"Capdepera ha perdut la personalitat d’aquells anys,
naturalment, ara són uns altres temps..., però jo crec que en el poble queda molta cosa sana"
Pere Orpí té gairebé enllestit el seu darrer treball: “Sons de Mallorca. Instruments tradicionals, música, senyals i cultura de l’oci”
Transcripció de la conversa, amb Pere Orpí com a convidat, del programa “El café dels dissabtes”, de dia 6 de setembre passat.
- Conversam amb Pere Orpí, prevere, premi Ciutat de Palma de poesia amb el reucull “Encara que no em donin la paraula”, que a més ha publicat “Rondalles mallorquines inèdites”, “Entorn de la paraula”, “Contrallum”, “Simfonia en blau major” (finalista del premi Bernat Vidal i Tomàs), “A cara i creu”, “Pels camins del poble”... És a dir, podem dir que l’entrevistat és més conegut com a escriptor que com a prevere.
- Estic molt content que m’hàgiu convidat a la vostra tertúlia. Jo no som molt d’anar de cafès, però vaja, tot hi cap, no, jo som una persona plurifacètica, i una cosa pot ser intervenir en una tertúlia com la vostra, amb gent tan agradable i amb cares tan conegudes.
- Hem escoltat, mentre preparàvem la presentació, una cançó teva molt coneguda... - Sí, era la “Mateixa de Capdepera”, musicada per mestre Bartomeu Calatayud, i l’hem escoltada en una versió del grup “Quart creixent”, una gent que aprecii molt. Ara,lol que no sé és per què m’he fet venir aquí, si hi ha una temàtica concreta que tractar o si simplement és això, una tertúlia de lo que surti.
- En el teu cas, qualsevol excusa és bona, però l’excusa oficial és que tens en el forn, a punt de sortir, un nou llibre que surà el títol de “Sons de Mallorca. Instruments tradicionals, música, senyals i cultura de l’oci”. També passa que fer-te venir en dissabte és complicat, però hem volgut aprofitar que eres per aquí per altres motius.
- Sí, he vengut perquè he de fer unes noces del meu fillol, Jaume Quart, en el Castel, i, hempogut aprofitar pervenir un poc abans i passar per la ràdio. De manera que avui encara no he acabat la tasca. Casar dues persones, en els temps que corren, és una feina molt sèria.
- De tot manera, no passis pena, perquè diuen que des que han pujat tant les hipoteques, la gent no se separa..., però parlem del llibre.
- Es tracta d’un llibre que tenc entre mans fa una sèrie d’anys. La idea d’aquesta obra va néixer arran d’una xerrada que vaig oferir en el marc d’un curset de cultura popula,r organitzat per l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor, de la qual he estat professor durant uns quants anys. Concretament, aquella xerrada va versar sobre instruments tradicionals, perquè sabien que jo, estant a Son Macià, ja havia organitzat una exposició sobre instruments tradicionals de Mallorca, i degueren pensar que me n’entenia. Els de l’Escola m’animaren a redactar tot allò que va sortir a la xerrada i jo vaig començar a fer plans, de manera que la cosa va anar cresquent, es va anar inflant, i vaig veure que existien molts més instruments que jo no em pensava, ja que jo havia parlat només dels més coneguts: xeremies, guitarra, violí... A continuació hi vaig començar a afegir instruments no estrictament musicals, sinó de senyals, com la campana o el corn. Això em va dur a bastir un apartat infantil, amb el siurell, el rossinyol de test, les castanyetes de nou...
- Una feinada...
