El comportament
demogràfic
del poble de
Capdepera
és el més avançat
de tot Mallorca
a finals
del segle XIX
. Ens trobàvem a finals de juny i el programa “El cafè des dissabtes” pegava les últimes coces abans d’emprendre el camí de les vacances d’estiu. I ho feia tirant la casa per la finestra, amb convidats de luxe, com en el cas del penúltim lliurament (dia 21 de juny), en què comptàrem amb la presència de la catedràtica ISABEL MOLL. Erudita, bona conversadora, agradable en el tracte..., en fi, el tipus de convidada que qualsevol entrevistador voldria tenir sempre a l’abast, i que els oients agraeixen tant. A més, recentment se li ha reconegut el títol de professora emèrita de la UIB, que només és a l’abast de professionals amb una llarga carrera docent i d’investigació, com és el cas.
D’aquella conversa ara us n’oferim les parts més significatives, perquè, negre sobre blanc, volem que els nostres lectors s’hi puguin esplaiar sense presses. Quan li esmentam el currículum que li hem pogut conèixer en matèria d’investigació, d’aquells que si més no als profans ens deixen astorats, ens contesta amb la modèstia que la caracteritza.
- Jo vaig començar a estudiar tard i vaig entrar tard a la Universitat. El meu és un treball que té precisament els dos vessants: la docència i la investigació. Aquestes són les dues coses que un professor ha de fer. Això pot esdevenir una situació una mica esquizofrènica, perquè molt sovint et trobes investigant temes que després no ensenyaràs, perquè els programes estan molt codificats. Els programes de recerca han de ser aprovats pel Ministeri, i jo mai he tengut problemes en aquest sentit. Això m’ha permès assistir a molts de congressos, a visitar altres universitats, i si a més consideram que, per la meva experiència d’intèrpret, control prou bé l’anglès i el francès, això m’ha donat un cert avantatge.
- El coneixement del passat, de la història, ens ajuda a preveure millor el futur? O no serveix per res? Perquè diuen que la història no és una ciència...
- Ah, no, això no consent que ho digueu! Aquesta és una vella polèmica, però des que la història es va instituir com una disciplina professional en el segle XIX, en el món alemany, va quedar superada. L’historiador professional té com a objectiu dur a terme una tasca el més objectiva possible i establir-ne les característiques científiques. De totes maneres, no es tracta tant de conèixer el passat per a preveure el futur, sinó de crear un tipus de coneixement que ens permeti saber qui som i d’on venim.
- Un estudi recent, sobre la valoració de les 150 universitats millors del món –a partir d’uns determinats paràmetres com la ratio alumnes-professors, els treballs de recerca i investigació, el nombre de professors convidats procedents d’universitats estrangeres, etc.–, ens diu que no n’hi ha cap d’espanyola.
- Jo no crec que en aquest sentit hàgim de ser pessimistes. Els professors de les nostres universitats surten cada vegada més defora, on la seva presència és cada vegada més significativa, amb més protagonisme. En el món de la Història, que és el meu àmbit, veig que en els congressos internacionals la presència espanyola és important. És evident que tots treballam per a millorar, i ens hi hem d’esforçar.
- Per ventura aquesta també és una qüestió de pressuposts...
- Per suposat. Heu de tenir en compte que aquestes classificacions de què parlau no fan diferència entre universitats públiques i privades. A Europa, per regla general, l’estat sempre han tengut una intervenció forta en el món de l’ensenyament, i per tant les universitats públiques han estat sempre les més importants. Avui, però, el punt de referència són les universitats americanes, les més importants de les quals són privades, només accessibles per a pressuposts elevats. Això suposa que en aquestes universitats t’hi pots trobar de tot: personatges intel·ligentíssims, i d’altres que no fan el metre, com el president Bush, un home aparentment no gaire brillant. En aquests centres es contracten molts de professors estrangers, entre el quals molts d’espanyols, que són pagats molt millor que aquí.
- IB3 té un pressupost tres vegades superior al de la Universitat de les Illes Balears...
- La nostra universitat té un nivell mig bastant decent, i determinats departaments tenen professors molt bons, molt competitius a nivell internacional, com per exemple tot el col·lectiu de professors de l’Imedea (Institut Mediterrani d’Estudis Avançats), i d’altres que no citaré. Crec que no ens podem queixar. El nostre personal té moltes oportunitats de sortir defora. Quan la nostra universitat va començar a tenir cara i ulls, que va ser durant el rectorat de Nadal Batle, el que es va fer va ser estimular els nostres professors a sortir, de manera que quan assistíem a un congrés i presentàvem una comunicació i aquesta era acceptada, aleshores se’ns finançava el cent per cent del viatge. Actualment, aquest sistema s’ha hagut de reduir a una quantitat fixa cada any, perquè no és el mateix anar a un congrés a Florència que fer-ho a Austràlia. Però, en definitiva, tot això ha ajudat molt a agilitar la nostra participació en fors internacionals.
