Hi ha molt escrit sobre Climent Garau, però un té la impressió que potser allà on és més desconegut és a Bunyola, poble que un poc de pressa i corrents li dedicà un petit jardinet -per no dir dues malaguanyades pasteres amb dues plaques- quan s'adonà que havia rebut importants reconeixements tant per part del Govern Balear, com per part de la Generalitat de Catalunya i altres.

Climent Garau consta a la viquipèdia, té un llibre públicat sobre records, De prop i d'enfora, i disposam, també, del llibre escrit per Jaume Mateu Martí, Un fil de memòria, que furga hàbilment en la biografia del personatge i el seu activisme cívic, polític, cultural i religiós. A part, si un cerca un poc pot trobar molta més informació a les hemeroteques i per internet, com per exemple la interessant entrevista que li fa na Francina Jaume a Gent de Bunyola.

Aquesta entrevista-conversa per a BUNNOVA no pretén mostrar-nos totes les facetes de Climent Garau sinó anar a escoltar i aprendre d'un home que a punt de complir els noranta anys encara està en lluita. Per una part, bàsicament en defensa de la llengua i la cultura, d'altra part, en lluita amb ell mateix intentant entendre l'home, la seva dimensió i la seva trascendència. Lluites gens fàcils, amb camins incerts i sacsejades contínues, però que manté fermes a força de convicció i perseverància, tot i l'escepticisme vital que a tothora el rondineja.

A punt de complir 90 anys i sembla que encara teniu molta corda?
No ho sé, acab de sembrar un parell de fruiters nous i m'agradaria saber quin gust tenen, almanco les tomàtigues, que és el més immediat. 

El jardí, vos dóna vida? 
No ho he pensat mai, però hi dedic molt de temps i em cans. Vaig amunt i avall cercant eines que no record on he deixat.

Realment, qui és en Climent Garau?
Uff! Això no ho puc dir jo de cap manera. Això sempre s'ha de mirar des de l'exterior.

Idò, qui li hagués agradat ser a Climent Garau?
A jo m'hagués agradat ésser antropòleg, sociòleg, filòsof, teòleg... En fi, tot aquest bullit. Com que som un tècnic, un científic, amb tot plegat seria complet. M'hagués agradat molt tenir temps per fer tot el que em queda pendent. Ho he provat de fer, vaig anar al CETEM (Centre d'Estudis Teològics de Mallorca), aconsellat per en Biel Amengual, però em vaig trobar amb un llenguatge amb el que jo no estava gens habituat ni preparat. Vaig passar un parell d'anys a poder entendre el llenguatge filosòfic. 

Allà feiem dos cursos de Filosofia (Filosofia del llenguatge, Filosofia de la naturalesa...) Teòricament una bona preparació filosòfica per a després començar amb la Teologia. Record que vaig agafar el tema del mite, que és bàsic, com tot el simbolisme. Vaig començar a llegir n'Ernst Cassirer, i vaig estar tres mesos bons i al final ho vaig deixar córrer. Em vaig donar per vençut. Ja veurem quan sigui més gran si ho puc tornar agafar.

El llenguatge és molt important i jo venia d'un món científic. No som un home purament tècnic sinó que sempre he volgut saber el per què. Jo he fet investigació. La carrera de farmàcia en aquell temps era una de les carreres més completes que hi havia per estudiar la realitat física i biològica, i jo sempre vaig tenir molta curiositat d'anar a fons dels per què. Record que havia començat una tesi sobre el cicle biològic dels Micobacterium tuberculosis, que en aquell temps estava de moda, i al final em vaig dir: què farem, potser aconseguesc aportar alguna cosa per ajudar a ben morir, molt bé, però no resoldrem el problema humà. Tenia coses escrites que he perdut. Sempre he estat preocupat per la part científica i la part humana.

Què és primer per a Climent Garau: país, ciència o fe?
Jo diria que la fe és bàsica. La il·lusió, l'interès que ve de tenir una fe en què les coses s'arreglaran, en millorar el món. No li diguem fe, que en el fons ho és, diguem-li esperança. L'esperança en què per ventura podré col·laborar en arreglar qualque coseta. Això és el motiu principal del fons de la meva vida. 

No és que no m'hagi endut desenganys i frustacions, però no m'he arribat a frustrar mai. No he estat mai desesperat, i això és per la fe. Clar que és parlar d'un món... 