- Sí, perquè, a més, després vaig pensar que si estava treballant sobre instruments populars no podia deixar de banda un apartat de cultura popular, i vaig voler espigolar què en diu el Cançoner, de tots aquests instruments, i què en diuen el nostre refranyer i les nostres Rondalles. Així, l’obra s’ha anat completant, i sí, m’ha duit una feinada, perquè són devers 130 instruments diferents. Crec que és un catàleg bastant complet referit a tot allò que sona, i per això vaig optar pel títol “Sons de Mallorca”. - I com ens seran presentats, aquests instruments, a l’obra? - Vaig creure convenient que hi hagués un dibuix de cadascun d’ells, perquè la gent pogués associar cada nom a la forma de l’instrument. Per a això vaig pensar en Pep Cortès, a qui conec d’ençà que ell tenia 15 anys, a més que va estar de director de “La Caixa” a Cala Rajada, un temps. Aprofitant l’amistat que ens uneix i que ja m’havia fet altres dibuixos, li ho vaig proposar, i hi va estar d’acord. Tot plegat, la cosa s’ha anat allargant, perquè a més hem de considerar que d’alguns instruments jo no en tenia ni idea i partia de zero, i això m’ha suposat augmentar la consulta bibliogràfica i a persones que em podien aportar informació oral. Un dia, parlant amb Felip Munar, un gran expert en cultura popular, em va suggerir de publicar aquesta obra a la col·lecció “El bufador”, on jo ja hi tenc publicar el llibre “Fent camí amb el poble”, i a més incloure-hi el so de cada instrument.
- També el so?
- També, i, clar, la col·lecció “El bufador” és d’un format més aviat petit, i donat el volum de l’obra vaig trobar que tant els dibuixos com el tamany de la lletra haurien de ser molt petits. Després vaig parlar amb Toni Guiscafrè, de l’editorial Documenta Balear, i vàrem resoldre publicar-ho dins la col·lecció “Art de demà”, que té un format més gros. Quant al so, parlàrem amb Toni Nicolau, tècnic de so i cantant, i va trobar que en comptes d’un CD havíem de fer un DVD, amb filmacions de cada instrument, cosa que ens ha duit a recórrer pràcticament tot Mallorca. Ara, del DVD ja se n’està fent el muntatge, i pel que fa al llibre ja he corregit proves dues vegades i la cosa està bastant avançada, de manera que esper que tot estarà a punt abans de final d’any.
- Veim que es tracta d’un procés molt laboriós. Es veurà, tota aquesta feinada feta?
- Jo crec que sí. Pensau que el llibre tendrà prop de cinc-centes pàgines, però crec que a pesar d’això resultarà molt amè. Com ja he dit, hi ha molta cosa de cultura popular, que sol agradar als lectors,amb moltes referències del “Cançoner”, i aquí he de dir que si hi ha alguna cançó eròtica també la hi he posada, no com el pare Ginard, que les passà per alt.
- Parla’ns, si vols, de l’estructura de l’obra.
- Es dividirà en tres grans apartats. El primer, que és el més extens, es dirà “Música i ritme”, i a la vegada es dividirà en distints capítols: “Festa i revetla”, “Balls i serenates”, “Balls de figura”, “Celebracions religioses”, “Concerts i desfilades” –en aquest capítol hi intervé la banda de música de Capdepera– i cadascun amb els instruments que li són propis. La segona part del llibre durà per títol “Avisos i senyals”, que comença per les senyals religioses, amb la campana en primer lloc, però també els instruments propis de la Setmana Santa, com macetes, roncadores, trompetes,fassos...; després trobam els instruments profans, com el corn, la banya, la corneta, el tambor, l’esquella, el picarol, el reclam... I, ja a la tercera part, el llibre s’ocupa dels “Instruments infantils i lúdics”, amb el siurell, el rossinyol, l’espanta-sogres, els granotets, els tamborinos... El DVD començarà amb en Toni Roig tocant les xeremies, i amb Al Maiurca i en Biel Majoral interpretant aquella cançó que fa “Hi havia una porrassa / que congriava un aubó / tan alt ocm es Puig Major / i gruixat no ho era massa / i tenia una rabassa / com es Castell d’Alaró”. Crec que serà un digne colofó del disc.
- Amb el tast que ens n’has fet, ja estam impacients per poder gaudir de l’obra. Quina data teniu prevista, per a la presentació?
- Esper que tengui lloc dins el programa dels Festes e l’Esperança, possiblement dia 12 de desembre, i es faria en el teatre. M’agradaria que hi participàs la Banda de Música, que com he dit té un protagonisme en el disc, i també el grup local de xeremiers. Vull que la presentació d’aquest treball es faci a Capdepera, perquè l’autor ho és i s’hi sent.
