"A Capdepera li falta vida, està morta! No sé per què. Capdepera sempre ha tingut molta vida, i ara no  sé què ens ha passat..., surts i no veus ningú. 



"Per a mi el futbol  ho era tot; pensava que en acabar de jugar em moriria! Era la meva vida!

"És curiós, però aquí molta gent es pensa que  jo no sé música"

Hem de començar i no sabem per on envestir, n’Agustín ha tocat tants de pals (fuster, polític, futbolista i entrenador, músic...) que podríem parlar hores i hores de qualsevol tema amb ell. Jubilat. Conserva un arxiu fotogràfic extens i molt ben ordenat que ha volgut compartir amb nosaltres. Mentre parlam, no són poques les persones que el saluden. Aquest reconeixement, diu ell, és la seva màxima satisfacció. Encara conserva la cara i la rialla d’aquell nin polissó que arribà fa 61 anys a Capdepera. A poc a poc, tot anirà sortint, així que començarem pel principi. 

- Tu ets de l’any...
- Jo  vaig néixer el juliol del 1947, per tant, tinc 75 anys. 

- Quan vingueres a Capdepera?
- Vaig venir quan tenia catorze anys, des de Puertollano, de la província de Ciudad Real. 

- Puertollano és gairebé una ciutat. Què recordes d’allà?
-Puertollano  és un poble gran, industrial, per tenir, té fins i tot una central nuclear. Jo vaig venir amb el meu germà major, no venia a fer feina (era molt jove), sinó  a veure una tia que tenia aquí que no coneixia. La idea era venir per passar un mes, però quan vam arribar a Capdepera hi havia molta feina (es construïen molts d’hotels i el turisme), i ens digueren que ens havien trobat feina per si volien provar i, francament, ens va agradar i vàrem quedar.
La veritat és que, el primer any,  jo ho vaig passar molt malament perquè m’enyorava molt. Mon pare, ma mare i el meu germà petit van venir al cap d’un any, perquè jo els vaig escriure i els vaig dir que si no venien, me tornava al poble. Van venir i vam quedar tots a Capdepera. Des del primer dia me vaig integrar completament, tots els meus amics eren mallorquins, no tenia amics  peninsulars (de fet n’hi havia pocs)... i me vaig integrar a tope.  Als dos mesos no xerrava mallorquí, però l’entenia perfectament. Al cap de sis mesos ja el parlava. Tenia clar que ens havíem d’integrar perquè jo he pensat una cosa: “el qui va a la terra d’un altre és el que s’ha d’integrar completament. Si algú hagués vingut a la meva terra, seria ell qui s’hauria d’integrar”. Jo, Capdepera i Mallorca, les estimo. No m’oblido que vaig néixer allà, però, per a mi, com  Mallorca i Capdepera no hi ha res.

 - En arribar vas començar a feina tot d’una?
- Sí, jo ja tenia catorze anys i havia acabat els estudis que se feien i vaig començar a treballar a la serradora; després vaig fer feina amb en Joan Sancho i a Can Xerafí. A Can Xerafí, vaig estar molts d’anys, i és de les empreses en les quals vaig passar més gust de fer feina.
Jo vaig aprendre aquí l’ofici de fuster. Record que guanyava 13 pessetes, que eren doblers, i més comparat amb el que es guanyava al meu poble.
 
.

-Diuen que els fuster teniu solucions per a tot!
-Sí, sí (rialles), això diuen. Jo, dins tot el que és fusteria, no tinc cap problema, ja sigui ebenisteria o altres feines amb fusta. Vaig tenir la sort de tenir mestres molt bons, oficials molts bons... que són dels qui veritablement aprens més.  A mi m’encantava fer de fuster, com el futbol, sempre deia: “El dia que me retiri, me moriré”. Sempre m’ha encantat el futbol i fer de fuster. 

- Com has vist el canvi del poble durant aquests 60 anys, a més sense fer feina directament del turisme?
- Bé, jo vaig fer feina directament amb el turisme quan vaig tocar amb l’orquestra. El canvi, des  que jo vaig arribar a ara, ha estat brutal. 

