"Jo estic molt orgullós de les meves arrels. És bonic que quan arribes a Capdepera, a l'estiu, t'aturi la gent, que de vegades ni conec, i et diguin que et segueixen et donen l'enhorabona i els veus contents. Es com recarregar les piles i recordar-te per què et dediques a això".
L'any passat ja vam tenir una llaga conversa amb na Claudia Suiter amb motiu del 39è aniversari de l'escola de dansa Stylo. Avui hem quedat amb ella i amb en Pep Guillem, que va participar en la funció de celebració del 40è aniversari de l’escola. Ens agradaria que fos una mena de diàleg entre ells dos, tot i que de vegades ens costa no intervenir...Creim que l'experièncioa ha estat molt guapa i enriquidora...
Claudia: Ui, ui, ui... Mira, heu fet fotos precioses d'en Pep, de les nines..., però jo he sortit molt malament, amb unes cares...
Cap Vermell: Noooo, és la teva, molt expressiva... Ha, ha...Venga, comencem amb Pep Guillem. Quants d'anys fa que et dediques professionalment a la dansa?
Pep: Ara farà vuit anys que estic treballant.
Claudia: Pep, què és el que has trobat més difícil, el més dur del món professional?
Pep: Bona pregunta. Jo crec que dur, com a tal, diria que en la professió no hi ha res dur, perquè al final estàs treballant en una professió que t’apassiona. Si estàs treballant en una cosa que és la teva professió, malgrat hi hagi uns moments difícils, el final sempre està justificat si fas el que realment t'agrada. Veritablement, és molt exigent, hi ha molta gent que s'hi vol dedicar i poca que ho aconsegueix. Per a mi, això és el més dur, i la incertesa. Si estudies per una carrera o de funcionari, al final tens un matalàs de seguretat, d'una cosa o altra et sortirà feina, trauràs una plaça o unes oposicions amb un sou fitxe... Aquí no. És una mena de loteria: enguany tenc un treball i l'any següent no ho sé. Aquesta incertesa pot ser el més dur. Però val la pena.
Cap Vermell: Sempre es mostra la imatge, almanco cinematogràficament, que els directors són molt exigents, sempre criden, inclús arriben al xantatge emocional per a treure el màxim dels actors. T'has trobat amb aquesta situació o han estat més aviat comprensius?
Pep: A mi, quan més se m'ha exigit va ser quan estava en el conservatori, és on més canya m'han donat, on ha pogut haver-hi més xantatge emocional. Aquí va ser molt dur, i també en els Estats Units, és quan t'exigeisen el màxim i has d'estar al cent per cent, inclús més. Et trobes amb una contínua comparació amb els companys i t'exigeixen molt, pensant que encara ets un al·lot, situació que amb na Claudia no vaig sentir mai. És veritat que Claudia és molt disciplinada i et transmet aquest sentiment de passió per la dansa des d'una posició més carinyosa. Ella mai m'ha aixecat la veu, mentre que a altres llocs, sí. A les feines, en el teatre musical al qual em dedico, hi ha un tracte molt professional. El director és igual de professional que qualsevol actor i se'ns tracta molt bé, com a autèntics professionals. Tenen en compte la nostra opinió, però exigeixen que hi hagi certa qualitat. De tres mil persones que hi ha en un càsting, en trien deu, i per norma general estan satisfets del treball que feim.
Claudia: Pep, m'agradaria saber com vas aconseguir el teu primer treball?
Pep: El meu primer treball va ser Hèrcules, el Musical, amb divuit anys. M'estava educant la veu per començar a treballar en el món del teatre musical, i una professora em va dir que estaven fent audicions, cercant ballarins de clàssic, i m'hi vaig presentar per provar. No tenia moltes expectatives i record que vaig ballar la “Variació del Corsari”, ballet, ballet pur i dur. La gent duia coses més casolanes, però com que cercaven ball clàssic em va venir molt bé. Als dos dies ja em van cridar per participar en l'espectacle i jo flipant.
Claudia: Sempre has hagut de fer audicions per a cada espectacle o et criden pel que has fet?
Pep: Sempre fas audicions, per molt conegut que siguis. Sempre fan processos de selecció o càsting que solen durar un mes o un mes i mig fent proves. Per molt conegut que siguis, al final tu has d'encaixar en un puzle, i de vegades encaixes i de vegades no.
