- "L’Escolar són uns colors i una filosofia de vida".
- "Aquests trenta-tres anys que hi ha pel mig m’han servit, a més de ser padrí, per descobrir i conèixer la bellesa i giragonses d’un idioma que jo, malauradament, desconeixia"
- "La trajectòria del primer equip de l’Escolar durant els darrers quasi setanta-cinc anys és impecable, alhora que inqüestionable. El primer equip sempre ha complit amb la seva comesa"
- La meva equivocació més gran, fora cap mena de dubtes, fou entrar dins el món de la política...Sempre vaig tenir una estranya sensació interior que, malgrat el pacte signat amb els nostres socis de govern, no seria mai el batle de Capdepera"
Biel Torres ha volgut replegar tots els seus escrits a Cap Vermell en un llibre. Començà l’any 1987 i, amb petites pauses, fins ara. Més de 30 anys escrivint d’esports! Al llarg del llibre es pot comprovar l’evolució com a persona a través del llenguatge. No de bades en Biel ha guanya diverses vegades el premi local del Ploma de Ferro.
Jaume Fuster, a la presentació del llibre diu que «Biel Torres és un d’aquells col·laboradors que es nota més quan no hi són, i que la seva presència, per discreta, no és menys imprescindible. Amb tota seguretat, la seva aportació quedarà com a essencial dins la història de la publicació».
En espera de que la COVID-19 ens permeti presentar-ho com cal hem volgut parlar amb ell de futbol i d’altres coses...com podreu comprovaren Biel va de cara, no refusa cap pregunta ni fa l'anguila. Celebram, i molt, que es trobi altra vegada "en forma" i "a tope"
Som-hi!
- Aquest llibre és una edició particular, per què aquest llibre? Com sorgeix la idea? Per què ara?
- Quan menys ho esperes, amb un xisclar de dits, un mateix se n’adona, malgrat voler refusar l’evidència, que comença a ser gran. No saps d’on, però, de sobte, t’entren unes presses rabioses de posar, amb el cul estret, en ordre tot el que, fora donar-li fins aleshores importància, has anat fent durant el transcórrer dels anys. Llegar tots aquests texts i manuscrits, escampats fora ordre ni senyor, als meus estimats successors és l’esperança que em motiva i m’engresca a fer totes aquestes dèries tan estranyes. Aquest text –a qualsevol cosa diuen llibre, doncs jo no sé si m’he guanyat o no poder adjectivar amb aquesta paraula, tan honrosa com honorífica, el meu text i la meva feina- són un aplec de cròniques que, modestament, sols pretenen agombolar, amb un cert ordre, totes les meves col·laboracions esportives publicades a Cap Vermell.
Sempre és un bon moment per fer coses i tirar iniciatives de cap endavant i, ara mateix, quan abans millor, és tan adient com qualsevol altre; sobretot si aquestes idees són de caire lúdic o cultural.
Aquesta limitada edició no sortirà a la venda, almanco, de moment. Si qualcú n’estàs interessat a donar-li un cop d’ull, ho podrà fer a les dues biblioteques municipals. També, si és més còmode, poden contactar amb mi que, molt gustosament, l’atendré.
- Podem dir que la feina estava feta, què és el que més feina t’ha costat?
- El que més em preocupava era el xoc que podia suposar l’estil i el lèxic tan bàsic, emprat a les primeres cròniques mensuals, amb el català d’ara mateix. Pens que hi ha una gran diferència a l’hora d’escriure, allà devers el 1987, a les escrites el 2020. Si no fos que sóc un purista empedreït, hauria reescrit molts dels passatges d’aquelles primeres cròniques per dotar-les d’una mica del frescor actual. Però no... ens hem de mantenir fidels, agradi més o agradi menys, a tot quan un dia s’escrigué.
- Quan llegies i rellegies allò que vares escriure fa tants d’anys, què pensaves?
- A més de retrocedir en el temps i tornar a capficar-me en els temes de llavors, de veritat, em costava reconèixer-me. A cops dubtava de mi mateix, d’haver escrit tot allò. Em costava retrobar-me i identificar-me amb aquelles cròniques. Però, una vegada sobreposats a l’ensurt inicial, li anava agafant el gustet a tota aquella xerrameca- que a força d’anys havia agafat el gustet del Porto vell, a la vegada, que assolí el meu pertinent aprovat.