- Per a tu, a quina dècada és la que hi ha haver més canvi? Quan es va transformar més el poble?
- Jo crec que dels 60 als 80 hi va haver un canvi molt gran. Pensa que quan vaig arribar, Cala Rajada acabava en el cinema Juva; cap a Cala Agulla just havia un xalet, i d’hotels, només a Son Moll. Jo he fet feina al Mar Azul, al Ricón del Mar (després va ser el Lux), a n’Aguait ... i a tots els he vist fer. He vist i viscut tot el canvi de Cala Rajada.

- Parlem del futbol i l’Escolar...
- A mi m’encantava el futbol i no n’hi havia, perquè el Mallorca ho havia absorbit tot. Me varen convidar per formar part del  Serverense, amb un grup de peninsulars i un que li deien “el mallorquí”. Me convidaren per jugar amb ells i vaig anar- Però vaig dir-me “i a Capdepera per què no?”. Jo era jove, però llançat, i vaig anar a veure el batle que era en Corem. No ho va tenir molt clar...
Llavors, el mateix any, varen fer unes olimpíades a s’Alzinar, però sense futbol. Qualcú (ara no record qui, la veritat) me va dir: “Has d’anar a veure en Marce” . Vaig anar a veure’l i me va dir que tornés la setmana següent amb un quants jugadors (nosaltres fèiem partidets pel nostre compte). Vàrem anar i ell tenia una directiva amb en Sebastià Pascual, un home que juntament amb en Pedro de na Velleta va fer molt pel futbol a Capdepera, i aquí va néixer, o renéixer, l’Escolar.


- Tu vares fer de jugador i després d’entrenador, no?
- Jo jugava i vam fer un equip d’infantils i els vaig entrenar. Tampoc no hi havia juvenils, i un grup de pares van venir a cercar-me per entrenar; i va ser fantàstic, fabulós, vaig passar molt de gust. Jo vaig posar una condició, vaig dir als pares: “Si voleu que juguin els vostres fills, només heu de fitxar onze. Si fitxeu dotze i jo trob que aquell té més possibilitat de jugar que un fill vostre, no jugarà el vostre fill. Ho vaig deixar ben clar!”. No vaig tenir cap pega ni una, els pares em van ajudar molt. Després van entrar altres infantils i els pares... no vull comentar.


- A la presentació del llibre de l’Escolar de Miquel Bestard, en Miquel del Recreo te va anomenar. Va dir que sempre t’agrairà que, a part d’ensenyar-li a jugar a futbol, els vares fer gaudir de jugar a futbol perquè els vares organitzar com un equip...
- Et diré, jo mai no he cobrat. Ni entrenant ni de ses cornetes, mai. La meva satisfacció és que quan tots aquests al·lots me veuen, me tenen una gran estima. I per a mi i això és el millor que me pugui passar, perquè jo m’he portat bé amb ells. Mai no els he tractat malament, a cap l’he dit que no el volia entrenar o ensenyar, sempre he intentat fer-los bons.
Jo em record de la primera vegada que vaig entrenar l’equip de les nines, una em va dir que no tornaria perquè l’altre entrenador li havia dit que era molt dolenta. Jo li vaig dir que l’entrenaria, i ja decidiria, i va jugar: va resultar ser bastant bona. Un altre exemple va ser en Guillem Danús júnior quan jugava amb els benjamins, i no va jugar cap partit durant tota la lliga, de fet, jugava un altre perquè no confiaven en ell. Quan el vaig agafar jo, el seu pare va venir a xerrar i me digué a veure si el podia canviar de lloc o si havia de deixar el futbol perquè no jugava mai. Li vaig dir que esperés que l’entrenés, i ja veuríem. Et diré que va ser dels millor porters que hi va haver. Un altre porter molt bo que va haver va ser en Suso Rexach, que li va llevar el lloc a en Carlos (i en Carlos era un gran porter!); i quan va començar ningú no apostava per ell.