- Com veus el fet que es redueixin els estudis d’Humanitats?
- Anem a veure, la qüestió és polèmica en els llocs on s’ha començat a aplicar, com Itàlia, Portugal o França. No és que es reduesquin les Humanitats, sinó que s’intenten aplicar criteris empresarials al món universitari, però això no és possible, perquè la creació de coneixements no pot estar regida per la llei de beneficis. Les Humanitats són a la base de tot el coneixement. No podem entendre la gran explosió de la informàtica sense entendre e pensament filosòfic que ha permès construir tota aquesta xarxa de relacions. Suprimir les Humanitats és suprimir-nos a nosaltres mateixos, i per tant no crec que s’arribi a reduccions dràstiques.
- És cert que els alumnes arriben a la Universitat més mal preparats que abans, i que fins i tot ho fan amb problemes greus d’expressió oral i escrita?
- Aquí hauria de contestar sí i no. És cert que, avui, molts de joves tenen problemes importants per a expressar-se per mitjà de l’escriptura, amb dificultats manifestes per a organitzar un text de forma raonable. Però hem de tenir present una cosa: la gent jove s’ha educat no tant en l’escriptura, com nosaltres, sinó en la imatge. Des de fa tres anys estic realitzant un experiment a l’hora que els alumnes presentin els seus treballs, dels quals n’han de fer dues presentacions i la redacció final; jo, la segona presentació els la faig fer en power-point. El primer any, la cosa va ser divertidíssima, però un autèntic desastre: es varen dedicar a jugar, a aferrar cromos. Però els resultats d’enguany han estat extraordinaris,seguint de manera rigorosa uns esquemes, i tant de bo el resultat final d’aquests treballs estigui a l’alçada de la presentació gràfica que n’han fet. En la majoria de casos, l’organització d’aquestes presentacions ha estat magnífica, i la imaginació que hi han posat, també. Dic tot això perquè els professors no podem perdre de vista que vivim altres temps. Els estudiants del segle XIV no tenien llibres, però els del segle XVI ja en tenien. Nosaltres hem de mirar com es poden aprofitar aquestes grans eines de coneixement, com per exemple les que ens arriben per mitjà de la xarxa, per a l’aprenentatge. És perillós? Sí, perquè, a més, copien. Del que es tracta és d’organitzar aquesta allau d’informació. Però l’ordinador no és una màquina diabòlica, sinó un criat al nostre servei, i el que no hem de permetre és que sigui aquest criat qui ens doni ordres a nosaltres. (...)
- Passem, si trobes, a qüestions més immediates. Ara ens trobam en temps de celebracions i efemèrides. La UIB mateixa celebra els seus primers 25 anys. Com creus que ha canviat Capdepera, en aquest últim quart de segle? Hi ha veus que diuen que ens trobam allà on érem, que les polítiques que es fan són pura inèrcia, a remolc dels esdeveniments.
- La participació ciutadana en els assumptes públics, que és el bessó de la democràcia, no té una tradició, entre nosaltres. Vint-i-cinc anys només són una generació, pràcticament. Societats com l’anglesa o la francesa, des de la meitat del segle XVIII, o de començament del segle XIX, ja gestionen els seus propis assumptes, i tenen una idea de ciutadania i de participació molt important. Per a un anglès, no pagar impostos és cometre un pecat mortal. Nosaltres duim un enorme retràs, en l’adopció d’aquests sentiments. Quan n’hi ha que protesten per la implantació d’una assignatura d’educació per a la ciutadania, jo em deman si aquesta gent no volen ser ciutadans, i per tant prefereixen continuar essent súbdits. Per a l’Església ja va molt bé que ho siguin, súbdits, però no és bo per a les persones. Lo públic és allò que permet satisfer les necessitats de la majoria de la població, sense oblidar que aquestes necessitats comencen per lo més immediat: tenir el PAC a prop, tenir els carrers nets, que hi hagi una bona escolarització..., coses molt quotidianes, que afecten el nostre dia a dia. I anant a Capdepera, i vist amb una certa perspectiva, jo no em queixaria excessivament. I, sobre tot, hem d’evitar que torni allò que teníem abans, i això passa per saber educar els al·lots, que d’aquí a no res hauran de ser els gestors de lo públic. Tota comunitat més o manco nombrosa necessita una organització política. A mi em fan molta gràcia aquells que diuen “jo no som polític”: és que són de dretes. Ho podeu tenir per ben segur. La idea de política és una idea de gestió i de participació. A vegades, les persones que ocupen càrrecs públics es pensen que l’Esperit Sant els ha bufat damunt el cap, i que una vegada que estan en el càrrec ja no han de donar més explicacions. Ah, no! Quan guanyes unes eleccions ja comences a fer campanya per a la pròxima convocatòria, cosa que implica estar al servei dels ciutadans.