La darrera experiència religiosa que he tengut va ésser amb una projecció que va fer en Pep Muñoz sobre l'univers, realment és impressionant. Llavors tenc aquí un estudi sobre Spinoza, que va ésser un panteista, i hi ha un poema d'en Borges molt bo (el va a cercar mentre continua parlant).El panteisme va entrar a la intel·lectualitat catalana a partir d'unes traduccions que va fer Maragall de Goethe, de Fitcher i tota una sèrie de filòsofs. La il·lustració alemana és una trobada també amb el panteisme.... Moltes vegades no pensam en moltes coses que tenim, però... (gira papers i no troba el poema que cerca, però en troba un altre que considera que també servirà) El poema parla d'Spinoza que al final es dedicà a fer lents per a ulleres.

Las traslúcidas manos del judío
labran en la penumbra los cristales
y la tarde que muere es miedo y frío.
(Las tardes a las tardes son iguales.) 

Las manos y el espacio de jacinto
que palidece en el confín del Ghetto
casi no existen para el hombre quieto
que está soñando un claro laberinto. 

No lo turba la fama, ese reflejo
de sueños en el sueño de otro espejo,
ni el temeroso amor de las doncellas. 

Libre de la metáfora y del mito,
labra un arduo cristal: el infinito
mapa de Aquél que es todas sus estrellas.

Respecte a la ciència: alerta. La ciència té dues cares, per una banda ha aconseguit confort i benestar, però per altra banda ha creat unes amenaces que mai havíem tengut. Segons quines persones que manegen la ciència són uns mals déus. Així com la religió també ha estat manipulada pels poders, actualment els poders manipulen la ciència i la tècnica i és molt perillós per a la vida i la supervivència humana i altres herbes, perquè no acaba esclusivament amb la vida dels homes. Molt de consum, demografia disparada..., tot plegat té un mal futur, no es sosté. Amb això som molt pessimista, però em salva la fe. Esperar que hi ha una altra vida en la que probablement no hauré de fer res. Potser no seré ni veure res o per ventura quedaré tranquil. Les cares dels morts són impresionants perquè respiren pau. No sé si hi ha altre vida, però la pau l'enyor, no n'he tenguda mai.

Això no obstant, feis moltes coses.
Precisament perquè no tenc pau.

Potser vos feis massa preguntes?
No, jo som un pobre desgraciat. No m'han de situar on no som. Jo som un homenet i prou. Som una busqueta.

Heu fet moltes coses, moltes lluites, no heu d'ésser tan humil.
Potser, però com que no estic segur de res no m'envalanton. Estic segur d'estimar el país, i per ventura estimar Déu. Per a mi ha cobrat molta importància les mediacions que té Déu per arribar-nos. Entre elles Jesús, Mahoma, Buda...

L'home neix amb una gran potencialitat. El poder de l'home, intel·lectualment, és immens. L'home és un déu, per això som fills de Déu. Déu ens fa a la seva semblança.

Climent, i si després no hi ha res?
I si després no hi ha res hi haurà pau.

I ja vos conformau. No haurà estat tot un engany?
No, jo estic molt agraït. He viscut i veig que em sent estimat. A part de la família he tengut la sort de tenir molts amics. Tenc més amics dels que em meresc. Saps que n'he de donar de gràcies. 

 

La preparació meva va ésser durant la guerra, érem a Cala Ratjada. Mun pare va perdre la feina, cada setmana pujava a Palma perquè impartia unes classes a l'escola de treball. Cobrava molt magre. Aquesta temporada és la que vaig llegir molt, als 14, 15, 16 anys. Al porxo de Capdepera hi havia la història dels girondins, els trobadors, Víctor Balaguer, molts de sainetes de Muñoz Seca... I em divertia molt.

A partir de quan vos comença interessar la ciència, la cultura?
No ho puc contestar, la vida de l'home es va fent.

I el país? Encara no n'hem parlat.
El país m'ha preocupat molt. M'ha preocupat molt sempre la conducta humana i veure el país maltractat i la llengua que jo estim que sofreix contínuament... No en tenen mai abastament de pegar cosses a la llengua, és indignant: no ho puc consentir. I això, a part de país, i flors i arbres... La llengua m'ha marcat molt. A ca meva també ho he viscut. Mumare era sollerica i escrivia en català. Les cartes de parella de mun pare i mumare estan totes escrites en català, és preciós. He tengut la sort de viure ambients, jo crec que refinats, pobres però refinats. Durant el Moviment jo anava vestit amb les sobres del conco Tòfol. I a Barcelona, mentre estudiava, vaig passar molta rusca. Un any que no vaig venir per Pasqua per mor dels exàmens, mumare em va enviar un llom embutxat i em vaig seure damunt el llit i nyam, nyam fins que no n'hi va haver. Era una fam fisiològica, necessitava proteïnes d'aquelles tan ben preparades. Hi havia molt misèria, i molta gent que ho passava més magre que jo.

