El periodista i pare del cantant Manu Chao passa una temporada de repòs a Sa Font de sa Cala

“El poder del capital se supera amb una forta personalitat”

És un home tranquil i pacífic, de bona conversa. Ningú no diria que és gallec, però ho és. Manifesta haver tengut bons amics i una profitosa carrera periodística. Estima la seva dona, a qui acompanya a la llar d’ancians de SARQUAVITAE. Ha escrit un llibre sobre Priscilià de Compostel·la, heretge, i és el president de l’Associació d’amics de Priscilià, que vol, entre d’altres coses, que l’esglèsia accepti l’examinació dels seus ossos.  Sap de la popularitat dels seus fills, però no en fa bandera. Va conviure amb escriptors i polítics importants, i quan parles amb ell, sembla com si estassis en les seves mateixes tertúlies. Aprofita l’ocasió per a enviar missatges d’esperança, no és fàcil mantenir la seva serenor a l’època en què vivim. Ens acompanyen a una sala petita, escoltam un renou de fons, un guirigall, ens informen que a l’altra sala hi ha una festa...

Cap Vermell: Han fet una festa?
Ramon Chao: Aquí han fet una projecció sobre La Habana.

CV: En aquests moments, podem dir que l’ha captivat la comarca de Llevant?
RC: Molt, molt, fins al punt de voler quedar-me a viure aquí. Un ja té una certa edat i París és molt pesat, en canvi aquí hi ha una gent tan carinyosa, tan amable...que dóna gust. Tenim una casa a Son Servera. A París, si necessites un metge o el que sigui...és molt difícil conseguir-ho, per això estam pensant a quedar-nos a viure aquí.

CV: Tenir utopies a la vida ajuda a caminar?
RC: Sí, pot arribar a ajudar, i les fantasies també. Les utopies de quan ets jove, tens una il·lusió, però pot ser una cosa difícil d’aconseguir. Jo encara tinc utopies, jo vull ser Cervantes (rialles).

CV: Aleshores, hem de ser un poc Quixots per avançar en aquesta vida?
RC: És clar! A Cervantes li tenc tant d’amor i al Quixot i a Sancho! Mira, vaig ser amic d’Alejo Carpentier i ell em deia: “Si vénc un dia a casa i me trobo els personatges del Quixot, els hi faig un cafè i els convit a unes pastes; en canvi, si entro a casa i m’esperen personatges de Shakespeare, telefono a la policia!” (rialles). Aleshores vaig pensar: “Carai, també puc ser amic del Quixot i companyia!” i vaig començar a llegir-lo. Cada vegada que llegeixes el Quixot t’anadones de la seva riquesa. L’escriptura d’aquest llibre la tracto d’aplicar: refranys, situacions...intento captar-les per a mi. El resultat és la bellesa que pugui tenir la situació. L’essencial és que la situació en sí, agradi al lector.

CV: Com era Alejo Carpentier?
RC: Carinyós com gairebé ningú i un gran amic. Li vaig fer entrevistes i vaig inventar, a la meva manera, les preguntes i les contestacions. Quan ell s’anadonà me vadir: “ Escolta, jo no he dit res d’això”, al que vaig contestar: “Aleix, si vols la tornam a fer, però sense parlar amb tu”. Ara bé, no se va enfadar. Me’n vaig anar a La Habana, a llegir els llibres que havia escrit i li vaig publicar l’entrevista a la revista Triunfo, va estar molt content. 

CV: Quin llibre seu va ser el que més li va agradar?
RC: Els passos perduts. La pel·lícula que mirava sobre La Habana m’ha fet pensar sobre Alejo Carpentier, i allò que surt en la projecció ho vaig viure amb ell.

CV: Quin lloc del món en els que ha estat li ha agradat més?
RC: M’ha agradat molt Colòmbia. Hi vaig estar amb el grup Mano Negra, perquè el meu fill n’era el líder i vaig anar en un viatge per tota Colòmbia, coincidírem amb les guerrilles i vaig escriure un llibre sobre ell. Quan hi ha gent tan dolça...Vaig anar amb aquesta expedició perquè tenia por que li passés qualque cosa dolenta al meu fill. Aleshores vaig pensar: el meu fill surt a tocar i si hi ha un tipo que...bé, ja sabia que no podria evitar res si passava, però hi vaig anar per a poder estar tranquil. Manu es va negar que els militars pugessin al tren, perquè si pujaven s’hagués entès com a una provocació, en canvi si els deixaven, per ser quatre titellaires no passava res. Coincidíem amb ells i hi parlàvem. La meva filla es posà malalta i els únics que els hi donaren penicilina varen ser els guerrillers, Escobar i tots aquests. Aleshores ens duguérem molt bé. Vàrem visitar Aracataca, el poble de García Márquez, que en les seves novel·les és conegut per Macondo: molt hermós.