Una cosa que trob que és dura, de la professió, és lidiar amb l'ego artístic. Això és fotut perquè som molts fent feina, sempre hi ha rols més destacables (la figura del protagonista, els secundaris i l'elenc). Hi ha anys que ets protagonista, d'altres secundari. Segons el musical que duen encaixam en un paper o altre, i anam rodant. I lidiar amb això quan has fet un paper important, tornar a un elenc, és difícil. En aquesta professió has d'aprendre a ser humil.
Cap Vermell: Les lesions t'han respectat, tens por de patir-ne?
Claudia: En aquest treball n'hi ha moltíssimes, de lesions. De fet, molta gent no acaba la formació per les lesions.
Pep: A mi m'han respectat. Record que a Anastasia (de la productora de El Rei León) ens recordaven que nosaltres érem esportistes d’elit, com futbolistes de primera divisió, i ens cuiden moltíssim. Ens paguen gimnasos, fisios... Quan he tengut lesions (una vegada recollint una al·lota em vaig lesionar l'esquena i vaig estar dos mesos de baixa ) he tengut rehabilitació, fisios, un centre mèdic amb màquines especials i descàrregues a l'esquena... Ens cuiden moltíssim. Estam molt exposats a les lesions, però tenim la sort de treballar amb una empresa molt gran, amb molt de diners darrere. Ens cuiden molt.
Claudia: Ara és molt més professional. En el nostre temps no teníem res. De vegades, ni contractes. Jo record haver signat qualque contracte en televisió o ràdio, i alguna cosa en musicals, però en discoteques o sales de ball, res. I cap protecció, i si te rompies una cama, adeu!
Cap Vermell: Abans de cada espectacle encalentiu prou, quines són les vostres rutines?
Pep: Normalment arribam una hora i mitja abans de cada funció. Primer, un escalfament vocal i després, físic. Després queda un temps per a la caracterització, si el necessites, vestuari, et posen el micro i comença la funció.
Cap Vermell: Pep, quins són els teus millors records del teu pas per l'escola de ball Stylo?
Pep: Els millors records que tenc, bé, el que em conta ma mare, perquè jo sols tenia tres anys, va ser que veia un espectacle de na Claudia a la plaça dels Pins, quan encara hi havia l'escenari de pedra enmig de la plaça, i vaig quedar flipant en colors amb l'espectacle i li vaig dir a ma mare: “mamà jo vull fer això, jo vull ballar!” Tot va ser gràcies que vaig poder veure l'espectacle i de cop i volta m'entrà aquesta passió. Ma mare va pensar duraràs dos dies, però bé, si ho vols provar, prova-ho. Na Claudia li deia que jo encara era massa petit per començar, perquè el normal era entrar amb quatre anys.
Claudia: Record que ta mare deia que feies ball de bot i que ho feies molt bé. I et veia amb tantes ganes...
Pep: I bé, vaig començar i van ser gairebé deu anys amb na Claudia, fins que vaig començar l'ESO, amb les inseguretats de l'adolescència, l'únic nin del poble que balla... La veritat és que sempre se'm va respectar prou. Però sempre hi havia els dos o tres simpàtics de torn que no ho entenien i se'n fotien però tampoc no ho record com un trauma.
Claudia: Però vares pensar de deixar-ho.
Pep: Si, però na Claudia i ma mare van insistir molt. Em deien no ho deixis, no ho deixis... Va ser quan li vaig dir a ma mare que si havia de seguir ens n'havien d'anar a Palma a treure'm el títol i poder fer sis hores al dia, manco els diumenges, i prendre'm la dansa seriosament.
Na Claudia és meravellosa ensenyant i formant però no té les instal·lacions, ni un equip de vint professors, per poder fer un entrenament com el que es fa allà. I partírem. Record que na Claudia em va fer classes intensives durant uns mesos, amb tot el material que necessitava, i em va preparar per a les proves. I així vaig entrar al conservatori.
Cap Vermell: Quina característica definiria millor na Claudia?
Pep: Jo el que més destacaria de na Claudia és la seva manera de transmetre la dansa. Aquesta forma tan bonica de transmetre als més petits l'amor per la dansa, i ho trob molt difícil. La pedagogia que s'ha de tenir per poder transmetre això quan ets tan petit és difíicil i quan ho veus a les classes dona gust.
Cap Vermell: Claudia, tu que destacaries d'en Pep?
