ENTREVISTES A:
TONI FRONTERA, LA MÀ EXECUTORA…

JOAN LLABATA, EL PROPIETARI MÉS MEDIÀTIC

JUAN PASCUAL, L’ARTÍFEX DE LA CAMPIONA

RAFAEL MOYÀ, L’HOME QUE VA REJOVENIR VINT ANYS

Es podria dir que la cria és una activitat a fons perdut. Als doblers invertits, s’han de sumar els esforços, el temps i la dedicació a tirar endavant els poltres. Una feina que no sempre te la recompensa que un espera però que quan arriba, fa que tot s’oblidi i les ganes es renovin.Això podrien dir els propietaris de la quadra Yamo-Llevant, amb més de mitja vida dedicada als cavalls de carreres nacionals i que mai s’havien fet amb un Gran Premi Nacional.Una quadra formada per Joan Llabata, Juan Pascual i Rafael Moyà, que fa menys d’una setmana varen assaborir l’èxit més gran del trot nacional, la victòria al Gran Premi Nacional amb una egua criada per ells mateixos.A les següents entrevistes entrenador i propietaris de Boira de Llevant ens parlaran d’aquesta proesa.

TONI FRONTERA, LA MÀ EXECUTORA…

Infotrot Balears-. Inevitablement, hem de començar aquesta entrevista parlant del Gran Premi Nacional. Com has viscut enguany no sols la carrera, sinó tot el procés fins a arribar a la Clàssica?
Toni Frontera-. Teníem molt clar que teníem una egua molt bona. Que era una de les candidates a guanyar i això ens va suposar molta pressió per fer arribar l’egua en un bon moment de forma i sense cap problema.

IB-. I la carrera en si mateixa, què ens pots contar?
TF-. La carrera va sortir perfecta. Sa sortida, a pesar de què duia el 8, que a priori era dolent, i que l’egua potser no és la més ràpida de la generació, però tampoc és lenta, va ser molt bona, va quedar a un bon lloc tot d’una, darrere na Belinda de Ladil. Vaig anar colat darrere ella fins a falta de 600 metres pel final. Després em vaig situar devora d’en Bo Pou Rafal i vaig aguantar la corba i a la recta final quasi va anar tota sola. Va ser més fàcil del que pensava que podria ser.

IB-. Parties com a un dels grans favorits. Això jugava a favor teu o més bé en contra?
TF-. Menar el favorit, normalment, juga a favor. És pitjor menar els que no ho són. Però és vera que et sents obligat a complir sí o sí. No és el mateix menar un que si fas tercer o quint va bé, que un que està obligat a fer primer o segon. A més si penses que l’egua és molt bona i que pots fer primer, fer un segon ja és no complir amb les metes que tu t’has posat.

IB-. Parla’ns de Bo Pou Rafal. Era la bèstia negra de Boira de Llevant?
TF-. No, bèstia negra crec que no. En Bo Pou Rafal li ha guanyat un pic. Després al GPN ha guanyat na Boira de Llevant. Són dos cavalls molt bons, no sempre guanyarà el mateix si corren plegats però potser na Boira té un canvi de ritme un poc més fort que el cavall, i això a una pista de 1000 metres juga a favor de na Boira. És un cavall molt bo, però tant com bèstia negra… Així i tot és l’únic cavall que li ha guanyat a na Boira, un pic, però li ha guanyat.

IB-. Creus que en un altre matx entre tots dos tornaria a guanyar Boira?
TF-. Crec que sense trobar una mala carrera cap dels dos, ara, en aquests moments, na Boira guanyaria. Potser, si fos l’entrenador d’en Bo Pou Rafal, pensaria a l’inrevés. Però les sensacions que vaig tenir amb na Boira de Llevant és que, si no trobava mala carrera, podria guanyar-li. Tenen tres anys i molt de temps per davant, i poden canviar molt. Potser més endavant en Bo Pou Rafal guanya a na Boira de Llevant. La truita pot canviar moltes vegades encara…

IB-. El secret per a guanyar aquestes proves resideix més en la tàctica o en la sort?
TF-. El 70-80% depèn de la sort, perquè tu pots dur una tàctica, però no només l’has de tenir al teu cap, l’has de poder dur a terme. La carrera no depèn només de tu, hi ha més cavalls i tu no els controles. Has de dur la sort de què te la deixin desenvolupar, i això no ho tries.