CV: Va conèixer Gabriel García Márquez?
RC: Sí, és un dels grans amics que he tengut. En gran part, per l’amistat amb Gabo, em vaig enemistar amb Vargas Llosa, a la brega que varen tenir, vaig prendre partit. Al final de la seva vida, seguia escrivint, tot i que no publicà res. Estava amb la seva dona Mercedes. L’estimaven moltíssim.

CV: Creu que els mercats acabaran amb la societat postmoderna?
RC: No hi ha esperança que ens salvem, la societat de consum no permet ser lliures. També el franquisme va impedir l’auge de la la gent, i això que hi va haver gent boníssima sota la dictadura. Tot i així, se sol surtir i donar exemple. S’ha de tenir una gran personalitat i ser un geni. El poder del capital i les costums se superen amb una forta personalitat.

CV: Està d’acord amb el lema “La imaginació contra el poder”?
RC: Depèn de quin poder. Conec el poder fidelista, he estat moltes vegades a Cuba i no se m’ocorreria lluitar contra ell. El poder contra Franco el vaig lluitar a la meva manera; el vaig practicar molt contra les dictadures d’Amèrica Llatina, vaig estar al costat de Fidel i al costat de Morales. Les dictadures tenen manco força del que pareix, perquè són uns animals. Qui eligeix un president? Els diners.

CV: El poder, de vegades, limita la cultura…
RC: Cela deia: “A les meves novel·les havia de posar dues o tres paraulotes, perquè si ho feia així, la censura reia davant aquestes paraulotes, i la resta no ho entenia” I passava la censura.

CV: Pesam en Ferraz: un és d’esquerres per convicció o ho és per inèrcia?
RC: Uns ho fan per convicció, altres ho fan per interès. A Galícia no hi ha tendència política, mai no vaig militar en cap partit, vaig ser, en tot cas, simpatitzant o company de ruta. Sortí de Galícia als 12 anys i després hi tornava tots els estius. Tenc molts d’amics allà, Xosé Manuel Beiras, per exemple, es alt, fort, de cabell rissat i un dels dirigents més importants que hi ha a Galícia, que dirigia un partit. Amb ell creàrem UPG ( Union do Pobo Galego). Vaig ser un gran protegit de Fraga, car ell era del meu poble, veinat meu...vaig ser pianista de jove i ell venia a veure’m tocar el piano, començava a comandar a Espanya i atorgava beques i un dia me va dir “tu vas a ir al colegio de España”. Aleshores, vaig anar a París i sorprenentment, quan vaig ser allà me varen comunicar que no havia rebut cap beca, aleshores vaig escriure a Fraga, i vaig rebre una carta que deia: “Estimado señor Chao: lamento mucho este percance, pero ahora le digo al señor Vlaicu (que era el seu secretari), que le atribuyan una de las becas...” que estaven designades per a altres, mai no vaig saber a qui li havia llevat el lloc de la beca.

CV: És curiós…
RC: Sí ho és, perquè ell sabia que jo era d’esquerres, però mai no me va dir res. Va venir a París, me convidava a menjar…

CV: Acostumava a venir?
RC: Sí, perquè anava a la UNESCO, ell era funcionari…

CV: Tot un personatge…
RC: Doncs, sí…

CV: Parlem de la seva dona…
RC: Ella es mereix més aquesta entrevista que jo, es filla de refugiats espanyols, se’n va anar a Alger amb la família i a poc a poc estudià, obtingué beques a París, es fa investigadora científica. I allà ens coneguérem. Treballava en el Centre Nacional d’Investigacions Científiques, la solicitaven per tot el món i coneixia molta de gent. La cridaven perquè parlés de la seva feina i els seus descobriments. Va treballar molt sobre la pila que portaven els satèl·lits, treballava en un equip de 20 o 30 persones; al projecte li atorgaren el Nobel.

CV: D’aquesta etapa a París. Què pot dir-nos sobre la intel·lectualitat francesa?
RC: Diria el servei de ràdio França i La Gaceta...per allà passava la intel·lectualitat francesa; vaig conèixer Max Aub, exiliat, va ser molt interessant. Vaig conèixer també Cortázar, i vaig tenir una estreta relació amb Gabo.

