Des que mossèn Antoni Amorós – en Toni d’es Moll, de tota la vida – va assumir la responsabilitat de governar les parròquies de Capdepera i Cala Rajada, el passat mes de setembre, li plantejàrem la possibilitat d’una entrevista. Volíem conèixer quines eren les seves sensacions, davant aquest nou repte en la seva carrera eclesiàstica, però també volíem saber coses del procés que ha seguit la seva vocació o de la seva visió que té de l’Església del segle XXI. I aquest n’és el resultat.

 

- Són les dues coses. D’una banda, com demanau, va ser un procés personal que començà quan encara era un infant. Des de molt jovenet vaig estar molt a prop del moviments parroquials: catequesi, excursions, acampades... Va ser un contacte que ja no vaig abandonar i ja de més gran vaig viure una experiència molt bona, molt positiva, que va ser fent catequesi a al·lots més joves. Estam parlant dels anys 1982-83. Era allò que en dèiem catequesi de segona etapa. D’altra banda, amb el pas del temps, entre els joves va anar creixent un  moviment de contestació i fins i tot d’abandó del moviment parroquial. Jo, pel que fos, no vaig separar-me’n i vaig passar per un període de soledat com a jove proper a l’Església. A tot això, vaig començar a estudiar Ciències Químiques a la Universitat, però sense saber ben bé per què. S’havia d’estudiar, i prou. Finalment, quan en Nadal Bernat decidí donar la passa i entrar al Seminari, va ser quan jo també vaig entendre quin era el camí que volia seguir.

 

- Bé, quant a professors he de parlar de Teodor Suau, i de Lluc Riera, evidentment, però també de Pep Amengual… El primer que vaig experimentar fou un sentiment molt fort de pertinença a l’Església, i després el Seminari em va permetre recuperar i estrènyer la relació personal amb Déu. Des del punt de vista estrictament acadèmic, el Seminari em va ajudar a entendre millor què és la fe.

 

- En el Seminari no vaig experimentar cap sentiment negatiu en relació a la meva vocació. En sortir al carrer de bell nou, sí, però no en el sentit de dubtar del camí escollit, sinó de comprovar que allà dedins potser es teoritza una mica massa i es tendeix a idealitzar la realitat. Al 1994 vaig començar la vida diaconal a la parròquia de Sant Josep Obrer i em vaig integrar a la pastoral escolar, i aleshores vaig comprovar que la realitat és més complexa que allò que potser n’esperes mentre estudies.

 

- Sí. Estam a l’any 1996 i, efectivament, és un gran moment. Ara bé, en aquells moments, envoltat de molta gent que aprecies, que gairebé sembla que et facin sant, segurament tenen un punt d’excessius, com si ja haguessis complert un camí, quan en realitat el comences. L’ordenació no és un punt d’arribada, sinó de sortida. És l’inici d’una tasca.

 

- Com he dit, havia fet el diaconat a Sant Josep Obrer, i allà vaig continuar ja com a sacerdot. A més, era professor de pastoral escolar i conciliari de la JOC. A allà hi vaig exercir fins a l’any 2000.

 

- Efectivament. Artà i sa Colònia. En el poble hi coneixia gent, però especialment gent de la meva edat, excompanys d’estudis, o amics amb qui havia fet Comuna. A Artà m’hi vaig sentir molt bé i el fet és que hi vaig quedar fins al 2011. Són molts d’anys. Però en aquest poble també hi vaig passar la crisi dels 40 anys, hi vaig madurar definitivament i crec que en vaig sortir un capellà fet.

 

- Altra vegada al Seminari, però aquest pic com a formador, amb n’Antoni Riutort, un vell conegut de Capdepera i Cala Rajada.  He de dir immediatament que no crec que el Seminari sigui el meu lloc, no em sent una persona especialment preparada per a orientar la vida espiritual dels joves seminaristes. En tot cas, i alternant amb la meva tasca de formador, el bisbe Jesús Murgui m’encarregà l’economia diocesana. Amb aquesta finalitat, ja al 2007 m’havia enviat a València a estudiar Dret Canònic, sense deixar la meva tasca a Artà, cosa que em va suposar una activitat una mica frenètica. Els dilluns i els dimarts era a València, assistint a classes, fèiem les 20 hores lectives de la setmana en dos dies, i després havia de fer els treballs corresponents a Mallorca.

