Aquesta jornada està dedicada a un infant cala-rajader, fill de Trini i Víctor, que lluita contra el càncer. Parlam d’Iker, un autèntic superheroi que s’enfronta a la malaltia amb ganes de viure i un somriure.

Hem parlat amb els seus pares i esperam que el conegueu  després d’aquesta conversa.  A nosaltres ens ha commogut la història de lluita i esperança d’aquesta família, perquè tots estan implicats en aquesta lluita, per superar la malaltia.



La conversa comença amb na Trini que diu: "hi ha una fotografia que es publicà a Facebook, on es veu una finestra d'un hospital a baix diu: mai passis de llis d’un finestral d’un hospital, mai no saps qui pot estar mirant". 

Quan n'Íker estava a radioteràpia era el més petit de tots. Tenia un estrany tumor, era l’únic neuroblastoma que hi havia a Son Espases...
 

- Qui és n'Iker?
-  N'Iker és un nin molt alegre, té una vitalitat increïble inclús quan estava en la més baix. S’ha de dir que en  moments dèiem que s’estava apagant i ell sempre, sempre, mostrava el seu somriure  (a les fotografies ho podeu veure!) de fet al 90% de les seves fotografies esta amb el seu somriure. És un nin amb moltes ganes de viure, de jugar.

- Quants d’anys té?
- Té tres anys, que va complir el 26 d’octubre.

- Quan li detectaren el càncer?
- No ho oblidaré mai de la vida perquè va ser el pitjor dia de la meva vida, va ser un 9 d’abril. Va ingressar un dia abans perquè va tenir una asèpsia  que es complicà. Ens dugueren a l’UCI de Son Espases i va arribar molt malaltet. Ja ens digueren que havíem arribar massa tard perquè de la cintura cap a ball estava molt fred, tenia la tensió molt baixa ...  Era massa tard i no sabien si l’antibiòtic li faria reacció.
Ens digueren que ja parlaríem amb nosaltres l’endemà... us podeu imaginar quina nit passàrem.  De matí van aconseguir baixar la febre a 38, el seu cos estava bé. Hem sortit d’aquesta.
Li van fer un TAC que tenia programat des de feia un mes ( des de petit li van diagnosticar una quemalacia, una immaduresa de la tràquea que fa que sigui més blana i quan se constipa s’irrita i es tanca, provocant-li una forta tos) pel dia 9 ( l’endemà de l’ingrès).
Fet el TAC se’l dugueren per interpretar-lo. Jo vaig quedar al llit i son pare sortí una estona a fumar. Me tocaren l’espatlla i quan vaig mirar  cap a munt vaig veure uns set o vuit metges, tots en filera amb cara molt seriosa. Eren els metges de l’UCI, d’oncologia i pneumologia.  Me  digueren que la tràquea estava bé, però que havien detectat  una massa en el tòrax , prop de la columna i de l’estómac i que no li podien posar nom fins no saber què era. Imagineu aquest moment, quan et penses que has sortir d’alguna cosa i te diuen una cosa encara pitjor.
Penses que si li passa alguna cosa al teu fill...penses en tot el pitjor. És un que et marca, que no s’oblida en la vida. Què passa? Com explicar-se-lo?
Passaren uns dies i el pujaren a planta per recuperar-se de la asèpsia i en aquella setmana li feren motes proves de gammagrafia, ressonàncies, TAC... moltes de proves fins que arribà el cap d’oncologia, el doctor Salinas, i ens confirmà  que era un tumor, però no sabríem si era bo o dolent fins fer l’operació.

- Quàntes vegades l’han operat?
- Dues vegades, dues…

- Ja s’ha recuperat de les operacions?
- Es va recuperar prou. És increïble, els nins es recuperen molt aviat i amb un somriure. Just acabada l’operació i ja volia sortir malgrat dur el drenatge. El seu tumor estava en una zona molt delicada, la mida era de quasi set centímetres de llarg i cinc d’ample, això explica que tenia molta tos i anava de cada vegada pitjor. Era el tumor que comprimia la medul·la i la tràquea, i no deixava passar l’aire.

- El descobriment del càncer va ser gairebé casual... Com passareu aquell estiu?
- Va ser dur, vam estar molt de temps en l’hospital, tenia les defenses molt baixes i no podíem sortir de casa de dia, només de nit. El tractament l’acabà a principis de novembre i començà la ràdio pel desembre. I ara seguim amb el tractament.

