- Diuen que quan va haver la cimera de Copenhaguen va ser un fracàs perquè Estats Units i Xina pensaven provar un sistema, màquina o artefacte que podia destruir el CO2...
- No tinc constància. Aquest nivell d’informació secreta no ens arriba al Govern (rialles). Sigui veritat o no el cert és que hi ha un tecno-optimisme important: hi ha una cert creença ( o fins ara l’ha ahaguda) que la tecnologia ens solucionarà els problemes que hem anat creant.
Crec que és una manera d’entendre els problemes bastant errònia, en la mesura que pensem que hi haurà solucions màgiques que ens cauran del cel i en el darrer moment ens salvarem perquè s’inventarà alguna cosa. És veritat que la tecnologia i la recerca ens ajuda a solucionar problemes, com les tecnologies marines o que les plaques solars siguin de cada vegada són més eficaces. Pot ser s’ha d’investigar en processos de segrest de carboni o de reducció d’emissions. En tot cas, el que està clar és que el model de consum que duim no és sostenible, hi hagi mecanismes de segrest de carboni o no. No podem abastir al cent per cent del planeta amb el model que tenim a occident i als països desenvolupats, i això no hi ha més remei que canviar-lo.
Ens hem de replantejar des de com consumim l’energia, com són d’eficients amb els processos, i  amés  més què consumim i com. Hem de pensar, i és una cosa surrealista, que va haver un moment en què les coses se feien de cada vegada millor i ens hem avesat a que els productes que ara adquirim siguin de cada vegada pitjors. Unes sabates enlloc de fer-les perquè durin més les feim perquè durin manco i siguin més cares... això no té raó de ser. I qui diu sabates diu qualsevol altre producte!

- S’ha de frenar el consum i anar cap el decreixement?
- Crec que és inexorable... si. Físicament no és viable seguir consumint els recursos naturals així com els hi consumim. Això implicarà un decreixement econòmic? Segurament.
El que està clar és que si aquesta reducció del consum per adaptar-los als límits dels recursos naturals que hi ha en el planeta i del límits dels pressupostos de carboni i aigua que podem tenir, no ho feim de forma ordenada ens hi trobarem de forma desordenada, i això se veu clarament amb la gestió de l’aigua: o d’una forma ordenada feim que tothom hagi de reduir un mica el consum d’aigua o d’un dia per l’altre ens diran hi ha sequera, no hi ha aigua... mala sort i tancam el grifó!

- Quan preparàvem l’entrevista ens vam trobar amb la paradoxa de Jevons: quan més milloram l’eficiència dels aparells (per exemple les bombetes), més augmentam el consum. Sembla que des dels seixanta fins ara s’ha complit inexorablement...
- Això  és com aquell que li retornen de la declaració de la  Renda i per celebrar-ho acaba gastant més. Això pot passar també amb els estalvis energètics. Per això comentava que no només ha de millorar la tecnologia i ser més eficients.
La bombeta és un bon exemple podem reduir consum usant bombetes LED, però també hem de canviar culturalment la manera d’entendre els nostres consums. Hi ha millores que no compliran aquesta paradoxa, com l’electrificació de certs consums. Algunes eficiències no les veurem els particulars, sinó que seran a gran escala: la combustió tèrmica no és molt eficient, se perd molta energia pel fet de transformar de calor a electricitat o de calor a calor. El fet de produir directament electricitat  i no haver de transformar-la augmentarà l’eficiència, sense que necessàriament s’incrementi el consum. Això ho veurem a les calderes, el dia de demà el normal seria que hi hagués electricitat produïda per energies renovables que permetin sistemes d’aereotèrmia (que són més eficients que les calderes de combustió per encalentir  radiadors) per encalentir la casa i tenir aigua calenta. Jo vull pensar que en tenir calenta la casa no obrirem les finestres.
 L’estupidesa humana no te límits, però vaja... Jo tinc amics (de quan vivia a Brussel·les)  que em comentàvem que a l’època soviètica com l’energia era molt barata els radiadors no tenien roda per regular, i  estaven encesos o apagats. Quan feia calor a la casa obrien les finestres. És surrealista, per això dic que hem d’anar més cap un canvi cultural que no tecnològic.