Mireu, en el futbol només hi ha un especialista, que és el porter. Tots els altres jugadors poden jugar en qualsevol banda, això sí, han de tenir unes característiques. L’entrenador ha de mirar les característiques de cada al·lot, perquè els al·lots han de passar gust de jugar, no els has d’ensenyar només a guanyar. Ja aprendran a guanyar quan siguin grans, primer han de gaudir del futbol. No els has de cridar perquè perdin una pilota... és igual!
Mira, vaig deixar d’anar a veure l’Escolar per mor d’això. Un dels entrenadors, que era davant de mi, li va dir a al coordinador: “Aquests dos “gorditos” que els entreni son pare” . I vaig pensar: “Qui ets tu per dir això? Són dos al·lots de Capdepera!”.
Una persona que mai no ha dit res, però crec que és s’al·lot que més ha gaudit de jugar al futbol, és en Miquel Àngel, Pocapalla. En Miquel Àngel va arribar un moment en què quasi no jugava. Jo entrenava el segon equip de l’Escolar i va entrenar amb mi, i el que va “disfrutar”! El per què és molt senzill: li vaig cercar una posició que li anava bé per les seves característiques.
I no es tracta de penjar-se medalles. Record també l’equip cadet, que van quedar campions, i la meitat de cadets van passar a juvenils, i en Mateu Parreta, que estava a la Banca March, me va demanar que li donés una mà i van fer un equip “de retalls”. Ens apuntàrem tard i la federació ens va apuntar amb el grup més fort, però vam acabar els sisens. L’any següent me varen llevar d’entrenador i  ficaren un altre. Jo sempre dic que els entrenadors hem de fer com els mestres d’escola, no hem d’ensenyar només als tres o quatre millors, sinó per als qui van al darrere; els “cabecillas” ja se quedaran amb la lliçó. Muntava els entrenament pensant en els al·lots més fluixets, i ells passaven gust de jugar a futbol, i els altres també. Això és el que ha de cercar un entrenador: que els seus jugadors, tots, passin gust de jugar.
Jo ho veig a primera, hi ha entrenadors que fan llàstima, són un espectacle. Si tu els expliques, a les casetes,  el teu sistema, però has de pensar que quan se surt al camp, el contrari també juga. I és en el partit quan t’has d’adonar  on falla el contrari i on et pot fer mal; i aquí és quan ha de reaccionar l’entrenador. Però no importa cridar i muntar espectacles.



- Quants d’anys vas estar en el futbol?
- Gairebé des dels 15 anys: els matins jugava amb els juvenils i al capvespre, amb els grans. Vaig estar fins als 32 anys, quan me vaig retirar perquè trobava que l’entrenador que tenia ... Jo he tingut set o vuit entrenadors en l’Escolar i, francament,  de qui vaig aprendre més va ser d’en Pep Pinya. En Pep Pinya era un gran entrenador, podria haver entrenat qualsevol equip (i dic Barça o Madrid), però li agradaven molt els “corrillos”. Et diré una cosa que per ventura me’n penediré: a Capdepera sempre han existit els “pilotes”, i això el perdia. En Salvador Moll també  sabia molt de futbol, tenia el seu caràcter, però se notava que havia mamat molt de futbol. Va ser el primer entrenador que se va presentar amb un maletí i una pissarra, i amb ell també vaig passar molt de gust. Era molt bo. 
Et diré que l’Escolar sempre ha tingut un gran equip, però no sé què passava que només corríem en Joan Ruiz i jo, els altres només corrien quan tenien la pilota, i això no podia ser. L’Escolar podia haver jugat a Tercera molts d’anys, perquè tenia bons jugadors i un bon porter.. en Bolló va ser un bon porter, en Carlos Faba també era molt bo (per a mi va ser dels porters més complets que va tenir l’Escolar). Va ser una llàstima que no tingués “padrinos” que l’ajudassin perquè podria haver arribar lluny...A Segona o a Primera divisió... però de vegades les coses venen així.
 

"No hem de competir entre nosaltres, que els altres pobles diguin: “Allà hi ha una bona banda de Música, una bona banda de cornetes, un bon grup de ball de bot...” Això és el que vull, que Capdepera sigui admirada, i no competir entre nosaltres perquè no veig cap raó per competir".

- I te vares casar...
- Jo me vaig casar quan encara jugava a futbol. Sempre cont l’anècdota que li vaig dir a sa dona: que ens havíem de casar per l’agost perquè en començar la lliga havia de ser a Capdepera. (Rialles) Ja vos ho he dit: per a mi el futbol era tot; pensava que en acabar de jugar me moriria! Era la meva vida!

- I com sorgeix la Banda de Cornetes i tambors?
-  Et comentaré el que m’han contat, no puc assegurar que sigui veritat... A mi  me va venir un dia un que anomenaven en Bethoven i me va dir: “Hem de fer una banda de cornetes en dos mesos, m’ha dit en Marce”.  I li vaig demanar què passava i me contestà:  “La banda de música demana 8.000 pessetes per cada funció i el capellà diu que no vol pagar”. I vam fer una banda de cornetes amb vuit músics. Va venir el capellà a donar-nos el vistiplau. En aquell temps el director de la banda era en Carbó, i ens va voler fer mal, però jo era molt constant, i la banda de cornetes va continuar i vam arribar a ser setanta membres. Anàvem a Manacor, a Cala Millor, a Vilafranca, a Sant Llorenç ...



