Dia 22 d'abril a les 20h presenta el llibre al Teatre de Capdepera




"...Enyoraria el tarannà que tenia la gent d'abans, el respecte que es tenien, el veïnatge quan entraves a la casa del veí com si fos ca teva, ens coneixíem tots".

Serà un llibre que marcarà època. Hem descobert un Biel Torres madur, reflexiu, que es vol recrear amb el passat. Sempre amb el cor amb la mà. I sense cap esperit de revenja. Dia 22 presentarà al Teatre de Capdepera "Pupil·les de llegums". Descobrirem un gran narrador (a ell no li agrada que el qualifiquen d'escriptor). Com sempre ha tengut, encara té moltes curolles en marxa. Després de la publicació de "Cròniques amb samarreta i calçons curts" (on recull totes les seves cròniques de futbol publicades a Cap Vermell) ara s'enfronta a un passat tant plaent com punyent. És la seva vida, la d'una generació i, per tant, també una part de les nostres vides.
És un gran conversador. Sempre és un plaer parlar amb ell. Fa any i mig l'entrevistàrem pel llibre de futbol, ara parlam amb ell d'aquesta obra i de les que té en marxa...

- Biel, com sorgeix aquest llibre? i, perquè ara?
- Quan tornes gran, penses que no has de ser a temps i el poc que tens fet ho intentes posar en ordre. Va ser una forma de recopilar les quatre coses que tenia embastades i així ha sortit aquest treball.

- Vols dir que aquesta és una feina que has anat escrivint durant molt de temps?
- Aquesta en concret l'he feta en quatre o cinc anys, foren preses, fora pauses tampoc... fins que ha quedat una feina que ens ha agradat.

- Molta gent s'ha sorprès perquè no coneixia aquesta faceta teva d'escriptor, explica'ns una mica aquesta dèria teva.
- A jo m'agradaria matissar. Escriptor és una paraula que em mereix molt de respecte, és una paraula important, de pes, gruixada... de persones que saben engirgolar o eliminar les paraules, que tenen recursos i que tenen estil. Jo em consider una persona que escriu, com ho fa molta gent. Jo tenc les meves cosetes com tothom i em diverteixo, però no vull enfilar-me en això tan delicat. M'agrada tocar la porta de la cultura però sense pretensions.

- Un aspecte que comenten, a pròleg i l'epíleg, és que tens un vocabulari molt ric, molt expressiu, a part de la sinceritat que sempre t'ha caracteritzat. A qui reconeixes més del teu entorn en el teu llenguatge?
- Per desgràcia ma mare no sabia ni llegir, ni escriure. Mon pare era mariner... dels meus avantpassats l'única que tal vegada podia haver influït és la repadrina Bet, que era una persona més instruïda.
Jo crec que haver estudiat en castellà, per l'època que ens va tocar, i descobrir la teva llengua, el català, ha estat una situació molt agradable. I m'agrada cercar expressions, paraules, dites... i fer un aprenentatge en aquesta llengua entre cometes nova per mi. M'agrada endinsar-me en el coneixement del català.

- També has provat fer gloses...
- Jo per fer una glosa m'he de seure i no com aquells que els surt i te la diuen a la correguda. Jo, m'he de seure una bona estona i pensar, i fer-la. Les meves arts són molt limitades i em costa.

- El llibre "Pupil·les de llegums" té 350 pàgines, no s'escriu d'un dia per l'altre. Com ha estat el procés creatiu?
- Més o manco ho tenia clar, però jo som una persona molt insegura. Els altres no sé com ho fan, però jo escric una cosa i dues hores després torn a mirar el que he escrit i afegesc, llevo, canvio... vaig afegint i llevant. La idea estava més o manco clara i volia fer una obra bastant cronològica. Sé que en els llibres, de vegades pegam bots, perquè és difícil alinear els fets per no pegar aquests bots. Per facilitar la lectura està intentat fet el més cronològicament possible.

- Comences des de quan eres petit i anaves a escola i després passes a l'aspecte familiar...
- He intentat plasmar així com jo vaig veure i viure el que eren els meus voltants, el meu carrer, el meu barri, el meu poble... i alhora no volia deixar de banda, perquè per jo són molt importants els llegats que m'han deixat els meus avantpassats, i els lligams familiars que tinc. No he volgut desaprofitar l'oportunitat de xerrar dels meus estimats avantpassats.

- Del llibre també crida molt l'atenció el títol i els noms dels capítols. Quin sentit tenen?
- Bé, "Pupil·les de llegums". Pupil·les fan referència a l'ull a l'òrgan que mira i que veu. Jo he vist tot el que he vist i es reflecteix en el llibre. I d'aquell temps una cosa que record són els llegums, record que menjar-ne era una cosa molt habitual a ca nostra. Era un menjar econòmic i nodridor, servia per alimentar-te i a més era potent. Entre el que jo vaig veure i aquestes coses que et marquen, he fet una metàfora i he posat aquest títol.
Els capítols són plats inventats meus, que no tenen cap connexió amb el text ni els capítols del llibre, però he trobat que quedava guapo i ho he fet així. Sorgiren a partir d'un curs d'escriptura creativa amb Joan Cabalgante, com a metàfores a partir d'un joc.