- En ocasió del darrer partit Artà-Escolar, algú comentà que hi ha equips de primera divisió que no tenen cròniques tan detallades i acurades. Creus realment que has crescut al llarg de les teves cròniques?
- En primer lloc, agrair la lloança d’aquest lector, ja que resulta que majorment aquestes cròniques no solen ser afavorides per l’opinió publica, quasi gairebé tot el contrari. És clar i evident que he crescut. Fora cap dubte, i mal aniria si no hagués estat així. El temps són diferents. No és el mateix el Biel Torres de vint-i-set anys que el Biel Torres amb quasi seixanta anys. Aquests trenta-tres anys que hi ha pel mig m’han servit, a més de ser padrí, per descobrir i conèixer la bellesa i giragonses d’un idioma que jo, malauradament, desconeixia. He intentat, amb més o manco encert, cultivar i donar forma al bonsai del meu “estil”; i sempre, malgrat em dugui problemes, escriure amb el cor i els intestins la veritat, fora pedaços calents, de la notícia.
- La feina de cronista és una feina ingrata, ja que els actors sempre cerquen el missatger; allò més fàcil és “matar el missatger”. T’has trobat moltes situacions d’aquestes? Què en penses?
- Interpretant el paper de cronista et trobes amb tota mena de situacions. El cronista de raça no pot entrar en aquests dilemes o dicotomies pusil·lànimes. La feina del cronista és, simplement, la d’informar, agradi o deixi d’agradar; la interpretació de la notícia no és el nostre problema. Igual que el cronista persegueix la llibertat d’expressió, també entén que el qui està a l’altre costat de la notícia té tot el dret del món a queixar-se, i si tant vol, afusellar el cronista, metafòricament parlant. Des que el món és món, existeix la diversitat d’opinions i els colors per pintar-les.
- Tu mateix dius que aquests tres darrers anys has volgut mantenir-te en l’anonimat pel fet que el teu fill jugava... Tothom cercava qui era el cronista, ja que ningú més de Cap Vermell no anava als partits. Creus que ho han entès?
- Em conec i sabia que en un moment donat, i dins una situació concreta, podia escriure qualque cosa que incomodés alguns dels actors. Així va ser i així, tal vegada, continuarà sent! Gràcies a aquest anonimat, a part de divertir-me com un porcell dins la femada, he pogut escriure amb total llibertat i fora tenir por que unes paraules meves, mal interpretades, tretes de context o certament feridores, poguessin influir en l’estabilitat esportiva del meu fill. A mi ningú no m’ha demanat si jo n’era el cronista. Si m’ho haguessin demanat, ja els hauria dit la veritat. Pens que dins el futbol gabellí hi ha persones molt vàlides, amb molta de maduresa i que saben molt bé la vida com és. Al cap i a la fi, tot és un joc. Pics guanyam i pics perdem. Quan guanyam, hem de ser humils i respectuosos amb els nostres rivals; i quan perdem, hem de saber acceptar la derrota fora excuses inútils. Entendre o no entendre no és la qüestió.
- Tornam al llibre. Són 260 pàgines. Per què aquest títol: CRÒNIQUES AMB CALÇONS CURTS?
- Bona pregunta, companys! Em primer lloc, el títol d’aquest era: llevataps amb samarreta i calçons curts. Per donar a entendre la dificultat que implica escriure una crònica. Llavors, per no complicar-ho, ho vaig deixar tal com és ara. Per a mi, pràcticament qualsevol esport es practica amb aquestes dues simples peces de vestir. Samarreta i calçons curts, m’atreviria a dir que són sinònim d’esport. Doncs, què va millor per collar l’esport amb les cròniques esportives que posar sobre la taula una simple samarreta i els calçons curts de tota la vida?
- El pròleg és de Jaume Fuster i el contrapròleg és de Pere Cortada. Què en destacaries?
- Per a mi, parlar d’en Jaume Fuster són paraules majors. Sota la meva opinió, en Jaume és un mestre de les lletres, amb majúscules. Un referent que quan escriu no deixa puntada fora fil; cada paraula vol dir alguna cosa i gaudeix d’un significat propi. En Jaume em va induir a començar aquesta primera singladura, i a ell n’estic del tot agraït per donar-me aquella oportunitat de poder parlar d’esports mensualment amb els lectors de Cap Vermell. Jo no puc destacar res en particular del seu pròleg, perquè, simplement, aquest pròleg és un tot indivisible que explica fefaentment el procés de maduració d’unes cròniques i d’un aspirant a autor.
