"Com ara hi ha molta flexibilitat, s’apunta molta gent al carro artístic. Per aquesta raó convé passar la rassa de tant en tant: s’ha de poder dir “allò s’aguanta o no s’aguanta”. Per tant el temps és el millor jutge".

De cop i volta, rep una trucada inesperada, Mossèn Pere Orpí me proposa anar a visitar un gran amic seu, el pintor Andreu Maimó, accepto de tot d’una i no me’n pened. La trobada es produeix a la torre de Canyamel, allà Andreu hi fa la seva darrera exposició, que té la figuera com a protagonista. La dimensió dels quadres en aquell espai és ennoblidora, descomunal. El seu art ha estat proveït per una pàtina de gran obra mestra i la torre sembla ser un refugi de coneixement. Perquè el que més m’ha sorprès quan he parlat amb l’artista és la seva experiència sobre la matèria, amb un sentit comú aclaparador, que convida a entendre les coses, cerca la senzillesa, com en cada pinzellada que dona; les pedres, l’essència mineral és present en els dos pisos de l’exposició. Ens passejam entre els quadres amb tota confiança, ens feim fotografies... tenir l’autor tan a prop impressiona, perquè saps de la seva trajectòria, perquè el que tens davant és important, és de pes i forma par de la Història de l’art contemporani de les Illes Balears. Hi ha una figuera que sembla estar feta d’un altre matèria, i no comprens que és ceràmica fins que no la toques, i et sorprens, com també sorprèn cada quadre que ens envolta...i la paraula senzilla, plena de seny i de llum, d’aquesta gran persona. Conversam amb ell:

Cap Vermell: Què significa per tu poder exposar a la torre de Canyamel?
Andreu Maimó: Bé, exposar a la torre significa poder exposar a un lloc espectacular, a més són exposicions de tot l’estiu, de quatre mesos, per aquí passa molta de gent i sobretot dona una oportunitat més de mostrar l’obra que un fa.

CV: Amb quin material et sents més còmode per fer feina?
AM: Jo me consider un pintor, gravador i faig ceràmica de complements, jo no me consider un ceramista, perquè un ceramista té més coneixements de ceràmica. Jo no en tenc tants. La ceràmica, que jo la faig amb escultura (per exemple les figueres grosses) és un complement que ve a tancar el cercle, les tres dimensions, però jo me consider un gravador, un pintor i faig una mica de ceràmica.

CV: Més pintor…
AM: No, jo vaig començar a pintar amb un professor que tenia i llavors allò que vaig fer va ser que pels anys 80 vaig conèixer el gravat i vaig comprar una premsa litogràfica i de llavors ençà m’ha anat bé, perquè jo visc d’obra gràfica, els originals com que tenen més preu és més mal de fer vendre'ls.

CV: Consideres que aquesta exposició és un final de trajectòria?
AM: No, per res en absolut! La figuera és un clàssic, que continuaré fent-lo, però ara les veig d’una manera diferent que no fa uns quants d’anys, per tant mai no la veus igual. Jo allò que faig són petites etapes com les Fruites mortes, que és un tema de dins el meu jardí de fruites que es van podrint enterra i també continuo fent-ne, i ara torn en els colors dels anys 80, més colorista. I ara pinto una sèrie nova que es diu Cap Salines. És que jo vaig treballant en vàries direccions al mateix temps, me dedic completament en això, som una persona gran que no tinc altres compromisos, allò que faig són natures mortes, bodegons…o fruites mortes. El que passa és que aquestes feines són feixugues i a mi me costen molt els acabats. Decidir quan està acabat és complicat. A mi allò que me va bé és tenir el quadre dins el taller anys i si no les venc encara pens “ara aquest no l’he acabat”. Avui en dia que tot és tan immediat, crec que hi ha quadres que se venen i per ventura qui l’ha fet el retocaria com aquells grans mestres de la música que anaven retocant les partitures, llevaven i posaven coses. Quan una obra està acabada o no…a mi me costa molt de saber-ho.

CV: De quina obra te sents més satisfet?
AM: No ho sé…n’hi una de molt grossa que se diu “L’ombra protectora” que són ramat d’ovelles que estan davall d’una figuera i estan a l’ombra, aquest quadre és a Madrid, dins una col·lecció particular molt guapa. Llavors tinc una natura morta que se diu “Cascalls” que és preciós, a mi m’agrada molt, que n’he fet un parell de versions sobre l’original i també tinc quatre autorretrats a l’oli, que són petits, però consider que són bons; i després hi ha un autorretrat davall d’una figuera a son Dimoni, que també vaig pintar devora una cusseta (“En tenies dues de cussetes!” exclama Pere Orpí). Aquest autorretrat és un de bo. Allò dels pintors és com allò dels escriptors: quan tens un bon nivell, tens un bon nivell; n’hi ha que ho aconsegueixen i n’hi ha que no. I llavonces dins aquest nivell hi ha coses més bones i altres que no tant.