- Hem llegit al pròleg que aquestes cròniques constitueixen un document sociològic per poder conèixer Capdepera d'un temps...
- Qui ho ha escrit és una persona entesa. No era una fita meva, jo volia explicar coses i si després ha servit per fe un poc de poble, molt bé, queda escrit. Qui ho diu sap de què parla i si ha tret aquesta conclusió alguna cosa deu haver-hi.
- Diuen que les històries locals són les més universals, perquè tenen molt de paral·lelismes i la gent es pot veure reflectida. Creus que molta gent es reconeixerà en aquests ambients i documents?
- Jo crec que sí. Encara hi ha generacions que han viscut tot el que es parla al llibre. Per la gent que no és del poble pot ser una mica indiferent i crec que quan hagin passat altres generacions, que ja no hi siguin, les posteriors reconeixeran un text en què reconeixeran l'entorn, però no reconeixeran el contingut i les persones, que ja són molt majors. Els qui venguin després de nosaltres coneixeran poca cosa d'això.

- En el llibre surten nou-cents i busques de personatges, compta amb un impressionant índex onomàstic, gairebé parles de tot el poble...
- Bé, vaig amb un nom i vaig començar a estirar fil i, del que sortia si jo tenia qualque referència d'aquesta persona he anat escrivint amb molta atenció i molta cura. Una cosa que m'agradaria aclarir. Hi ha un capítol que parla dels meus estimats mestres on tal vegada la gent pugui pensar que parl una mica malament dels meus mestres i no és així. Jo crec aquestes persones en la seva època i en el seu context feien un paper i aquest paper malauradament no és el que m'agradava a mi. Ho he intentat reflectir d'una manera molt tova per no aprofundir en el drama que per jo va ser aquella època.

- Com t'agradaria que la gent agafàs aquest llibre, amb quina actitud? Perquè és un llibre escrit en primera persona.
- M'agradaria que l'agafessin amb molta tranquil·litat i amb una visió ampla. Són fets reals, agradaran o no agradaran, però la pretensió ha estat exposar-los. Si només vol que agradin s'han d'escriure d'una altra manera. Potser hi hagi gent que se pugui sentir ofesa, malgrat que no hagi estat mai la meva intenció que això passes. Jo he explicat com era en aquell temps, com eren les persones en aquell temps. En una dictadura, i tenien tots els poders... avui en dia a un al·lot entre 8 i 12 anys segons quin tipus d'actuacions serien molt condemnables (no s'admet el mobbing, no es pot pegar, ni assetjar...) i nosaltres, en el meu cas almanco, vaig ser molt perseguit d'aquest caire no tenien cap defensa ni una. Encara, i això pot fer riure, encara somio que la monja m'encalça amb una sabata i això, vulguis o no, et marca i entre cometes "et traumatitza". He parlat un poc d'aquest tema fora voler ofendre a ningú, només contar com ho vaig viure i comentar que aquesta gent era com era degut a les circumstàncies d'aquell temps.

- Com escriu en primera persona hi ha detalls curiosos, com quan dius "jo sempre he estat petit, no seria que tut devies anar sempre amb al·lots més grans per edat?
- Sempre he estat el petit per tot. Quan vaig començar a jugar a futbol era el més petit de tots (mireu les fotos) i, sí, em duien 3 o 4 anys. Entre els meus companys d'infantesa també era el més petit. I ja veus no he crescut gaire (rialles). Al futbol era el roinat de l'equip i tampoc li don més importància, però sempre m'he vist així. Ma mare sempre deia que em barallava amb els més grans... tenia aquest defecte i m'arribaven per tots els costats. Tenia assumit que era el menut de sa guarda.

- Entre lligams i llegats, tu te sents més Roqueta o més Barruà?
- De més jove he estat Roqueta, cent per cent Roqueta, però així com vaig tornant gran torn més Barruà. Com dic la meva padrina Bet i els Barruans han estat molt estimats i un dia fora cap motiu vaig decidir deixar de ser tant Roqueta per ser un poc més Barruà. Els Barruà són molt concrets, són persones molt singulars, se'ls identifica pel carrer. A jo pel carrer mai m'han dit Barruà sempre m'han dit Roqueta.
El meu padrí Biel era d'Artà i era Roca i mon pare passà a ser Roqueta, i jo el fill d'un Roqueta encara Roqueta més petit... (rialles). Així els Roqueta som una nissaga molt important, de molta estimació, una cosa mala d'explicar per què es du en el cor, en l'ànima i en el cervell. Al padrí Biel el va passar el que el va passar i amb els Roca d'Artà han estat allunyats, però han estat molt propers, rellevants i significatius i malgrat estar enfora sempre hem estat junts.