- I què et semblen les noves tarifes elèctriques per franges horàries, van en el sentit de l’estalvi o és per influència de les companyies per guanyar més?
- Se ajunten les dues coses.  A veure, les elèctriques al nostre país tenen molta influència. Dit això, el sistema tarifari tal com es presenta conceptualment va en la bona línia. Primer perquè va cap el model d’energies renovables en el que hi haurà moments en que se produirà més energia (perquè fa sol o vent) i moments del dia en què es produiran manco, i per tant s’ha de donar una senyal de preu al consumidor, que permeti si l’és igual fer un consum a una determinada hora, se pugui fer en el moment en què hi ha més producció resultant-li més barat. Tant si és consum particular com empreses. Hi ha possibilitat d’adaptar electrodomèstics amb temporitzadors i sistemes automàtics o semi-automàtics que ho podem fer. Per exemple pots posar un temporitzador al termo que s’iniciï a les quatre del matí i quan t’aixequis tinguis l’aigua calenta per dutxar-te i t’estalviïs doblers.
Així pens que conceptualment va en la bona línia, també li treu  molt de pes a la part fixa de la tarifa, que fins ara era un desincentiu per l’estalvi, ja que pagaves més o manco el mateix fessis o no un bon ús de l’energia.
Ens hem de plantejar si els costos són els adequats sobretot que no excloguin determinades col·lectius o determinades persones del consum energètic, especialment en els moments que més falta fan onades de calor o de fred.
Ara en rebre la nova factura elèctrica hem de fer el balanç de com ha anat aquest primer mes, ara només he comprovat la de ma mare i no ha augmentat el consum.
El que esta clar és que hem d’anar cap un model en el que s’incentivi l’estalvi i que no  es pagui només pel terme de potència.

-  I el turisme, què?  Per exemple a França hi ha un moviment que volar per dos dies no compensa.
- A Europa van una mica més avançat que a Espanya. A Europa s’estan reprenent els viatges nocturns en tren, a Austria estan creant un xarxa enorme amb el centre d’Europa i empren el tren nocturn des de Viena i Salzuburg a mitja Europa; els alemanys i  francesos també ho estan refent .. i mentre a Espanya, amb Renfe, sembla que aquest debat no va amb ells i no els interessa.
Nosaltres tenim el handicap que som illes i hem d’assegurar un equilibri entre el que és el dret a la connexió ai alhora ser respectuosos amb el medi ambient. No hem de tenir por a llençar debats. De vegades tenim la percepció que quan se llança un debat que hem de viatjar manco la gent se sent atacada. Jo crec que hem de volar manco.  Ens hem de plantejar qui empra majoritàriament els avions. Si se mira l’anàlisi que va fer l’AIREF (Autoritat fiscal independent), que valorava com se fan servir els descomptes de resident, i deia que no estava funcionant perquè estaven donant descomptes i l’immensa majoria dels vols els fan les mateixes persones, que són vols de negocis. A França se va fer el càlcul i qui vola més? L’1% més ric se’n duen el 70% o 80% dels vols, a Espanya no s’han fet estudis però sembla que trauria una imatge semblant. Ens hem de llevar aquesta por i  quan se diu que hem de volar manco, hem de tenir en compte que no tothom vola més d’un pic a la setmana i d’altres fan varis viatges durant la setmana o  en el mes. I això s’ha d’acabar, com pot ser s’hagi d’acabar amb el turisme de dos o tres dies i anar a models més respectuosos amb el medi ambient. Un turisme que usi connexions més lentes, que estigui més temps i de major qualitat.
També s’ha d’obrir un altre debat que és necessari. El turisme a la vegada que és font d’emissions i afecta al canvi climàtic, perquè ens aboca a un model de consum de territori i recursos naturals que no és sostenible: no tenim aigua, no  tenim llum, no tenim capacitat de gestió de residus, ni depuradores ni carreteres suficients, per tretze o catorze milions de turistes que venen cada any a Mallorca. Però a més a més ens trobam que d’aquí deu o vint anys, si les temperatures segueixen augmentant i les costes retrocedeixen així  com es preveu que ho facin, perquè augmenta el nivell de la mar, no voldran venir a Mallorca perquè no els podrem oferir el que els estam oferint ara: temperatures relativament acceptables, bon temps i platges. Si de cada vegada hi ha menys platges i una temperatura infernal, no voldran venir.
Cal una aposta per reduir el canvi climàtic i redirigir la nostra activitat econòmica perquè d’aquí vint anys directament ens pot passar que no tinguem de què menjar. I ho hem vist amb la pandèmia, tenim un model econòmic molt poc resilient, i un mínim canvi extern l’afecta dramàticament. Això No és sostenible ni per la gent que hi  treballa, ni per l’entorn que l’acull. Jo crec, per desgràcia, que no  estam encarant suficientment bé el debat, a cap dels nivells. A nivell municipal, en el cas de Capdepera ,sembla que no anés amb l’ajuntament, seguim a amb un model depredador del territori. El darrer cas crec que és l’entorn del far, sembla que fins que no s’hagi urbanitzat tot l’entorn del far no aturarem, o  urbanitzar tot l’espai entre Cala Rajada i Capdepera, i després voldrem anar cap a Cala Torta o anar fins a Canyamel. Quan el municipi estigui farcit de cases i ens trobarem que no més ICIO per recaptar, ja no podrem fer més cases.