Claudia: A part del seu talent, la seva constància, les seves ganes de fer el seu treball..., i el cor. És important el talent, no pots formar a ningú que no tingui talent.
Cap Vermell: En quaranta anys, quants d'alumnes t'has trobat amb el talent d'en Pep Guillem?
Claudia: N'hi ha hagut, sí. Per ventura hi ha hagut cinc o sis alumnes amb molt de talent. Però no basta el talent, també has de tenir la família al darrere, com és el cas d'en Pep Guillem, perquè el nin o nina pugui seguir el cam. I el cap també, om en Rafa Nadal que té el seu talent i a més a questa voluntat, aquest cap... Això també ho té en Pep i per això continua.
Claudia: Pep, quin musical dels que has fet, t'ha agradat més?
Pep: De moment tots els musicals que he fet són molts distints, cosa que és d’agrair, perquè cada un m'ha ensenyat coses diferents. I si n'he destacar un seria Anastasia, però he de dir que en part li tenc tanta estima perquè la pandèmia me la va arrabassar. Nosaltres encara teníem prou funcions programades i de cop i volta arribà la Covid i ens ho va llevar, i malgrat que se'ns digué que tornaria l'empresa, no s'esperava tant de temps d'aturada, que la tornada fos en condicions tan dificils, que la gent tengués por d'anar al teatre... Davant tantes pèrdues, es va anul·lar. El fet de no poder acomiadar-me del musical, amb tota l'estima que li tenia, va fer que sigui el més especial que he fet fins ara.
Claudia: Què li diries a la gent quan diu que els musicals són carísims? Quanta gent hi ha involucrada en l'espectacle?
Pep: Jo els diria que darrere un musical hi ha una mitjana de dotze milions d'euros invertits. Hi ha escenografia, llums, so, músics..., unes cent cinquanta persones dedicades plenament al musical. Hi ha un equip tècnic, vestuari, entrenadors, fisios, actors, tot l'equip de producció, oficina, màrqueting... Són cent cinquanta nòmines que s'han de pagar cada més. Quan vas a veure l'espectacle, veus un híbrid de tot plegat, no veus cartrons i tela, veus un mecanisme amb la seva infraestructura perquè tot funcioni. Per això pot semblar car, però per a mi no ho és. En comparació amb altres països, no ho és. Tu pagues un producte de primera necessitat. Normalment, a platea, en bons llocs, val entre 80 i 100 euros.
Cap Vermell: Què té el gènere musical? Per què és una invenció anglesa o americana?
Claudia: És màgia, perquè en un musical pots fer de tot.
Pep: El musical va néixer en els Estat Units, quan van voler renovar els show i innovar, fins que se van trobar amb el format del teatre musical. Les persones que són damunt l'escenari tenen formació: saben actuar, saben ballar i saben cantar. Als Estats Units s'anomenen unicornis, perquè era difícil trobar persones que sabessin fer les tres coses. Ara ja no és així, n'hi ha més perquè hi ha escoles que des de petits et preparen en tot. Al teatre musical vas a veure un paquet: no vas a veure un espectacle de dansa, ni un concert de música, ni una obra de teatre de text, sinó tot a la vegada. I és molt guai.
Claudia: I musicals per fer, a més de Mamma mia?
Pep: M'agradaria molt fer El Rey León, al manco dedicar un any de a meva vida a fer El Rey León. I també m'agradaria que vengués Wicket, un musical britànic.
Per altra banda, Miss Saigón, també és molt potent, i Nurses i Hanson que són musicals més moderns. Encara no han arribat a Espanya, perquè de cada vegada hi ha més cultura de musical, però encara en fa falta més perquè venguin musicals que no siguin tan “comercials”. Antonio Banderas ho està fent, perquè te doblers que pot invertir i li és un poc igual guanyar o perdre, ell vol estendre la cultura del musical entre el públic espanyol i no duu musicals que són molt coneguts, com Mamma mia o El Rey León, sinó que duu Chorus Line o Company. Ell sempre diu que vol dur musicals que no siguin molt alternatius per generar cultura en el públic. Em sembla molt especial.I ara s'ha ajuntat amb Andreu Lloyd Weber, compositor i creador d'El fantasma de la Ópera. Han format una productora per crear musicals nous, un producte espanyol. Es una productora que se diu APS (Amigos para siempre) i té molt bones perspectives.
Ara parlem de l'escola de ball.