- Davant tants de casos de corrupció com es donen, els ciutadans pensam que els polítics no ho tenen molt clar, això d’estar al servei dels ciutadans.
- Però ara, almenys, ningú és impune.
- El món d’avui és molt canviant, molt més inestable que el dels nostres padrins, per exemple. És com si ara ens trobàssim davant d’un canvi de cicle, o fins i tot davant un canvi d’ordre mundial. Potser la gent no sap el món cap on camina.
D’aquella conversa ara us n’oferim les parts més significatives, perquè, negre sobre blanc, volem que els nostres lectors s’hi puguin esplaiar sense presses. Quan li esmentam el currículum que li hem pogut conèixer en matèria d’investigació, d’aquells que si més no als profans ens deixen astorats, ens contesta amb la modèstia que la caracteritza.
- Jo vaig començar a estudiar tard i vaig entrar tard a la Universitat. El meu és un treball que té precisament els dos vessants: la docència i la investigació. Aquestes són les dues coses que un professor ha de fer. Això pot esdevenir una situació una mica esquizofrènica, perquè molt sovint et trobes investigant temes que després no ensenyaràs, perquè els programes estan molt codificats. Els programes de recerca han de ser aprovats pel Ministeri, i jo mai he tengut problemes en aquest sentit. Això m’ha permès assistir a molts de congressos, a visitar altres universitats, i si a més consideram que, per la meva experiència d’intèrpret, control prou bé l’anglès i el francès, això m’ha donat un cert avantatge.
- El coneixement del passat, de la història, ens ajuda a preveure millor el futur? O no serveix per res? Perquè diuen que la història no és una ciència...
- Ah, no, això no consent que ho digueu! Aquesta és una vella polèmica, però des que la història es va instituir com una disciplina professional en el segle XIX, en el món alemany, va quedar superada. L’historiador professional té com a objectiu dur a terme una tasca el més objectiva possible i establir-ne les característiques científiques. De totes maneres, no es tracta tant de conèixer el passat per a preveure el futur, sinó de crear un tipus de coneixement que ens permeti saber qui som i d’on venim.
- Un estudi recent, sobre la valoració de les 150 universitats millors del món –a partir d’uns determinats paràmetres com la ratio alumnes-professors, els treballs de recerca i investigació, el nombre de professors convidats procedents d’universitats estrangeres, etc.–, ens diu que no n’hi ha cap d’espanyola.
- Jo no crec que en aquest sentit hàgim de ser pessimistes. Els professors de les nostres universitats surten cada vegada més defora, on la seva presència és cada vegada més significativa, amb més protagonisme. En el món de la Història, que és el meu àmbit, veig que en els congressos internacionals la presència espanyola és important. És evident que tots treballam per a millorar, i ens hi hem d’esforçar.
- Per ventura aquesta també és una qüestió de pressuposts...
- Per suposat. Heu de tenir en compte que aquestes classificacions de què parlau no fan diferència entre universitats públiques i privades. A Europa, per regla general, l’estat sempre han tengut una intervenció forta en el món de l’ensenyament, i per tant les universitats públiques han estat sempre les més importants. Avui, però, el punt de referència són les universitats americanes, les més importants de les quals són privades, només accessibles per a pressuposts elevats. Això suposa que en aquestes universitats t’hi pots trobar de tot: personatges intel·ligentíssims, i d’altres que no fan el metre, com el president Bush, un home aparentment no gaire brillant. En aquests centres es contracten molts de professors estrangers, entre el quals molts d’espanyols, que són pagats molt millor que aquí.
- IB3 té un pressupost tres vegades superior al de la Universitat de les Illes Balears...
