Parlam

amb

Toni Prats,

premi

Cap Vermell

2008

Dia 29 de desembre, pel nostre programa El cafè dels dissabtes, en va passar, encara que fos per mitjà del telèfon, TONI PRATS, el futbolista gabellí en qui, juntament amb el C.E. Escolar, ha recaigut el Premi Cap Vermell 2007.

Amb ell parlàrem de distintes vicissituds de la seva llarga carrera esportiva, que avui transcrivim per a tots els nostres lectors.

- Toni, com va tot?

- Abans de res permeteu-me desitjar bones festes a tots els oients. D’altra banda, va bé, no em puc queixar. He tornat reprendre la feina dels entrenaments, després de les vacances de Nadal. I encara que costa una mica, vaig fent.

- Te suposam informat que eres un dels candidats al PREMI CAP VERMELL 2007...

- Sí, la meva padrineta, na Maria Antònia, me’n va informar, i d’aleshores ençà m’he connectat a la vostra pàgina, però no sols pel tema del premi sinó també per a informar-me de tot el que publicau. Per tant, sí, es pot dir que estic al corrent.

- Per tant, ja saps que tu mateix i l’Escolar, aviat vos vàreu destacar dels altres candidats pel que fa al nombre de vots. D’altra banda, per mitjà de la votació a través de la web, es pot dir que aquest any el nostre prem i és més democràtic que mai. Per tant, de manera formal, et proposam l’acceptació del nostre guardó.

- Clar que l’accept, i a més amb molt d’orgull i molt content. És una satisfacció haver rebut els vots de tanta gent i compartir el premi amb l’Escolar, un club del qual vaig ser jugador, encara que ja faci molts d’anys. Per tant, estic molt agraït i, repetesc, molt content.

- I nosaltres t’agraïm que acceptis el nostre premi. Ara es tracta de trobar una data per a la celebració de la festa de lliurament, que sigui compatible amb els teus compromisos professionals.

- Jo estic a la vostra disposició, si bé és cert que fins a mitjan juny, el campionat de Segona Divisió ja no té altra aturada. En tot cas, dilluns i dimarts són dies en què no solem entrenar. Jo vendré quan vosaltres m’ho digueu, perquè em fa molts il•lusió, la veritat. D’una manera o altra ho farem venir bé.

- Parlant de premis, recentment en vares rebre un de ben important, de la Federació Balear de Futbol: la Bota d’Or.

- Sí, sí..., es pot dir que és un reconeixement a la meva carrera i a la meva trajectòria i, naturalment, també estic molt agraït que se’n recordassin de mi. Per a recollir un premi com el vostre, o com el de la Federació, mai és tard. És molt important, per a qualsevol professional, que es reconegui la seva feina.

- Aquesta llarga carrera teva, d’esportista en actiu,  forçosament, un dia s’acabarà. T’has plantejat si en el futur continuaràs lligat al món del futbol?

- Ara mateix està una mica enlaire. El futbol és una activitat que he fet sempre, pràcticament tota la meva vida, i per tant crec que sí que m’agradaria continuar-hi lligat, però encara està per determinar. En tot cas, m’agradaria ajudar a aprendre la professió als al•lots joves. Com a jugador professional, sé que estic pegant les darreres coces, estic per fer els 37 anys i això algun dia s’acabarà. Jo vull intentar allargar-ho fins on sigui possible, però sóc conscient que hi ha uns condicionants físics, inclús psicològics, que fan que ho hagis de deixar. Però, insistesc, ho vull allargar al màxim possible.

- Exactament, quants d’anys fa que estàs en el món professional del futbol?

- Aquesta serà la setzena temporada.

- Tu començares de la mà de Serra Ferrer, no?

- Exacte. Amb el Mallorca.

- I és certa l’anècdota que, essent reserva, vares haver de sortir en substitució d’Ezaki Badou, per parar un penal, i que en Serra Ferrer et va dir tira’t cap a l’esquerra, i el vares parar?