CV: Si parlam de nivells, creus que ha davallat molt el nivell dins l’art durant aquests darrers anys?
AM:  Jo no sé si ha davallat molt o no ha davallat. Allò que passa és que durant aquests darrers anys a les universitats s’han menystingut molt les tècniques antigues. Això els dadaistes ja ho varen fer, varen renunciar a tots els altres temes, però mentrestant han deixat de valorar els clàssics. Només potenciaven la creativitat, allò que fos com més rar, millor. Es parla d’allò mateix des de fa dos mil anys, els pintors, els escriptors…(“els músics”, Joan dixit). Sol ésser tot el mateix: l’amor, l’odi…En literatura tot està basat en la mitologia (comenta Pere Orpí), també tot es repeteix. És una visió contemporània dels mateixos problemes (hi afegeix Andreu). Fins i tot en un pintor, aquest fet també hi és: tu pots pintar figueres com fins fa quaranta anys, però jo ja no les pint com fins fa quaranta anys. Allò que pens és que, com ara hi ha molta flexibilitat, s’apunta molta gent al carro artístic. Per aquesta raó convé passar la rassa de tant en tant: s’ha de poder dir “allò s’aguanta o no s’aguanta”. Per tant el temps és el millor jutge.

CV: Creus que a les Illes hi ha prou llocs per exposar?
AM: un país ha d’estar orgullós d’allò que té, tengui allò que tengui, no ha de tenir aquell sentiment de poble petit i de provincià. Allò que trob a faltar són aquelles exposicions que es feien a Ses Voltes, on hi havia pintura molt bona: Akerman, Rusiñol, mallorquins, etc. estava molt bé i l’han retirada no sé per què. El que trob és que falten museus o espais per mostrar la pintura nostra; aquí no vendran a veure un Picasso o un Sorolla, perquè no n’hi ha i si n’hi ha és una cosa de poc pes. Per a mi, per exemple és una equivocació que el Baluard digui “Tenim un Matisse”, per ventura és un quadre petit i tot. El que s’ha de fer és dir “Tenim un Antoni Gelabert”, que és un gran pintor i no el coneix ningú. Els francesos han sabut vendre allò que és seu, aquí també tenim pintors boníssims com en Joaquim Mir, en Sorolla…Ara estic content perquè per internet comences a conèixer pintors de la part de l’Est, una gent boníssima. És que n’hi ha de tot arreu! Aquells que se pensen que només són ells, me pareix de poble petit!

CV: Com veus la projecció internacional?
AM: No falla, si t’empenyen fort fas la via que vols, si no t’empenyen gens no te mous de lloc. Una obra que no té distribució, que està dins un calaix, no funciona. D’altra banda, no cal oblidar que hi ha gent que inverteix i l’art és un negoci, les subhastes són per això: vols un canterano més car? El que puja haurà de cobrar el tant per cent, etc. Amb el vi passa igual, pagues si té més fusta…potencien unes marques i posen uns preus: 6000, 11000, jo n’he vist de botelles d’aquestes. Amb aquests preus s’inverteix, és com la borsa i jo trob que l’art ha de ser per gaudir.

CV: T’agradaria afegir-hi res més?
AM: No (rialles).

CV: Bona sort! 

Tornam amb el poeta i mossèn Pere Orpí pels camins de la vida, amb l’entusiasme d’un temps, d’aquell que t’aferra al claper de la terra. I a la torre hi deixam l’Andreu, com si en fos l’amo, amb Encarna, amb les seves retrospectives (1974-2003), amb el seu catàleg Vineae Supplicium, amb les seves postals...i pens en una frase seva dita al taller de Can Vent: «Els artistes volen arribar a tothom i les litografies són una manera més democràtica de distribuir l’art». Mentre em preparo per ballar el ball dels derrotats em ve el cap una melodia i una lletra: «Cada nit és la millor, mentre te cant una cançó!» I que no arribi el sol!

EL MEU ENTORN

Andreu Maimó

17 de juny-31 Octubre 2022

Torre Canyamel.

Joan Cabalgante Guasp