Quan na Isabel Ferrer i la seva família marxaven a Lluc per passar una nit, no pensaven que la borrasca Juliette els jugaria una mala passada. El temporal de fred i neu els va fer viure una aventura que recordaran molt de temps. Han contat la seva experiència a la premsa, “més que res per donar les gràcies a tots els qui ens van ajudar”. Aquesta és la conversa que hem mantingut amb ella.

-  Isa, hem llegit la noticia de l’experiència traumàtica, de l’odissea que vàreu viure tu i la teva família a Lluc durant la borrasca Juliette. Des de Cap Vermell voldríem que ens fessis dos cèntims d'aquest episodi. Comença quan decidiu anar a Lluc, arribau allà a passar un vespre (de diumenge a dilluns), es posa a nevar i, a l’hora de partir, hem llegit que s’organitza una comitiva encapçalada per un lleva-neus del Consell de Mallorca, amb una sèrie de cotxes  darrere... Com s’organitza aquesta tornada des de Lluc?

- Bé, nosaltres la idea que teníem (i que havíem decidit just el dia abans, el dissabte horabaixa) era que, com que venia un  pont  i havíem passat les darreres setmanes una mica estressades i volíem fer alguna cosa fora de l’habitual amb els nins, vam decidir d'anar a Lluc a passar un vespre, de diumenge a dilluns”. Sí que és cert que havíem vist previsions que faria fred i pensàrem que si feia fred per ventura nevaria una mica. És el que cercàvem, poder veure neu amb els nins, tot pensant que si nevava a la Serra hi hauria els problemes d’accés amb cotxes.  Així que vam sortir el diumenge després de dinar i arribàrem a Lluc entre les cinc i les cinc i mitja. Hi havia 6 graus, vam anar a l’habitació i tot molt bé. Va començar a ploure i fer fred, vam sopar molt bé i ens n'anàrem a dormir pensant si l'endemà nevaria o no.

Al mati ens vam despertar i va ser una meravella, podíem veure un paisatge idíl·lic, tot nevat. Vam berenar, vam sortir a l’exterior ben abrigats i ens ho vam passar molt bé..., però jo vaig començar a sentir la resta d’ostes que comentaven “crec que quedarem fins demà, no veig massa clar partir...” I jo pensava que ja ens dirien qualque cosa, i vaig demanar a la recepció, on ens confirmaren que nevava cada vegada més intensament, però que no sabien què havien de fer. Decidírem quedar a dinar i que tornaríem demanar al capvespre, tot i veure que la cosa s’embrutava. Per casualitat, vaig baixar a demanar un cafè i vaig sentir a la recepció  que es preparava un comboi per baixar, tant a Caimari com a Pollença. Vaig pensar que nosaltres pensàvem baixar i ho vaig demanar a les recepcionistes, que m’informaren que a les dues i  mitja ens havíem de trobar al pàrquing i que hi hauria un camió de carreteres, el llevaneus, i que Emergències els havia donat permís. Recollírem i anàrem cap del pàrquing i en veure els cotxes vam pensar “fàcil, fàcil no ho serà”, però vam decidir partir. No ens semblava una decisió esbojarrada, perquè Emergències havia donar permís, hi havia pales lleva-neu, anàvem amb altres cotxe i a més ens acompanyava un camió amb operaris de carreteres.

- Pel que hem llegit, aquesta comitiva avançà molt poc durant dues hores, la nevada s’intensifica. Amb neu, arbres caiguts, els cotxes comencen a patinar..., heu d’abandonar els cotxes. Quan passa això, tota la comitiva s’atura, rebeu ordres de tornar? Com preneu la decisió de tornar al santuari? Una decisió que suposam que no va ser fàcil de prendre.

- Nosaltres anàvem amb el comboi i vèiem com, tot el temps, les pales s’aturaven, baixaven els operaris amb moto-serres, anaven i tornaven, però a nosaltres no ens deixaven sortir dels cotxes a causa de la nevada que queia. Realment no sabíem què estava passant. Poc després de sortir vam estar gairebé una hora aturats, perquè a una furgoneta que anava darrere (on circulava una família amb un nadó) li havia caigut un pi damunt i els operaris intentaven tallar-lo perquè la família pogués sortir.  Vist això, la furgoneta i el cotxe de darrere van decidir tornar cap a Lluc. Però tot això nosaltres no ho vam saber fins després, perquè no podíem sortir del cotxe i no sabíem què passava darrere.