IB-. Com a entrenador de Boira de Llevant, ets el que millor la coneix. Què ens pots contar d’ella?
TF-. És una egua molt especial. És molt seva. Una persona que no la coneix segurament no la podria agafar. Com a característiques seves, que té un cap extraordinari, només pensa en córrer. És un poc nirviosa però a l’hora de fer feina està molt centrada i a l’hora de córrer és bona de manejar. La seva principal virtut és que té un canvi de ritme molt fort.

IB-. Ets l’únic que s’encarrega d’ella o també se’n cuiden els teus ajudants, Toni Vidal i Joan Riera Sitges?
TF-. Jo pràcticament només l’entrén i la passeig qualque dia. Ells fan la meitat de la feina diària.

IB-. Amb els propietaris d’aquesta quadra, al manco amb dos d’ells, ja ho havies intentat en altres ocasions sense èxit. És un deute saldat amb ells?
TF-. Si, perquè són una gent que fa molts d’anys que ho intenten. Han apostat molt fort per la cria. Han criat amb cavalls i inseminacions molt cares. De vegades ha anat bé i altres no. No s’han cansat. Sempre han confiat en jo. És el que cerquen tots els criadors i propietaris, és córrer i guanyar un Gran Premi Nacional i amb aquesta egua ho hem aconseguit. Ara esperem que no s’acabi aquí.

IB-. Enguany a més, es va sumar un altre propietari a la quadra, Rafael Moyà, de qui tens altres cavalls. És una doble satisfacció?
TF-. És una satisfacció amb tots. Cada un dels propietaris té la seva part i ho ha viscut de la seva manera.

IB-. Amb el d’enguany comptes ja amb tres Grans Premis com a menador i un com a entrenador. Es viuen igual o cada edició el sentiment és diferent?
TF-. Tots es viuen amb molta emoció. És increïble la sensació de guanyar un Gran Premi Nacional però es viuen de formes diferents. Els cavalls no són iguals, els propietaris són diferents, els moments de la teva vida no són els mateixos. A tots sents molta emoció, però no són iguals.

IB-. Quan un és entrenador i menador d’un cavall que guanya el Gran Premi, té doble motiu per sentir-se satisfet. En el teu cas què valores més la feina anterior a la carrera o una bona menada del cavall?
TF-. En aquest cas el 90% entrenador i 10% menador. El menador aquest dia quasi només va pujar damunt el cabriol. Va ser molt fàcil i el menador poca cosa va fer.

IB-. Ara ve el Gran Premi de Manacor i la Revenja del Gran Premi Nacional. Veurem a Boira de Llevant entre els participants?
TF-. A Manacor quasi segur que no i a la Revenja, estem pendents de confirmar que l’egua vagi o no a córrer a França.

IB-. I de cara al futur… quins plans teniu per a l’egua?
TF-. Correrà la Revenja o la carrera de França; després vacances fins a la temporada Premium i després, segons el seu nivell, pensarem si tornar a França o si descansar. Tot dependrà del nivell de forma. És ver que fa ganes córrer a França perquè du molts de doblers, però allà exigeixen molt de nivell i si no el té, no hi anirem.

 

JOAN LLABATA, EL PROPIETARI MÉS MEDIÀTIC

Infotrot Balears-. Estem acostumats a veure’t als mitjans de comunicació fent declaracions com a president de la Federació Balear de Trot. S’agraeix canviar de tant en tant aquest vessant per la de propietari guanyador?
Joan Llabata-. Totalment, sobretot quan el motiu és un com aquest, perquè després de més de trenta anys de tenir cavalls, aconseguir un Gran Premi Nacional… crec que és més que justificat.