CV: Com era Cortázar?
RC: Era una persona de gran amabilitat, se interessava pel que li deies, no era per res estufat.

CV: En aquella època ja agradava com escrivia…
RC: Tenia un bagatge enorme; amb Carpentier vaig tenir una amistad més profunda encara, amb la que vaig aprendre molt, igual que amb Cortázar, jo era una mica més jove que ell, amb Carpentier ens portàvem 20 anys. A la meva dona i a mi ens convidava a sopar a casa seva, i compartíem taula amb el pintor Antoni Saura i amb Fernández Retamar, que era el gran gurú de la intel·lectualitat cubana, allà parlàvem de literatura, jo escoltava. 

CV: Quant el tema del territori a les Balears: creu que és una batalla perduda? Què n’opina de la saturació turística?
RC: Parlava molt d’aquest tema amb Cristòfol Serra, que va ser un amic molt estimat, ell estava amargat per la invasió turística.

CV: Quins altres temes tractava amb ell?
RC: Bé, era un home sorprenent i tenia unes teories inesperades, deia, per exemple que el poble basc era d’origen jueu. I deia que coincidien molts de vocables d’ambdós pobles. M’ho vaig creure.

CV: Quins altres amics ha fet a l’illa?
RC: Sóc molt amic de Miquel Barceló. Ara m’acaba de fer un retrat. Ara fa una sèrie de retrats amb lleixiu i és una meravella el que fa. Com a pintor és un geni.

CV: Creu que la música pot curar ferides?
RC: De l’ànima, tal vegada. La música és un gran letífic, que pot calmar els ànims. Som músic, som pianista i tenc l’oïda absoluta, com a Mozart i Bach, però no cant, desafin. La música m’ha servit enormement com a formació. Per als nins aconsello que s’aprengui música, amolla molt el cervell.

CV: L’han anomenat alguna vegada Clandestino?
RC: No (rialles). Et contaré una anècdota: treballava a la revista Triumfo i una vegada em varen demanar que anés a fer una entrevista a Roland Barthes, l’estructuralista, un tipus graciós, acabava de treure un llibre que era d’en Loyola i altres dos escriptors units pel llenguatge. Vaig realitzar l’entrevista a casa seva i al final vaig veure que tenia un piano. Li vaig demanar qui era que tocava, me va dir que ell, aleshores ens posàrem a tocar, ens férem amics. Me contava que en lloc d’anar a córrer, tocava un quart d’hora de piano i vaig pensar que també ho podia fer. Me vaig comprar un piano i els meus fills el veieren. Manu va quedar amb la boca oberta. “Voleu aprendre a tocar el piano?” els hi vaig dir. Sí, sí, als quinze o vint dies la meva dona em va advertir que començava a ser massa inflexible amb ells. Aleshores els hi vaig dir “deixam el piano, però la música, no. Podeu escollir un instrument”. En Manu va dir la bateria...compràrem una guitarra, percusió i a poc a poc s’ajuntaren els germans fins que formaren un grup musical anomenat Mano Negra. Aleshores, jo dic que Mano Negra es una creació de Roland Barthes (rialles). Desgraciadament, ell va morir abans que el grup esclatés. Després vaig publicar la meva darrera entrevista. Era una persona adorable.

CV: En relació a l’educació: creu que actualment les escoles són institucions generadores de llibertat o més bé el sistema els ha enclotades amb tantes reformes?
RC: El saber sempre és generador de llibertat. En un sistema dictatorial les escoles mai no foren això. Jo que vaig anar a escola, a poc a poc em vaig anar obrint, també per les lectures. És necessari conrar-se sempre. Recordo una mestra que me va ensenyar a llegir, a partir d’allà, vaig començar a comprar llibres...recordo L’ànima morta de Gogol, llegia molt en aquell moment i una de les meves germanes li va contar al capellà del poble, que va agafar tots aquells llibres i els me va cremar. Inclús en aquell ambient, vaig crèixer i aprendre i vaig desenvolupar aquestes idees que considero progressistes.

CV: Com creu que es pot superar el conflicte escolar i social?
RC: No ho sé. Segurament, fa falta estar format, llegir molt i formar-se. 

CV: La nostra propera estació ha de ser l’Esperança?
RC: Sempre, és el que parlàvem al principi de la utopia, sempre és necessari tenir un objectiu utòpic. Ha de ser normal aconseguir la realització d’ideals. De nin, igual.

CV: Moltes gràcies i bona sort.

RC: De res.

Agraïments: Gregorio Molina