D’en Pere, cinc cèntims del mateix. Ell ha estat el meu “Ciceró”, i “Celestina”, d’aquesta segona etapa com a cronista de Cap Vermell. Un contrapròleg molt ben estructurat i fonamentat, amb els típics tòpics que formen part de l’idioma i donen vida a la litúrgia del futbol. En Pere, amb aquest pròleg, m’ha donat a entendre que sap molt més de futbol que el que pugui semblar en un primer moment.
Tant a en Jaume com a en Pere, vull aprofitar l’avinentesa d’aquest interviu, per agrair-los públicament la deferència que han tingut amb la meva persona, col·laborant amb la seva ploma i amb el seu nom en aquest modest i humil projecte. Una de les coses que em satisfarien és que la gent pogués gaudir de la lectura d’aquest pròleg i contrapròleg. De bon de veres val la pena fer-ho...
- Per què el futbol és l’esport que més i a més gent enganxa? Creus que és perquè el futbol és el que més s’assembla a la vida o és perquè, tal volta, el futbol té una certa capacitat per fer-nos tornar a la infància?- Aquestes preguntes són les preguntes mai no contestades del milió de dòlars. Cervellets més ben dotats i agombolats que el meu han tret la freixura per la boca intentant esbrinar totes aquestes incògnites, mai no aclarides. Sigui el que sigui, jo sempre he dit, i torn a repetir, que “el qui no s’enamora del futbol és perquè no vol!” Qualitats i al·licients en té com per fer-ho dos cops cada dia!
- Pere Cortada, al contrapròleg, parla dels tòpics del futbol: “no hi ha enemic petit”, “queda molta lliga”, “la dolça derrota”, “anar partit a partit”, “jugaren com mai, perderen com sempre”, “perderen 0-5 i el millor va ser el porter”... Quins tòpics utilitzaries per definir l’Escolar? O quin són els que millor el defineixen?
- L’Escolar és molt més que una entitat, és un sentiment!
- L’Escolar són uns colors i una filosofia de vida.
- Estimar l’Escolar és estimar
- Què en penses de la trajectòria esportiva del primer equip de l’Escolar els darrers 10 anys?
- Per a mi, i parlant en plata, la trajectòria del primer equip de l’Escolar durant els darrers quasi setanta-cinc anys és impecable, alhora que inqüestionable. El primer equip sempre ha complit amb la seva comesa. Aquesta comesa no és altra que donar l’oportunitat a tots els joves gabellins i cala-rajaders perquè puguin desenvolupar la seva dèria de jugar al futbol d’una forma organitzada i reglada; tan senzill i simple com això. Donam molta d’importància a la categoria on es juga. És veritat, a la vegada que irrefutable. Aquesta particularitat, en el fons de la qüestió, és del tot irrellevant. L’Escolar té una cultura de jugar amb persones del mateix municipi, o que visquin dins ell. Quan hem provat de sortir d’aquesta filosofia, mal ens ha anat la cosa, i les conseqüències han sigut francament fatals. Hem de jugar sempre amb el nostres, malgrat la categoria no sigui sempre la desitjada o la que ens correspon per la qualitat dels nostres jugadors. Portar o lluir la samarreta i els calçons curts de l’Escolar és un orgull i un privilegi que sols els jugadors locals, que la porten o l’han portada, en saben el seu veritable significat.
- Tu que has corregut món i banquetes a diversos equips, quina diferència hi ha entre l’Escolar i altres clubs de la comarca?
- No hi ha color. Per educació i perquè les comparacions sempre són odioses, no anomenaré els clubs on he jugat o entrenat. La infraestructura esportiva del nostre club, molts pocs pobles de Mallorca la tenen, inclús clubs que juguen a categories superiors estan mancats, i força allunyats, dels més bàsics fonaments esportius dels que gaudeix el nostre l’Escolar. Quants de clubs poden posar un bagatge de setanta-cinc anys a sobre de la taula i no morir en l’intent? Aquesta longevitat no és pura casualitat, sinó que està fonamentada en una sòlida estructura de normes, criteris, esforços i costums que han portat l’Escolar, com a club capdavanter, dins la realitat esportiva actual.
