Està contínuament de viatge, excepte quan està traduïnt llibres gruixats, de tres-centes o quatre-centes pàgines. El seu cau preferit es troba a Capdepera. La seva professió ja ve d'enfora, el seu pare també te una relació amb el món de la lletra impresa de la contrada, i de més enllà. Fa ballar les paraules quan parla i expressa l'optimisme necessari per començar la seva feina. Ens rep amablement, pren un cafè amb llet dins una tassa amb dibuixos fets expressament per a l'editorial de part d'un client. El sol ens amara amb la lluïsor dels seus rajos al trespol d'una terrassa...

Cap Vermell: Quan començàreu aquesta editorial i quants de membres sou?

Óscar Palmer: Som només jo per portar tota la part editorial i la meva al·lota, que és filòloga I em dona un cop de mà amb les correccions i altres feines. Vaig començar a l’any 2008. Abans ja traduïa per a altres editorials, com Valdemar, per la qual vaig fer llibres d’autors clàssics del segle XIX, com Bram Stoker, Jack London o Wilkie Collins. Era una feina que m'agradava molt, perquè sempre m'ha agradat molt llegir, però era una mica un treball secundari, perquè a llavors feia feina a la cadena de televisió Paramount Comedy. Estava vuit hores a l’oficina i quan arribava a casa me posava a traduir. De cada vegada m'ho passava millor i tenia més feina com a traductor, vaig començar a traduir llibres per altres editorials com Mondadori, Astiberri, Rey Lear... i va arribar un moment que vaig dir: “Mira, fa vuit anys que estic així, com aquell qui diu pluriempleat, no puc més, cal triar. Adéu a la televisió”. Però tampoc volia traduir només el que m'encarreguessin, sinó traduir el que més m'agradés, i així vaig arribar a la idea de llençar la meva pròpia editorial. L’any 2008 vaig fer una primera prova i vaig comprar els drets de dos llibres: Los trapos sucios, la biografia de Mötley Crüe, un dels grups de heavy metal més famosos dels anys vuitanta; i El otro Hollywood, que és una història de la industria del cinema porno des dels anys 50 fins al 2000. Ambdós van funcionar i mira: fins ara!

CV: Com se te va ocórrer aquest nom de Es POP?

OP:  Perquè era un nom mallorquí, relacionat amb sa mar. La meva primera idea va ser “Los Libros de La Raya”, per Cala Rajada, però com que anava a publicar biografies de grups de rock molt sobrats, els amics em van dir: “Mira, això de la raya... sembla que estiguis xerrant d’una altra cosa”. (Riu) Tenien raó. Ho vaig pensar millor i em vaig quedar amb es pop, que està molt bo i a més té tinta. Semblava el nom adequat per a una editorial.

CV: Publicar les biografies de Slash i Lemy us converteix en una editorial alternativa de rock'n' roll?

OP: No sé si alternativa és la paraula, però sí que posa un segell molt especial. De totes maneres no publico només vides de rockers. També he tret la biografia de Schulz, el creador de Carlitos i Snoopy, o la del Jim Thompson, l’escriptor de novel·la negra, perquè allò que m'interessa són les vides d'aquestes persones, gent creativa que ha tingut una vida interessant. Però he de confessar que els “bestsellers” de l'editorial són sempre els rockers. Ara bé, vendre tampoc no és sempre el mes important. No faria mai una biografia d'en Justin Bieber, per molt que...

CV: Podeu ser alternatius i moderns en el món editorial?

 OP: Jo crec que sí. Hi ha una explosió de petites editorials que tenen molt clares les idees, cadascuna amb la seva especialitat. Per exemple, n’hi ha una que m'agrada molt que es diu Libros del K.O., que només publica crònica periodística. Una altra, Macadán, només publica llibres relacionats amb el món del motor. També hi ha una més recent, Dirty Works, especialitzada en novel·listes del Sud d’Estats Units. Són editorials amb idees molt concretes, on ja saps el que trobaràs i sempre amb certa qualitat.

CV: Balles swing contra el nazi sovint?

 OP: No ballo mai! (riu).

CV: Què us ha aportat aquest assaig?