Què fa que encara esteu en lluita? Sou un somia truites?
Això segur que ho som, però, a part d'això, la ràbia, la indignació. Lluit per ràbia, cada dia quan llegesc el diari qued decebut. Aquesta pregunta la feren a Joan Raventós que va venir convidat quan jo era president de l'Obra Cultural. Tenia fama d'ésser una persona rica, d'una família molt potent, i un li va demanar: I vostè, com és que essent tan ric és socialista? I ell contestà: Perquè estic indignat amb les injustícies que veig. Idò jo també responc igual: per indignació. 

I per indignació heu muntat un parell de partits polítics i heu somiat canviar el món?
Sí, vàrem començar amb l'ANAM (Aliança Nacional Mallorquina). Érem en Pep Llompart, en Miquel Duran Ordinyana, en Pere Nicolau, en Pep Rovira i d'altres. Connexions d'amics que pareixia que tothom ens festejava, punyetes d'intel·lectuals! Anàrem a dinar moltes vegades amb Tarabini i Paco Obrador i conspiràvem contínuament.

Una vegada vàrem participar a un homenatge a Antoni Alemany perquè havia deixat el diari de Mallorca i se n'anava a Madrid a dirigir una revista tipus Triunfo. Li férem un homenatge i anàrem a sopar tot el “rojerio” a l'hotel Plaza. Tots férem una mica de parlament i jo vaig dir que el diari de Mallorca en temps d'Antoni Alemany havia estat el nostre diari i que havia donat suport a la cultura catalana, perquè era ver que hi enviàvem el que fos i ens ho publicaven en català. Llavors vaig rebre unes bones crítiques per part d'alguns que llavors es passaren al PCI, perquè consideraven que “allò si que era un partit”. Aleshores nosaltres trobàrem que havíem de continuar i com que hi havia n'Isidor Marí (eivissenc) crearem el GASI (Grup autonomista socialista de les Illes). Ambients d'il·lusió, no neta, perquè teníem por i no teníem gaire fe que acabàs bé.

Jo el dia que va morir Franco no em vaig engatar, ni tenia una botella de xampany estotjada. No m'acabava de creure que es morís, i no s'ha mort, encara es manté l'integrisme que va crear.

Climent, i si estau equivocat i són els altres que tenen raó?
Home, els filòsofs empírics anglesos, Hume, Lucke, Hobbes i tota aquesta gent varen acabar essent defensors de la tolerància, però dins tots els principis de tolerància hi ha una intolerància comuna contra els intolerants. Em sembla que era en Popper que deia que no es pot ésser tolerant amb els intolerants perquè ens menjaran.

Tants de maldecaps, tantes lluites, tantes coses fetes d'amagat, ha valgut la pena?
Diuen que sí. Jo no ho tenc clar, però molts em diuen que sí i que la màquina segueix. Potser que sense adonar-me hagi aconseguit alguna cosa positiva. Amb un grup d'amics amb els que em veig i parlam, comentam que la història de la filosofia, concretament de l'ètica, demostra un gran progrés de l'home. Però el que passa és que en els moments que et toca viure no et topes amb aquestes realitats. Et dones compte que durant la història hi ha hagut molts desastres. La corrupció de Matas i companyia no és res devora altres moments de la història, i n'hem sortit. Les idees progressistes sorgiren de l'absolutisme.

Per altra banda els resultats d'aquestes eleccions han estat molt trists exceptuant a Catalunya. Si van a votar i s'atreveixen, probablement veurem la independència de Catalunya. Encara que a vegades pens que no, perquè continuament proven d'eliminar-nos. En Peces Barba va dir que el problema de Catalunya es resolia amb un bombardeig cada 50 anys. No és que no ho intentin, però... Fins ara hem sobreviscut. Pocs pobles hi deu haver al món que hagin aguantat el que hem aguantat nosaltres, i amb una llengua que s'aguanti sense cap protecció.