Cap Vermell: Claudia, ara que et queda per fer, després de 40 anys?
Claudia: M'agradaria haver fet qualque projecte amb professionals, però no sé si podré fer-ho aquí. Però vull continuar i seguir gaudint d'ensenyant a ballar.
Cap Vermell: La pandèmia s'ha notat?
Claudia: Sí, molt. Se n'ha anat la meitat de l'escola. Ha fet molt de mal, moltíssim. Ha estat molt dur per a tothom. Jo continuu, però no sé fins quan. A més, les nines volen ballar els balls urbans i n'hi ha menys que trien ballet clàssic.
Pep: Jo voldria comentar això. Entenc que està molt de moda el ball urbà, que hi ha noves escoles que han començat aquí, a Capdepera, i no hi tenc res en contra, però és veritat que si hi ha nins o nines que es vulguin dedicar professionalment a la dansa, és de calaix: han de començar per la tècnica. És bàsic, tu no pot ser músic sense formar-te en música clàssica, sense saber llegir el pentagrama o una partitura. El mateix passa amb la dansa.
Pep: Dels 40 anys que has treballat fent un caramull d'espectacles, quin destacaries?
Claudia: (rialles) Crec que els espectacles en els quals va participar Kim. I tu eres molt petit i molt graciós, amb els teus cabells arrissats i la teva desimboltura. Però tenir a un professional com na Kim, va ser molt especial. Na Lupe també ho fa molt bé i sempre m'agrada tenir un poc d'història. De vegades hem tingut cantants...
Cap Vermell: Va haver-hi un moment en què un grup d'al·lotes que, quan eren a l'Institut, feien muntatges pels seu compte, per treure doblers per als viatges d'estudis i van fer muntatges molt bons...
Claudia: Sí, ho record, eren exalumnes.
Cap Vermell: Però per què s'aturen? Eren alumnes capaces de treure la seva pròpia coreografia, de muntar un espectacle…, tenien una base molt bona. Fa pensar que a Capdepera podria haver-hi uns quants professionals que es moguessin en circuits illencs o de Balears.
Claudia: Perquè pensen que no es poden guanyar la vida ballant. No sé per què ho pensen. Jo reb cada més ofertes de feina. No pensen que sigui una carrera, i ho és. Han de començar de petits i aprendre bé, però el cert és que arriba un punt en què, per por o per un altre motiu. ho deixen per una altra professió. Curiosament, un parell d'aquest grup s'han fet infermeres.
Pep : Crec que es fan por. Es com un autònom. En aquest món et vas formant durant uns anys de la teva vida, fins que arribes a ser adult i tens dues opcions: o deixar-ho i anar-te'n a una cosa més segura o arriscar-te i invertir (al final és una inversió, com qualsevol negoci) i arriscar-te. De vegades surt bé i de vegades no. Per ventura hi ha aquesta por d'apostar en tu mateix.
Claudia: Tu, Pep, has estat molt valent!
Pep: Ma mare ha estat molt valenta, jo no hagués arribat on estic sense ma mare. He tengut moments de la meva vida en què ma mare confiava més en mi que jo mateix. En la meva futura carrera musical, hi confiava més ella que jo. Jo som una mica quadriculat en el tema de preveure el futur, cercar una estabilitat, tenir els meus doblers per invertir en ca meva, i tenia dubtes. Ella mai ha dubtat i de vegades ha estirat de mi una mica. Però ha sortit tot bé. He tingut molta sort amb ma mare,
Claudia: Però sempre hi ha temps. Per què no pots tenir les dues cosses: una carrera de ballarina uns quants anys i després dedicar-te a una altra professió? Ja ho he comentat, jo reb cada mes dues o tres ofertes de feina, de professora a Espanya, així que de treball no en falta.
Cap Vermell: La vida d'un ballarí te data de caducitat?
Pep: Si vols ser ballarí de ballet clàssic, sí, és la dansa més exigent i arriba un moment que les teves articulacions diuen basta i s'ha acabat. És veritat que en el teatre musical jo tenc companys amb 50 anys i són molt bons actors i ballen. El teatre musical no és tan exigent, et pots cuidar més i així durar més anys damunt l'escenari. Quan el teu cos no et respon, et pots dedicar a actor cantant i hi ha moltes alternatives. Per exemple, tenc companys de més 50 anys que als matins són professors de dansa a l'escola, al capvespre tenen alumnes de tècnica vocal i a la nit fan un show. I viuen amb tres sous molt bé, perquè hi ha molta feina. Jo, per sort, en els vuit anys de feina, sempre he tengut almanco dos contractes de grans produccions a la mà, per a elegir quina obra fer. I toc fusta, perquè mai se sap.