OP: És una història molt emocionant, molt tremenda i molt emotiva, amb molta informació sobre un moment històric important, una època molt fotuda per a creadors, músics, escriptors... Quan els nazis varen arribar al poder van prohibir el jazz i el swing. Així doncs, qualsevol interpretació musical passava a ser una reivindicació política i estava perseguida. El llibre ho va escriure un periodista nord americà que viu a París i recopila una sèrie de vivències de músics i aficionats als jazz molt interessants.

CV: Una editorial com Es pop, podria funcionar a Mallorca?

OP: Sí, sí, de fet els meus llibres són a Palma, els podeu trobar a Literanta, a Babel, a Rata Corner... Jo vaig començar l'editorial a Madrid perquè estava allà fent feina. Si hagués d'engegar el projecte de nou, podria començar ben bé des d'aquí, de fet em passo la meitat de l’any aquí, traduint. Ara, no oblidem que una illa sempre és una illa, i coses com els transports s’encareixen. Si tingués aquí el magatzem i hi hagués d'enviar llibres a tota la península, les despeses es doblarien. Ara bé, tot allò altre, les traduccions, la comunicació amb els lectors, amb els autors, etc... Tot això es pot fer perfectament des d'aquí. Hi ha gent que ho fa, hi ha una editorial de còmic alternatiu que m'agrada molt, Autsider, que estan a Llubí i fan una feina agudíssima i publiquen a autors de tot el món: americans, japonesos, gent d'aquí... Així que és totalment factible.

CV: Cuidau bastant el vostre disseny: us agrada millorar dia a dia?

OP: És un dels reptes. Com que la editorial és una cosa molt petiteta, de moment ho faig tot jo, la maquetació, les traduccions, el disseny... És un procés d'aprenentatge continu. Ara bé, sempre que puc i que el llibre ho demana, encomano il·lustracions de coberta a il·lustradors i dibuixants de còmic. És un procés molt especial. M'agrada demanar-me quina és la idea essencial del llibre i quin dibuixant té l'estil més apropiat per aquesta idea. Me puc passar dies pensant-ho. Després sempre surt qualque cosa que et sorprèn. És molt estimulant, perquè tu tens la teva idea, però ells tenen la seva i el que surt finalment es una mescla d’ambdues, és la part de la feina que més gaudeixo. A més són artistes que admiro i per jo és un honor que dibuixin una portada per Es Pop. La de Swing frente al nazi, la va fer un dibuixant que es diu Keko i que té un premi al millor àlbum al Saló del Còmic de Barcelona. Jo fa devers vint anys que el llegeixo i com que és un autor que l'interessa molt el tema, l'interessa el jazz i aquella època, vaig pensar: “Aquesta coberta és perfecta pel Keko”. Va dir que sí i per jo va ser una alegria molt gran.

CV: En relació al llibre: Què en penses que ara hi hagi molt de culte a l'objecte i no a la funció?

OP: És possible. I potser els editors en tenim una mica de culpa. A mi és una cosa que m'agrada cuidar molt, el llibre com a objecte. Ara bé, el principal sempre ha de ser el text, això per descomptat. Per altra banda, una vegada que ja estàs convençut que el llibre és boníssim i que li vols dedicar tres o quatre mesos de feina, el disseny és una part que també cal cuidar, no ho pots despatxar de qualsevol manera. Jo vull que els meus llibres tinguin cobertes guapes, que siguin objectes bells, no tant per fetitxisme sinó perquè crec que estem en un moment en el que cal reivindicar el llibre més enllà del contingut. És com la música: hem arribat a un punt en el que et pots davallar a l’ordinador o al mòbil gairebé qualsevol cançó i també qualsevol text, perquè n'hi han moltíssims a la xarxa, legals e il·legals, més llibres dels que podràs llegir abans de morir. Així les coses, com t'ho fas per donar rellevància al teu llibre? La meva solució és treballar molt el disseny y l’embolcall, perquè el lector digui: "Si aquest home s'ha pres tantes molèsties amb aquest llibre es perquè mereix la pena". N'hi ha que no, que posen molt d’embolcall perquè a dedins no hi ha res, tens tota la raó, és el costat fosc de l'edició. En el meu cas, com que només puc treure tres o quatre llibres a l'any, estan molt escollits i la gent se’n adona. Tot forma part de la mateixa estratègia d’oferir una garantia. És així com hem de funcionar les petites editorials. Hem de guanyar una confiança per part del lector, oferint sempre un material ben escollit.

CV: Abans de començar aquesta editorial, comptaves amb algun tipus d'experiència?