- I què tenen altres municipis semblants a Capdepera, com Binissalem, Lloseta, Andratx o Santanyí, per tenir una estructura esportiva més consolidada i el primer equip a tercera divisió? Per on passen les solucions a Capdepera?
- Que juguin a tercera no vol dir que tenguin una estructura esportiva i social més consolidada que a Capdepera. No! La diferència radica que tenen gent i empreses que, per diversos motius i consideracions, tiren constantment de talonari, ajudant pecuniàriament al club de torn, i al requeriment dels directius amb un clar afany personalista. Però, quantes vegades hem vist i hem assistit a l’enfonsament de molts de clubs, de la mal anomenada elit, quan l’aixeta dels diners s’ha eixugat i els deliris de grandesa dels directius s’han exhaurit? Quants de clubs han desaparegut ofegats pels deutes? Agafem nota i no caiguem dins un clientelisme fàcil. Deixem a un costat els aires de grandesa i no juguem amb les il·lusions d’una munió important d’esportistes. Juguem on juguem, hem de continuar amb la política d’un club autosuficient, lliure de deutes i dirigit per persones que toquen amb els peus a terra.
- Ens agradaria que definissis, amb una o dues paraules, diverses persones que han passat per l‘Escolar:
Salvador Moll: innovador, apassionat i entusiasta.
Sebastià Pascual: un treballador incansable.
Joan Terrassa: seny, seriositat i treball.
Pep Gallego: entrega i dedicació fora condicions.
Vicenç Nadal: un cor verd i blanc.
Felipe Cardiel: apassionat del futbol.
Jaimito Coix: un gran president.
Jaume Moll: persona de cap a peus i amb les idees molt clares.
Ramon de Ses Cuines: solvència i credibilitat.
Joan Corem: caràcter i determinació.
Miquel Bestard: estabilitzador, equalitzador i una gran persona.
Miquel Calobra: predisposició i coratge.
Toni Fajardo: un incansable lluitador.
Kiko Melis: pacificador i conseqüent home de club.
Bernat Palmer: jugador, entrenador i president.
Bernat Martí: un jugador de les meves característiques i un president amb potència.
Qualsevol persona, resultats a part, que hagi dedicat sols un minut de la seva vida en benefici de l’Escolar mereix el més gran reconeixement i la consideració més distingida pel seu altruisme i sentit de poble.
- Molta gent ha passat de l’Escolar a la Sala. Tu, com a persona altament implicada en la vida social del poble, també dedicares uns anys al món de la política. Quin són els records d’aquella etapa? (els bons i els dolents). Què és el que més et decebé? On t’equivocares?
- La meva equivocació més gran, fora cap mena de dubtes, fou entrar dins el món de la política; amb això, crec, que ja ho he dit tot. Jo he arribat a la conclusió que no n’estava preparat, com per entrar dins el món de la política. I a més, una persona com jo, que renegava constantment de la política i dels polítics. Jo no vaig entrar en política per viure de la política i dels seus derivats. Per viure i tirar endavant ja tenia la meva pròpia feina, la qual -i part d’ella- vaig perdre per culpa de la maleïda política. Jo vaig entrar en política per intentar millorar la qualitat de vida del meu poble i dels meus vesins; res més.
Sempre vaig tenir una estranya sensació interior que, malgrat el pacte signat amb els nostres socis de govern, no seria mai el batle de Capdepera. I així, malauradament, va succeir. Record una estranya i punyent sensació de solitud constant que m’acompanyava i em tenia aclaparat. Això i altres motius impossibles, a dia d’avui, de contar varen fer que, de mica en mica, entrés dins l’obscur món de la depressió. Aquella maleïda depressió em va tenir incapacitat i tenallat durant quatre anys. Quatre anys d’un patiment inexplicable, incomprensible i inaguantable, que sofriren tots els membres de la meva família. Quatre anys que vaig tenir abandonat el meu negoci i casa meva. Quatre anys de perdre clients que mai no varen ser capaços d’entendre la meva manera de viure la vida. Quatre anys de teràpies acarnissades i impròpies d’un segle XXI. Quatre anys de la meva vida totalment en blanc i llançats al poal de les escombraries. Quatre anys d’una incomprensible sensació de culpabilitat. Quatre anys en què vaig perdre bons amics, i tot això, simplement, per voler fer bones coses pel meu poble i els meus vesins.
