Fa trenta anys, aproximadament, que deixà Cala Rajada i durant aquest temps en Tomeu ha estat al davant del Projecte Home. La conversa que tinguérem amb ell a la inauguració l’exposició “Art per la vida 2” va ser molt entranyable. Ens retrobàrem amb l’amic, amb la persona compromesa i humil. Us convidem a gaudir amb la seva conversa.

- Fa 30 anys marxares de Cala Rajada... Com l’has trobat?
- Jo estic súper content d’haver-me trobat amb el grup que m’he trobat. Súper content perquè he recordat com si fóssim al·lots. És veritat que podem pensar que amb 30 anys han passat molts d’anys, però el cor segueix sent igual. Si miro un per un trobo que no han canviat molt. Com jo mateix, penso que tampoc he canviat massa..

- De Cala Rajada te’n vares anar al Projecte Home. Què ha suposat el Projecte Home en la teva vida?
- El Projecte Home per jo ha estat, no només els 30 anys i busques de la meva vida, si no que a més m'ha permès descobrir de cada vegada més la vida i l’Evangeli. Descobrir lo gran i extraordinàries que són les persones i també lo dèbils que son, i descobrir que en la persona, inclús en la més destruïda, és possible tenir esperança. I això viscut un dia, i un altre i un altre... Perquè per fotuda que estigui una persona sempre te una retxillera de possibilitats.

- L’any passat, amb en Biel Pérez, vareu presentar un llibre. Una mena de memòries teves en format d’entrevista...
- Bé, abans de fer la pregunta us contaré que feia anys que en Leonard Muntaner volia que fes unes memòries i jo me negava a fer-les. Ni me negava per una sèrie de raons, però per una en especial i és que si parles o xerres des del cor hi haurà gent que me psicoanalitzarà i no tinc el perquè. Així que deia que no. Però va arribar un moment en que Biel (Pérez) me crida i me diu: - “Mira Tomeu, hem de fer això”. I vaig pensar que quan un amic me demana una cosa així no  puc dir que no. Si és amic, amic. I vaig dir que si. Així que durant més de vint dies, un a la setmana (els dimecres), ens veiem una hora. Jo li vaig dir no vull saber cap pregunta, tu les prepares i jo les contestaré així com me surtin. I si que puc dir que, en el llibre, no he amagat res que me pogués deixar malament.

- Quan ja esta publicat i l’has llegit, quins sentiments tens?
- El dia que varen dur les galerades des de Barcelona, en Biel me les donà per corregir. Jo  tenia una setmana molt potent en el Projecte, havien vingut tots els presidents dels Projecte Home d'Espanya aquí, a Mallorca, durant una setmana i li vaig dir -“Mira jo no les puc corregir, corregeix tu”. Per tant va sortir el llibre sense haver-lo llegit tot.
Quan ho llegeixo o escolt algú que em comenta una cosa o l'altra, me dic “-M'agrada”. I no només m'agrada... gaudeixo. Crec que vaig ser molt sincer.

- De tota la teva experiència en el Projecte Home què seria el que més t’ha impactat, el que més gust has passat, i també el que ha estat pitjor?
- Lo pitjor per mi són dues coses. Una, en un moment donat, una crisi d'equip en que vaig haver de treure sis persones. Perquè hi havia una crisi seriosa d'equip. Va ser molt dolorós, perquè estimes molt i veure que se va per mal camí i haver d'arribar a dir això basta és molt dur. Vaig sofrir molt. Jo mai he tingut depressió, però me vaig  donar compte un moment donat que anar al Projecte me pesava. Això va durar un parell de dies. Jo sempre quan m'he aixecat he gaudit d'estar a un lloc o altre, si he de fer missa, idò missa; si anava a classe, idò classe... he gaudit del que feia, però en aquell moment no ho feia  i he sabut després que és un signe de depressió. Vaig dur la gran sort de tenir amics que me van dir “-Per què no te'n vas a les Galápagos”. Jo els vaig contestar que no havia perdut res per allà. Era un sopar i en acabar els vaig dir que tenia una germana i si m’acceptava aniria. Vaig estar un mes i me va anar molt bé, a nivell interior, personal, psicològic... Això ha estat el més dolorós.
L’altra cosa és quan et dones compte que una persona no ha fet el que havia de fer, i et diu “Jo ja he fet tot el que havia de fer i me’n vaig”. Saps que el més probable és que aquesta persona tingui una recaiguda. Això és molt dolorós. Topes amb una paret, amb la impotència.. però no pots fer res. Pots dir, pots cridar, pots plorar...però és trobar-te impotent.
Això ha estat el pitjor, una cosa puntual i l’altre que passa de tant en tant.