- Si tinguessis un hotel, tu el vendries?
- Si jo tingués un hotel estaria preocupat pel retorn a mig termini. Crec que el model turístic que tenim no pot seguir funcionant a llarg termini. No se dir quants d’anys, ni fins a on arriba aquest “llarg termini”, (Se diu en 10 anys s’amortitza un hotel). El model així com el tenim ara és treure els doblers ràpid i partir, per tant hi ha poc incentiu per replantejar les coses.
S’han de replantejar les obres públiques, per exemple no és casual que es rompi el passeig Marítim sistemàticament, tampoc és casual que tinguem un ajuntament que ho ignori completament i que la solució a una llevantada és tornar a formigonar la costa.
Tornant al principi, si jo  tingués un hotel me plantejaria que pot passar a llarg termini. Hi ha una sèrie de coses que se poden fer com adaptar-se al canvi climàtic, com posar bons  aïllaments en els establiments per mitigar els impactes que hi pugui haver de temperatures més altes. Jo no sé com seran els estius d’aquí deu anys a Mallorca, però estam veient temperatures de 50 graus al Canadà, si aquí  se generalitzés en 40 graus no sé quin turista voldrà venir.
El model econòmic individual no hauria de dependre de que vingués gent en massa a la platja i engatar-se, s’hauria de replantejar de dalt a baix.

- Tu ets especialista en economia circular, explica’ns com veus tu aquesta transició verda ...
- L’economia circular planteja que el nostre sistema econòmic imiti la natura, en la que no hi ha residus. La pròpia natura no genera residus i per tant el propi sistema pugui tancar cercles i que tot allò que posem en els sistema se pugui recuperar al final de la seva vida útil. Planteja treballar, des de la pròpia concepció del producte, que estiguin fets perquè tinguin una vida llarga, que es puguin reparar, que no tinguin toxines que malmetin el medi ambient ni durant el seu ús ni al final de la seva vida útil. A més a més en acabar la seva vida útil s’han de poder reparar per poder entrar en la cadena de valor, i en cas que no es pugui reciclar-los perquè els materials de què estan fets se puguin tornar a utilitzar. Que les fugides de materials siguin mínimes. Aquesta és la concepció general de l’economia circular, evidentment estam “anys llum” enfora. La part més complicada, i per la que s’hauria de començar, és la del disseny del productes que posam en el mercat. La Llei de Residus ( de les Illes Balears) fa una passa en aquest sentit i planteja que hagin sistemes integrals de gestió,  igual que l’hem tingut pels envasos (que han funcionat d’aquella manera). Qualsevol producte que es posi en el mercat ha de finançar el cost del final de la seva vida útil, per tant ja incorpores un incentiu perquè si se dissenya un producte que al final tindrà un cost enorme per lo públic tindrà zero incentiu i obligarà a repensar el producte per disminuir els costos del seu tractament. No només parlam del seu reciclatge, si un producte te un embalatge que no es pot reciclar i acaba a Son Reus, l’empresa que el posa en el mercat haurà de pagar-lo.

És una concepció que mescla disseny industrial, vida útil del producte i gestió dels residus, a banda de la fiscalitat, però no és suficient per la transició energètica que hem de ferm malgrat ser una passa indispensable.