 

- Sí, però crec que aquesta ja és una situació transitòria, fins que algú altre estigui en disposició de fer-se’n càrrec. De moment, però, he d’anar dos dies per setmana a Ciutat, dimecres i divendres. Ara és més feixuc del que serà, ja que el Vicari General, Antoni Vera, encara està començant la seva tasca i s’ha de posar al dia dels temes econòmics.

 

- Vaig saber que vendria aquí a finals del passat mes d’agost. De fet, va ser per Sant Roc que en vaig tenir la primera idea.

 

- De cap manera. És més, la primera cosa que em va venir al cap, a l’hora de prendre la decisió, va ser aquella de “qui barata, es cap se grata”. No, jo no havia demanat de venir al meu poble, jo em sentia còmode a l’àrea econòmica. Ho he hagut de pair, perquè aquest no era el meu projecte personal. Ara bé, una vegada assimilada la situació, després de fer-me a la idea, no me’n penedesc gens ni mica. Ara pens que el fet de conèixer molta gent pot facilitar la meva tasca pastoral. És cert que tenc dubtes seriosos sobre la meva capacitat per a administrar dues parròquies i posar en marxa nous moviments de dinamització, especialment entre els més joves, ja que la simple administració dels serveis parroquials i els dos dies d’anada a Palma m’absorbeixen quasi totalment.

 

- L’acollida ha estat molt bona, en tots els aspectes. No sé què n’espera de mi, la gent, ara bé, no voldria aixecar falses expectatives a les quals després no fos capaç de correspondre.

- Els canvis que es puguin produir amb un canvi de bisbe s’han de relativitzar. Un bisbe no gira una diòcesi damunt, davall. Però sí que el seu caràcter impregna la vida de la comunitat religiosa. Diria que el bisbe Murgui era més tímid que l’actual, una mica més reservat i es pensava molt cada passa que s’havia de donar. El bisbe Salinas és més resolutiu, ha agafat les regnes de la Diòcesi i està disposat a prendre decisions. D’altra banda, també és més obert, i en aquesta sentit fa tot el possible per arribar als mitjans de comunicació. Don Javier és una persona molt propera.

 

 

- Hi ha distintes esglésies. No és el mateix Amèrica del Sud que Àfrica o que Europa. A nivell europeu, sí que l’Església és molt semblant pertot arreu. I pel que fa a la meva visió sobre la institució, he de dir que fa uns mesos, abans de l’elecció del Papa Francesc, hauria donat una altra resposta. Fins aquest moment, i des del Papa Joan Pau II, a l’any 1978, la línia de l’Eslgésia havia estat la de posar ordre, la de reconduir el que es considerava una dispersió provocada pel Concili Vaticà II, en una mena d’”eclesiocentrisme ”.  Això havia provocat que es miràs cap endins i cap amunt, cap a Roma. Amb el Papa Francesc, però, sembla que ens trobam davant un canvi de tendència.

 

- L’Església es fonamenta sobre principis bàsics, irrenunciables. No es tracta de fer el que vulgui una majoria en cada moment, perquè hi ha aspectes que es troben en el seu origen i en són l’essència. Ara bé, el que no pot fer mai l’Església és oblidar que el seu objectiu principal, allò que la justifica, és posar el poble, la vida dels homes i de les dones, al bell mig dels seus objectius, que és allà on vol arribar Jesús. Per tant, l’Església s’ha de fer més propera, més a l’abast de la gent, més accessible.

 

- Idò em poden trobar els dimarts i els dijous al capvespre, a Cala Rajada; i els dimecres i els divendres, també al capvespre, a Capdepera-