IB-. Ja li hem demanat a l’entrenador com va viure la carrera. Però i tu? Com vares viure tot el procés i la carrera?
JLl-. Dies abans no em vaig posar molt nirviós. Anava mentalitzat. Però el dia s’acostava i el matí sí que ho vaig notar un poc. El capvespre jo tenia altres tasques que fer, a part de ser propietari. Vaig intentar fer-les allò més bé possible, fins que acabà la carrera. Crec que després de la carrera em vaig escabellar un poc… però crec que tothom ho va entendre…

IB-. Des de les seves primeres carreres, Boira de Llevant havia destacat sobre la resta de competidors. La senties guanyadora?
JLl-. Volíem que guanyés. Guanyadora… nosaltres que estem molt acostumats a veure carreres, sabem que guanyar és només quan s’ha acabat la carrera. De totes maneres, teníem la incògnita de Bo Pou Rafal, que les notícies les darreres setmanes eren molt bones per a ell i molt dolentes per a nosaltres, de què marcaria un temps rècord. I així ho va fer, demostrant que és un súper cavall.

IB-. I quan Bo Pou Rafal va guanyar el Premi Menhammar Stuteri, vares témer pel resultat?
JLl-. No. Nosaltres sabíem que l’egua havia tengut uns petits problemes, que posteriorment es varen poder solucionar. Un era que quan va córrer el Menhammar Stuteri va córrer desferrada i vàrem veure que, sobretot de darrere, no podia córrer així; però l’entrenador ens va dir que l’egua anava bé i vàrem confiar en ell i així va ser.

IB-. Com a president de la Federació Balear de Trot, hagueres de reprimir els teus sentiments fins a donar la sortida de la clàssica?
JLl-. Sens dubte. Vaig acumular molta tensió i al final tot va sortir.

IB-. Però quan l’egua creuà la meta t’oblidares del protocol…
JLl-. Si… (rialles). Vaig sentir molta emoció. Tant la meva família com jo vàrem esclatar. Eren dos tipus d’emocions, l’alegria de guanyar el Gran Premi i no haver pogut exterioritzar els meus sentiments previs a la prova, degut al meu càrrec. Havia de guardar les formes i crec que fins al final ho vaig fer. També em va emocionar que els primers a donar-me l’enhorabona fossin les autoritats que havien vengut a veure el Gran Premi Nacional. He de dir que normalment m’emocion més per coses alegres que per coses tristes. Per coses tristes mai, mai, mai, m’he emocionat…

IB-. Enguany, per primera vegada, es va retransmetre la prova per Teledeporte. Ens pots parlar d’aquest fet insòlit?
JLl-. Per a nosaltres ha marcat un abans i un després. Hem de dir que aquesta setmana hem mantingut el contacte amb Madrid i ens reunirem perquè això no quedi en una anècdota. Això ha de dur qualque cosa més pel trot Balear i crec que anirà bé… em sembla que a Madrid tenen interès a fer coses.

IB-. Podem parlar d’una retransmissió l’any que ve?
JLl-. Crec que quasi segur. Si es compleixen les expectatives que tenim… crec que això du bon camí.

IB-. El menador ens ha dit que el futur de l’egua podria ser l’alternança entre les carreres a Mallorca i a França, a tu què t’agradaria?
JLl-. Ufff! M’agradaria que fos el mateix que la resta de cavalls de la quadra que, normalment, quan els retiram, estan en plena forma. La nostra manera de fer feina és no frisar, només córrer quan el cavall està bé i allargar la vida esportiva del cavall.
M’agradaria córrer molt per aquí i a mi, particularment, m’agradaria provar d’anar a córrer fora, sens cap mena de dubte.

 

JUAN PASCUAL, L’ARTÍFEX DE LA CAMPIONA

Infotrot Balears-. De tots els propietaris de la quadra, sempre has estat el més discret. Quin paper té cada un de vosaltres en aquest equip?
Juan Pascual-. No sé si som el més discret… (rialles) però cadascú té la seva feina. Joan Llabata, a part de ser propietari, té un càrrec, per a mi el més important al món del trot. Això li brinda l’oportunitat de relacionar-se més amb la gent. Jo m’encarreg de la cria, tenc les egües a ca nostra. Som qui les dona el menjar, les du al manescal a inseminar, m’encarreg de cercar els sementals i faig les propostes que em semblen més oportunes a la resta del grup… vaig a les carreres perquè tenim aquests cavalls, però m’agrada més criar que la competició en si.