- La nostra universitat té un nivell mig bastant decent, i determinats departaments tenen professors molt bons, molt competitius a nivell internacional, com per exemple tot el col·lectiu de professors de l’Imedea (Institut Mediterrani d’Estudis Avançats), i d’altres que no citaré. Crec que no ens podem queixar. El nostre personal té moltes oportunitats de sortir defora. Quan la nostra universitat va començar a tenir cara i ulls, que va ser durant el rectorat de Nadal Batle, el que es va fer va ser estimular els nostres professors a sortir, de manera que quan assistíem a un congrés i presentàvem una comunicació i aquesta era acceptada, aleshores se’ns finançava el cent per cent del viatge. Actualment, aquest sistema s’ha hagut de reduir a una quantitat fixa cada any, perquè no és el mateix anar a un congrés a Florència que fer-ho a Austràlia. Però, en definitiva, tot això ha ajudat molt a agilitar la nostra participació en fors internacionals.
- Com veus el fet que es redueixin els estudis d’Humanitats?
- Anem a veure, la qüestió és polèmica en els llocs on s’ha començat a aplicar, com Itàlia, Portugal o França. No és que es reduesquin les Humanitats, sinó que s’intenten aplicar criteris empresarials al món universitari, però això no és possible, perquè la creació de coneixements no pot estar regida per la llei de beneficis. Les Humanitats són a la base de tot el coneixement. No podem entendre la gran explosió de la informàtica sense entendre e pensament filosòfic que ha permès construir tota aquesta xarxa de relacions. Suprimir les Humanitats és suprimir-nos a nosaltres mateixos, i per tant no crec que s’arribi a reduccions dràstiques.
- És cert que els alumnes arriben a la Universitat més mal preparats que abans, i que fins i tot ho fan amb problemes greus d’expressió oral i escrita?
- Aquí hauria de contestar sí i no. És cert que, avui, molts de joves tenen problemes importants per a expressar-se per mitjà de l’escriptura, amb dificultats manifestes per a organitzar un text de forma raonable. Però hem de tenir present una cosa: la gent jove s’ha educat no tant en l’escriptura, com nosaltres, sinó en la imatge. Des de fa tres anys estic realitzant un experiment a l’hora que els alumnes presentin els seus treballs, dels quals n’han de fer dues presentacions i la redacció final; jo, la segona presentació els la faig fer en power-point. El primer any, la cosa va ser divertidíssima, però un autèntic desastre: es varen dedicar a jugar, a aferrar cromos. Però els resultats d’enguany han estat extraordinaris,seguint de manera rigorosa uns esquemes, i tant de bo el resultat final d’aquests treballs estigui a l’alçada de la presentació gràfica que n’han fet. En la majoria de casos, l’organització d’aquestes presentacions ha estat magnífica, i la imaginació que hi han posat, també. Dic tot això perquè els professors no podem perdre de vista que vivim altres temps. Els estudiants del segle XIV no tenien llibres, però els del segle XVI ja en tenien. Nosaltres hem de mirar com es poden aprofitar aquestes grans eines de coneixement, com per exemple les que ens arriben per mitjà de la xarxa, per a l’aprenentatge. És perillós? Sí, perquè, a més, copien. Del que es tracta és d’organitzar aquesta allau d’informació. Però l’ordinador no és una màquina diabòlica, sinó un criat al nostre servei, i el que no hem de permetre és que sigui aquest criat qui ens doni ordres a nosaltres. (...)
- Passem, si trobes, a qüestions més immediates. Ara ens trobam en temps de celebracions i efemèrides. La UIB mateixa celebra els seus primers 25 anys. Com creus que ha canviat Capdepera, en aquest últim quart de segle? Hi ha veus que diuen que ens trobam allà on érem, que les polítiques que es fan són pura inèrcia, a remolc dels esdeveniments.
