A partir de 2023, els hotels hauran d'instal·lar llits elevables. El nou decret de llei turística inclou un apartat de mesures ergonòmiques que el Govern ha anunciat a tort i a dret. A les cambreres de pisos ja els hi va bé, però no creuen que sia cap solució definitiva.
Hem volgut parlar amb elles després d'anar-lis molt de temps al darrere. De fet, són l'únic col·lectiu de risc que no entrevistàrem durant el confinament més dur de la pandèmia (març-juny 2020). Són un col·lectiu que no volen parlar i si parlen ho volen fer des de l'anonimat.
Al llarg de la temporada s'aprimen entre cinc i deu quilos. A partir dels quaranta-cinc, totes pateixen mal d'esquena, la síndrome del túnel carpià o pinçaments cervicals i aguanten la jornada a base de paracetamols i ibuprofens. Però són encantadores. I molt professionals. Tenen la saviesa que la vida ensenya i aquest punt entre la ingenuïtat i la ironia com a mecanisme de defensa de tots aquells que els hi donen ordres sense haver agafat mai una granera.
- Diuen que aquests llits nous són la solució a tots els problemes físics a l’esquena que patiu les cambreres de pisos...
- Molt bé ens posen aquests llits i estam salvades... I qui fa banys? I qui espolsa? Qui agrana? Qui frega? Qui fa els vidres? Qui fa terrasses, passadissos i plantes nobles? No són només els llits. Jo pens... crec que com a solució aniria millor llevar-nos tres unitats a cada cambrera.
Alerta que no ens afegeixin un parell d'habitacions més i el que havia de ser un avantatge se'ns giri en contra.
- Quantes unitats feis ara?
- No hi ha cap hotel que faci les mateixes. Una mitja podria ser 19 apartaments o 24 habitacions al dia.
- Això és molt?
- Provau-ho vosaltres!. Si voleu venir un dia amb nosaltres... Les cambreres de pisos no només és fer llits, m'atreviria a dir que els llits són "el de menys”. Perquè hi ha molta més feina a part dels llits. És ver que per a fer els llits t’has d’acotar, els matalassos són molt feixucs i especialment el dia de canvi de llençols, però quan puges a les habitacions ja has fet una hora d’àrees comunes o nobles. Després no tens temps, xerrant malament, ni d’anar a pixar.
- I no parlem dels dies de les sortides!
- Quan de temps vos du fer una habitació?
- Tens devers dotze minuts màxim. És cert que no hi ha cap habitació igual, n’hi ha que te les trobes endreçades i netes, amb poc temps fan vista, però n’hi ha d’altres que t’has de passar mitja hora. I has de jugar amb això, perquè tu a la teva hora has d’haver acabat. Si no vas a dinar, si no pots aturar un minut a pixar és cosa teva, has d’acabar. Agafes estrès, nirvis... i el dia de les sortides no et vull contar.
- I la feina la feis soles o vos juntau un parell?
- Nosaltres a la nostra empresa a les sortides anem juntes, de dues en dues, però a les habitacions totes soles. Podríem fer els llits de dues en dues, una a cada costat, però no els és rendible. Si ens llevassin tres unitats a cada cambrera podríem anar més tranquil·les i no dur aquest “motor”. Els resulta més rendible posar els llits amb elevador que llevar habitacions a cada cambrera...i els llits no sé si els llevaran, no ho tinc tan clar.
- Diuen que hi haurà un termini fins els 2028 per canviar-los...
- Jo ja no ho veuré. Però el que deia, et trobes de tot. Hi ha llit que estan impecables, que just just has d’estirar una mica, n’hi ha d’altres que sembla que s’han barallat dos moixos, els canvis de llençols, les sortides... I el vidres!
- Jo personalment trob més feixucs els vidres. Ara estan de moda aquests vidres en els balcons, que són molt guapos però fer-los per davant i darrera sense que quedin retxes ni rebaves... duen una feinada!. I els netejadors amb imans no funcionen... has d’anar poc a poc i per a nosaltres el concepte “poca via” no existeix i “no tenc temps” tampoc, no el volen sentir.
- Quines són les malalties professionals més comuns entre les cambreres de pisos?
- Especialment els problemes d’esquena i el túnel-carpiano... els moviments repetitius amb les baietes i els pals de fregar. Però sobre tot l’esquena perquè t’has d’acotar, dur pes (un poal d’aigua pesa devers 15 quilos!) i el fregar i agranar. A mi, per exemple -explica una altra-, que tinc hèrnies discals i artrosi, els metges m’aconsellen que canviï de feina, però a l'hoteleria no és tan fàcil. Pot fer “repassos”, fer parts nobles... al manco és menys estressant que fer els pisos. Una terrassa d’un hotel pot necessitar quatre hores entre agranar i fregar, i l’esquena i els canells pateixen. Tan les cambreres de pisos com les “de guàrdia” fan vuit hores de feina, però canvia la pressió per acabar la feina, en un cas tampoc no t’atures, però vas més tranquil·la.