OP: Sí, un parell. A l'any 98 vaig fer amb uns amics una revista de literatura. Bé, més que revista era un periòdic gratuït mensual, inspirat en el “Mondosonoro”, però xerrant de llibres. Va ser quan vaig aprendre a maquetar i a treballar amb les impremtes. Es deia “Más Libros” i va durar un any i mig. Un parell d'anys després estava col·laborant amb una revista d’informació sobre còmics que es deia “U” quan el director me va dir que ho volia deixar i em va proposar com a substitut seu. Vaig dir que si i va ser una segona experiència amb la qual vaig aprendre molt i fins i tot guanyarem el premi a la millor revista al Saló del Còmic de Barcelona l’any 2003. Quan després se me va ocórrer aquesta idea de crear la meva editorial no va ser una cosa de: “Uff! Ara he de començar de zero?”. Ho tenia tot una mica més clar. Ja sabia més o manco en el que me ficava.

CV: Com està el panorama editorial espanyol?

OP: La pregunta del milió! (riu). És un panorama molt ric i divers, amb una varietat d'oferta que jo no havia vist mai. Crec que hi ha gent molt preparada en el món de l'edició, que fa una feina magnífica i ens permet gaudir de llibres molt ben editats. Per altra banda, tenim el problema que en aquest país sempre s’ha llegit poc. I ara tenim menys lectors que mai i més oferta que mai. Aquesta és la part negativa, és un poc contradictori. Abans, fer una editorial era caríssim i bastant difícil, tenies unes exigències tècniques i econòmiques per començar que no permetien que tothom hi accedís. Ara et pots fer un llibre tu tot sol a l'ordinador i només cal enviar el PDF a l'impremta. Tècnicament, el procés s’ha simplificat tant que molta gent aficionada als llibres i la lectura ara té les eines i vol provar a editar, com jo mateix. Ha estat una explosió que s'ha donat en aquests darrers deu anys. El número d'editorials que han nascut darrerament és impressionant. Quantes continuaran d'aquí deu anys? No ho sabem. És un fenomen nou.

CV: Tens algun projecte de cara al futur?

OP: Justament aquest mes arriba a llibreries el següent títol d’Es Pop: El libro más peligroso: James Joyce y la batalla por Ulises, d’un professor de Harvard que es diu Kevin Birmingham. Malgrat el títol, no és un llibre de teoria literària, sinó un assaig històric, la història del llibre. Molta gent no ho sap, però l’Ulises va estar prohibit 12 anys als Estats Units i a Anglaterra. Deien que era un llibre pornogràfic i va sofrir tres judicis, fins que finalment es va permetre la seva publicació. Per això la primera edició de l’Ulises es va fer a París, perquè era l'únic lloc on no estava prohibit. Sylvia Beach, la editora i propietària de la llibreria Shakespeare and Company, li va demanar a n'Ernest Hemingway si coneixia qualque contrabandista i varen començar a introduir el llibre als Estats Units des de Canadà per la mateixa ruta que seguia el whisky d'Al Capone. Tot el llibre està ple d’anècdotes com aquesta, és molt entretingut. I després estic traduint ja el següent, que sortirà el març de l’any vinent. Es diu Hombres del mañana i conta la història dels dibuixants que van crear la indústria dels còmics dels superherois als anys 30 i 40 del segle passat. Els vull editar un rere l'altra, perquè el que fa el primer és contar la història d'un llibre que ara està considerat alta cultura i l'altre el que fa és contar la història d’una manifestació artística que fins fa no res estava considerada subcultura. Són dues visions de dos mercats que molta gent considera oposats però que jo crec que van en paral·lel i que són igual d'interessants. Per exemple la vida de Jerry Siegel i Joe Shuster, els creadors de Superman, és tan curiosa e interessant com la del Joyce. Els van enganyar, els van robar els drets dels personatges, molts d'ells acabaren a la misèria... és una història molt forta.

CV: Vols afegir alguna cosa més?

OP: Si teniu curiositat pels llibres, els podreu trobar gairebé tots a les biblioteques de Capdepera i Cala Rajada. Encara em recordo de tots els llibres que vaig llegir a la antiga biblioteca del S’Auba i ara em fa il·lusió saber que els llibres d’Es Pop estan a la disposició de tots els gabellins.

Moltes gràcies i bona sort.

www.espop.es