I si vos dic Espanya, ja que estau tan enrabiat?
Idò més m'enrabiaré encara. No hi crec en absolut, això és un desastre. Ens ha anat molt malament. Aquí hem perdut els cabells del cap. Ens han fet la guerra. Fórem el darrer reducte de les llibertats però bastà amb una canonada i n'hi hagué molts que es passaren a l'altra banda. Com ara, com molts de mallorquins que s'amaguen darrere una mata i esperen a veure que passa. Quan veuen la cosa bruta prenen garriga i si troben una lloriguera s'hi posen, i si no darrere una mata.

Què pensau del jovent?
Jo personalment no m'hi entenc massa bé. Amb el grup Blanquerna, cada vegada que hi havia un seminari jo sortia pegant punyetes. Quan me'n tornava amb en Llompart cap a casa amb el cotxe (en Llompart no conduïa) jo sempre destralejava i ell em calmava.

A Blanquerna hi havia gent molt maca, però el nostre poble té una mediocritat absurda, que pareix que no ha de sortir res de bo i llavors encara surten personatges que ens redimeixen. Amb la joventut he conegut gent maca, però molt poca. A vegades s'aixecaven una dotzena o dues de joves i deixaven el conferenciant tot sol. Mai eren puntuals... Eren molt adolescents i Déu ens alliberi d'un adolescent i dels eterns adolescents.

El que veig és que amb aquest situació hi ha una fuita de la realitat. A mi em preocupa molt que es pensin que el món virtual és el remei. Si no es fa un esforç qui manté aquest mon virtual. La solució al que passa no es la virtualitat.

I de la gent gran què pensau? 
Hi ha saviesa, però poca. L'home és com és i la gent gran és fruit d'una època fatal. Jo he vist salvatjades molt grosses de gent que ja no n'hauria de fer. No m'ho imaginava mai i fa dos dies encara en vaig viure. No són punyetes.

Així que quan aquests surten, vius perquè no respecten res. No tenen cultura, no saben que es pesquen, no tenen dignitat ni res i ve el primer boiano i els sedueix a tots. Se'n van darrere qualsevol bestiota, són molt perillosos aquesta gent gran. Hi ha gent sana i trempada, però pocs... A qui més més qui manco li falten un parell de peces. Que..., pobre gent, són víctimes d'una època que no els ha ajudat gens a ésser persones i tampoc no ho han volgut ésser.

Si podíeu complir un somni quin seria?
Ja ho he dit abans, me'n vaig amb molts d'endarrers. M'agradaria poder entendre el món i la transcendència, tot junt, això em donaria molta pau. M'imagin que és el que em faria feliç, perquè em vaig amb l'endarrer de conèixer de què va la cosa.

Imaginau-vos que estau davant un gran auditori, quin voldríeu que fos el vostre missatge més important?

Que inventassim l'essencial de l'home, perquè l'home té un gran poder dins el cervellet, i que tirassim per bé. Si tira per mal pot fer molt de mal, però si tira per bé es poden salvar moltes coses. L'home té la clau de sortir d'aquesta situació. Jo mateix no veig com, però estic convençut que dins el cervellet de l'home hi ha grans tresors, i s'han de cercar. 

No et venen donats. Mai he cregut amb aquells que es diuen intel·ligents. No han fotut res mai, exagerant un poc. Però crec amb l'esforç i amb l'interès, i en cercar. Si hi ha interès arribes on vols, però si has tengut un do, un regal de la providència, de la genètica o de la sociabilització que has tengut, després et quedes amb la intel·ligència i “epatez les bourgeois” (impressiona els burgesos), i això no em convenç gens. Quan els sents tenen una retòrica potent i et donen una gran impressió, però després sovint no hi ha res. 

Jo voldria que la gent tengués interès en conèixer-se a ells mateixos. Tots els grans filòsofs ho han intentat “nosce te ipsum” (coneix-te a tu mateix). Però Déu s'ha fiat de l'home i hi ha molta mediocritat i molta gent que salva la humanitat. La història dels homes es repeteix. Herois i èpics, aquí no tenim èpica però a Catalunya sí, per això jo els admir tant. Aquí, ja ho veus com van les coses, som un poble de mediocres i, en canvi, hem tret en el mercat uns personatges de primera línia. Això dóna esperança. Un d'ells és en Joan Mascaró, potser l'intel·lectual més valuós que hem tengut, també en Ramon Llull, i com ells altres. Joan Alcover, mossèn Alcover... No podem ésser tan negatius que no reconeguem que hi ha hagut gent important. Som un poble que fa miracles perquè del no res mira que ha sortit. No podem ésser pessimistes.