- Per a mi -assevera una altra- el pitjor problema d’una cambrera de pisos és l’estrès, en poc temps has de fer molta cosa. Pensau que una cambrera pot amagrir-se perfectament 5 quilos al llarg de la temporada (n’hi ha que perden deu), menjant bé. T’assegur que després de fer la jornada no tens ganes d’anar a fer footing. -rialles-
- Sempre s’ha comentat que les cambreres de pisos van molt “dopades”, és cert?
- I tant, nosaltres mateixes!. Has de prendre calmants i si no te basten acabes de baixa. Per arrancar, quan prens el berenar amb el cafè amb llet has de prendre un paracetamol o un gelocatil, el que sigui. I quan dinam moltes han de tornar a prendre-en un altre, no hem pogut aguantar, perquè un noranta per cent de les cambreres tenim problemes de l’esquena o dels canells.
- Jo tinc una companya que és un bou, és jove, té molta força i fa un llits que no importaria ni planxar els llençols... fa unes estirades fortes i tot queda a lloc. Jo li dic, aquestes estirades i carregues van directes a l’esquena. Ara té 35 anys, en tenir-ne 50 ja en parlarem... Totes quan som joves ens mengem el món, però amb el temps el món te menja a tu.
- Jo ho feia, quan érem joves en sortir de fer feina a l’hotel ens anàvem a fer apartaments nets i habitacions, habitacions o xalets... Érem joves i podíem, val. El que passa és que després te surt. Jo sempre dic que n’Isabel Preysler segur que no té mal d’esquena, no crec que es faci ni el seu llit!
- Hi ha gent que li costa fer un llit, imagina’t fer 19 habitacions, amb dos llits (n’hi ha que només són un) o llits de 2x2. No saps quantes voltes has de donar per fer un llit de 2x2? I que quedin bé, sense una arruga. Cada dia com a mínim has de fer de 30 a 35 llits. I no només són els llits, que són importants, hem d’afegir les altres tasques (banys, balcons, pols...) i a més ara hem d’afegir els detallets, les “amenity’s”, és a dir el sabonet, el gel, la punta, neteja sabates... elements que s’han de reposar i duen un temps. Les tovalloles no se poden posar així com arriben de la bugaderia, s’han de desplegar i doblegar d’una determinada forma, totes iguals amb el logo davant.
I no feis figuretes o animalets amb les tovalloles?
- No nosaltres no, això ho fan les de guàrdia a les “suites”. No ens faltaria d’altra que fer animalets amb les tovalloles! Així no ens haurien de llevar tres habitacions, sinó deu!
I els fulletons, informacions... tot ha d’estar ordenat, no tirat a una taula de qualsevol manera. Els precintes dels banys...
- Tot això dels detalls, és temps. I sempre fer bona cara, hem de ser simpàtiques... simpatia, amabilitat i tranquil·litat, que no ens vegin estressades.
- El tema de la neteja, hi ha diferents requisits segons les estrelles de l’hotel o no?
- En la neteja pot ser no, però en hotels de 4 o 5 estrelles n’hi ha molt d’amenity’s , molts de detalls que te lleven molt de temps. A un hotel de manco categoria no se miren tant els detalls, a més categoria ja se miren detalls com les puntes al paper de vàter, precintes, pastilles de sabó i altres estris ben ordenadets... El client com més paga més exigeix, això està clar. A un hotel de 4 o 5 estrelles paguen molt i ho volen impecable.
- Hi ha queixes dels clients?
- Hi ha de tot. N’hi ha que per tenir una botella de cava gratuïta o un berenar, diran que han trobat pels a la banyera! N’hi ha que s’inventen qualsevol cosa per un sopar gratis, una botella de cava o una canastra de fruita gratuïta... afortunadament són clients puntuals.
- Les plantilles solen estar equilibrades per edat o depèn del establiment hoteler?
- Jo fa molts d’anys que som fitxa a l’empresa on treball -conta una-, i com jo n’hi ha bastantes que ja tenim més de 55 anys. I te puc dir que som les que traiem millor la feina que les jovenetes, que si un dia mal de cap, que si he passat mala nit... així de vegades telefonen de matí i diuen “avui no estic bé no vindré”. I la feina ha de sortir, per tant si hi ha baixes o no es presenta una companya, el seu pis, la seva feina, s’ha de repartir entre les altres, és a dir, que a lo teu t’afegeixen lo de les altres...