Quan vam veure que el cotxe de davant patinava i la màquina llevaneu també, vam decidir que no podíem seguir cap  endavant i que tornàvem cap a Lluc. Ens demanaren si tornàvem amb ells i fèiem una comitiva a peu. Jo, en aquells moments, xerrava amb l’112 (Emergències) i ens insistien que en aquella situació, amb dos nins petits, no ens moguéssim del cotxe, que enviarien els bombers o l’equip de rescat per nosaltres. La màquina i el camió es van quedar aturats i els operaris a dins, esperant ordres del seus encarregats. La meva parella, en Miquel, anava i venia, xerrant amb els operaris i la resta de companys que havien decidit tornar a Lluc. En Miquel em deia que havíem de partir sí o sí, i jo li deia que no, que l’112 em deia que havíem de quedar. Jo només pensava en la veu i ell feia una lectura ràpida de la situació i pensava a més en els arbres caiguts i veia que no podrien accedir on érem per carretera, ni amb helicòpter, per mor de la tempesta de vent i neu. També em comentava que semblava que érem lluny de Lluc, però que en realitat no havíem fet tants de quilòmetres.  En aquell moment jo vaig entrar en pànic i insistia en el que deia l’112. En Miquel va xerrar amb els i li van dir que no veien l’abast de la situació on érem nosaltres.

Al final, jo presa del pànic i en Miquel amb molta serenor, va treure els nins del cotxe i vaig veure que ell havia pres la decisió per tots dos, i que havíem de partir. Un va agafar la nina i l’altre el in, en Miquel va agafar una bossa de plàstic i hi va ficar un poc de roba, telèfons, carregadors i cartera... I aquí va començar l’odissea.


La Serra de Tramuntana nevada. Febrer 2023

- Aquí és on ve la part més dramàtica. Vàreu partir amb la resta o anàveu tots sols? I com us vàreu poder guiar per tornar, enmig de la tempesta?

- La veritat és que no hi va haver una organització, perquè era difícil saber de dins els nostre cotxe el que passava als altres, ja dic que uns ja havien partit. Amb la resta vam tenir l’opció de partir tots. L’112 m’insistia que havíem de quedar i vam partir quan en Miquel arribà a la conclusió que l’112 no era conscient de la situació real del lloc on estàvem. La part més angoixant va ser que vam partir tots quatre sols, els darrers. Ens deien que cauria la fosca.

Jo no sé el temps que vam tardar, estava desorientada en l'espai i el temps. Tampoc podia mira el rellotge, intentàvem estar abrigats. Qui s’orientava, qui guiava, qui intentava tranquil·litzar-nos era en Miquel i, aparentment, mantenia la calma. Jo no, jo tenia la sensació de viure els pitjors moments que pugui recordar, la pitjor experiència, perquè era el pànic més absolut: neu, vent, arbres caiguts davant nosaltres, i branques que sentíem com queien a pocs metres. Anàvem ben enmig de la carretera, no hi havia restes de les petjades dels qui havien passat abans ni de la màquina llevaneu, perquè nevava molt.

Els nins anaven ben abrigats. El petit, que duia jo, estava ben espantat i plorava. La nina gran no deia res, son pare li xerrava i li contava històries o li cantava una cançó. Jo crec que estava taquicàrdica , el rellotge em deia que tenia la freqüència cardíaca per damunt del que es normal.

La neu ens arribava pels genolls i més o manco podíem avançar, els problemes els teníem quan trobàvem els arbres travessats enmig de la carretera. Passava en Miquel, em deixava la nina i llevava les branques amb les mans, i passàvem un per un entre les branques... Un moment donat em va dir,  “Mira, veus el cartell que posa Pollença, Lluc? Ja arribam, ara vendrà una recta ...” I jo, així i tot, no m’orientava, fins que vam veure d’enfora el pàrquing del Santuari.

-  I arribau al Santuari, no sé si us esperaven, però hem llegit que donau les gràcies a l’organització del lloc, que us van tornar a acollir, es van organitzar per donar menjar a tothom... Com vàreu viure aquestes hores?