IB-. Evidentment també volem saber com vares viure tu tant la carrera com els dies previs?
JP-. Jo ho vaig dur bé fins al dissabte vespre. A nosaltres ens coincideix el Gran Premi Nacional amb el mercadet medieval de Capdepera, d’on som, i els dies previs vàrem sortir i ens n’anàrem a dormir tard i ho vàrem fer tranquils. La sensació de què passava qualque cosa era que quan em vaig aixecar el diumenge em varen pegar uns nirvis a l’estómac que no sabia que em passava (rialles). No vaig pujar a les carreres, el diumenge matí. Vaig quedar fent coses per ca nostra, fent neta la piscina, arreglant els animals… perquè no podia estar aturat. Després vaig dinar molt lleuger perquè no m’entrava el menjar i la meva dona, na Maria, i jo anàrem cap a Palma a veure les carreres. El temps de la carrera va ser terrible! Les cames em tremolaven, quan acabà em vaig haver d’agafar al muret perquè crec que hagués caigut de l’emoció i de l’alegria. Són coses que s’han de viure per poder-les explicar.

IB-. Esperaves aquest resultat o eres conscient de què altres contrincants podien superar-la?
JP-. Ho he dit a moltes entrevistes que jo som una persona molt realista i que sé que hi ha rivals que ens poden superar. Mai pens que som invencibles i que guanyarem aquesta o una altra carrera. Mai. El meu lema és “ordre d’arribada i després en parlem”. El que si és ver, és que havíem tengut una il·lusió amb aquesta egua, d’ençà que va debutar, i amb el que ens transmetia el seu entrenador i menador, Toni Frontera, sabíem que teníem un gran cavall entre mans. La veritat és que ho ha anat demostrant. Ha estat molt dosificada des de la primera carrera fins al Gran Premi Nacional i mai havia fet més del que realment havia de fer a la carrera per guanyar-la. Vàrem dur mala sort al Critèrium amb el seu distanciament, però sempre ha demostrat ser superior sense fer més que el just per guanyar. En el Gran Premi ha demostrat que realment és una gran egua i crec que ens seguirà donant molt de gust.

IB-. Per les vostres mans han passat grans cavalls i egües, la més recordada els darrers anys, sens dubte, Nit de Llevant. Amb ella no vàreu poder córrer el Gran Premi Nacional. Us heu llevat l’espina d’aquella edició?
JP-. Sí. Bé, realment d’aquella edició no m’he llevat cap espina perquè no estàvem mentalitzats en córrer-lo. Amb qui si tenia una espina clavada, era amb la seva germana, Terra de Llevant, una egua que ha estat la meva decepció més grossa que he tingut amb un cavall. Amb un bon cavall de carreres que podria haver estat i que no va ser. Una egua que al Critèrium dels Dos Anys va fer 1.16” i que a partir d’aquell moment va ser un declivi total. Va anar al Gran Premi, però millor si no hi hagués anat, perquè no va estar a l’altura que ha d’estar un cavall per anar a aquesta carrera.

IB-. De totes les carreres disputades, Boira de Llevant només va fallar a una i a l’altra la distanciaren pel menador. Era una garantia d’èxit?
JP-. Hem de recordar que a la que la distanciaren ella va guanyar, la distanciaren, no per ella, sinó pel menador, però ella va fer el que havia de fer. A l’altra va finalitzar segona i perquè havia tengut uns petits problemes perquè anava desferrada i es va sentir molt estranya… Crec que si, que ho era, però aquest segon que va fer ens va servir per tocar amb els peus a terra i veure que podia haver-hi altres cavalls que la podien guanyar. Crec que va ser un punt d’inflexió que ens obligà a rectificar coses que, en cas de no haver estat així, possiblement no hauríem rectificat.

IB-. Com a criadors, intentareu repetir i tenir un altre germà de pare i mare de Boira de Llevant?
JP-. Ja en tenim un. Ara mateix és a les quadres de Toni Frontera. És un producte de la generació “C” que li diuen Cap de Llevant i sobre el qual dipositarem totes les esperances per tornar a tenir un bon cavall de carreres. Conjuntament en tenim un altre, que és un fill de na Nissaga d’Arc i de pare Alesi OM i que pinta molt bé. Són les dues esperances que de moment tenim.