- Hi va haver un temps que cada poble tenia la seva banda de cornetes i tambors...
- Sí, sí... de fet, a Manacor van fer una trobada de bandes i estava molt de moda, inclús, algunes tenien majorettes. Nosaltres només en vam tenir durant un any. 

- Hi ha certa creença, o se deia, que els que tocaven millor i sabien solfeig anaven a la Banda de Música i els altres, els que no sabien solfa o no tocaven tan bé, anaven a la banda de cornetes... Era cert?
- Sí, era així. A mi no m’agrada amagar noms, però et diré que quan havíem de sortir per primera vegada, a un se l’endugueren uns dies abans de sortir, el feren triar, i a mi me varen fer un mal paper... Els altres es volien fer enrere i jo vaig dir als pares: “Si jo dic que podem sortir és perquè estam  “a tope”,  és perquè estam preparats”. No m’agrada parlar de persones que no poden contestar, però li vaig dir: “ Bandes com nosaltres n’hi ha poques a Mallorca i a la península, com a banda de cornetes i tambors”. També volien mesclar la banda de música amb la de cornetes, i no teníem res a veure.
Et diré més, quan vaig arribar aquí, en Biel Ros i jo vam començar a fer feina a la serradora. Ell tocava la trompeta a la banda de música  i me digué: “Hem anat a Palma i hem guanyat un premi” i jo sempre l’he admirat, perquè m’agrada la música. Jo sempre he estat de dir: “A Capdepera hem de tenir moltes coses i bones”. No hem de competir entre nosaltres, que els altres pobles diguin: “Allà hi ha una bona banda de Música, una bona banda de cornetes, un bon grup de ball de bot...” Això és el que vull, que Capdepera sigui admirada, i no competir entre nosaltres perquè no veig cap raó per competir.
 


- La Banda de Cornetes i tambors quants d’anys du?
- Més de cinquanta; quan ens donaren el Premi Cap Vermell (2011) dúiem més de quaranta anys.

- De què et sents més satisfet de la Banda de Cornetes?
- Del que més estic content és de la seva trajectòria i d’escoltar com tocàvem, que ho fèiem molt bé. Com jo no cobrava, la meva satisfacció era quan jo els sentia, de vegades se’m queien unes llagrimotes que eren massa.  Record una de les vegades que vam anar a Cala Millor, uns d’allà es ficaren amb un dels petits dient-li que duia una corneta de clau que no tocava res, i aquell nostru, que era més xulo  que un vuit, va agafar la corneta i començà a tocar, i aquells van escampar. Perquè si sortien és perquè sabien tocar, el que no sabia tocar, no sortia.
 

- Les marxes i tonades d’on les treies?
- Del meu cap o perquè les escoltava a altres bandes. Vaig treure un parell d’una banda d’Albacete, que me van agradar molt. A ca nostra amb el teclat també punyia i les treia.

- La música, on la vares estudiar?
- És curiós, però aquí molta gent se pensa que  jo no sé música. Perquè aquí havies d’anar amb n’Elionor o havies d’anar amb la Banda de Música, i jo vaig anar amb en Bethoven (que sabia molt, de fet, crec que estava trastornat per tanta música) a aprendre música. En Bethoven, malgrat el seu caràcter, sabia música per regalar; com na Francisca, Setra, amb la qual vaig començar amb l’orquestra, que era una persona a qui li cantaves una cançó i te la treia.
En els anys 60 i 70, tot ho treies dels discos (acords, melodies...) i, com me coneixen, pensen que no he estudiat música, però jo he fet solfeig i toco el teclat. No som cap fenomen, però puc tocar la trompeta, la guitarra, el teclat o la bateria, de fet, vaig començar tocant la bateria.
Jo he estudiat aquí, a Puertollano vaig estudiar un poc, però quan vaig venir a Capdepera va ser on en vaig aprendre.