Clica la imatge per veure l'article

- Per acabar una frase “l’ecologisme ha deixat de creure amb l’esquerra”...
- M’agrada que plantegis aquest tema. Jo no estic del tot d’acord, crec que han hagut desentesos importants entre l’ecologisme social i l’ecologisme polític, i possiblement ha estat conseqüència de decisions polítiques. També crec que vivim moments de canvis profunds en l’activisme social de la nostra terra. Hi ha problemes de relleu generacional a molts dels col·lectius que històricament han funcionat aquí, com pugui ser el GOB, l’OCB i altres entitats. I a més hi tenim l’emergència de les noves tecnologies que simplifiquen els missatges de comunicació de totes les bandes, anem cap a missatges de cada vegada més senzill que tensionen les relacions. És molt fàcil posar un twit, que és una reflexió, i de vegades fomenta el desentès. Aquesta forma de comunicar-nos de forma ràpida i sense matisos, fomenta la manca d’entesa i sentir-se propers els uns amb els altres, i crec que s’hauria de revertir. Jo sempre que puc m’estimo més pegar una telefonada i explicar les coses amb claredat, o  tenir una reunió, que posar un twit incendiari. Això hi ha alguns col·lectius que ho han entès i d’altres funcionen més aviat a través de  xarxes.

Pens que hem d’habituar a aquest canvi de model que tenim de comunicar-nos que no necessàriament ataca a la persona, malgrat els càrrecs polítics ens podem sentir atacats, no és un qüestionament de la persona, sinó una manera nova de comunicar-nos. Crec que tots hem d’intentar reduir el to per mirar de treballar en conjunt.

Crec que l’esquerra és útil per l’ecologisme, així ha estat històricament, però hem de perdre la por a reprendre debats que fa anys que no tenim. Sembla que l’esquerra, i afegeix els moviments socials, ja no parlam de lluita de classes, ja no parlam de capitalisme... i sense ànim de reprendre un discurs de l’Internacional Socialista de bon començament (de l’entrevista) ja he contestat: el model econòmic capitalista i extractivista esta en la base dels problemes socials i ecològics d’aquesta terra. I negar això és negar la essència dels problemes. Me pot agradar més o manco el model econòmic que tenim, però  el que esta clar és que hi ha alguns que se lucren i treuen profit a curt termini i que se generen uns impactes que s’han de replantejar dràsticament. Crec que l’esquerra d’aquest país ha de ser més valenta i ha de plantejar canvis radicals. No basta, per exemple, posar pisos de l’IBAVI (que està molt bé construir-ne) però per ventura ens hem de plantejar si el dret de la propietat immobiliària en propietat passa per damunt el dret de tenir un habitatge. Pot ser que un pis no sigui només un bé de mercat per especular amb ell, també és un dret fonamental.

El problema de fons que tenim ( a nivell polític general) és que moltes vegades feim debats fora matisos, no sabem dialogar i les coses se plantegen en termes de blanc o negre. Pos un exemple d’avui matí a la platja. Una dona deia “hi ha gent que troba que ja hi ha massa turistes. I l’any passat no hi havia i la gent ho passa molt malament i fa falta que venguin”. El debat no és “turistes si, turistes no”, el debat és quants i si se pot assumir el volum que tenim o no. I si no hem arribat a un punt de massificació i com ho podem fer per ordenar tot això.

Hem de ser capaços de tenir debats madurs i honestos, sense ser tremendistes. Tenim un planeta, una terra (en el nostres cas Mallorca) amb unes limitacions físiques molt clares (de consum energètic, aigua, producció d’aliments) i no queda més remei que adequar-nos a aquestes capacitats o arribarà un moment que no podrem sortir. Hem de fer debats seriosos.

Jo estic convençut que podem avançar cap a una societat en la que tothom vegi satisfetes les seves necessitats bàsiques i, a més a més, amb un grau de benestar òptim, sense que ningú passi penúries, però al mateix temps sense anar més enllà dels límits físics... els recursos naturals són els que són.

Encara podríem haver seguir xerrant una bona estona, però pensam que ja ens hem estès massa. És difícil tallar la conversa quan en Ferran ens parla amb tanta claredat dels grans debats que determinaran el nostre futur com a societat.

Li agraïm que ens hagi dedicat tanta estona a saber quina és la seva feina a l’Institut i la seva visió d'aquests dos temes tan importants com la generació d'energia i el canvi climàtic. Un plaer! 

Moltes gràcies, Ferran!