Claudia: Quan jo vaig ser feina professional, vaig fer una audició i a partir d’aquí em cridaven per fer un espectacle rere l'altre. No vaig fer altra selecció. Això demostra com ha canviat la professió.
Pep: En el teatre musical ens trobam que venen productors o directors de cinema o de televisió i fitxen actors per fer sèries o alguna pel·lícula. Al final també som actors i et pots passar al costat de la ficció. El teatre musical té moltes sortides professionals.
Cap Vermell: No seria possible fer un muntatge professional de dansa, aquí, a Capdepera, malgrat que fos en petit format?
Claudia: Sí que es podria fer un musical i dur-lo per teatres o inclús per hotels.
Pep: Sí, jo ho he pensat. Muntar un espectacle per a l'estiu i dur-lo per hotels. Ho he pensat...
Claudia: Jo he vist distints grups que ho han fet, però l'únic que em va agradar era un de ball espanyol, la resta no tenia un bon nivell.
Pep: Parlant d'això, jo tenc companys de teatre musical que són autònoms. Tenen la seva empresa i ells fan audicions a Madrid i munten espectacles per dur a zones turístiques com Mallorca, Eivissa, la costa de València i Alacant.. I pens que gent de la Península ho prepara i ho du aquí. Per què no fer-ho des d'aquí mateix? Una idea per al futur, d'aquesta entrevista en pot néixer una companyia.
Claudia: Jo havia parlat amb n'Arnau, que munta unes obres de teatre fantàstiques i molt originals, i amb na Maria Antònia Gomis amb la música... Ajuntar-nos i fer alguna cosa nova que poguem dur als teatres. M'agradaria molt. Ho hem d'anar pensant.
Cap Vermell: I vosaltres quina relació teniu?
Claudia: Sempre hem estat molt bons amics, sempre hem mantingut el contacte...
Pep: Em ve a veure a tots els espectacles i sempre s'emociona molt.
Claudia: Oh, el darrer espectacle The Chorus Line va ser fantàstic.
Cap Vermell: Pep, la peça que interpretares era d'aquesta obra?
Pep: Sí, li vaig canviar la lletra perquè anàs bé amb la nostra història amb na Claudia. El personatge parla de quan tenia quatre anys, com jo, començà a fer classes de dansa i veia les coses que feia la professora i les sabia fer. Per això la peça musical es diu “Jo ho sé fer”. De fet, a la pàgina web de Mamma Mia surt tot l’elenc, i si cliques el meu nom surt el meu currículum i al final hi ha una dedicatòria. Dedic aquest musical a ma mare, a la meva germana, a na Claudia i a una professora que vaig tenir al conservatori.
Claudia: En Pep sempre se'n recorda de les seves arrels i això és molt bonic.
Cap Vermell: Els ballarins teniu un bon estat físic?
Pep: El ballet clàssic t'ajuda a tenir un bon estat físic. T'estira, et col·loca, la postura... També hi ha condicions biològiques de tenir el peu d'una forma o el maluc obert, tot condiciona. Treballes la força, però a la vegada allargues els músculs, cerques l'elasticitat i la flexibilitat també.
Cap Vermell: Claudia, tu tens contacte amb altres escoles de ball de Mallorca?
Claudia: Sí, amb un parell. No feim trobades ni activitats conjuntes, però, quan hi ha exàmens, les alumnes que prepar les duc a una escola de Palma.
Pep: És veritat que fas exàmens, i n'hi ha que s'han graduat i han anat a Barcelona.
Cap Vermell: Seria una forma de valorar el fet de tenir una escola com la teva al poble i poder veure com es fa en altres llocs.
Claudia: En el ballet, el nivell és el mateix a qualsevol escola del món, i s'exigeix un cert nivell. Jo vaig a Barcelona a fer cursos de formació i veig els nivells i com ho fan els altres professors. Es nota molt els que han fet ballet, perquè és un estil diferent. Pep, tu el notares, quan anares al conservatori?
Pep: Jo vaig notar que hi havia molta diferència en les tècniques. El royal és una tècnica molt anglesa i en el conservatori de Palma es fa una tècnica russa, que és diferent.