- També has anat a tocar música a molts d’hotels...
- Sí, i era un sobresou considerable. Te puc dir que se guanyava molt més del que es guanya ara. En aquell temps si la setmana hagués tingut més dies, més dies haguéssim tocat. El meu veïnat me demanava: “ Quan vindràs al meu hotel?” i no podia perquè tenia tots els dies ocupats. Veritablement era un sobresou enorme, se guanyaven molts de doblers... a més de passar gust.
 
- Quants de grups has tingut?
- Jo no he tocat en molts  de grups. Vaig començar amb na Francisca, Setra, i vaig seguir amb ella fins que se va retirar. Després  vam fer un grup i la veritat és que el guitarrista ens durava poc, no sé per què. Van tenir mala sort, fins i tot un dia el guitarrista es deixà la guitarra a casa seva. Realment, sempre he tocat amb en Climent. De fet, abans de començar a tocar com a grup,  en Climent, en Bethoven i jo anàvem a can Marce a assajar. No tocàvem, però ens ho passàvem bé. Vam arribar a muntar un grup i tocàvem en el Mallorquí, a s’Argentina i al Negresco.  I més tard afegírem Sa Font de sa Cala.
Normalment tocàvem  de 9 a 10, i fèiem un descans, i després fins a les dotze. També anàvem a les noces, hem tocat a les misses de Cala Rajada, a les revetlles i al sopar a la fresca, que va anar molt bé (vam estar fins a les cinc).




- Com va ser la teva incursió en la política?
- Vaig ser regidor pel PSOE, amb en Salvador Moll, a la primera legislatura democràtica. Després Salvador se’n va anar i va formar Convergència Balear i també vaig anar amb ell. Anava de tercer i no vaig sortir. Només va sortir en Salvador. Hi ha molta gent que el critica, però francament crec que va ser un dels millors batles que ha tingut Capdepera. Va aconseguir moltes coses. Sempre ha anat, amb les idees, molt per endavant de la resta. 

- En aquesta primera legislatura democràtica, del 79 al 83, hi havia molta il·lusió i ganes de fer moltes coses...
- Sí, hi havia ganes de fer moltes coses. Tu saps que a l’ajuntament no pots fer tot el que vols, però se van fer coses, com la compra del castell.

- Quina regidoria vas tenir?
- Vaig tenir la regidoria d’assumptes socials.

- Va ser una legislatura molt convulsa...
- En Salvador, primerament, veia les coses cinquanta anys endavant dels altres, així que, els que varen dimitir, no podien anar amb ell, no entenien res, i si una cosa s’havia de fer, se feia. Et puc dir que a Cala Rajada hi havia un mercat, però no era de tot, i quan se va proposar, jo vaig estar en contra perquè pensava que la gent que venia a Cala Rajada se duia els doblers i me deien: “És que les botigues de Cala Rajada se ‘forren’“. A mi, els de les botigues no m’havien fet res, fossin del pal que fossin; a més, si les botigues, en lloc de guanyar dos guanyen quatre, els gastaran i faran millores i quedaran en el poble. I li vaig dir a en Salvador que estava en contra. A mi no me va passar mai davant. Jo vaig tenir un problema amb l’escoleta i ho vaig arreglar, però el que havia abans no ho va fer; i Salvador, com tenia molt de temps, li va dir: “Si no ho fas tu, ja ho faré jo” i això li va caure malament i van discutir.
Quan es varen presentar les dues llistes del PSOE (en una anava davant en Conill i  en l’altra, en Salvador), va guanyar la d’en Salvador i jo vaig avisar als dirigents del PSOE: “ Ho heu pensat bé? En Salvador és una persona molt avançada”. I digueren :“ Sí, sí... és el millor”. I realment jo també crec que era el millor. Jo, que el vaig tractar al futbol com a jugador i entrenador, sabia que era una persona tirada cap endavant.
Jo vaig tenir un problema amb la guarderia perquè hi havia una llista de dones que havien d’anar a fer feina, i una me cridà i em digué que havia entrat una i ella era la primera. Vaig anar a xerrar i me digueren que la guarderia era privada. En aquells temps li donaven un milió de pessetes, i era molt de doblers, així  que de privada, res. I va canviar de cantet i m’ho explicà, però jo com a regidor havia d’estar informat. El problema se solucionà, però vaig deixar clar que, si feien falta més doblers o si sorgia un problema, no m’havien de passar davant. Aquesta dona me va deixar de xerrar i encara ara no me xerra; fa temps que no la veig i no sé si és viva o morta.
Quan en Fernando se va presentar, podria haver estat en la llista, però no  ens vàrem entendre. Jo li vaig exposar una sèrie de coses que volia fer i no arribàrem a acord. Jo tenia clar que no volia estar a una llista per figurar, jo volia fer feina per Capdepera. De Capdepera cap enfora, la política no me diu res, però  cap endins, sí; ja ho he dit: sempre he pensat que els altres pobles han d’admirar el que es fa a Capdepera.
Un tema que volia comentar és que essent regidor, en Balaguer va presentar una maqueta per urbanitzar Cala Agulla. Donava cent metres de platja, però jo vaig dir: “ Això ho hem d’estudiar”. I vaig dir : “ En lloc que ens doni cent metres, que ens ho doni tot i així Cala Agulla mai no serà urbanitzable”.  I un me va dir: “Però aquest home guanyarà mil milions”, li vaig contestar que si el solar fos seu no pensaria igual. A mi m’era igual qui fos l’amo, jo no  tenia problemes amb ningú, però si s’hagués pogut fer des de s’Entrador a sa Gravera, en parcel·les de 15.000 metres i ens hagués donar l’Agulla... Cala Agulla és particular i no vol dir que un dia no s'urbanitzi; és difícil, però no impossible, poden canviar les lleis. Ara, a segons quines parts de Cala Agulla no pots entrar, han posat barreres. Si és seu no hi podem anar.