-I què diuen els metges?
- No ens diuen què passarà en el futur, no et diuen ni què passarà el mes següent. A penes et diuen el que passarà a una setmana vista. És un protocol que tenen per cada nin i et diuen una cosa o altra depenent de com tolera el tractament, així que no podem fer plans ni dir quan començarà l’escola.
De moment no ha pogut començar. Ar té un tractament oral, que és més fluix, però no deixa de ser una quimio. Les defenses ja no li baixen tant com abans. El nin te millor cara, té molta força, corre, juga...
Afortunadament no s’extengué més ( i no l’afecta a les cames) perquè ho diagnosticaren a temps.  Si hagués estat una detecció per símptomes, pot ser el nin aniria en cadira de rodes i hagués canviat molt la situació. Tot seria més complicat.

 

- Què opineu de la celebració del proper dia 15 de febrer?
- El primer que pensem es agrair tot el que estan fent per ell. Ens vam posar molt contents de pensar que s’enrecorden d’ell i que se faran coses amb ell. Hi ha hagut moments en que ens sentirem una mica oblidats per la gent, i jo de vegades ho entenc.  Pot ser que gent no sap si demanar-te o no, però ens hagués agradat una mica de major implicació amb nosaltres.

I tot això ha estat una pujada. Una pujada per la gent que pugui venir i que vegi el que hem passat, el que hem lluitat i seguim lluitant, el que hem patit nosaltres i la família.

De vegades te veuen pel carrer i et diuen que veuen a Iker molt bé, i tu penses que si que esta bé ara quan pot sortir a el carrer sinó estaria a casa o a l’hospital.

Cal conscienciar a la gent que el càncer infantil esta a l’ordre del dia i no se li dona la importància que es mereix.  A Balears hi ha més de 30 casos de càncer infantil

-  Amb els diners que es  treguin que penseu fer?
-  Nosaltres veiem molt bé el que s’ha decidit. Els casos de càncer infantil no estan tan estudiats com els d’adults, que són més comuns.
Veiem be que es doni tot a la investigació contra el càncer infantil, pels tractament i per Aspanob, l’associació de pares amb nins amb càncer, que és qui més ens ha ajudat quan hem estat malament. Jo (Trini) vaig haver de deixar de treballar i l’economia de la casa ho notà molt. Des de Serveis Socials no hem rebut res perquè som fitxos discontinus i diuen que no ens pertoca ajuda. Nosaltres tenim dificultats (i encara passem apuros ), anar cada dia a Palma, benzina, menjar,... si no fos per Aspanob no tendriem suport econòmic, ni psicòlegs que ens ajudessin, ni musicoteràpia, ni voluntaris que juguin amb els nostres fills...

- I com podria ajudar la gent de Capdepera?.
- A nosaltres ens basta amb el que es ta fent, que es reconegui aquesta problemàtica i que se li doni més importància. Que se sàpiga pel que passem, l’important que és rebre recolzament, no econòmic ni material ( el recolzament econòmic que vagi a investigació i fundacions).                                 
Volem que la gent conegui i que s’investigui un poc més.
 
- I els  metges, i l’hospital…?
- Ja vaig dir als meus pares que Son Espases ha estat la major sort que ens han pogut donar a nosaltres  i al nostre nin. Han estat un vertaders professionals, tant en la rapidesa com en tot en general. Tot d’una que se diagnosticà, el tractament, l’operació, ... i els músics pels nins i la psicòloga ja estaven donant ànims. Els oncòlegs han estat un recolzament grandíssim per a tots.
Tot va ser ràpid i professional, en dos setmanes el nostre fill estava operat  i en sortir ja tenia el seu tractament, no podem estar més contents de tot en general.

-Com  valoreu els voluntaris?
- El treball dels voluntaris i de la gent que ve per allà s’hauria de valorar molt més del que se valora ara. Nosaltres estem molt contents que quan estàs allà venguin una estona amb el teu fill. També ells queden un estona amb els nins i podem sortir una estona, tranquil·la perquè estan entretinguts, jugant.  Això no te preu, no es paga amb res.
Nosaltres i tots els qui estàvem allà pensem que fan una labor molt gran i s’ho agraïm molt, a més ho fan des del cor, sense demanar res a canvi.

 
Durant la conversa, na Trini ( Maria Trinidad Fernández) ha estat qui ha parlat més, mentre que en Victor (Víctor González) recolzava les seves paraules amb intervencions curtes. 
Aquesta entrevista és un resum de les declaracions que ens feren per donar a conèixer la seva experiència com a pares d'un infant amb càncer, que encara lluita contra la malaltia. Us aconsellem escoltar i compartir les seves emotives paraules per comprendre el seu patiment i la seva força per superar-lo.
Res no ens faria més contents que poder contar que Iker ha superat el seu càncer, mentre l'oferim el nostre  recolzament. Us esperem el dia 15 de febrer  (des de les 10,30 del matí) a la seva festa, que serà a la plaça Castellet, amb animació, música, tallers... i xocolata! El repte és arribar a les 1200 xocolatades.

Ànim Iker, és l'hora dels superherois com tú!