 - Ja arribant a Lluc, va sortir un home a ajudar-me a pujar les escales perquè hi havia molta neu. La plaça del centre ja era pràcticament irreconeixible: els arbres havien caigut, la font estava congelada, els garballons estaven esqueixats... I no sé si ens esperaven, però crec que tenien present que les famílies que havien partit anàvem tornant, juntes o separades, i nosaltres definitivament érem els darrers a arribar.

Ja a dins, ens van ajudar a llevar-nos la roba que dúiem banyada i ens posaren mantes. Jo vaig demanar que em deixassin els nins damunt, perquè estaven espantats i em dugueren una cadira. Mentre entrava en calor amb els nins, en Miquel feia les gestions, explicava què ens havia passat.

Vaig comentar que volia contactar amb les nostres famílies (elles el darrer que sabien és que estàvem de camí cap a Pollença) i aquí el pànic i va donar lloc a l’angoixa, perquè no vam poder contactar amb ningú, estàvem completament aïllats i incomunicats. Se n’havia anat la llum, no teníem calefacció, no teníem aigua, no hi havia generadors, no  hi havia línia telefònica, no hi havia internet, no ni havia cobertura de mòbils... Ni podíem avisar l’112 que havíem arribat a Lluc, la darrera noticia que tenia l'112 de nosaltres és que volíem tornar al Santuari i les nostres famílies que anàvem cap a Pollença.

- Finalment devallau, hem entès que amb la Guàrdia Civil. Com va ser? Suposam que la carretera encara estava impracticable.

- La davallada va ser dimarts. Dimarts horabaixa, en un moment donat qualcú va entrar cridant on ens reuníem tots, a Sa Fonda (on intentàvem fer coses per entretenir els infants),  que les màquines havien obert camí. “Acaben d’arribar les màquines lleva neu, han obert camí!”  I tots ens vam posar molt contents, pensàvem que això suposava que la carretera era transitable i ens vam intentar organitzar per veure com havíem de baixar. Clar, nosaltres no teníem cotxe, però ens comentaren que no ens preocupàssim, que els de manteniment de Lluc ens baixarien on poguessin, Caimari o Inca, que allà ja no hi havia problemes de trànsit. Quan ens estàvem organitzant van arribar els equips de rescat i la Guàrdia Civil, però crec eren de comandàncies diferents (duien diferents uniformes), i van intentar posar una mica d’ordre. Ens vam dir que les carreteres encara no estaven transitables i que ells hi havien accedit, després de dotze hores, amb l’UME, l’IBANAT i Emergències, perquè sabien que estàvem aïllats i el que farien era davallar les persones més vulnerables, les que més ho necessitassin (gent major, embarassades, infants, gent que necessitava medicament...). Moltes persones van decidir quedar, els era igual quedar una nit més i baixar l’endemà.

A nosaltres ens oferiren de poder sortir per mor dels nins. I decidírem anar cap a Caimari amb ells, tanmateix no sabien si tornaria a nevar, el cotxe no el podríem usar i tenint l’oportunitat de baixar pensàrem que era el moment de marxar. I així ho vàrem fer.

Jo només tenc paraules d’agraïment per la Guàrdia Civil, per l’equip de rescat que ens va permetre baixar amb ells. Agafàrem els nins i les bosses, i partírem. Ens comentaren que hi havia un tram delicat, perquè durant el dimarts no havia nevat però havia plogut i hi havia autèntics rius d’aigua gelada,  que vam haver de travessar amb l'aigua que ens arribava pels genolls. Nosaltres quedàrem banyats (sabates, calcetins i calçons) però almanco el nins no, perquè els dúiem damunt nosaltres. En arribar al cotxe, un Patrol de la Guàrdia Civil, vam fer un alè.

Baixàrem amb un comboi, també venien treballadors del Santuari, i ja en el cotxe ens vam sentir molt segurs, van empatitzar molt, ens comentaven què estava passant per Mallorca  (nosaltres no sabíem si la nevada era només a Lluc o també a altres llocs de Mallorca) i ens mostraren vídeos i fotos dels efectes de la tempesta a l’illa. Nosaltres no donàvem crèdit als efectes de la borrasca.

