El dimecres 16 d’agost, després dels focs, la cirereta de les festes de Sant Roc, La Nit de Jazz anirà a càrrec d’una nova formació que es presenta a Cala Rajada: TOTS AQUESTS DOIS.

Parlam amb Biel Barona, Marina Moyà i Miquel Àngel Roca, que són el bessó del grup, però les coses no són blanques o negres, i si llegiu l’entrevista sabreu per què ho deim, som-hi!

Aquesta banda de swing, gabellina-artanenca, formada per músics amb formació acadèmica i músics autodidactes, presenta una nova proposta seguint les passes de l'artista Guillem d'Efak, el qual va adaptar al català alguns estàndards del jazz clàssic americà, als anys 60, i amb aquest projecte recull simbòlicament el testimoni d'aquesta iniciativa, fent una relectura en clau de swing i íntegrament cantada en català, de l'ampli cançoner del jazz clàssic americà.

Com surt aquest grup?
Tot comença amb les adaptacions que el cantant i poeta Guillem d’Efak va fer dels estàndards del jazz clàssic americà allà pels anys seixanta, vàrem trobar que tenien una sonoritat molt natural, que pareixien escrites en la nostra llengua des de sempre, no donaven la sensació de ser versions, va ser a partir d’aquí que vàrem començar a estirar el fil i ens vàrem animar a traduir i a adaptar aquestes i d’altres cançons del jazz americà.
Així va ser com jo, Biel Barona, Miquel Àngel Roca i Marina Moyà vàrem començar a donar forma a tot això, que en un primer moment només eren unes melodies populars amb una lletra més o manco enginyosa.

-De tot això ara en fa...
-Any i mig, més o manco.

- Continuam..., i després?
- Llavors entraren a formar part d'aquest projecte els gabellins Jeroni Sureda (bateria), Miquel Àngel Nadal (trompeta) i Joanmi Sancho (guitarra i composició). Els vàrem cridar per enregistrar un parell de temes per a una maqueta que vàrem gravar a Manacor, els estudis Phonos d'en Juanjo Tur. Una vegada enregistrada tots quedàrem gratament sorpresos amb el potencial que deixava entreveure aquella gravació i ens posàrem a treballar de valent per aconseguir un so encara més personal. Aquí cal destacar la feina de composició d'en Joanmi Sancho, que va fer uns arranjaments delicats i preciosos d'alguns dels estandarts més coneguts del cançoner americà.

- I ells, en Joanmi, en Jeroni i en Miquel Àngel, per què no toquen?
- El món de la música a Mallorca és una autèntica locura, costa molt consolidar un projecte més enllà de la temporada turística, l'equilibri entre la professionalitat, ganes i feina no sempre acompanya. Però, tot i això, tots ells continuen sent part d'aquest projecte i les portes sempre estaran obertes per a ells. A mesura que va avançant aquesta aventura anomenada Tots Aquests Dois som més conscients que és una proposta oberta i canviant i això és una novetat estimulant i un repte nou per a tots.

 - Tot i que el  swing és inherent al jazz, i no hi ha jazz sense swing, concepte que vol significar aquesta mena de cadència d'anada i tornada que té la música de jazz, vos definiu com a grup de swing?

- Sí, lo nostre és swing, que com be dius també és jazz, però, com que es van sumant nous membres, el projecte està en constant evolució, a dia d'avui tenim un guitarrista (Joan Arto) i una trompetista (Mª Antònia Gili) que tenen més tirada al jazz i això fa que alguns temes tenguin un altre sonoritat. A més d'ells comptam amb la inestimable col·laboració d'en Pau Ginard (bateria) que ha aportat estabilitat i concreció al grup a l'hora de ampliar el repertori de cançons i plantejar directes, i finalment en Néstor Zarzoso (piano i composició), que tot i que ara està de vacances, és la persona que actualment es fa càrrec dels arranjaments. Tornant a la pregunta, pensau que el swing coneix el seu moment de gran esplendor en els anys 30 i 40. El tema que dona nom al grup, These Foolish Things, va ser compost a l'any 1936 i versionat mil vegades. En els anys 60, ja no se sabia molt bé quin era el mainstream del jazz.