- Però això de les baixes no està previst?
- No hi ha cap pla B. No n’hi ha cap reserva per si una falla, perquè anem justes. Justíssimes! La governanta te diu la feina ha de sortir i tu t'enrecordes de la que falta, petitona, tingui raó o no. Les seves 19 habitacions no poden quedar a l’aire i a tu te toquen dues o tres habitacions més.
- Ens han comentat que entre les cambreres de pisos hi ha molta mobilitat...
- Les fixes no tant, però sí amb les eventuals. Això és com a totes les feines, no totes les persones som iguals. N’hi ha que són un llamp i els hi ret, i d’altres que quan entren ja venen cansades, o les que fan molta via acabant de qualsevol manera per descansar mitja hora. No es pot generalitzar, però per una rep tothom. Evidentment, sabem on són les reclamacions i per on es perd.
- I els clients tampoc són iguals. Trobam habitacions ben curioses, amb tot arreplegat i les pots fer més a fons i d’altres molt brutes on has de dedicar més temps. Llavors, l’endemà comences amb les que has fet més via i les fas més a fons. És una qüestió d’experiència, compensant unes amb les altres, però les habitacions han de quedar impecables. A les “novates” les solen fer un bon sermó, si una habitació és prou neta no perdis temps, usa’l amb les que estan pitjor, algunes van arreu i després a les quatre no han acabat.
- I si una cambrera no ha acabat la feina a les quatres què feis?
- No sé com ho fan a altres empreses -contesta una- , a la nostra ningú se’n va fins que totes som a baix. Les governantes no són beneites, i les cambreres velles tampoc, així que un dia, dos dies, tres... vas a ajudar-les, però si sempre has d’ajudar a la mateixa li diuen “ Eh, perdona, aquí totes cobram el mateix “. Si un dia una té més feina, la resta som les primeres de donar-li una mà... però aviat se les veu el “plumero” a les que pensen “Tanmateix si no acabo vindran ajudar-me, no importa córrer”.
- Quan acabes el teu torn, poques ganes tens de seguir. Però si s’ha d’ajudar, s’ajuda, també per interès quan abans acabi la darrera, abans ens n’anem totes.
- Jo, personalment, -diu una altra- pens que si has acabat la teva feina t'hauries de poder-te’n anar, així les més lentes espavilarien. Evidentment sempre que no hi hagi un motiu puntual de més feina a un pis o altre.
- Hi ha ambient col·lectiu?
- No, molt poc. Amb nosaltres els empresaris ho tenen molt fàcil, perquè no ens unim. Ara si hi ha una queixa o una reclamació a una companya totes feim anques enrere. Aquí hi ha una mena de “sálvase quien pueda”.
- Les cambreres de pisos de tots els hotels que jo conec - conta una- no estan unides. I així anem. És clar que és pitjor per nosaltres, perquè si estàssim unides i plantegéssim els problemes ens aniria millor, però sempre xerren les mateixes i són les que reben. Si jo tenc un problema vaig i ho xerro amb la governanta, i parlo per jo, perquè tanmateix les pròpies companyes te giren l’esquena. No et pots banyar per ningú.
- Com veus el futur, s’ha parlat d’externalitzar la vostra feina com passa amb la bugaderia?
- Nosaltres tenim bugaderia a un altre edifici, recollim la roba i se la duen. Només rentam els draps, les mopes... i ho fa la de guàrdia, al capvespre.
- D’externalitzar, només conec el cas d’un hotel a Cala Rajada, i les treballadores feien la mateixa feina que les cambreres i cobraven molt manco. Sempre troben gent per fer aquestes feines a menys sou, per necessitat. La direcció i les governantes si treuen la feina amb menys despesa són un deu per l’empresa, i els hi és igual que les treballadores no estiguin contentes.
Les governantes es troben enmig: les pitgen de dalt i de baix. Tenen clar que el treball ha de sortir i si algú ha de quedar descontent són les treballadores, no els caps. Jo podria haver estat governanta, després de tants d’anys de feina, però m’estimo estar un poc més tranquil·la, és cert que tinc fotuda l’esquena però no el cap, tinc manco pressió. No tothom serveix per fer això.
- La situació de les cambreres no té solució ni pujant llits ni baixant llits: t’exigeixen molt en poc temps perquè l’hoteler hi vol guanyar molt. Amb la crisi del Coronavirus i tot el que han perdut (no és que hagin perdut molt, han deixat de guanyar), són els que tenen crisi i el treballadors no.
- Penseu que el sou d’una cambrera de pisos és correcte per la feina que feis?