La conversa es va allargant, transcorrent per viaranys molt interessants, que van des de la fabricació de les campanes a la de les xeremies, passant per una altra de les activitats artístiques d’en Pere Orpi, com és la pintura, per anar a parar a la poesia, tot recordant els llibres publicats, els premis assolits pel nostre convidat, o les nombroses lletres musicades per distints compositors (el pare Martorell, Enric Pastor, Pep Llull...) No transcrivim, tot i que varen ser uns moments excepcionals, la lectura d’alguns poemes de Pere Orpi que el mateix autor ens va regalar. - Com anam, ara mateix, de poesia, Pere?
- La veritat és que aquests últims temps he estat molt absorbit pel treball de què hem estat parlant fins ara. El que he fet últimament, en poesia, ha estat molt esporàdic, però esper que l’any que ve hi podré dedicar més temps
Un altre incís molt interessant, de la conversa, va ser quan ens interessàrem per l’opinió del contertulià sobre la situació política i social de Mallorca.
- El poble de Mallorca és un poble bastant alienat, que no té unes idees clares de cap on hem de caminar, ni unes idees clares de qui som, ni de què hem de defensar. La gent es deixa dur pel darrer que escolta, o per qui més la pot afavorir des d’un punt de vista personal i egoista. Ara es comencen a destapar casos de corrupció i per ventura la gent obrirà un poc més els ulls, però per cada persona que té les idees clares, n’hi ha deu que no les hi tenen. Vivim a un món globalitzat, en què nosaltres i allò que som queda diluït dins el que les multinacionals imposen. No oblidem que les multinacionals ho controlen tot, no només des del punt de vista econòmic, sinó inclús les olimpíades o el món cultural, per exemple. El món actual viu centrat especialment en aspectes materials i econòmics, que siguin rendibles, en aspectes de façana, i ha anat oblidant el valor de la persona en si mateixa; el món valora la persona pel que té o per la rellevància social, per la presència en les mitjans de comunicació. En segons quins aspectes pareix que feim passes enrere, com en humanitat o en solidaritat, i tot i que es donen moltes excepcions, aquestes no surten en el diari. No es parla dels que treballen pels altres,dels que fan tasques de voluntariat, o dels que es mouen en el món de les ONG i es preocupen del seu proïsme. Insistesc que fa la impressió que el món no sap cap on va, el que priva és la velocitat, el córrer pel córrer, inclús en el sentit estrictament literal del terme. La setmana passada vaig tenir el funeral d’un jove de 18 anys, que s’acabava de treure el carnet i d’estrenar el cotxe. Són situacions en què no saps què has de dir, però que són un símbol del món d’avui. Córrer, córrer i córrer, però per anar a on?
- I què ens dius, de Capdepera? Tu ets gabellí, però ens observes des d’una certa distància, amb una perspectiva que potser a nosaltres ens manca...
- Capdepera no és el poble d’un temps, en què tots els veïnats veïnadejaven. Aquests dies, amb el llibre de Joan Rai en les mans, he recordat que havíem estat veïnats, i que sa mare, madò Maria “Raia” era sa meva sastressa i em feia calçons. Son pare, l’amo en Serafí, era molt amic de mon pare i, quan va tornar d’Alger, un vespre va venir a ca nostra, i al cap de pocs moments vaig arribar jo, que devia tenir 15 o 16 anys; al cap d’un parell de dies mon pare em va demanar si sabia qui era aquell home, i jo que no, i ell em digué que era l’amo en Serafí Nebot, i que l’amo en Serafí, quan va sentir la porta, li demanà si s’havia d’amagar. Mon pare el va tranquil·litzar, dient-li que per mi no havia de passar gens de pena, que era un al·lot discret. Nosaltres érem del “matadero” avall, gairebé de fora vila, quasi més d’Artà que de Capdepera, i l’amistat amb els que hi vivíem es conserven, com en el cas de can Rai, però molts ja no hi són. Capdepera ha perdut la personalitat d’aquells anys, naturalment, ara són uns altres temps..., però jo crec que en el poble queda molta cosa sana. Per exemple, les festes del Carme, jo pas gust de venir-hi cada any, i pas gust de veure el floret de mariners joves, capaços d’organitzar tota aquella festa i de participar i fer-hi tanta feina... Aquestes són les coses que em retornen d’alguna manera a la Capdepera d’aquell temps i em dic que no està tot perdut, que encara hi ha ànima i caliu.
