Pujada al Teide des de la platja del Socorro




Dia 2 de maig, juntament amb en Miguel Del Toro i tres jovenets (Lluís Galian, Joan Balle i Alberto Echarri), em vaig embarcar en un repte personal: l’"aventureta" de pujar el Teide des de la platja de Socorro fins al cim, tot d'una tirada. Es tracta de l’anomenada ruta Teide 0.40. Aquesta ruta de 27,7 km, és la més directa per arribar al cim del Teide (un volcà de 3718 metres), el punt més alt d’Espanya.

Prèviament, dia 1 de maig, ens trobàrem a l'aeroport de Tenerife i anàrem fins al poble de San Juan de la Rambla on teníem llogades unes habitacions a l'hostal/alberg “El Cubo” (per cert, molt recomanable). Sopàrem de racions variades a un bar del poble i després de fer un volt anàrem a dormir de prest. Encara vam tenir temps de gaudir de la posta de sol.





A les 2:30 de la matinada de dia 2, sonaren les alarmes i després de fer un cafetó i acabar de preparar les motxilles partírem amb cotxe fins a l'aparcament de la platja del Socorro (Los Realejos). Arribàrem fosca negra, trobant l'aparcament tancat (sort d'uns llocs habilitats per aparcar a l'entrada). Sense preàmbuls iniciàrem la pujada a les fosques. El camí, tot d'una no presentava grans dificultats tècniques, està molt senyalitzat i és evident, això sí de pujada constant. De fet, està qualificat de grau de dificultat molt alt, pel tema del fort desnivell que s’ha de superar.



Xino, xano, mantenint el grup, vam anar assolint les "etapes" que ens havíem marcat. Tot d’una la ruta travessa un entorn rural amb petites poblacions pel Paisatge protegit de Los Campeches, Tigaiga y Ruiz, i ens aturaven a cada un dels miradors marcats: El Boliche, El Lance, La Corona, el Asomadero i la Piedra de los Pastores. La idea era fer un descans a cada un d’aquests punts, però feia molt de fred i just, just feien un mos i un glop. L’ascensió passa per pistes, camins asfaltats, carrers, trams de camí empedrats, senders relliscosos... un poti-poti amb un denominador comí: unes bones rampes de pujada.

Passat el barri de Tigaiga entràrem en el Parc Natural de la Corona Forestal. Arribàrem al mirador de El Lance (540 metres), i aturarem a veure el paisatge malgrat ser fosca negra. Aquí es troba el monument a Mercey Bentor, darrer rei guanxe que abans de rendir-se a les tropes castellanes decidí tirar-se pel barranc.

Al mirador del Asomadero arribàrem a la cota de 1100 metres, però no aturàrem a descansar, seguírem per una pista amb molt pendent fins Piedra de los Pastores (1600 metres), on comença un impressionant pinar.





La pujada pel pinar continua amb molt pendent, passant per la zona de Piedra Gallega (1910 m).



Poc abans d’arribar al final del bosc començà a sortir el sol. Amb els primers raigs vam aprofitar per aturar una estona més llarga i menjar i beure.  Els núvols quedàvem a sota, aferrar a la vessant de les muntanyes. En acabar el bosc el camí es tornà més suau, alhora que davant nostre compareixia el majestuós cim. Una vista espectacular! Entràvem al Parc Natural! Havíem assolit els 2000 metres de desnivell i els 14 km de recorregut.


 



Un tram per pista amb pujada més suau ens dugué a una petita capella, la Capilla de la Cruz de Fregel situada a la Degollada del Cedro (2.091m), on s’inicià una baixada breu (d’uns 50 metres) per passar per una ampla planera d’aspecte desèrtic amb ferm d’arena. Som al Llano de las Brujas, dins Las Cañadas del Teide.





Definitivament, començà a fer calor i ens vérem obligats a llevar-nos roba i posar-nos capell i crema solar. En tornar la mirada al darrere podíem observar la impressionant murada vermella de La Fortaleza. El camí manté la cota dels 2100 metres amb suaus baixades i pujades. Després d’una mena de barranc comença a pujar, però encara suaument.





El pròxim objectiu era la arribar al desviament de la Montaña Blanca, iniciant una pujada molt inclinada per una zona molt àrida, d’aspecte desèrtic, esquitxada de grans blocs de pedra negra (Los huevos del Teide, que són grans bombes volcàniques que van ser llançades durant l’erupció que formà l’actual con i cim del Teide, fa uns 1.150 anys aproximadament).





Pujant, pujant el caminoi conflueix en un altre més ample que ve des de l’aparcament dels cotxes i amb unes ziga-zagues més amples arribàrem a un coll on havia un punt de control. Som al camí de la Montaña Blanca – El Teide, el sender més usat per pujar sense usar el telefèric. En arribar a dalt presentàrem els permisos i iniciàrem la part (per jo) més dura de la ruta, un tram que s’anomena La Rambleta. Abans però, vam aturar a descansar i beure. La paret que havíem de fer impressionava. Érem a 2725 metres.