- Noooo! (rialles) A la temporada de la meva incorporació va ser quan n’Ezaki va fer aquella espantada, que se’n tornà al Marroc i es va acomiadar a la francesa. El porter, per tant, era en Molondro, i va ser a ell que vaig substituir. Jugàvem a casa contra el Bilbao i anàvem 0-1, i el penal me’l ficaren i ens posàrem 0-2. Després el partit va acabar 1-2. A la temporada següent, jutant a Segona Divisió, en una eliminatòria de Copa contra el Reial Madrid, vaig parar un penal a Hierro tirant-me a l’esquerra. Abans havíem eliminat el Tenerife, una eliminatòria que es va decidir als penals, i jo en vaig marcar un i vaig parar un. Tot va passar en un període relativament curt i això deu fer que es confongui l’anècdota que heu dit.

- Amb tots aquests anys de passejar-te per tants de camps , en deus tenir moltes anècdotes i records...

- Sí, clar. Són moltes d’experiències, positives i negatives. He viscut dues finals de Copa, una de guanyada i una de perduda ens els darrers minuts, un descens a Segona, un ascens, he jugat les copes de la Uefa i la Recopa... Setze anys donen per molt. D’aquest llarg període, he estat nou anys en el Betis, i tots sabeu que aquest és un club molt peculiar, carregat d’anècdotes i de vivències, bones i no tan bones; és un club molt gran, on succeeixen moltes coses.

- De tota manera, i pel que sabem, a tu t’estimen molt, per Sevilla.

- Jo crec que sí. M’ho han demostrat, inclús després d’haver deixat l’equip, quan hi he tornat. Varen ser molts d’anys, i encara que no tot fos positiu, la relació amb l’afició va ser llarga i intensa, i quan han tengut ocasió de fer-ho, m’ho han agraït i m’han demostrat que m’estimen. És una afició que a mi sempre m’ha tractat molt bé i mai me n’he pogut queixar.

- En tots aquests anys d’estar fora, mai has perdut contacte, amb Mallorca, amb Capdepera...

- Sempre m’he sentit molt de sa Roca, i es racó de Capdepera és on m’he criat, on tenc sa família... i sí, sempre que he estat fora ho he enyorat. Sempre que puc, faig una escapada i vénc cap aquí baix. Hi ha gent que no en té tanta necessitat, de tornar, però a mi sempre m’ha estirat molt: el poble, la família, els amics...

- Tornant a temes esportius, tu has arribat a estar mai convocat, amb sa selecció espanyola?

- Sí, hi vaig estar una vegada, i a més és graciós, com va anar. Va ser el darrer partit de Javier Clemente com a seleccionador, em va convocar... i, clar, va ser la primera i la darrera vegada. En aquell partit, Espanya va perdre a Xipre, per 3-1, resultat que va provocar que Clemente botís de la selecció.

- Ens queden massa coses de què parlar, i tot i que no volem fer la competència als nostres companys del programa “Pilotes fora”, pensam que hauríem de quedar per un altre dia continuar la conversa.

- Jo sempre estaré a la vostra disposició. Els esportistes, d’alguna manera, som persones públiques, i fer-nos pròxims als aficionats forma part de la nostra professió. És un poc el que passa amb els actors, que es deuen al públic, a la gent del carrer, que amb el seu suport fa possible l’existència de l’espectacle.

- Una darrera pregunta de tipus anecdòtic: quantes targetes vermelles t’han tret, al llarg de la teva vida esportiva?

- Amb el Mallorca Atlètic, a Tercera Divisió, em varen expulsar dues vegades; amb el Mallorca a Segona Divisió, una vegada –per cert, em va substituir en Tomeu Pascual–; amb el Betis, dues vegades més. En total deuen ser cinc vegades, o sis, com a molt. Els porters estam una mica venuts, en aquest aspecte: el davanter sempre cerca el contacte, la falta, per a llançar-se, i com que el porter és el darrer home, si toma el davanter se’n va al carrer. Pràcticament totes les expulsions han estat igual.

Després de 16 anys de professional, aquest és un expedient ben net, i és que en Toni Prats ha estat un esportista exemplar en molts d’aspectes. Ens acomiadam i ens reitera la seva felicitació nadalenca, per a l’equip d’’El cafè dels dissabtes i per a tots els gabellins.
Queda emplaçat per una nova conversa i, sobre tot, per a la recollida del Premi Cap Vermell.