IB-. Per a l’any vinent la Quadra Yamo-Llevant, no la quadra Distribucions Llevant, ja compta amb qualque aspirant?
JP-. D’això n’haurem de parlar…

IB-. El teu desig personal per a Boira de Llevant quin seria?
JP-. Crec que amb na Boira de Llevant hem d’anar dia a dia. Pensar que podem anar aquí i allà és somiar i no tocar amb els peus a terra. Crec que hem de cercar bé les oportunitats i si segueix amb aquesta projecció intentar anar a fora a córrer, però només si té oportunitats clares. Crec que en Toni serà el primer interessat a córrer aquests tipus de carreres, si és possible.

 

RAFAEL MOYÀ, L’HOME QUE VA REJOVENIR VINT ANYS

Infotrot Balears-. És el darrer en passar a formar part d’aquesta societat. Com va constituir-se la Quadra Yamo-Llevant?
Rafael Moyà-. Jo com que som el president de la Real Sociedad Hípica de Mallorca, tenc una plaça a la junta directiva de la FBT. D’aquí la meva relació amb Joan Llabata. El gener de fa dos anys en Llabata em va convidar a formar part de la seva quadra amb tres cavalls. em va dir que parlés amb Toni Frontera i que després el contestés. En Toni em va dir que tot i que feia poc temps que els tenia, hi havia una que li agradava molt. Em va dir que si tenia ganes de tenir cavalls per córrer, que no ho dubtés, que hi entrés. El vaig escoltar i com que estava ja quasi sortint d’una penya a la qual hi pertanyia, vaig canviar les síl·labes del meu llinatge d’ordre, per amagar un poc la situació en aquells moments. Això em va durar fins que na Boira de Llevant va guanyar un trofeu, em varen fer anar a cercar-lo i el meu amagatall va desaparèixer (rialles).

Què he aconseguit amb la Quadra Yamo-Llevant? Moltes coses. El primer, consolidar una amistat. Això per a mi és molt important. Segon, conèixer un món nou dins el trot que jo no coneixia. No coneixia aquesta honradesa, aquesta obertura, aquesta planificació i que et contin què és el que farem. A mi sempre m’ha agradat l’ordre i les previsions i era una cosa que trobava a faltar. Això és una de les coses que de cada dia em convencen més de què estic al lloc on em toca.

Només tinc un problema: l’edat. Però estic gaudint de la situació actual i som feliç. Amb aquesta victòria m’he llevat vint anys!

IB-. Si no hagués hagut una Boira de Llevant i Joan Llabata i Joan Pascual li haguessin proposat l’associació, també hauria acceptat?
RM-. Si perquè quan jo vaig acceptar encara no sabíem res de si anirien bé. Eren tres cavalls que se n’anaren a Es Castellot i tot i que pensàvem que correrien, no sabíem res més.

IB-. Unes setmanes abans del Gran Premi Nacional es va insinuar que Boira de Llevant estava en venda. Com va viure aquestes remors?
RM-. La realitat és que em va arribar la remor i el primer que vaig fer va ser agafar telèfon i cridar al “sheriff” del grup. Ell em va dir que no fes cas, que tot el que sentis era mentida, que no hi havia res. Aquell vespre vaig dormir millor.

IB-. Si realment hagués estat en venda, s’hauria plantejat la possibilitat de comprar la totalitat de l’egua?
RM-. Sí. Totalment.