- I, el nom, TOTS AQUESTS DOIS, d’on surt?
- Ve de l'adaptació que va fer Guillem d’Efak de"These Foolish Things”,Tots aquests dois, va ser una de les primeres cançons que vàrem escoltar, quedàrem meravellats amb el talent d'aquest manacorí universal que ens va ensenyar, entre moltes altres coses, que això de fer jazz en la nostra llengua era possible i a més es podia fer d'una manera natural. A partir d'aquí tot va ser estirar el fil d'aquesta idea.

.

- I a partir d’ara?
- Anar fent camí i plantejar-nos petites metes, com en una cursa, arribar fins a la pròxima meta volant. En aquest cas, la nostra pròxima meta és la Nit de Jazz del Moll de Cala Rajada, un gran plaer pera  un projecte com el nostre i una gran responsabilitat, la d'actuar en aquest clàssic de les festes de Sant Roc.

- Cantar en català encara és excepcional? Hem de demanar per què.
- No, cantar en català, afortunadament, ja no és una excepció, ara bé, adaptar cançons al català potser sí que resulta una mica xocant. És com quan TV3 va començar a doblar les pel·lícules al català, a tots ens va sonar molt estrany, però amb el temps ha esdevingut d'allò més normal. Adaptant les cançons a la nostra llengua volem fer més accessible no només les seves melodies, sinó també les històries que aquestes cançons conten..., històries per d'altra banda molt quotidianes, d'amor i desamor, d'esperança i solitud i en definitiva, com deia el poeta, de tots aquests dois que ens mantenen drets davant del panorama.

 
- En el jazz, la complicitat entre músics és fonamental. Amb músics tan joves, n’hi ha?

- La complicitat existeix en el moment en què una persona es posa a fer música amb una altra, la complicitat és establir un diàleg entre els músics i també amb el públic d'aquests músics. Quantes més ocasions tenguis de poder interactuar entre músics i públic, més complicitat tens. És indiferent que els músics siguin joves o vells.

 - Com repartiu les feines, improvisau molt?
- És evident que cada un té la seva de feina dins el grup, ben clara, el guitarra toca la guitarra; el contrabaix, el contrabaix; l'ukelele, l'ukelele... Bé, bromes a part, a l'hora de proposar nous temes per al repertori hi ha dos camins naturals que segueixen casi tots els grups, o començar per la lletra i a partir d'ella fer la música, o el contrari. En el nostre cas, en la primera etapa de la formació, els arrenjaments d'en Joanmi varen marcar la prioritat en temes més tancats i sense gaire lloc per a la improvisació. En aquesta segona etapa hi ha més lloc per a la improvisació i els temes queden una mica més oberts. Això ha donat com a resultat una mescla curiosa, amb un repertori que té temes més elaborats i uns altres de més lliures. Que Tots Aquests Dois sigui un projecte obert, pel que fa a entra i sortida de membres, ens ha donat també aquesta perspectiva nova i estimulant de poder combinar maneres diferents d'entendre un mateix repertori.

- La penúltima pregunta, com als concerts, qui sou els músics que formau part del grup?
- Aquest és un projecte que vol créixer i que pot comptar amb més o manco gent en funció dels concerts que surtin o les dinàmiques que es creïn. Està molt bé que al voltant del projecte orbiti gent diferent que aporti coses noves. Avui per avui som aquests, però potser demà serem uns altres. Això sí, a tots i cada un dels que formen i han format part d'aquest projecte ens uneix una complicitat i un vincle de respecte i agraïment.

- Tot i que ja els heu anomenat, els noms....
- Pau Ginard a la bateria,
Joan Arto, guitarra
Maria Antònia Gili, trompeta
Marina Moyà, saxo
Miquel Àngel Roca, baix, i
Biel Barona, veu i ukelele.
Néstor Zarzoso, piano i composició.

Aquesta distesa conversa tengué lloc després de la seva actuació al Wikiki, i allò cert és que sonen molt bé. Apuntau-vos en vermell dia 16, al moll, després dels focs. Vos encisaran.

- La darrera, ens han comentat que tocareu aquí cada setmana...
- Ens agradaria molt. Perquè el que feim no és una ambientació musical, és una banda sonant, una música que ara mateix no s’escolta a les terrasses. Seria una aposta atrevida, com ho és aquest gastrobar.

 Talment ho comentàrem al propietari i vàrem entreveure més que possibilitats.Tant de bo arribi a bon port (és a prop), si no, ens comentaren que al setembre, a les Nits de les Arts del Cap Vermell, segur que hi tornen. Endavant!