- No. 1300 euros no és suficient. Això ho supera el qui manco fa feina de l’ajuntament!, per exemple. Ens agradaria que qualsevol dels qui mana vingués un parell de dies, fes la nostra feina i després opinàs. No sé si després d’un dia tornarien. Els que diuen que els cambreres s’han de jubilar als 67 anys que venguin i ho provin. Això un dia normal, no dic els dies de sortides i entrades... per nosaltres els dimarts i dissabtes són criminals! I, en això, pocs hotels hi ha diferents.
- És cert que et contracten per fer feina i no fer de senyora! Però entre poc i massa...
- Quin és el vostre horari? Com distribuïu la jornada?
- Nosaltres a les 7,30 entram i agafam poals i graneres i a fer terrasses i zones comunes; a les 8,45 a baix podem fer un cafè, hi ha fruita i podem fer un entrepà, just una mossegada sense asseure’t; et donen l”estadillo”, agafes els “trastos” i per amunt a fer habitacions; després tens 20 minuts (o mitja hora) per dinar però si tens molta feina te’l botes i no dines fins arribar a casa (en aquests 20 minuts pots fer una o dues habitacions i evitar sortir més tard)... És una feina i qualcú l’ha de fer.
- En els gairebé trenta anys de feina, ha canviat molt el que feis?
- Clar, i de cada vegada ens exigeixen més. S’ha d’agranar, fer els vidres, llevar la pols, fregar... si no fregues no es fa net. I és cert que et duen nous productes, netejadors nous, que es de suposar que els han provat abans, però al final l’aigua, el vinagre i l’amoníac és el que va més bé. No hi ha res miraculós!
- I no hem de parlar dels decoradors i arquitectes? -diu una en to burlesc -. Sempre deim, en to de burla, que els haurien de matar a tots!!!! Ells pensen sols en que sigui guapo, val, però no pensen que s’ha de fer net. Amb la moda dels vidres al balcons ens han afegit una feinada i devora la mar amb la saladina se fa una pasta... A la part baixa no hi arribes i has d’afegir un pal i la forçada que has de fer per pitjar i estirar l’aigua, i afegir les voreres. Les baranes de vidre han estat l’invent del segle! Queden molt guapes però per les cambreres són un desastre, no és el mateix una finestra que una barana de vidre, però agraden i ja està.
- En alguns serveis de l’hotel, com el menjador, la feina ha canviat molt (ha aparegut el self-service o el buffet) però per les cambreres de pisos tot se fa, més o manco, com sempre.
- I la COVID us ha afectat a la feina?
- Sí, és clar. La COVID ens ha dut molta més feina, ja que una vegada que tens l’habitació feta l’has de desinfectar, a les sortides hem de donar la volta al matalassos, desinfectar les cortines... és una feina afegida amb el mateix temps.
- També ha afectat els temps d’estada dels clients, venen per manco temps i hi ha més entrades i sortides. Una sortida du tres vegades més feina que una habitació normal. Dues dones a una sortida normal estan mitja hora i a una habitació normal una dona dotze- quinze minuts.
- Però tindreu més propines? (rialles)
- Pensa tu, això era abans. Ara venen amb els doblers justets i per això estan manco temps.
- Per a vosaltres què és el millor de la vostra feina? Perquè alguna cosa bona ha de tenir, no?
- Per jo, el millor de la nostra feina és l’horari, que és un horari seguit de set i mitja a tres i mitja i dos dies lliures. És el millor... no tens l’horari xapat i no hi has d’anar els vespres.
- A les tres i mitja has acabat -afegeix una altra- i si t’has de tombar al sofà dues hores per descansar, ja ets a casa.
Alguna cosa més per afegir?
- Molts de dies en acabar i arribar a casa no tens ganes de fer res i, si pots, t’has de tombar dues hores al sofà de casa...
- I sempre amb simpatia. Res de males cares...Has de ser una artista i fer veure el que no és...res no ha millorat per a nosaltres...Una habitació són dotze-quinze minuts, no tens temps ni per anar al banyo, perquè has de deixar-ho tot i anar abaix, a les teves dependències,...i no pots perdre tant de temps. Els comptes no surten. Però com diu una amiga nostra quan ja no podem pus...haber estudiado!
Ja ho heu llegit. Són la combinació d'una autoestima baixa i la indefensió apresa. Tanmateix, elles pensen que tot el que diguem no servirà per res. Rafel Gallego les definia dient: "són la peça invisible de la cadena. L'esquena on descansa el model predador, la lumbàlgia del turisme de masses. Conjuguen conceptes que gairebé sempre van de la mà. Migració, precarietat laboral, discriminació de gènere i esforços extrems per guanyar-se la vida".
Idò això! Esperam que aquest article ens les faci veure amb uns altres ulls.
Moltes gràcies per la vostra amabilitat i disposició.