- I després està allò més bo, del que estàs més satisfet...
- Jo cada dia tinc moltes satisfaccions. Per exemple diumenge passat. Jo els diumenges, si puc, sol anar a dinar amb la gent nostra. Qui són els qui queden els diumenges? Són la gent que està més fotuda o no te família. Hi vaig anar i els vaig convidar una torrada, amb això ve un home gran i me comença a dir “- Mira Tomeu estic molt malament perquè me volen assassinar, hi ha una màfia que...”. I jo mentre m'ho contava intentava trobar quines paraules li podia dir per ajudar-lo... Vaig intentar dir-li algunes coses i bé ho van deixar. Al cap d'una estona torna i me diu –“Tomeu, gràcies per haver-me escoltat”. I vaig pensar. Carai tu!, jo pensava una paraula positiva per dir-li i no era gens important. Escoltar és el que ha estat important”. Aquestes petites coses són les que et donen gran alegries.

- En aquests trenta anys de Projecte Home Mallorca ha fet un gran canvi. En què trobes que ha canviat més Mallorca?
- Mallorca o el problema de la drogoaddicció? Mallorca, Mallorca... trenta anys són molts o no res. Per exemple a la consciència de la drogoaddicció, fa trenta  anys era una cosa rara, una persona amb problemes d'addicció era un bitxo rar, avui en dia s'ha normalitzat moltíssim. Però per altra banda jo estic impressionat per la solidaritat de moltíssima de gent. De vegades se diu que les persones som egoistes, pot ser que sí, però tots tenim una part solidària i això ho vull dir. Si el Projecte continua i existeix (és veritat que hi ha ajudes estatals o municipals) és perquè les persones hi són.

- Això que has comentat que el tema de les drogues no és un problema que la gent ho valori com a tal...
- Per que s’ha privatitzat. Nosaltres notem que el problema d’addicció és més fort ara que fa trenta anys, hi ha moltíssima més gent i mor gent cada dos per tres. Si féssim un estudi, per exemple, dels accidents o dels ingressos d’urgències, veuríem que un tant per cent molt elevat  seria fruit de l’addicció. Per tant el problema existeix. Nosaltres veiem que les famílies el tenen com a problema propi, personal, i no com a problema social. Així com abans procuraven estar molt amagats, perquè abans parlar de drogoaddicte era una cosa molt xereca ara ja no ho es tant, però s’amaga molt i se cerca solució a nivell individual.

- Què opines del Papa Francisco?
- Per mi collonut! I collonut per molts d’aspectes. És un aire nou que necessitava l’església. Però aquest “aire nou” no pot quedar només allà dalt. Som nosaltres hem d’aprendre que la vida de Jesús és més fort que els cànons, que les lleis o les normes. Allò, per exemple, me va impressionar quan anava en l’avió i dos tripulants li van dir que se volien casar però per problemes no ho havien fet, i els digué si s’estimaven i se volien casar, i allà mateix el va donar la benedicció. Quan hi ha estimació, les normes i les lleis passen a segon pla.
Seguírem parlant una bona estona i ens acomiadarem com queden els amics, esperant tornar a veure’ns i desitjant que l’encontre no sigui molt dilatat.

Gràcies Tomeu, fins la propera (tot esperant que sigui aviat!)