- La participació ciutadana en els assumptes públics, que és el bessó de la democràcia, no té una tradició, entre nosaltres. Vint-i-cinc anys només són una generació, pràcticament. Societats com l’anglesa o la francesa, des de la meitat del segle XVIII, o de començament del segle XIX, ja gestionen els seus propis assumptes, i tenen una idea de ciutadania i de participació molt important. Per a un anglès, no pagar impostos és cometre un pecat mortal. Nosaltres duim un enorme retràs, en l’adopció d’aquests sentiments. Quan n’hi ha que protesten per la implantació d’una assignatura d’educació per a la ciutadania, jo em deman si aquesta gent no volen ser ciutadans, i per tant prefereixen continuar essent súbdits. Per a l’Església ja va molt bé que ho siguin, súbdits, però no és bo per a les persones. Lo públic és allò que permet satisfer les necessitats de la majoria de la població, sense oblidar que aquestes necessitats comencen per lo més immediat: tenir el PAC a prop, tenir els carrers nets, que hi hagi una bona escolarització..., coses molt quotidianes, que afecten el nostre dia a dia. I anant a Capdepera, i vist amb una certa perspectiva, jo no em queixaria excessivament. I, sobre tot, hem d’evitar que torni allò que teníem abans, i això passa per saber educar els al·lots, que d’aquí a no res hauran de ser els gestors de lo públic. Tota comunitat més o manco nombrosa necessita una organització política. A mi em fan molta gràcia aquells que diuen “jo no som polític”: és que són de dretes. Ho podeu tenir per ben segur. La idea de política és una idea de gestió i de participació. A vegades, les persones que ocupen càrrecs públics es pensen que l’Esperit Sant els ha bufat damunt el cap, i que una vegada que estan en el càrrec ja no han de donar més explicacions. Ah, no! Quan guanyes unes eleccions ja comences a fer campanya per a la pròxima convocatòria, cosa que implica estar al servei dels ciutadans.
- Davant tants de casos de corrupció com es donen, els ciutadans pensam que els polítics no ho tenen molt clar, això d’estar al servei dels ciutadans.
- Però ara, almenys, ningú és impune.
- El món d’avui és molt canviant, molt més inestable que el dels nostres padrins, per exemple. És com si ara ens trobàssim davant d’un canvi de cicle, o fins i tot davant un canvi d’ordre mundial. Potser la gent no sap el món cap on camina.
- Jo sóc molt reticent a predir el futur. L’atzar sempre és un element important. Hi ha un llibre que sempre recoman als alumnes, i els alumnes no el llegeixen, que és “El món d’ahir”, de Stephan Schweig; el primer capítol d’aquest llibre es titula “Un món de seguretats”. Schweig havia nascut en el context de l’alta burgesia de Viena, a la qual la Primera Guerra Mundial va trencar totes les seguretats. Aquella va ser una situació imprevisible. Nosaltres també hem tengut certes seguretats, fins ara, i tots ens sentim més còmodes quan les coses són previsibles. Ara, no sabem què passarà en molts d’aspectes, per exemple amb el petroli. Els nostres padrins no tenien cap preocupació derivada del petroli, i nosaltres, en canvi, en tenim una total dependència energètica. Ara bé, això no vol dir que la investigació no acabi oferint-nos alternatives energètiques. A mi, en realitat, allò que em preocupa més és el que vaig escoltar fa uns mesos a un conegut historiador, Eudald Carbonell (un dels responsables del projecte Atapuerca), qui comentava que, d’acord amb la informació científica a la qual tenia accés d’una manera privilegiada, els processos de canvi en el Planeta, això que deim vulgarment canvi climàtic, s’estaven accelerant a un ritme vertiginós. Aquest és el problema: saber fins a quin punt serem capaços de revertir aquesta tendència. A començament dels segle XX, a les Balears hi vivien unes 400.000 persones; ara ja hem passat el milió. És a dir, que amb menys d’un segle s’ha produït un augment de població de 600.000 persones residents, amb la pressió sobre el territori i sobre els recursos que això suposa. Si ho traslladam a nivell mundial ens adonam que mai la Humanitat s’havia trobat amb un fenomen semblant. Aquest és el gran problema.
- Hem d’anar acabant l’entrevista. No perquè la nostra interlocutora no ofereixi un camp vastíssim de possibilitats de conversa, sinó perquè “El cafè dels dissabtes” ha esgotat el temps d’emissió. Ens quedam amb la convicció que, en la propera temporada haurem de tornar convidar una altra vegada la professora Moll per a continuar una xerrada amb una infinitat de temes pendents.
- Sí, i per cert,em pensava que em faríeu una pregunta que no m’heu fet. Jo la duia preparada... (Aquí, la nostra imperícia com a entrevistadors, es posa en evidència) Heu de saber que Capdepera va ser un dels primers pobles que vaig integrar dins el meu projecte de recerca, en termes de demografia històrica, perquè el comportament demogràfic del poble de Capdepera és el més avançat de tot Mallorca a finals del segle XIX.
Com dèiem, i com la mateixa entrevistada ens fa veure, han quedat massa qüestions pendents com per donar per bona aquesta visita d’Isabel Moll a “El cafè dels dissabtes”. Per a gaudi nostre i dels nostres oients (i ara també per als lectors de www.capvermell.org), prometem, que la tornarem tenir en el nostre programa. Comptam amb el seu compromís.