La carretera estava transitable però devallaven rius d’aigua qu,e per la baixada de temperatures, podrien convertir-se en plaques de gel. Ens deien que ara la carretera estava bé, però que no ens podíem fer una idea del que s’havien trobat quan pujaven. La carretera mostrava un paisatge dantesc amb metres de neu retirada als costats, i arbres i branques i pedres que havien caigut.

- I ja per acabar,  us hem sentit donar gràcies a tothom per com us han tractat i com us han ajudat. Passada més d’una setmana dels fets...  Com recordau aquesta experiència?

- La primera presa de contacte amb la realitat va ser quan vam poder xerrar amb les nostres famílies. Per a nosaltres això era primordial, per dir-leo que estàvem bé.  En cap cas es podien imaginar el que vam passar, de fet crec que es pensaven que havíem pogut fer mitja volta amb el cotxe i havíem tornat cap a Lluc. No es podien imaginar que la nostra tornada a Lluc va ser a peu, amb aquella tempesta, tot sols i amb els nins al damunt. Es van quedar en xoc quan van conèixer la magnitud de la situació. També agraïm que fóssin nosaltres mateixos els qui els ho explicàssim, amb la nostra pròpia veu, i no que ho sentissin pels informatius, a la televisió o premsa.

Un dels motius pel qual no me sap greu xerrar i donar entrevistes és per poder agrair a totes les persones que ens varen ajudar, començant per tots i cada un del personal de Lluc, manteniment, cuineres, recepcionistes..., sobretot en Toni Moreno, el gerent del Santuari de Lluc, que amb nosaltres se va desviure perquè estiguéssim còmodes, perquè els nins estiguessin entretinguts, va fer mans i mànigues perquè tothom tengués un plat de menjar calent, dolç per als nins, va muntar animació pels capvespres amb conta-contes per entretenir-los, ens va deixar roba eixuta... Les altres famílies també ens vam ajudar, l’equip de la Guàrdia Civil quan va arribar, els equips de Protecció Civil que van poder comunicar que jo i la meva família havíem arribat a Lluc. Tant jo com la meva parella i la meva família només tenim paraules d’agraïment. Només podem donar les gràcies, ells estaven tan aïllats com nosaltres, potser no havien viscut una situació tan dramàtica perquè no s’havien mogut del Santuari o eren adults sense infants. Jo crec que la meva situació de pànic va ser que els nins visquessin allò  i el recorregut que vam fer. Després ens van dir que el cotxe estava a cinc quilòmetres de Lluc, però no em quadra, perquè estava molt desorientada.

Hem d'agrair a la premsa com ens han tractat, a tots els amics, coneguts, companys i familiars que van col·lapsar el nostre mòbil per demanar-nos com estàvem, per saber si ens podien ajudar de qualque forma... A més, ens han ajudar a tornar a la nostra normalitat. Els nins en dos dies van tornar a la vida quotidiana, anant a escola. En Miquel i jo hem tingut dos dies per posar les coses en ordre. És una experiència que no oblidarem mai, ara podem xerrar amb tranquil·litat, però quaranta-vuit hores després de la tornada encara ens tremolava la veu, amb problemes per dormi, i a l’hora de xerrar entre nosaltres ens era molt difícil, ens emocionaven.

A cada entrevista he aprofitat per dir el mateix, i és fer una crida i una reflexió per l’empatia i a la compassió, perquè nosaltres vam viure això, que a Mallorca és impensable, i durant un període de temps molt curt, amb un final en el qual no ens faltà calor, menjar, flassades, abric i escalfor humana. Això ho viuen milions de persones, no tan lluny de nosaltres,  que són refugiats de guerra (ho veiem a Ucraïna)  o estan creuant la mar per cercar un món millor per als seus fills. Jo he caminat un temps damunt la neu sense saber on anava, amb un nin aferrat, i ha estat l’experiència més traumàtica i salvatge, i la por més gran que he tengut... No sé què deu sentir la gent que viu situacions pitjors, cercant un món millor per als seus fills i per a ells mateixos.

Aquesta experiència ens ha marcat, en aquest sentit. Torn a donar les gràcies a tots els que us heu preocupat i ens heu enviat missatges d’ànim, que heu entat molts.


Moltes gràcies Isa per compartit amb els nostres lectors la teva experiència en la tempesta de neu i vent, provocada per la borrasca Juliette, al cor de la Serra de Tramuntana.