Els llangardaixos s'apropaven sense por, a veure si pispaven alguna cosa de menjar,

La Rambleta és un camí que supera un gran desnivell fent estretes ziga-zagues, amb molt pendent. La pujada es va fer llarga i quan semblava que estava a punt d’acabar, en arribar al refugi de Altavista, situat a 3260 metres (tancat per obres), encara quedava un bon bocí de mal camí fins a arribar al final del telefèric. En aquest tram trobàrem més gent que pujava (possiblement venien de l'aparcament), però no gaire més.

Nosaltres ens aturaven sovint per agafar aire i gaudir de les magnífiques vistes.

Els joves després de fer un parell d’aturades per no treure’ns massa distància, després del refugi decidiren tirar endavant i arribar al cim al seu ritme (i assegurar-se agafar el telefèric de baixada que connecta amb el bus). Els altres dos anàvem més lentament. La pujada ens estava posant a prova.

Descansèrem uns minuts i idesprés de superar el difícil tram (s’ha d’anar alerta de no travelar, ja que el ferm pedregós i incòmode) arribàrem a un creuer on unes senyalitzacions ens enviàvem al darrer control (a penes quedaven 700 metres per arribar al cim). Fins al punt d'arribada del telefèric vam trobar molta gent que passejava.



El que subscriu aquesta crònica estava veritablement cansat i pensava aturar una estona abans d’enfilar la darrera pujada, el sender Telesforo Bravo. Per sorpresa meva, Lluís i Alberto eren allà esperant per poder passar (faltava una estona per la seva franja horària de permís), em demanaren per en Joan que havia quedat enrere. Però jo no m’ho havia trobat. Al final, l’encarregat del control ens confirma que Joan havia començat a pujar i passarem tots tres. Ells aviat i jo molt lentament.



El camí es troba escalonat a trams i com he dit amb molt pendent. Se'n puja per la part externa del con i prop del cim ens hem d’introduir en la part interna,d e color branquinós amb fumaroles que desprenien un intens olor a sofre.
 

A dalt m’esperaven els tres joves, i em vaig animar per a fer els darrers metres sense aturar. El cim feia el seu característic i desagradable olor a sofre, i després de fer unes fotografies ràpides baixàrem sense perdre temps.







Poc després esperàvem al telefèric per baixar i esperar l’autobús que ens havia de dur a Puerto de la Cruz, i en arribar a la platja del Socorro per recuperar el cotxe i tornar San Juan de la Rambla.





A casa ens dutxarem i anàrem a sopar a una pizzeria. Era prest però teníem gana.  En acabar de sopar tornàrem a casa a dormir. Tots teníem una sonada.

L’endemà només un company tenia molèsties a les cames, la resta cansats, però més o manco recuperats després de les hores de descans. Anàrem a berenar a un bar del poble, i iniciàrem una espectacular ruta per distints pobles de Tenerife. Celebraven les festes de les Creus, amb creus de carrers i capelles adornades amb flors. Entre d’altres visitàrem Masca, Buenavista i Garachico, aturant als miradors.  







No faltà un capficó a la mar, al “Charco de los Chochos” on hi ha un impressionant esquelet de balena.





Després marxàrem cap a La Orotava, gaudint dels seus parcs i dels carrers de la zona antiga.





Per dinar anàrem a un “guachinche” que ens havíem aconsellat, provant plats típics de Tenerife.
Panxa plena ens dirigírem cap a Puerto de La Cruz, per recórrer la part marítima i el centre de la ciutat, fins a l’hora de sopar. 
 



Ens va abradar molt les msotre d'art urbà a les façanes dels edificis.

Tornàrem prest ja que els “navarresos” (Lluís i Alberto) partien de matinada i els havíem d’acompanyar a l’aeroport.

Per acabar el darrer dia d’estada a Tenerife (4 de maig), els qui quedàrem vam anar a La Laguna on cercàrem un lloc per berenar (cerca complicada, perquè era diumenge i el sol encara no havia sortit). De matinada passejàrem pels carrers buits... fins a arribar al Mercat. Semblava que mig poble era allà comprant flors i queviures.

El dia el completarem amb una ruta (en cotxe) pel Parc Natural d’Anaga. Una zona espectacular amb rutes molt atractives, que ens deixà amb ganes de tornar, per a fer senderisme. A una hora prudencial tornàrem a La Laguna, per dirigir-nos a l’aeroport i esperar l’avió que ens tornaria a Mallorca.



Uns dies molt intensos a Tenerife amb el repte de la pujada al Teide complit. No vull acabar sense donar les gràcies als companys, sense ells no hagués arribar al cim, a més va ser un cap de setmana molt divertit. Com deia en acabar "crec que he conegut el meu topall": 3718 metres de desnivell, fets d'una tirada, són molts de metres. Em comenten que només hi ha una altra ruta semblant i que es troba a Hawaii (per jo pot esperar!).




Paco Galian