L’acomiadament es fa llarg, perquè ens costa deixar fugir un convidat que ofereix tantes possibilitats de conversa interessant, però el temps se’ns tira a sobre i li hem de dir adéu. Això sí, deixam la porta oberta per a una nova visita al programa, que ell accepta. Queda pendent.
Gràcies, Pere, ha estat un plaer.
- El poble de Mallorca és un poble bastant alienat, que no té unes idees clares de cap on hem de caminar, ni unes idees clares de qui som, ni de què hem de defensar. La gent es deixa dur pel darrer que escolta, o per qui més la pot afavorir des d’un punt de vista personal i egoista. Ara es comencen a destapar casos de corrupció i per ventura la gent obrirà un poc més els ulls, però per cada persona que té les idees clares, n’hi ha deu que no les hi tenen. Vivim a un món globalitzat, en què nosaltres i allò que som queda diluït dins el que les multinacionals imposen. No oblidem que les multinacionals ho controlen tot, no només des del punt de vista econòmic, sinó inclús les olimpíades o el món cultural, per exemple. El món actual viu centrat especialment en aspectes materials i econòmics, que siguin rendibles, en aspectes de façana, i ha anat oblidant el valor de la persona en si mateixa; el món valora la persona pel que té o per la rellevància social, per la presència en les mitjans de comunicació. En segons quins aspectes pareix que feim passes enrere, com en humanitat o en solidaritat, i tot i que es donen moltes excepcions, aquestes no surten en el diari. No es parla dels que treballen pels altres,dels que fan tasques de voluntariat, o dels que es mouen en el món de les ONG i es preocupen del seu proïsme. Insistesc que fa la impressió que el món no sap cap on va, el que priva és la velocitat, el córrer pel córrer, inclús en el sentit estrictament literal del terme. La setmana passada vaig tenir el funeral d’un jove de 18 anys, que s’acabava de treure el carnet i d’estrenar el cotxe. Són situacions en què no saps què has de dir, però que són un símbol del món d’avui. Córrer, córrer i córrer, però per anar a on?
- I què ens dius, de Capdepera? Tu ets gabellí, però ens observes des d’una certa distància, amb una perspectiva que potser a nosaltres ens manca...
- Capdepera no és el poble d’un temps, en què tots els veïnats veïnadejaven. Aquests dies, amb el llibre de Joan Rai en les mans, he recordat que havíem estat veïnats, i que sa mare, madò Maria “Raia” era sa meva sastressa i em feia calçons. Son pare, l’amo en Serafí, era molt amic de mon pare i, quan va tornar d’Alger, un vespre va venir a ca nostra, i al cap de pocs moments vaig arribar jo, que devia tenir 15 o 16 anys; al cap d’un parell de dies mon pare em va demanar si sabia qui era aquell home, i jo que no, i ell em digué que era l’amo en Serafí Nebot, i que l’amo en Serafí, quan va sentir la porta, li demanà si s’havia d’amagar. Mon pare el va tranquil·litzar, dient-li que per mi no havia de passar gens de pena, que era un al·lot discret. Nosaltres érem del “matadero” avall, gairebé de fora vila, quasi més d’Artà que de Capdepera, i l’amistat amb els que hi vivíem es conserven, com en el cas de can Rai, però molts ja no hi són. Capdepera ha perdut la personalitat d’aquells anys, naturalment, ara són uns altres temps..., però jo crec que en el poble queda molta cosa sana. Per exemple, les festes del Carme, jo pas gust de venir-hi cada any, i pas gust de veure el floret de mariners joves, capaços d’organitzar tota aquella festa i de participar i fer-hi tanta feina... Aquestes són les coses que em retornen d’alguna manera a la Capdepera d’aquell temps i em dic que no està tot perdut, que encara hi ha ànima i caliu.
L’acomiadament es fa llarg, perquè ens costa deixar fugir un convidat que ofereix tantes possibilitats de conversa interessant, però el temps se’ns tira a sobre i li hem de dir adéu. Això sí, deixam la porta oberta per a una nova visita al programa, que ell accepta. Queda pendent.
Gràcies, Pere, ha estat un plaer.
Cap Vermell / El cafè dels dissabtes