IB-. Sabem que ha viscut aquest Gran Premi Nacional d’una manera molt intensa, però ens pot donar més detalls de com han estat les darreres setmanes?
RM-. Em vaig començar a posar nirviós tres o quatre setmanes abans del Gran Premi Nacional. Sempre he estat un gran menjador però no tenia gana. Estava molt nirviós, contestava malament, coses que jo no faig mai… vaig dir… necessites un remei…
Vàrem aconseguir un viatge a Màlaga d’una setmana i me’n vaig anar. Vaig desconnectar totalment dels cavalls. No vaig telefonar a ningú, no vaig voler saber res de cavalls. De totes maneres he de dir que em vàrem privar totalment que cridés a en Frontera… (rialles) però així i tot no vaig cridar a ningú. Vaig aconseguir una tranquil·litat absoluta, vaig arribar molt bé. Però quan es va esbucar tot això? El dimarts quan vaig arribar, que vaig anar per les quadres i em varen començar a dir que en Bo Pou Rafal ens guanyaria i ja va començar la festa. Quin va ser el dia crític? El dijous vespre abans de la carrera que vaig tenir una atacada de nirvis impressionant. Vaig tenir unes sensacions que no havia tengut mai. El meu cos es va desbaratar totalment i no m’aguantava dret. Vaig anar al metge i em va dir que em posés tranquil que no em podia receptar res.
Hem de tenir en compte que feia 35 anys que esperava aquest dia… les esperes són llargues.

IB-. I la carrera?
RM-. Dins el possible amb una certa tranquil·litat. Els vespres la imaginava, però quan vaig veure l’egua sortir com ho va fer, em va donar una gran tranquil·litat. També quan vaig veure na Tinita sortir disparada i deixar-nos un lloc buit, vaig pensar en la sort que havíem tengut. També aquella ànsia d’en Bo Pou Rafal de què no el passés ningú ens va donar avantatges de cara al final, perquè era lògic que pagués l’esforç. Després de la darrera recta, aquella egua corria, corria, corria… i els trenta segons varen parèixer trenta hores. No s’acabava mai.
Després vaig pegar un crit i no sé qui tenia al costat però segur que es va endur un cop de puny de l’emoció. El meu fill m’ajudà a baixar l’escala perquè jo en aquell moment no sabia ni on era, no tenia ni idea. Crec que si qualque dia m’arriba a tocar la loteria, no tendré aquesta sensació.

IB-. Quan Boira de Llevant va passar la meta primera què és el primer que li va passar pel cap?
RM-. Ja era hora!!! (rialles)

IB-. I ara, que han passat un parell de dies, què podria dir a aquells propietaris que somnien amb guanyar el Gran Premi Nacional?
RM-. Senzillament que si han d’esperar als 80 anys com jo per guanyar el Gran Premi Nacional… que tenguin molta paciència!

IB-. Quin futur li augura a na Boira de Llevant?
RM-. A na Boira l’hem de cuidar moltíssim. A mi no m’agraden les coses a curt termini. M’agradaria que na Boira pogués córrer molt de temps i que fos molt respectada, que estic segur que es farà. A m em diuen que s’ha d’anar a França i jo no tinc res a fer per allà. Jo gaudesc aquí de ses carreres. Ses de França no gaudesc amb elles, no conec a ningú, t’has de desplaçar allà, estas estressat. No, no m’agraden. Possibilitats possiblement en te, però no és la meva satisfacció.

IB-. I a la Quadra Yamo-Llevant?
RM-. Mentre Déu em doni vida, m’agradaria que tirés endavant. La porta que m’obriren fa dos anys era tan ampla, que crec que podré entrar i sortir moltes vegades.

IB-. Ja per finalitzar les entrevistes, quin missatge podríeu donar cada un de vosaltres a tots els lectors d’Infotrot Balears?

Joan Llabata-. Com a president de la Federació, que creguin en aquest esport i en aquesta indústria perquè les expectatives que tenim són realment bones. No sé si arribarem a concloure tots els projectes que tenim en marxa però si ho aconseguim, realment hi haurà un abans i un després del trot nacional.

Juan Pascual-. Que pensin que la cria de cavalls de carreres és molt difícil i moltes vegades ingrat, però quan un cavall et dóna aquest tipus de satisfacció, que vegin com a una cosa normal que el propietari pugui botar d’alegria i expressar-se d’una forma que normalment no fa. El propietari ha de poder esclatar d’alegria amb naturalitat. Que ho entenguin i que pensin que si ells es trobessin en aquestes circumstàncies, també els agradaria poder-ho fer.

Rafael Moyà-. Que en aquest món qui s’avorreix és perquè no viu aquí, perquè darrere de qualsevol finestreta hi trobaran un món. I a la gent que no el coneix, els animaria a què descobrissin el trot, perquè té moltíssims d’encants.