Claudia: Però jo he d'ensenyar nines que majoritàriament no seguiran professionalment, i s'ho han de passar bé ballant, s'han de divertir.
Cap Vermell: A l'espectacle de l'any passat hi havia una nina que ballà de protagonista i ho feia molt bé. Enguany no hi era... Com et sents quan tens alumnes amb cert nivell que ho deixen?
Claudia: Sí, ho ha deixat. Quan ho deixen aquestes alumnes amb nivell, que ho fan tan bé, em trenquen el cor.
Pep: Per això, jo ahir, en l'espectacle, vaig voler comentar un poc això. Hi ha la por que el món de l’espectacle no dona feina, sobretot en els pobles, es pren com un tema extraescolar o com un hobby, sense veure-hi una sortida professional. I no es pren seriosament, perquè aquí no es veu que, per exemple a Madrid, hi ha molta gent fent feina en teatre musical, no hi ha la consciència que això pot arribar a ser una feina amb la qual pots guanyar prou doblers. A més, és trist veure com gent, que des de petita ha trobat una passió per la dansa i que a més és bona, que després ho deixi per aquest desconeixement o per por que no t'aporti res en el futur, quan això és mentida). És trist.
Claudia: Ara en el poble hi ha l'Escola de Música i hi ha un nivell molt alt. Per què no es podria fer igual amb la dansa? O per a actors i ball? Per què només música?
Pep: Es podrien fer classes aquí i els exàmens a Palma, ja no caldria sortir del poble.
Cap Vermell: Quan un nin comença a jugar a futbol vol ser Cristiano Ronaldo o Messi. Quan un nin comença a fer dansa, qui vol ser?
Pep: Jo, gràcies a Internet, sempre he tingut molts referents de vídeos en què veus ballarins. Destacaria Varistikov, Nureyef, Daniel Silkin…, ballarins que veus per Internet i dius uau!, jo vull fer això.
Cap Vermell: Perquè hi ha tan pocs nins que fan dansa?
Pep: Aquesta pregunta es respon tota sola, hi ha molt d'estigma perquè un nin es posi les sabatilles de ballet i es posi a ballar. Estic segur que hi ha molts d'al·lots a qui agrada, que tenen moltes aptituds i no ho fan per evitar-se els comentaris de quatre amics que se'n riuran .
Claudia: Passa amb tot tipus de ball. Però, quantes vegades veus per la televisió ballet, dansa...? No ho veuen quotidianament, en el dia a dia. Hi ha més nines jugant a futbol que nins fent ball. Record que abans d'en Pep hi havia un altre nin que ho feia molt bé, en Sergi, i ho va deixar per la pressió que tenia a l'escola, inclús les nines van fer una campanya perquè no s'anàs, van escriure cartes, van fer pancartes perquè tornàs... I ara, quan el veus, et comenta la tristesa que li produiex haver-ho deixat per la pressió dels altres.
Pep: Jo, quan he tornat a Capdepera, m'he trobat amb al·lots de la meva edat que es reien de mi, perquè quan ets nins ets molt cruel. I ara han vingut a dir-me “ostres Pep, jo em reia de tu, i ara em fas enveja i t'admir pel que has fet i has aconseguit”. És això, de vegades els nins no s'adonen del mal que fan i fins a quin punt poden arribar a ser cruels.
Claudia: I crec que ara és pitjor, amb les xarxes socials, instagram i facebook.
Cap Vermell: Des de Cap Vermell intentam seguir la teva trajectòria i també estam molt orgullosos de les fites que vas assolint.
Pep: Jo estic molt orgullós de les meves arrels. És bonic que quan arribes a Capdepera, a l'estiu, t'aturi la gent, que de vegades ni conec, i et diguin que et segueixen. Després d'un any fent vuit funcions setmanals, però et segueixen i arribes aquí i tothom et dona l'enhorabona i els veus contents. Es com recarregar les piles i recordar-te per què et dediques a això.
Cap Vermell: No només és sortir a l'escenari i actuar- Darrere hi ha moltes hores de feina.
Pep: Amb l'art passa una cosa curiosa, quan està ben executat, als ulls de l'espectador sembla fàcil, senzill. Però quan sembla fàcil és perquè hi ha molta feina al darrere.
Moltes gràcies pel vostre temps i les vostres reflexions. Sort!