-Tu sempre has viscut en el carrer Major?
- Sí, sempre, des  que em vaig casar. Sempre he viscut aquí i esper morir-me aquí. Bé, quan més tard millor!

- Ara com és la teva via diària?
- Cada dia quan m’aixeco, me rent i m’afaito, agafo el ca i me’n vaig a caminar. En tornar a casa me dutxo i, com tenc sa dona que la varen operar i per desgràcia no va quedar molt bé, faig un poc de dissabte a la casa;  devers les deu vaig a Can Patilla a fer un tallat i torn a ca nostra a estudiar música. Fins a les dues, quan ve la meva filla i la neta a dinar, estudio música. Trec cançons noves, nous acords, i això és la meva vida.
Bé, ara tinc un que ve a les set i l’ensenyo a tocar la bateria (de franc, jo puc dir que no he cobrat res mai) i tres dies a la setmana tinc assaig de la Banda de cornetes i tambors. Dilluns enseny als qui aprenen de cornetes, dimecres, als qui aprenen de tambors i divendres, assaig general. I així és més o manco la meva vida diària.
Que qualque veïnat té un problema de fusteria senzill, si el puc arreglar, ho faig, però no tinc eines per fer feina. La música és el que m’omple més. 

- Què és el que t’agradaria arreglar o què milloraries del poble? Què li fa falta a Capdepera?
- El primer que li fa falta són comerços, botigues... a Capdepera li falta vida, està morta. No sé per què. Capdepera sempre ha tingut molta vida, i ara no  sé què ens ha passat... surts i no veus ningú. Jo crec que l’Ajuntament hauria de protegir  la gent que vulgui posar un negoci. No sé, fer qualque cosa perquè el poble reviscoli, que hi hagi més locals oberts i promocionar-los. Per exemple, el mercat s’ha anat reduint, i s’ha de potenciar; si s’han de perdre un poc de doblers, bé, ja es recuperaran d’altra banda. Provar de fer coses per donar un poc de vida al poble. Ja dic, no sé què ha passat perquè abans la gent sortia; basta veure quants de comerços i bars que n’hi havia i estaven plens. I  això que abans els pagesos no sortien fins que tornaven els vespres.
Som sincer, exactament no sé què faria, però alguna cosa s’ha de fer. 


- Veig que durant el temps que hem parlat, molta gent s’ha aturat a saludar-te...
- Aquesta és la meva satisfacció més gran. La meva dona me diu:“ Tota la gent te saluda pel carrer”. Però saps la quantitat de gent que ha passat per les meves mans? Amb el futbol, les al·lotes de futbol, la música, la banda de cornetes... Ha passat molta gent, molta! Els al·lots quan me veuen, tot d’una me saluden  i això m’eixampla el cor.

-  Moltes gràcies, Agustí, per compartir aquestes vivències i fotografies amb els nostres lectors.
- Gràcies a vosaltres.