrar dues persones d'aquí, no em puc imaginar un personatge com en Llorenç xerrant amb la padrina dient-li “padrina, que les sopes ja són cuites” o “padrina para la taula”. No me les imagino. Tenim molts de precedents a la nostra literatura de l’ús de les formes dialectals i l’article salat en els diàlegs, no m’ho he inventat jo. Crec que el contrari seria desvirtuar el llenguatge. Per ventura, el lector s’ha de fitxar molt quan el protagonista xerra amb els padrins de Granada o xerra amb en Pedro; aquí faig servir l’article literari, perquè se suposa que la conversa real era en castellà. A les explicacions del final, que és com si jo fos el personatge que conta la història, dic que amb els padrins de Granada xerra en castellà i ho he hagut de traduir usant les formes estàndard; en canvi quan hi ha un diàleg entre mallorquins, ús les formes salades. Aquest matís hi és.

Moltes gràcies Jaume, ens veurem dia 3 de juliol, al racó de les Àncores del passeig de cala Gat, en la presentació de “Calitja”. Enhorabona!

 Esteu tots convidats!