- Descrius el període entre finals del 60  fins el 80, després el període franquista. Del que descrius què és el que ha canviat més de Capdepera i que enyores?
- Jo enyoraria el tarannà que tenia la gent d'abans, el respecte que es tenien, el veïnatge quan entraves a la casa del veí com si fos ca teva, ens coneixíem tots (ara vas pel carrer i vols saludar, però molta gent no la coneixes malgrat ser d'aquí) i era difícil fer metres al carrer et trobaves a un i el saludaves o xerraves, i un altre, i un altre... Està clar que hi havia gent que no podien veure's un amb l'altre per motius evidents (allò va marcar a ferro roent), però, així i tot, es respectaven. Abans no importava signar un paper, es donaven la mà i es miraven als ulls i allò anava a missa. Ara no, tot és més informal, més anònim, més aliè...

- Creus que Capdepera te un tarannà especial?
- Capdepera té una idiosincràsia com a poble molt important. Capdepera és un poble amb gent amb molt de pes, la cultura és rellevant i es troba molt arrelada, hi havia oficis importants que per desgràcia ja no hi són. Som un poble que es va separar d'Artà i s'ha hagut de fer a ell mateix. Que és pròsper i que té futur. Jo estic molt orgullós de pertànyer a Capdepera. Jo abans volia ser abans calarajader que gabellí i ara a vull ser tan gabellí com calarajader. Estic molt content de viure aquí i de tenir un poble tan acollidor com tenim.

- Com a cronista de futbol, ja saps que, segons allò que dius, és més fàcil matar al missatger que afrontar el problema, saps que això pot passar amb el llibre?
- Si, sí. Jo tinc una habilitat especial per ficar-me en tots els bassiots i moltes vegades em penedesc d'haver escrit una cosa o l'altra, i penso "perquè he dit això, i si aquell s'enfada , qui som jo per xerrar d'aquesta persona, etc." que jo no som ningú. La meva intenció no és que s'ho prenguin malament, però som com som, m'agrada anar amb la veritat per endavant. En el futbol he estat molt d'anys i quan les coses es fan amb lògica ho dic i si no també, i no tothom s'ho pren bé.
En el llibre els personatges que surten estan tractats amb la consideració més gran i respecte que una persona pot ser tractada. Que hi hagi algun que pugui sentir-se maltractat o ofès? Podria ser. No ha estat la meva intenció i per endavant demano disculpes. Si fos un escriptor així com toca per ventura sabria dir les coses de forma que no molestessin o ferissin, però com som, escric així com escric i dic les coses tot dret. De vegades ser massa planer no s'entén.


- Tens més llibres en el cap  o en preparació ?
- Sí. De la meva etapa de cronista de les festes de Sant Antoni tinc recopilades les cròniques i el llibre està en marxa, veurem si arriba pel proper Sant Antoni. També vull publicar totes les narracions que he fet. Algunes així com les vaig fer i altres ampliades, qualcuna ha passat de cent folis. M'agradaria poder publicar-les.
Vull agrair a Cap Vermell que s'hagi involucrat, que m'hagi ajudat, que no hagi posat cap límit ... Tot han estat facilitats per publicar aquest llibre i espero comptar amb vosaltres pels propers treballs.
També tinc el projecte d'un altre llibre que es dirà "Bielades", amb petits texts, gloses, poesia...

- I això que no estàs “jubilat”. Tu quan tens temps per escriure?
- M'agrada molt escriure els divendres i dissabtes al vespre, i (per ventura la meva dona s'enfadarà) quan vaig de viatge. De vegades deixo qualque excursió per escriure, perquè no escrius quan vols sinó quan el teu cap ho decideix o et ve a veure qui t'ha de venir a veure. Més d'una vegada m'he quedat a l'hotel escrivint perquè és el moment.

- Escriure te un funció terapèutica per tu?
- Sí. Jo crec que si algú em veiés escriure pensaria "aquest home està espenyat". Ruire's del que jo mateix he escrit és un poc complicat, el que escrius no t'hauria de fer gràcia i de vegades em sorprèn. Repassant narracions he plorat i no estic empegueït de dir-ho, perquè jo sé el sentiment que hi ha en aquell escrit. El lector per ventura ho agafa o no, però jo sí. A més som d'aixeta fluixa.
No em preocupa gaire, estic content de ser com som i passats els seixanta el canvia seria una cosa molt delicada i pot ser contraproduent, el metge no em deixaria.

- Alguna cosa que vulguis afegir...
- He d'agrair a molta gent que m'ha ajudat a treure aquest llibre, que m'ha ajudat a escriure, que m'ha encoratjat... El dia de la presentació els anomenaré.
I a Cap Vermell a qui li tinc una gratitud immensa. És un somni poder tenir una feina meva en el carrer. Avui perquè et publiquin has de ser important i en Biel Torres, que no és ningú, ho té més difícil. Vull agrair a l'associació cultural Cap Vermell per acollir les inquietuds dels qui volem fer cosetes (s'ha de dir que amb col·laboració de Documenta Balear que ajuda a la difusió fora del poble).

Gràcies a tu, Biel! Un plaer, com sempre!

I recordau que dia 22 a les 20 al teatre hi haurà la presentació d'un llibre de poble i que fa poble. Allà vos hi espera en Biel i tots nosaltres.