El millor record que guard de la meva etapa política, i la cosa que pens que va valer més la pena, va ser, fora cap tipus de dubte, poder ser el president del Patronat del meu estimat castell de Capdepera. Càrrec de què em sent honorat i que vaig passar molt de gust de ser-ho.
- En la política local encara queda gent amb què vares coincidir. Què en penses de la seva gestió?
- El que pensi o deixi de pensar, en aquestes alçades de la partida, és irrellevant del tot. Supòs que ho fan el millor que poden o les circumstàncies actuals els deixen fer. El cert és que el batle actual, jo i ningú més que jo, en aquells moments, el vaig fer, molt conscientment del que feia, batle de Capdepera. Però, malgrat la convivència passada, no em sent responsable de les polítiques actuals ni de la seva bona o mala gestió municipal.
- També et recordam presidint la Federació Ornitocultural de les Illes Balears, uns espectaculars concursos i mostres ornitològiques, al JUVA. Com van els canaris i altres animals de ploma? Continues amb aquesta afició? Per què no es fan més trobades a Capdepera?
- Aquells foren, veritablement, uns anys d’una intensa activitat social que pus mai més no tornaran per Capdepera. A conseqüència d’aquells quatre anys, perdut dins la depressió, he anat abandonant, de forma gradual i progressivament, tots els meus, aleshores, irrenunciables hobbies. En primer lloc, fou la caça. Tot seguit, els derivats, on l’escopeta i l’absurd patiment animal, n’eren els majors protagonistes. En segon lloc, fou la pesca: vaig regalar tots els meus preuats estris al primer que va passar i vaig vendre la barca i el meu amarrament del club nàutic. Seguiren l’abandonament de la cercada d’esclata-sangs i la cercada de caragols. No em vaig presentar a les eleccions per intentar sortir reelegit president de la Federació Ornitocultural de les Illes Balears. Tot seguit, vaig deixar la cria i tinença d’animals de ploma dins gàbia; i he acabat, fa dos anys, renunciant al meu títol de jutge nacional de canaris de postura.
Ara sols em queda el meu amic Joan Darder, que m’acompanya fidel i fora protestar, quan intent mal llaurar o llevar l’herba, que brosta verda, de la mica de terra que tenc a bé tenir a mitges amb els meus socis: la meva dona, en Pedro Sánchez i el banc d’Espanya.
- I per acabar, tornam al futbol. Com es presenta aquesta nova temporada? Pujarem? Comptarem amb les teves cròniques?
- Aquesta temporada es presenta com totes les temporades: plena d’incògnites, de bons desitjos i amb l’objectiu, pens, de conquerir l’ascens de categoria. El nou sistema de competició dificulta, més si cap, la possibilitat de jugar el play-off d’ascens. El grup que ens ha tocat en sort és força complicat i farcit d’equips amb plantilles renovades i reforçades. Si dic que l’objectiu és assequible, em titllaran d’imprudent i de ficar pressió quan no importa. Si dic que no assolirem l’objectiu, em titllaran de neguitós i de desmotivar els jugadors. Digui el que digui, rebré. Val més deixar córrer el temps i que les circumstàncies i les oportunitats ens situïn al lloc que ens correspon; i el darrer, si pot, que tanqui la porta.
Ningú no pot obviar que la plantilla d’enguany no és la mateixa que teníem l’any passat. Trobarem a faltar molt les internades per banda i la velocitat que en Miqui Ruedas imprimia a l’atac verd-i-blanc. Una altra baixa sensible és la de l’atacant Alex Murillo, jugador veterà de sabuda vàlua. Tot plegat fa que l’atac gabellí, a hores d’ara, sigui una completa incògnita. Quant a les incorporacions, poca cosa es pot dir o destacar que ens pugui engrescar. Haurem de veure l’estat físic de n’Alejandro Vadó. Si aconsegueix posar-se bé físicament, pot ser l’home gol que tant necessita l’equip. De totes maneres, és molt prest per elucubrar i fer atrevides travesses que, ara mateix , no ens porten a cap lloc.
Descobert el meu anonimat, no hi ha cap motiu que em privi per poder desenvolupar la tasca informativa. Esper, si així convé i m’acompanya la salut, poder continuar amb les cròniques dels partits setmanals del primer equip del nostre estimat Escolar. Si és així, ens llegirem molt prest a la pàgina de Cap Vermell.
Gràcies Biel!!!
